Salvador Espriu, en la memòria i en tots els mots

La figura de Salvador Espriu forma part de tots els mots que maldestrament fem anar. Ell, l'home pulcre, endreçat, que meravellosament va descriure n'Espinàs a Relacions particulars. En homenatge, i amb tota l'admiració per qui va lluitar per salvar-nos els mots.

Fight club (2)

L’afició a la boxa continua creixent a Catalunya. Divendres hi va haver una magnífica vetllada de boxa a les Cotxeres de Sants. Cinc combats amateurs i dos de professionals, l’últim dels quals, per al Campionat d’Espanya de pesos lleugers.

L’ambient, un cop més, fenomenal. Ple total. Vam saludar tota la gent de la boxa més moderna a Catalunya i ens van convidar a seure a la segona fila, davant del quadrilàter, i entre algunes velles glòries de la boxa a Catalunya.

Els cinc combats amateurs van ser interessantíssims. I algun de realment espectacular. Hi ha nivell…

Pel que fa al primer dels combats professionals, una mica decebedor, per excessivament passiu.

El plat fort de la vetllada era el campionat d’Espanya de pesos lleugers, entre en Suso, de Galícia, i el púgil local, en Karim, àlies “El Diablo”, en un combat previst per a 9 assalts de tres minuts. En Suso arribava a la disputa del campionat després de 12 victòries consecutives. Però no va ser rival per en Karim. En el primer assalt, després d’un intercanvi de cops en proximitat, en Karim va fer anar per terra en Suso en dues ocasions. L’arbitre va iniciar el compte enrere en la segona ocasió, però el púgil es va recuperar, fins la campana del primer assalt. Malgrat la campana, tots els assistents vam veure que no hi havia combat. I així va ser. Només iniciar-se el segon assalt en Karim li va fer entrar un cop que va acabar amb el combat, per KO.

En Karim és de nacionalitat marroquina, i va pujar al quadrilàter al costat de la senyera, i es van interpretar Els Segadors.

Sortint de la vetllada, amb el meu germà, vam rememorar l’època daurada de la boxa a Catalunya, amb en Gironès, campió d’Europa, que va disputar, l’any 1934, a una plaça Monumental plena de gom a gom, el títol mundial a un nordamericà, que va guanyar. En Gironès formava part de la guàrdia personal del president Companys.

En un apunt a facebook en Roger Malló (el Canari Visionari) recordava que el seu avi havia fet d’espàrring d’en Gironès. Dissortadament, després d’una gran tradició a Catalunya, la boxa es contempla, avui en dia, i malgrat la recuperació que està experimentant, com una cosa estranya i amb un punt marginal. Però a Catalunya hi ha molta gent que estem amb la boxa, i hi ha molts clubs i gimnasos que estan fent una feina increïble per tornar la boxa al lloc que es mereix.

Des d’aquí, el meu reconeixement a tots ells. I especial agraïment a tota l’organització i els amics del BF.

Vegueries? Ni ara, ni –mai- així.

Ernest Maragall dixit que el país està “fatigat” de tripartit. Quanta raó! El problema que té l’home és que es fot un lio, s’oblida que és conseller d’aquest govern que provoca fatiga, després li recorden, després demana perdó i diu endavant… i s’acaba fent la foto amb en Montilla després de presentar una dimissió que tampoc ho és i que no el cessin perquè no el volien cessar.

“Y también un par de huevos duros”

El cert és que malgrat el nou ridícul, en Maragall té raó: el país està fatigat, esgotat, de tripartit. Ell diu, afegeix (evidentment per a desmenir-ho posteriorment malgrat haver-ho escrit), que és perquè el tripartit no té projecte de país. I també és cert.

Però és que hi ha moltes més coses. El país està fatigat del tripartit en genèric, però n’està fins als collons de les seves tonteries. Perquè per més que el problema de fons sigui l’absència de cap projecte de país (els sociates sí el tenen, Espanya), el que ha acabat ficant el país “al borde de un ataque de nervios” és, entre d’altres coses, les polítiques que desplega, és a dir, les tonteries que converteix en “polítiques”.

L’última ha estat aquest joc de prestigitador de circ de barri de les vegueries. Quin desastre, Déu meu!

A veure si ens aclarim. Les vegueries han estat una reivindicació històrica del catalanisme per a organitzar l’administració supramunicipal des d’un punt de vista territorial.

Com a reivindicació històrica del catalanisme, tots l’hem respectada. El que no sé és si tothom ha entès perquè es reivindicava. Quan s'encomana al geògraf Pau Vila l’estudi d’una possible ordenació territorial de Catalunya per a un millor govern, d’acord a la realitat del territori i que superi la imposada administració “provincial” d’un estat centralista, es fa una proposta teòrica. Aquesta proposta parteix del municipi com a organització local bàsica, i estableix dos nivells supramunicipals: la comarca i la vegueria. En Pau Vila estableix els límits comarcals.

És antològica, absolutament admirable, la ciència que a aquesta empresa hi va aportar el gran geògraf. Va establir una sèrie de tècniques i condicionants, criteris, que el permetien establir aquests límits supramunicipals. I així va fer la seva proposta, una proposta que partia de la tradició catalana i establia una ordenació a partir de la consideració d’una sèrie de criteris de caràcter cultural, econòmic, fluxes i xarxes de comunicació, etc. I el resultat havia de ser un model d’ordenació territorial eficaç i eficient.

Però aquest model d’ordenació no va tenir mai l’oportunitat de ser posat en pràctica. El municipi i la província van continuar essent, en la llarga nit del franquisme, els ens locals de referència a Catalunya. En el tardo-franquisme s’hi incorpora la “Corporació Metropolitana de Barcelona”, amb l’objectiu de coordinar millor les polítiques dels municipis d’aquesta conurbació que havia experimentat un creixement brutal des dels anys 60.

La fi del franquisme i la restauració de la Generalitat va comportar que es poguessin tornar a exercir competències en l’àmbit de l’ordenació territorial. I el govern de Convergència, sense consens majoritari, va emprendre aquesta ordenació. El més destacat va ser que se suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona (que Pasqual Maragall havia volgut convertir en un contrapoder a la Generalitat, fins i tot cercant himne i bandera pròpies!), i s’establien les comarques –consells comarcals-, com a ens de coordinació supramunicipal. Així es va dissenyar l’actual mapa comarcal, i es creen aquests ens político-administratius dels Consells Comarcals.

El projecte convergent s’acabava, de manera efectiva, executiva, en aquestes dues mesures. Dramàticament –en termes d’eficàcia en la gestió pública- havien quedat problemes molt greus per resoldre:
- no es podien fer desaparèixer les diputacions –no es podia alterar l’ordenació provincial-,
- la nova estructura supramunicipal se sobreposava a la preexistent, sense poder-la substituir
- les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona van iniciar un cert procés de “buidatge competencial” a favor dels consells comarcals, però la Diputació de Barcelona es va blindar definitivament i va esdevenir aquest monstre que és actualment, un monstre amb un pressupost brutal, absolutament mancat de controls democràtics, i que és una veritable cova d’ali-baba i els buròcrates que volgueu.
- Les vegueries quedaven com a simple quimera
- Es reivindicava una “esotèrica” província única, com a solució –fatal- per a la superació de la imposició ordenadora constitucional.

El resultat d’aquestes polítiques és un dels majors “fiascos” de l’autogovern a Catalunya. Un autèntic desastre. Sense paliatius. Es van multiplicar les administracions, els càrrecs, les burocràcies, es van incrementar les administracions mancades de control directe per part dels electors, etc.

Es creen noves administracions i no se’n suprimeix cap: un desastre.

Hem arrossegat aquesta situació fins als nostres dies. Els vicis, les males pràctiques, el nepotisme, el descontrol, s’han estès als consells comarcals i a les diputacions, de manera que ara hem de mantenir el doble d’estructures supramunicipals per al mateix nivell de prestació de serveis –o inferior, perquè l’estructura és més ineficient, consumeix recursos en ella mateixa enlloc d’abocar-los a la prestació als ciutadans-… i tot per un capteniment polític, si voleu romàntic, però absolutament demencial.

I arribats aquí, amb els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions provincials i la Generalitat… amb una despesa pública i un increment de funcionaris absolutament aberrants, al tripartit no se li acut cap altra cosa que voler implantar les vegueries. UNA ALTRA ADMINISTRACIÓ SENSE SUPRIMIR-NE CAP ALTRA!!!!!

És realment de bojos.

No hi ha per on agafar-ho. No hi ha ningú que es pugui creure que no incrementarà la despesa, o que contribuïrà a l’eficàcia administrativa en la prestació dels serveis. MENTIDA! Tot és un pur bla-bla-bla.

No es poden suprimir les províncies, ni les diputacions. Què volem fer? Canviar-los-hi el nom? Tot aquest embolic és perquè a Espanya puguin dir que hi ha províncies i nosaltres diguem que tenim vegueries? Tot és per a agafar la diputació provincial de TGN i dividir-la en dos, TGN i Terres de l’Ebre? És això???

No és possible cap política d’ordenació territorial que “millori” l’actual situació sense competències plenes (PLENES!) en aquesta ordenació del territori. Enganyar al personal amb aquest trilerisme d’ara canvio de nom, i me n’emporto una, i passo la competència d’aquí a l’òrgan d’allà i faig que aquest que ho feia ara faci això altre, i me n’emporto tres, i…. TATXIN!!!! TORNO A CREAR LA CORPORACIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA!!!!!

Osti tu, sembla un malson!!!!

Mireu, tripis, no toqueu res!!!! No us poseu ara romàntics, no us agafi ara aquest rampell gairebé medievalista de les vegueries!!!

D’entrada, en una època de crisi tan brutal com la que patim, en la que estem instal·lats, totes aquestes coses, que consumeixen tants recursos i que inevitablement generen més despesa… s’han d’aparcar. Però si només hauríem d’estar pensant en com es pot reduir la despesa pública, com es poden aprimar les administracions!!!!!

De sortida, em sembla molt lloable que volguem fer realitat aquells somnis de fa un segle de tenir una ordenació territorial pròpia. Però ja hem vist que no podem, que per ara estem lligats al tema provincial! Si volem reordenar, comencem l’ordenació pels fonaments, no pels guarniments, collons!

I pel mig, algú creu encara que aquella ordenació territorial establerta per Pau Vila patejant-se tot el territori, tots els pobles… resisteix, en termes d’eficàcia i eficiència administrativa, en termes de bon govern, l’actual realitat d’una societat altament tecnificada, instal·lada en l’ús massiu de les noves tecnolgies, de l’e-administració, etc, etc.????

Els paràmetres amb els que fa un segle es van establir comarques i vegueries no tenen res a veure, en l’actualitat, amb els paràmetres del bon govern, d’una gestió pública eficaç i eficient.

Les realitats socials, culturals, de pertinença… no poden estar vinculades, en cap cas, a una ordenació territorial administrativa, per a la gestió pública. Una cosa és el nostre mapa sentimental i una altra cosa és el nostre mapa administratiu i organitzatiu. I està clar que les províncies tampoc són el nostre, però ja que no podem acabar amb elles, com a mínim no ho fem més complicat, no empitjorem les coses! I menys en temps de crisis!!!! No anem creant múltiples administracions!!!! No prenem el pèl als ciutadans!!! No canviem cromos medievalistes de vegueries per cromos tardo-franquistes de corporacions metropolitanes!!!!

És que és de bojos!

BCN: Mobile World Congress vs Jocs Olímpics d’Hivern

Ahir el conseller Huguet va signar la continuïtat del Barcelona Mobile World Congress per dos anys més. Cal reconèixer les coses, i per tant aplaudir la diligència en assegurar aquest importantíssim esdeveniment a la ciutat.

Curiosament, el mateix conseller, fa unes setmanes, va estar extremadament lúcid quan en una conversa privada davant els mitjans de comunicació va qualificar de “fantasmada” la proposta de l’alcalde Hereu d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona 2022.

Crec que aquests dos fets, la continuïtat del congrés de telefonia mòbil i la proposta de Jocs Olímpics d’Hivern són de molta més trascendència del que sembla. D’alguna manera formen un sorprenent pol positiu i negatiu del futur que volem per a la nostra ciutat i país.

Després del fracàs del Fòrum de les Cultures, quan l’actual alcalde Hereu va assolir l’alcaldia, va dir que s’havia acabat aquest model de salts en el buït. Ha durat poc la coherència, i altre cop la ciutat –i el país- es veuen abocats a un nou i perillosíssim joc de salts endavant i en el buït.

El plantejament dels Jocs Olímpics d’Hivern a BCN només pot ser un plantejament electoralista, és simplement això. Si bé en determinades circumstàncies un esdeveniment d’aquesta naturalesa pot comportar un despertar de certes letàrgies, i generar dinàmiques positives, l’actual proposta no crec en absolut que hagi estat fruit d’una reflexió que hagi portat a aquesta conclusió.

És un gravíssim error tornar a apostar per un model de salt endavant de gran cost econòmic i en infraestructures –la majoria de les quals peremptòries- sense cap benefici net clar.

Barcelona ja és una ciutat situada en el mapa, reconeguda i valorada. Barcelona no necessita promocions d’aquesta mena ni infraestructures estrambòtiques.

Barcelona el que necessita urgentment és endreçar-se i prioritzar les seves necessitats, defensar el seu espai i model de creixement i econòmic.

Cap, cap, dels problemes que té avui en dia BCN se soluciona amb aquesta estupidesa dels jocs olímpics.

En canvi, sí que molts dels problemes que té la ciutat s’haurien d’abordar en la perspectiva d’un model de ciutat compartit, que aprofita la seva marca i potencial en tots els àmbits per a crèixer de manera sostinguda, alimentant tot el rere país.

Des d’aquest punt de vista, congressos com el que aquests dies s’està cel·lebrant a BCN són una gran notícia que aporta una riquesa neta a molts sectors de vital importància en temps de crisi com els actuals. Hi ha altres exemples, com l’exitós congrés de cardiologia.

Però són insuficients. Amb la infraestructura de fires i palaus de congressos, i l’atractiu de la ciutat, BCN pot aspirar a cobrir molt satisfactòriament una oferta gairebé monopolística al sud d’Europa i plenament competitiva a nivell mundial.

La infrautilització d’estructures com el Fòrum és un exemple de perquè no calen més salts endavant, sinó una concentració màxima en l’optimització de les inversions realitzades i en concentrar les noves inversions en aquelles necessitats clau per a aquest desenvolupament.

Hi ha, a més, altres elements de profunda solidesa que ens conviden a avançar en aquesta línia. Barcelona, la seva oferta acadèmica, científica i un cert entorn empresarial, podrien ser potenciats amb un política pública més ambiciosa a l’hora de generar clusters en determinats sectors, específicament el biomèdic, les noves tecnologies, el disseny, etc.

Cal un desenvolupament armònic que concentri el coneixement, l’empresa i la projecció i atracció internacional. És aquí on cal invertir. És en afavorir aquesta xarxa que cal invertir. Però aquesta no és una inversió compatible amb els focs d'encenalls tipus jocs d'hivern.

La ciutat no necessita ja de grans infraestructures. Amb l’estació de la Sagrera i la reordenació del seu entorn es posarà punt i final al que jo entenc eren infraestructures importants de gran projecció. Sóc crític en el plantejament d’algunes. Però ja les tenim.

El problema de BCN no són, ara, uns jocs olímpics per al 2022, el problema de BCN és molt més prosaic, i està, per exemple, encapçalat per la deficient gestió d’una de les noves infraestructures estrella: la T1 de l’aeroport del Prat. És un exemple paradigmàtic del caos i la improvisació que patim, i que ara es vol suplir amb nefastos salts endavant, que l’únic que fan és evitar fer front als problemes que tenim. Aquest magnífic aeroport no ens serveix de res –excepte per dir que tenim un aeroport molt bonic- si no podem ser competitius, obertament competitius en l’atracció de noves rutes internacionals i intercontinentals, si no es pot fer una política que converteixi, de la mà d’una aliança de bandera, l’aeroport en un hubb internacional de primer nivell al sud d’Europa.

Algú ha preguntat als congressistes la seva odisea per a arribar de segons on a BCN? Comencem per aquí.

Tenim una T1 preciosa, però l’antiga terminal B es mor de fàstic, i, en el “millor dels casos” s’omplirà de companyies de low cost. És això el que volem? Per què no ens hi fiquem de debò, en aquests temes, i fem que fer un congrés d’aquesta naturalesa a BCN sigui el més fàcil del món? Necessitem gestionar nosaltres mateixos l'aeroport. És l'única sortida.

I encara més, l’ordenació de les comunicacions internes d’una ciutat com BCN requereix d’un nou pla director. L’aposta –correcta- de l’ajuntament per establir nous “centres” de la ciutat requereix que la comunicació d’aquests centres sigui fluïda, ràpida, fàcil. I no ho és. Tots els centres només es conecten bé amb el centre històric, però no entre ells. El sector Sagregra-22@ queda fatalment aïllat d’altres centres, inclosa, p.ex. la fira. Això sí que és prioritari!

Igual que és prioritari que l’Ajuntament abordi problemàtiques absolutament enquistades a la ciutat, com la delinqüencia. No podem acceptar de cap manera la rendició d’aquest Ajuntament davant la delinqüència. Això és un desastre que es conecta amb qualsevol carril del nostre futur desenvolupament, per a fer-nos descarrilar.

Barcelona pot tenir un model molt comfortable, segur i potent de desenvolupament si ordena la seva gestió, el seu dia a dia, i si té una política ambiciosa en relació al coneixement, l’atractiu empresarial i la projecció internacional. BCN pot ser, com havia estat, una ciutat de les fires i congressos més potents del món. Aquest hauria de ser un objectiu, a aquest objectiu cal que invertim els escassos recursos que la crisi deixarà a les arques públiques. No a una fantasmada intrascendent, de la que no se’n treurà cap benefici net, com és aquesta tonteria d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2022.

To Be Continue...

In the Name of the Father (les 10 mentides de la crisi de Reagrupament)

L’octubre del 1975, 4 persones (coneguts com "els 4 de Guildford") van ser condemnades injustament per un atemptat comès en un pub i atribuït a l’IRA. Només molts anys després, 15 anys, va ser demostrada la seva inocència, i van ser absolts. Els fets van ser recollits i van arribar massivament a l’opinió pública a través de la película In the Name of the Father.

No penso estar-me 15 anys esperant que quedin desmentides totes les acusacions, les falsedats, les injúries, les mentides, que s’han abocat a sobre dels 4 obligats a dimitir de Reagrupament.

Continuo sense excessives ganes de parlar-ne. Però ho haig de fer, perquè crec que la causa de la veritat i l’honestedat s’ho mereix, i són tantes les barbaritats que s’han dit que no poden quedar sense resposta.

MENTIDA 1: s’ha parlat d’un grup de 4, s’ha dit que eren oposició, que eren els crítics, etc. És mentida. No hi havia cap oposició, cap grup de 4 ni res que s’hi assembli. La primera vegada que “es genera” el grup és quan Joan Carretero en demana, col·lectivament, la dimissió. No hi havia cap oposició organitzada, no hi havia cap sector crític, no hi havia res de tot això.

Per diferents, i esotèriques circumstàncies, en Joan Carretero fa un sac d’aquestes 4 persones, les agrupa i les obliga a dimitir. Són tan poc grup que alguns dels 4 ni tan sols tenen els mòbils dels altres.

MENTIDA 2: “els 4 han protagonitzat un cop d’estat intern”. En una junta de 19 persones, ja m’explicareu com 4 persones poden protagonitzar un “cop d’estat”.

Les coses són molt més complicades d’entendre si s’atén a la relació dels fets. En Joan Carretero arriba a la Junta Directiva Extraordinària del dia dels fets, i exigeix la dimissió de 4 persones, i els sotmet a un vil xantatge, dient que si no dimiteixen, dimitirà ell. Qui protagonitza un cop d’estat? Qui protagonitza un acte vil de xantatge absolutament demencial i irresponsable?

No hi ha cap explicació en relació al perquè havien de dimitir. Simplement una exigència testicular de dimissió. No serveix de res que no hi hagi 2 de les persones comminades a dimitir. No seveix de res que es demani un termini d’hores per poder-s’ho rumiar. Res. "D'aquí no surt ningú si no tinc la dimissió"

No serveix de res l’apel·lació a que els membres de la Junta ho són perquè els ha anomenat una Assemblea, i que d’allà deriva el seu mandat. Res, si el “president” diu que ha perdut la confiança en aquests 4, han de dimitir perquè ell ho diu. No serveix de res la reflexió política per tal que convoqui una Assemblea Extraordinària i, si el que vol és treballar no amb representants dels associats, sinó amb gent que faci el que ell digui de manera acrítica i els pugui posar i treure com li vingui de gust, el que cal és que hi hagi una modificació estatutària per tal que es voti un president i aquest president pugui nomenar una executiva directament. I que llavors, com a molt, hi hagi un òrgan que segueixi políticament l’evolució de l’associació entre assemblees. Res. O dimissió o dimissió. Xantatge.

Res de cop d’estat. Simplement xantatge.

MENTIDA 3: “els interessos personals”. El relat dels autèntics “colpistes”, és a dir, de Joan Carretero i els seus acòlits deriva a partir de dilluns en que “els 4” tenien interessos personals. I es verteixen tota mena d’indissimulades acusacions que “volien ser diputats”. Això és rotundament fals. És més, i com bé sap bona part del cercle dels 4, alguns dels “acusats” havia manifestat reiteradament que no tenia la més mínima intenció de presentar-se a les primàries per anar a les llistes de diputat.

Però és que encara més, imaginem que tots 4 tinguessin la intenció de presentar-se a les primàries de Reagrupament per anar a les llistes de les diferents candidatures a les diferents circumscripcions. On està el mal? Algú hi ha d’anar, no? Al cap i a la fi serà l’Assemblea de Reagrupament la que, en principi, caldrà que decideixi quins són els associats que volen que vagin a les llistes.

Per tant, fals que hi hagi cap interès personal, però és que a més a més, aspirar a exercir un dret que assisteix a qualsevol associat de Reagrupament (proposar-se perquè l’Assemblea el voti si ha d’anar o no a unes llistes) no és cap interès personal. Com a molt és exercir un dret legítim.

Hi ha, però, molta perversitat en aquesta acusació central dels autèntics colpistes, perquè la realitat ha estat radicalment la contrària a la que han volgut vendre.

- És Joan Carretero qui ha fet servir “l’arma” d’anar de diputat en la dinàmica interna de l’associació. Em consten, absolutament certes, converses on en Joan Carretero traslladava al seu interlocutor que “si feia bondat” aniria “a les llistes, a la candidatura”.
- Em consta, també, els moviments de Rut Carandell i Sandra Lomas “buscant” els candidats adequats per anar “a la candidatura” en diferents territoris.

MENTIDA 4: “no hi ha cap proposta en relació a les primàries”. Això és una falsedat total. O una mitja veritat: és cert que no hi havia cap proposta formal aprovada per Junta, però és totalment cert que tant en Joan Carretero (a la Junta prèvia a l’extraordinària) com la Rut Carandell expressen reiteradament la voluntat que hi hagi unes primàries on tothom esculli els candidats de totes les circumscripcions.

És a partir d’aquesta manifestació reiterada de voluntat que molta gent a Reagrupament invoca els principis de l’organització, la ponència política aprovada a l’Assemblea General i els estatuts de l’organització.

La gent no és subnormal, i la gent no inicia un debat d’aquesta naturalesa si no és que algú l’ha provocat. I aquest algú han estat en Joan Carretero i la Rut Carandell. És a partir d’aquí que es desferma la polèmica. I com que està documentada per escrit, no val la pena que ens hi referim més.

MENTIDA 5: “feminisme, dones, sexe i mentides”. A cap persona de Reagrupament l’interessa el més mínim les relacions sentimentals i/o sexuals de la resta de persones de Reagrupament, inclosos els membres i les membres de la Junta. Però sí que interessen quan aquestes relacions afecten al funcionament polític de l’associació. Sí que interessen quan aquestes relacions impliquen anar en contra de tot el que s’està defensant, i impliquen per tant, la pràctica descarada de nepotisme. I això és el que ha passat. Unes relacions sentimentals, plenament legítimes, sobre les que no vull dir res més, han comportat, dissortadament, conseqüències polítiques. Les polítiques de Reagrupament, les decisions, la manera de prendre les decisions, les eleccions, els nomenaments… han estat condicionats per aquestes relacions sentimentals. I això ja no és esfera privada, feminisme, dona, ni res, això és directament nepotisme. I això és quelcom que sempre hem combatut els associats a Reagrupament.

Curiosament, divendres abans de la famosa Junta Extraordinària va circular una trucada interrogativa de fonts ben informades del FC Barcelona, on s’afirmava que el pacte Laporta-Carretero ja estava tancat, i que, com posteriorment s’ha fet públic per diferents mitjans (inclosa Catalunya Ràdio), aquest pacte implicava Laporta candidats a BCN i Lleida i Carretero (Reagrupament), a Girona i Tarragona. El més sorprenent i inquietant de la trucada era la pregunta que la motivava “quina dona teniu a Tarragona? Perquè el pacte diu que per TGN hi va una dona…”.

MENTIDA 6: “es discutia el lideratge de Carretero”. Això és una autèntica aberració. Mai cap dels 4 encausats ha discutit, ni sospirat, sobre el lideratge de Carretero. És més, tots 4 han fet mans i mànigues per afermar i fer potent aquest lideratge.

Crec que no hi ha ningú tan boig per pensar que cap dels 4 qüestionés en Carretero, que és -clarament era- l’actiu més important que tenia Reagrupament, la cara visible, el líder. Per favor.

Vol dir això que perquè no es discuteixi aquest lideratge no es pot ni tan sols opinar en relació a les decisions a prendre en l’associació??? Em sembla que no. La responsabilitat individual i col·lectiva obliga, exigeix, que les decisions a prendre siguin sempre les millors, les més pensades, estudiades, etc. I qüestionar, discutir, matisar, una proposta no implica, excepte en ments malaltes, qüestionar cap lideratge. No fotem!

MENTIDA 7: “no es veia amb bons ulls l’aparició d’en Joan Laporta”. Bé, això ja consuma el súmmum del desvergonyiment. I em remeto al dit pel Cimera Extraordinària en relació a aquest afer. Simplement, mentida, una greu mentida, perquè justament alguns dels 4 han estat abrandats defensors d’en Jan Laporta fins i tot en les extremes circumstàncies de la moció de censura, i, posteriorment, havien iniciat els contactes amb el laportisme per començar a explorar la possibilitat de confluir.

MENTIDA 8: “la junta no tenia comunicació amb els coordinadors i les bases”. La Junta, simplement, no tenia cap comunicació. Omertà absoluta. Es va aprovar, a la primera Junta Directiva, cel·lebrada a Reus, que es publicaria, cada junta, un resum dels temes tractats al web de l’associació. Mai més se’n va saber res, d’aquest resum. La competència sobre la comunicació interna compet a l’àrea de comunicació. I la Rut Carandell, a la primera Junta Directiva, la junta de Reus es va liquidar el responsable d’Imatge i Comunicació de Reagrupament i tot el seu grup de treball. Per cert, que un dels 4 encausats va votar a favor de la liquidació del responsable d’Imatge i Comunicació, ja em direu quin “grup” més cohesionat…

La comunicació, inclosa la interna, és un problema de comunicació, de l’àrea de comunicació. De ningú més. Traslladar els acords de la Junta era responsabilitat de la secretària de la Junta.

MENTIDA 9: "volien reproduir les pràctiques dels partits convencionals". A veure, si per discrepar en una decisió s'entén reproduir les pràctiques dels partits convencionals, és evident que tenim un problema. Només un tarat mental pot pretendre que, no en un partit polític, en una associcació de botiguers, en una associació excursionista, en una escala de veïns, no hi hagi gent que manifesti, sobre coses puntuals (no sobre els objectius finals), discrepàncies, puntes de vista divergents. És tan pueril l'argument que provoca fàstic.

Com bé ha dit en Carles Boix (catedràtic de Princeton, presentador de Reagrupament a NYC):

"Què vol dir, més concretament, oferir un programa de regeneració democràtica? Certament, no consisteix, malgrat les preconcepcions del carrer, en el domini sistemàtic i il•limitat de la majoria de torn sobre la minoria de torn. La mort de cristians al Coliseu va comptar sempre amb l’aprovació, exaltada, del poble romà. Però ningú diria que això va convertir aquella sagnia en una cosa més democràtica i més noble. La regeneració política no passa tampoc per tenir líders que, pegant cops a la porta en nom d’una idea que no pot esperar a la seva discussió pacient, anul•len tota dissensió i tota veu discordant."

MENTIDA 10: "volien enfortir l'organització". Bé, això no és una mentida. Això és cert. El que és mentida és pensar que sense una organització potent, sense estratègia, sense mitjans, sense idees, sense objectius, sense campanyes, sense motivació... es pugui aconseguir cap objectiu fundacional. En absència de recursos econòmics importants, l'organització, la bona organització, una adequada xarxa de grups de treball, capilar, ben implantada, potent, és l'única estratègia possible per arribar al màxim de gent, per tenir una presència activa, eficaç, al territori, i garantir la proximitat a les persones.

La responsabilitat dels membres de la Junta Directiva era no deixar en formol els cervells a l’accedir a cap reunió.

I així són les coses. Aquestes són les 10 mentides que han propagat, i aquesta és la dura, crua i única veritat. En el nom del Pare. En el nom de l’honestedat, així són i han estat les coses.

No cal que esperem 15 anys per a conèixer-la. No cal que 4 inocents visquin 15 anys amb la condemna injusta per uns fets que no han comès.

Visca la terra, mori el mal govern!

L’atac dels clons/talibans

Em costarà bastant palar de la demència què el senyor Joan Carretero ha fet i el desastre que ha ocasionat. Però ho faré. No avui, però ho faré. No en tingueu cap dubte.

Ha estat una setmana duríssima, un autèntic infern. Els quatre membres decapitats de la Junta Directiva de Reagrupament hem patit un linxament que, ja us aviso, no quedarà així. Gaudiu per tant d’aquest moment, perquè els temps a venir seran molts dies de fúria.

Avui, tanmateix, i amb caràcter urgent, només volia fer dues reflexions:

Per ordre, la primera, és agrair les impagables mostres d’afecte que he rebut en aquests dies. Crec que mai podré agrair prou a tots els amics i amigues i tota la gent anònima que en aquests dies tan durs han estat al meu costat. He mirat de respondre a tothom, però crec que no ho he aconseguit. En molts casos, a més, molts missatges no sabia de qui em venien. Per tant, i des d’aquí, agrair tot el suport i carinyo rebuts. En aquest capítol d’agraïments vull fer una referència especial a molts dels companys blocaires que des del principi han participat en aquesta aventura que la setmana passada el Dr. Muerte, va decidir que tocava la seva fi. Dir, a més, que em sap molt de greu que un dels efectes de tot plegat és que bons amics i grans blocaires, com Primeres Collonades o Som i Serem hagin decidit, si més no de moment, deixar d’escriure. Confio cegament en un futur proper trobem prou motivació per reprendre junts la nostra activitat blocaire, l’activitat, a ple rendiment, de l’últim exèrcit de Catalunya.

La segona cosa que volia fer és expressar-vos la meva estupefacció per com s’ha produït el nostre linxament. Puc entendre que la gent es posicioni d’una manera o d’una altra, tingui una opinió o en tingui una altra. Tanmateix, hi ha hagut en el tot plegat un reacció absolutament sectària, acrítica, fanàtica, que m’ha posat els pèls de punta. Els qui fa temps tenim blocs des d’on s’ha criticat obertament i durament el tripartit, i molt especialment el paper d’Esquerra, estàvem acostumats a l’ataca d’allò que anomenàvem “jerkis” desquiciats.

Us haig de dir que el fanatisme sectari dels comentaris en aquesta setmana ha ultrapassat qualsevol límit imaginable en l’esfera de la racionalitat humana i, ja no diguem, en l’esfera política.

L’atac d’aquests clons/talibans ha estat tan demendent que desitjo molt que els seus autors se’ls puguin guardar i analitzar d’aquí un temps. Per què… quin és el comportament sectari? Doncs és aquell que, en una època de dificultats, assumeix un lideratge salvador, hi diposita totes les esperances i esdevé un autèntic taliban immolant-se on sigui, amb els arguments més aberrants, en defensa de les majors barbaritats que es puguin imaginar.

Combregar amb el despotisme més atroç, amb l’autoritarisme, amb el nepotisme, amb el totalitarisme chavista exhibit és un símptoma força preocupant del que pot estar passant a Reagrupament. Esdevenir un fanàtic jihadista immolant-se en públic és un símptoma força preocupant de la degradació moral, política i humana a la que poden arribar algunes persones.

Però avui em quedo amb l’article d’en Salvador Cardús. I imbuït pel seu esperit, avui no aniré més enllà. Ja tindrem ocasió, en la mesura que pugui ordenar tots els pensaments que en aquests moments conflueixen amb violència al meu cervell, de parlar-ne. Temps de sobres…

PS: Espero que ningú Des de l'Exili tingui la indecència de fer cap comentari a aquest post

La Polla Records: "Ellos dicen mierda, y nosotros amén!" (a men-udo llueve!)

Esdevenir exemple tangible del que es vol oferir a la societat...

PONÈNCIA POLÍTICA
Reagrupament Independentista
1a. Assemblea nacional
Barcelona, 3 d’octubre de 2009
Reagrupament Independentista


2.2. (…) Alhora, forcen una cultura de lleialtats dòcils i disciplinades que faciliten el seu govern intern i anul·len les possibles veus discordants o prou ambicioses com per competir amb els qui controlen el partit.

2.3. Mesures per dur a terme la regeneració democràtica
Reagrupament Independentista proposa les següents mesures de regeneració democràtica de la política catalana, que haurien de tenir el rang de norma legal, basades en la transparència, l’ètica, l’austeritat i la bona gestió, com a principis inspiradors de l’actuació dels representants públics, i alhora practica l’ètica i la democràcia interna en el moviment mateix perquè pugui esdevenir un exemple tangible del que es vol oferir a la societat.


4.1.c. Un moviment plural, obert i transparent
Reagrupament vol impulsar un moviment de persones obert a tothom que comparteixi els dos objectius fonamentals de l’associació de regeneració democràtica de la política i declaració unilateral d’independència, basat en la pluralitat i la transparència. Una de les finalitats internes de Reagrupament Independentista és garantir la renovació d'idees i el debat, per evitar caure en els errors comesos per les direccions dels partits parlamentaris, endogàmiques i jerarquitzades, que ens han conduït a la situació actual.

(PS: se us acudeix afegir-hi alguna cosa?)

Per què te'n vas?

Sense dignitat

Ara no em puc estendre més. Vull agrair-vos a tants i tants que ens heu fet costat aquests dies. Vull expressar-vos el meu més sincer agraïment. Ha estat molt dur. I encara ho és. Sentir aquest matí la Rut Carandell a Can Basté mentint més del que parlava és vomitiu.

Però ja està. Per a mi la meva paraula és la meva paraula. I en tinc prou, i en teniu prou.

Parlaré abastament de tot el que ha passat. Cap problema. Si no ho he fet ja ha estat perquè no he tingut temps. Parlarem d'aquesta esceneta de "tanta dignitat" de dimitir, ara oralment, ara no per escrit, "elis elis". En fi. Dignitat, moltíssima dignitat...

Per ara us recomano l'article "La faldilla nacional" del Salvador Sostres al seu bloc. També, perquè no, que escolteu l'entrevista de la Rut a RAC1, amb un boli al costat i aneu apuntant totes les mentides que diu. A veure qui l'encerta, prometo donar-vos la solució!

Visca la terra, mori el mal govern i els tirans!

Declaration of a New Order

"So this is how liberty dies... with thunderous applause."

―Padmé Amidala, to Bail Organa following the Declaration of the New Order — Listen (file info)[src]
The Declaration of a New Order was a proclamation made by Supreme Chancellor Palpatine in 19 BBY, first as an address to an Extraordinary Session of the Galactic Senate and then to the general populace. In it, he proclaimed himself Emperor of the galaxy, legalized the extermination of the Jedi Order, and outlined his vision of transforming the thenceforth-abolished Galactic Republic into his new Galactic Empire.

Yo no me sentería en tu mesa (Los Fabulosos Cadillacs)

Seguim amb BSO de les nostres vides. Avui Los Fabulosos Cadillacs, una mítica banda argentina.

Los Fabulosos Cadillacs no han estat excessivament coneguts a ca nostre. De fet jo vaig conèixer un tema seu abans de conèixer la mateixa banda: Matador. La posaven cada nit a los Tarantos, a la Plaça Reial, que durant una llarga època va ser el nostre local de referència. Lloc de nits memorables…

Però la banda anava molt més enllà d’aquell popular “Matador”. De fet les seves cançons són autèntics himnes que combinen ritmes skatalítics i rockers amb melodies i lletres potents i amb ritmes llatins en una combinació festiva i combativa fantàstica.

Una banda d’una qualitat brutal, que ha gravat amb Celia Cruz, amb Debbie Harry, i que ha estat una autèntica referència a tota Llatinoamèrica. És una pena que aquí ens arribessin tard, i que a més a més com a mínim dos dels concerts que tenien programats a BCN s’acabessins suspenent.

Per ara tenim els seus discos. Sempre ens queda posar-nos temes com Matador, i la seva batucada, i començar a ballar al menjador de casa. Continuar amb Mal bicho, o Vasos Vacíos, o Yo no me sentaría en tu mesa.

Por más que quieras
sacarnos de nuestro lugar
y pienses que somos
un puñado de idiotas
no, no podrás quitarnos
lo que hicimos
ya ahora somos
más hermanos que antes.

Ya no podrás
mirarnos a los ojos
más, nosotros
somos amigos
vós que solo estás,
por más que quieras tapar
toda nuestra voz
nunca podrás
callar esta canción…

Terres de l'Ebre: futur en venda (o no-futur)

Arribo de la concentració que hi ha hagut a la Plaça Sant Jaume contra el cementiri nuclear a les Terres de l’Ebre.

I dic a les Terres de l’Ebre i no a Ascó perquè ja n’hi ha prou de tanta misèria de voler enganyar i fer passar una cosa per una altra. Hi ha decisions que afecten molt més enllà dels límits municipals. Encara més, hi ha decisions com aquesta que deixen la merda més aprop d’altres municipis que no pas del que es queda “els beneficis”. El tema nuclear no és local. I això em sembla que no hi ha ningú que ho pugui discutir.

No sóc un antinuclear militant. Ho vaig ser. Però sóc dissortadament realista amb aquest tema. El post d’avui no és un post antinuclear. És un post anti no-futur.

El cementiri nuclear a les Terres de l’Ebre és la pedreta que faltava per a ensorrar-nos. Les Terres de l’Ebre ens hem convertit en l’abocador de Catalunya, en una puta barata i apallissada. I ja n’hi ha prou. Volem tenir futur. I el nostre futur no passa per ser el cul de ningú.

I ja n’estem farts, d’aquesta cara de cul que s’està quedant a les nostres terres. Nuclears, parcs eòlics salvatges, transvassaments… i misèria, molta misèria. Una pagesia absolutament empobrida. Cap desenvolupament industrial. Cap esperança per a un desenvolupament sostenible que combini una agricultura basada en el vi, l’oli i els fruïts tradicionals… amb un turisme ordenat, basat en poder gaudir d’un entorn privilegiat des del punt de vista paisatgístic, natural i històric. Res, per a nosaltres merda, la merda.

I ja n’estem farts. Amb les Terres de l’Ebre tot s’hi val. I amb la gent de les Terres de l’Ebre no cal comptar-hi. Fet i fet, si votéssim tots a una no crec que moguéssim més d’un o dos diputats del Parlament. Doncs que ens donguin.

I encara més, que ens donguem nosaltres mateixos. Per desgràcia, la misèria atàvica ens ha dut a que proliferi aquest servilisme absurd, suïcida, de la falta de demà, de la falta absoluta de confiança en què hi pugui haver un demà. I ens atrapen en els nostres mesquins egoïsmes, particulars i locals.

Ara li ha tocat fer el caragirada a l’alcalde d’Ascó. Per motius d’egoïsme extrem i de demència política espanyola i catalana. Una decisió que afecta tot un territori i de la qual només se’n “beneficiaran” localment.

Igual que amb la massificació eòlica. No estem en contra dels molins, de la instal·lació de parcs eòlics. Estem en contra de la massificació eòlica i d’un model que només beneficia uns pocs i empobreix molts. Us recordo com funciona: s’obtenen –en molts casos il·legalment- els permisos per a la instal·lació dels parcs eòlics. Llavors es decideix la instal·lació dels aerogeneradors en determinades finques. I als amos d’aquestes finques “els hi toca la loteria”, perquè per més que és una puta merda el cànon anual que els hi pagaran, són uns ingressos fixes anuals que per a una comarca com la nostra, on l’agricultura no dóna bo i res, són molt importants. Però llavors resulta que per treure la llum d’aquests aerogeneradors han de fer passar una línia MAT (molt alta tensió), amb instal·lació de torres en tot de finques veïnes d’aquests molins, i als pobres als que els hi toca una d’aquestes torres, se’ls expropia la part justa de la finca, sense atendre a que la puguin desgraciar i fer econòmicament inviable (les explotacions a la Terra Alta són familiars, petites), i no veuen un puto duro mai més.

És el mateix model: uns pocs (els espavilats o afortunats) es “beneficien” molt i molts, tota la resta, es perjudiquen molt.

Així estem. Amb aquest model.

I a prendre pel cul si el molí l’instal·len en la finca colindant a un dels pocs emprenedors que ha decidit posar un negoci de turisme rural en marxa. I en general, a prendre pel cul si la massificació eòlica, amb molins alts com la torre AGBAR, en un front de 40 quilòmetres trinxen el territori i el destrossen paisatgísticament. I a prendre pel cul també si s’instal·len damunt els escenaris de la Batalla de l’Ebre i de les restes dels combatents de la Batalla de l'Ebre... i ho trinxen tot, miserablement ho trinxen tot.

Què volen que fem? Quin és el nostre futur? Que ens ho diguin clar d’una vegada. Per què no ens evacuen? Per què no ens traslladen a tots a un límit geogràfic determinat i converteixen directament tot allò en un abocador oficial.

L’altre dia, arran de la vergonya de l’incendi dels Ports, d'Horta, recordava el cas d’un pagès al que li van fotre una multa descomunal perquè havia ampliat una mica el mas (petita construcció de planta d’ús agrícola) per poder-hi encabir la nova maquinària, res, 25 m2. Però és clar, resultava que segons algun buròcrata superecologista havia “malmès” un espai protegit (la seva finca agrícola), en una zona d’especial protecció. Dos anys després el mateix pagès rep la notificació d’expropiació per a la instal·lació, a la seva finca, d’una torre MAT.

Mireu, n’estem farts. No us podeu imaginar fins a quin punt n’estem farts. No us podeu ni imaginar el que és, per als nostres pagesos, no saber mai ni tan sols si li sortirà a compte collir. I que a sobre es caguin permanentment a sobre teu. No us podeu imaginar el que és veure com trinxen el teu territori i la teva història, i la història de tants, les restes dels combatents de la Batalla de l'Ebre... i no poder-hi fer res.

I jo també estic fart de que siguem tan egoïstes que no hàgim pogut plantar cara a tantes agressions, que pensem que no hi ha futur, i que més val pillar el que es pugui, per més merda que sigui, per més que sigui reivindicar-se com a cul. Tites, tites, tites… et tiren merda i tots allà, a veure què pillem… Quina vergonya.

Per sort també hi ha molta gent que es mou. Gent com la Plataforma per a la Defensa de la Terra Alta, gent com la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Per això avui he anat a la Plaça Sant Jaume. Per això no em cansaré de reivindicar que ja n’hi ha prou, i de demanar-vos la vostra comprensió.

Visca la terra!

CABARET BERLÍN

Sopar en un dels pocs llocs de tota la vida del barri de la Ribera, que et conegui la mestressa, que puguis fer bromes i gaudir de la nit i un bon sopar en companyia dels amics.

Sortir després d’haver exhaurit les reserves de vi i donar compte de patxaran i primeres copes, passejar per les places de la Ribera camí de Sant Pere de Puelles.

I arribar al que, a hores d’ara, és el local més impressionant de Barcelona, el Cabaret Berlín, al número 22 del carrer Bailén. Sí, on abans hi havia aquell local…

CABARET BERLÍN. Em va agradar el nom des del primer moment. I em va agradar més encara que el portin gent de la nit que conec de fa molts anys, bona gent, gent com cal. Saludo al Franki i a l’Albert. I els felicito pel local i la iniciativa. És espectacular.

El nom del local i l’ambientació et transporten a un període que fins ara només existia a les nostres ments i fantasies a través dels relats i les películes. Però avui és un territori dels nostres mites fet realitat, fet columnes embellutades de vermell i barres servides per delicioses cambreres esculpides amb can-cans d’escots impossibles. Els Dj’s oficiant des del fons de la sala. I tot de números cabareteros, com el trapeci que llisca pel damunt de la barra fins l’escenari, cavalcat per una go-go de mitges negres i barret de copa.

El local és net i pulit, i és ple de gent guapa i seductora. La música i l’ambientació inunden els sentits. T’embriaga un estat eteri de decadència, la decadència que ens envolta, la decadència on estem sumits. La decadència del no-futur, del marbre on s’estabellen tots els nostres somnis i esperances. La decadència de les morals embargades, de les mentides despullades, de les bales que alimenten somnis de justícies impossibles.

La història s’escriu i després es recorda des dels locals on pren forma, des dels locals que resumeixen una època. CABARET BERLÍN és el local de la nostra època, de la nostra decadència, del nostre desengany.

Un local de la Barcelona real, de la nostra Barcelona, la que no aspira a grans muntatges per a descobrir-se, per a existir, i que arrela en una història canalla i imprescindible.

Finalment hem trobat el nostre temple, el lloc des d’on ser partíceps i oficiar una petita part de la nostra història. Un lloc que interpreta i acull la nostra decadència ànonima, i la transforma en una oportunitat de viure, de lliurar-se als sentits. L’únic que ens manté amb vida, els nostres sentits…

Microtesticularitat i flatulències

Una de les històries que posen en boca de Mossèn Ballarín és la teoria de la microtesticularitat catalana.

Segons aquesta teoria els catalans hem estat tradicionalment un poble coratjós, i hem patit, segle rere segle, moltes guerres i conflictes per a la nostra reduïda demografia. A les guerres, als conflictes, sempre hi anaven els coratjosos, els valents. I aquests, els més llençats (en llenguatge dels nostres dies) són els que en major nombre pringaven, és a dir, la palmaven.

Així, els que es quedaven en situació de procrear acostumaven a ser els menys valents. I això, generació rere generació des de temps immemorials (som la primera generació que encara no ha viscut un conflicte violent), per a una comunitat de la limitada demografia com la catalana, ha provocat que avui en dia patim d'una greu i acusada “microtesticularitat”.

Si moren els valents, els que tenien macrotesticularitat, i es reprodueixen els menys valents, els de microtesticularitat, això provoca, després de moltes generacions, que el nostre poble pateixi de “microtesticularitat”.

Si non é vero, é ben trobato.

Potser per això l’independentisme està farcit de xarneguets com jo, fills o néts de pares/mares o avis/àvies catalans/catalanes i espanyols/espanyoles.

Jo crec que sí, que ens falten ous, que col·lectivament ens falten ous, collons, testicularitat. I parlo en un sentit fins a cert punt figurat, no sexista, no em llegiu al peu de la lletra…

Sincerament, aquesta falta de testicularitat, d’un nivell adequat de testosterona es manifesta arreu. Estem envoltats de merda, de merda que ens mengem per cagats, per covards. Començant pel nostre govern. Tenir un govern presidit per un ésser execrable com Doña Manolita posa el llistó del que estem disposats a tragar, a consentir.

Hi ha més coses. La microtesticularitat no és només un problema de coratge físic: com és evident porta associat un problema de coratge espiritual. Però no només això, hi ha una expressió molt catalana de la microtesticularitat que és la del català que sembla coratjós, abraonat, fins i tot amb un cert punt fatxenda, però que en realitat és un cagat. D’aquests també en patim molt. I són els pitjors, perquè van de campions però a l’hora de la veritat són uns cagats, uns covards.

I encara més, podem dir, manllevant aquell anunci de pneumàtics, que “potència sense control” no serveix de res. Potència, sense capacitat real de lideratge, sense inteligència política, sense coratge personal real i autèntic, sense pensament estratègic, és una veritable i carismàtica flatulència. Una molt molesta flatulència, és a dir, molt soroll per a, al final, res, només pudor, que fins i tot s’esvaeix i queda en un no-res vergonyant que ho empastifa tot. Un puto pet. Una impostura, una mostra d’autoritat que s’esgota en ella mateixa, de manera ridícula, suïcidant-se.

Neu fum

Fins ara sabíem de l’existència de diferents tipus de neu com la neu primavera, neu pols… a partir d’ara, i de la gloriosa idea de l’aparell sociata de proposar uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona, ja en coneixem una altra: la neu fum.

Parlar de Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona és neu fum. Tothom sap que no hi ha neu. Tothom sap que hi ha molt de fum. Fum perquè llençant aquesta iniciativa a aquestes alçades és simplement una proposta fastigosament electoralista.

Era proverbial el mite que si els sociates presentessin un sofà per a alcalde de Barcelona sortiria escollit. Són coses d’aquest país i d’aquesta ciutat que havien quedat així establertes, per l’aclaparadora experiència –traumàtica experiència- que hem patit elecció rere elecció els ciutadans de Barcelona.

Però vet aquí que aquest mite ha caigut. Totes les enquestes apunten que els sociates poden perdre la seva infalibilitat a Barcelona ciutat. De fet, totes les últimes enquestes, públiques i no públiques, assenyalen que Trias està pel damunt d’Hereu en nombre de regidors.

Tanmateix, no és això, els ajustats avantatges que puguin dur els convergents, el que més preocupa a l’aparatix sociata. Estic segur que no. El que més els preocupa estic segur que és el que capten les seves antenes, les antenes que tenen repartides per tota la ciutat. I el que es capta és que la gent, els ciutadans de Barcelona, n’estem fins al capdamunt d’aquest consistori de merda.

La seva incapacitat és brutal. Són uns perfectes inútils. La ciutat de Barcelona està patint una degradació, des de tots els punts de vista, inaudita. I el govern de la ciutat es mostra perfectament incompetent tant pel que fa al reconeixement dels problemes que tenim com per al seu diagnòstic i, no cal ni dir-ho, sol·lucionar-los.

I així estem. El col·lapse del govern municipal està portant al col·lapse de la ciutat. I això és una cosa que percebem, amb independència de la nostra ideologia, tots els ciutadans de Barcelona, o una bona majoria.

Els Jocs Olímpics del 92 van tenir, per als independentistes barcelonins, una doble cara. Per una banda, la reconeguda per tots: la ciutat es va posar les piles i va experimentar una transformació prodigiosa. Hi havia moltes idees en aquell ajuntament, en aquell govern muncipal, i de la mà d’un desplegament urbanístic modern, agoserat, la ciutat va experimentar uns canvis profunds i molt positius. I en molt poc temps. L’impuls dels Jocs Olímpics va servir perquè la ciutat “s’actualitzés” a una velocitat impensable. Encara avui vivim, a Barcelona, de la marca que es va generar en aquell moment, i de les transformacions que es varen iniciar.

Però després hi havia una altra cara, i era el preu que havíem de pagar per tot plegat. I era un preu molt alt. Ens vam vendre l’ànima al diable espanyolista, i de la mà d’un Maragall desacomplexadament espanyolista, la ciutat i de la mà de la ciutat podríem dir que es va arrossegar el país, va patir un procés d’espanyolització radical. Començant pels seus símbols, la bandera de la ciutat, que va mutar les barres dels seus quarts fins a convertir-se pràcticament en una bandera espanyola. I continuant perquè tot el relacionat amb els Jocs, que era tot, traspuava espanyolisme barceloní, convertida la ciutat no en la capital de Catalunya, sinó en la ciutat espanyola emergent.

No es poden negar cap de les dues realitats. Les conec totes dues. Com a gestor públic, la transformació de la ciutat és un exemple espectacular. Com a independentista que va viure en primera línia els Jocs, la lluita que vàrem mantenir contra l’espanyolització va ser brutal i molt desigual.

Curiosament, en un cas desgraciadament i en l’altre sortosament, les coses van evolucionar de manera diferent. Nacionalment l’impacte d’aquella maniobra d’espanyolització es va anar diluïnt, i ara, aquell Camp Nou ple de banderes espanyoles i aquella bandera de la ciutat espanyolitzada només formen part dels nostres malsons. Des d’aquest punt de vista hem tingut la sort que el discurs nacional ha acabat ofegant la maniobra espanyolista. No se’n van ensortir.

Pel que fa a la ciutat, aquella transformació ens ha generat una sèrie d’efectes contraproduents molt greus que l’Ajuntament ni ha reconegut ni els hi ha posat fre.

No s’ha fet res davant el declivi de Barcelona i la seva conversió en allò que des del 2006 porto denunciant al bloc d’Elies115, sota el títol de "la ciutat perduda", en varis posts: 1, 2, 3, 4 i 5 (si els voleu llegir, comenceu per l'últim...). Sí, la transformació de la ciutat, la seva emergència internacional… va anar acompanyada d’una ressaca espectacular, d’una paràlisi municipal sense precedents, i d’una indefinició en relació al model de la ciutat que ha acabat en el col·lapse actual.

La ciutat ha acabat perdent la seva identitat, absolutament prostituïda, incontrolable, abandonada, atrapada entre una realitat que s’ha volgut ignorar i un regulacionisme gilipollas extrem. Tot plegat ha obert esquerdes tan profundes que hi caiem i no toquem fons.

Hi ha molts exemples del que dic. Moltíssims. Us en posaré només un, si voleu molt anecdòtic –però crec que significatiu-, que conec d’aprop i potser no és del tot conegut en la seva magnitud. A mi sempre m’ha agradat sortir de nit, i amb la colla hem sortit força. L’any 92… gairebé sortíem cada dia. Un autèntic festival, bars i discoteques fantàstiques, etc. El disseny que s’imposava a la ciutat es traslladava als seus espais. Durant molt de temps Barcelona ha tingut dels millors bars i discoteques d’Europa. Tot això també formava part del model positiu de la ciutat, era atractiva, i molta gent venia, sopava als restaurants, agafava un taxi, anava a prendre una copa a locals meravellosos i acabava ballant en alguna de les discoteques més de moda, fashion i amb bona música que es podien trobar.

Tanmateix, a partir d’un cert moment, l’ajuntament va començar a fer la vida impossible al sector de l’oci nocturn amb infinites ordenances, reglaments, etc. És evident que en una explosió així hi podia haver hagut “desmadre”, i que en alguns casos s’havien pogut generar molèsties als veïns, i que això són coses que cal corregir.

El problema no era ben bé aquest, el problema era aquest zel regulacionista i aquesta altíssima exigència als locals d’oci nocturn legals, ben autoritzats, etc… es produia mentre la ciutat en el seu conjunt es deixava de la mà de Déu, amb lateros per tot arreu, festes il·legals, beguda al carrer, prostitució arreu, tràfic de drogues a plena llum del dia i de la nit, etc etc.

Aquest estiu he tingut la mala sort que la plaça davant ca meu ha estat ocupada sistemàticament per gent amb ganes de festa que s’hi estaven fins altíssimes hores de la matinada. Tots els bars tancats, però la penya a la plaça. Totes les terrasses tancades a la una, però la penya, que no era de les terrasses, afincada a la plaça tocant els ous fins a ben entrada la matinada sense que ningú hi fés res.

O el tema de les platges. L’obertura al mar ha estat un dels grans èxits que arrenca d’aquella Barcelona. Una ciutat amb aquestes platges és un tresor. Doncs han permès que les nostres platges esdevinguin un territori incontrolat, ple de lateros, pispes, putes, etc. A la gent dels xiringuitos se’ls ha fet la vida impossible, amb condicions draconianes, i obligats a plegar a una hora indecent –per aviat- de la nit. En canvi, tots sabem que les platges s’han convertit en el lloc predilecte del botellon barceloní, sense que ningú hi fés res. Els xiringuitos tancats, i les platges territori salvatge.

Sé que són gilipolleces en relació als gravíssims problemes de la ciutat, però em semblen significatives d’aquest desori de govern municipal. Exigència extrema als que volen complir, i tolerància absoluta amb els que incompleixen.

Això ens ha convertit en una ciutat fora de la llei, on tothom pot fer el que vulgui i no li passa res, i on els perseguits són sempre la gent que vol fer les coses bé o que com a mínim ho intenta, perquè es veuen sotmesos a una demencial articulació jurídica.

L’exemple paradigmàtic d’això va ser la famosa i absolutament ineficient ordenança de civisme. Una presa de pèl. El mateix dia que es va aprovar, els responsables municipals avisaven que no calia que la gent es preocupés, perquè no s’aplicaria en tota la seva extensió. Doncs… per a què la fem? Per a res, perquè no ha servit de res, simplement per a silenciar un clamor popular que reivindicava que es fés alguna cosa davant el caos en el que estava sumida la ciutat.

Ens hem preocupat de regular que la gent pugui anar despullada, en boles, pel carrer (què guais que som!) i en canvi no podem evitar que això sigui can pixa. O justament, com penso, una cosa porta a l’altra.

Ho sento me n’he anat. Només volia posar alguns exemples, reconec que de certa intrascendència davant la gravetat dels problemes que tenim, però que són significatius perquè exemplifiquen clarament el desastre de la gestió municipal, la seva falta de rumb, d’idea, de model, de criteri.

En definitiva, tot això, multiplicat per tots els temes gravíssims que tenim a la ciutat, han portat a que la gestió municipal sigui àmpliament desaprovada. I això faci perillar un dels feus clau de l’omnipotent poder sociata, el de la ciutat de Barcelona.

I què fan… doncs fum, que és el millor que saben fer. Ja ho van fer quan el Fòrum, recordeu allò de “des de Barcelona canviarem el món”? Un dels ridículs més grans que s’han vist mai, una gilipollez màxima, un fracàs estrepitós.

Tan monumental va ser el fracàs que l’Hereu va proclamar solemnement que s’havia acabat aquest model de ciutat de grans esdeveniments. Ai, qui el va parir…

Què fem si no sabem què fer per a arreglar els problemes de la ciutat? Doncs tirem fum. Neu fum. Demanem uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona.

Pur fum. Pura pantomima, pur engany, pura presa de pèl. Pura maniobra electoralista.

Dubto, però, que els hi surti bé. No els hi pot sortir bé. Vull creure que la gent no es quedarà encantada, hipnotitzada, amb aquesta gilipollez, i que els sociates seran castigats, com es mereixen, a les properes eleccions a Barcelona. La ciutat i els barcelonins no podem estar condemnats a ser governats per aquesta bassura indefinidament, no ens mereixem aquesta plaga bíblica.

En Trias serà molt més bon alcalde que n’Hereu, això crec que no hi ha ningú que ho pugui dubtar. Des de tots els punts de vista. També, evidentment, el nacional. Però arribats a aquest punt també cal que deixem la pregunta oberta de per què som tan incapaços els independentistes de poder tenir un model de ciutat que no sigui ni el seguidisme fastigós d’ERC en relació als sociates, ni el marciano que propugnarà la CUP. Reagrupament, per ara, ni hi és ni se l’espera, en aquest debat.

En fi. Així estem. Per ara, la denúncia, com en tantes altres situacions, sembla estar en mans de les persones i els esperits lliures que ens concentrem a la catosfera, i especialment a BAT BLOCS. Vull recordar l'exemple de blocs com CdeCarabassa, autèntic i brillant precussor en la denúncia, o l'actual i sempre interessant batblocaire El Xafarder de la Rambla...

Que l'exemple sigui profitós.

Visca la terra, mori el mal govern (també de la ciutat!)

Helena, desenganya’t…

"Helena, ara ja ets gran,
Ja ets una noia
Se t’ha encès el cos
Els pits t’han crescut
I ara alces la cara…
T’hem de dir
Que els déus…
Foren sempre els pares… "

Estem en un bar sòrdit del Poblenou amb els camarades. El nostre ambient és pessimista, una mica “alatriste”. Patriotes de pedrapicada, curtits en mil i una batalles, que pensàvem vençut l’escepticisme i apostàvem les nostres armes a la batalla definitiva…

Estem en un bar sòrdit del Poblenou amb els camarades, i això esdevé l’únic important.

Llavors, de la TV del bar, on tenen sintonitzada TVE-1, emergeix una sintonia de continuïtat que ens fa desvetllar. És “Helena”, del gran Pau Riba, de l’incomparable “Dioptria”.

“Helena, Desenganya’t”… I no sé com explicar que som això, un desengany.

Règim, mentides i desvergonyiment

Aquest cap de setmana hem conegut de la detenció de dues persones acusades d’haver provocat el foc d’Horta de Sant Joan. Un foc que va acabar amb la vida de 5 bombers dels cossos d’èlit dels bombers de Catalunya.

La detenció és fruit del treball d’investigació dels Mossos d’Esquadra, ordenada per la jutgessa de Gandesa.

Aquesta dada és d’una rellevància espectacular, atès que el govern català, ràpidament, per boca del seu conseller de Medi Ambient, havia establert “rotundament”, que el foc l’havia provocat un llamp. I va tallar qualsevol investigació.

Crec que això que ha passat és un exemple paradigmàtic de la conversió en règim del govern català, dels seus tics autoritaris.

Val la pena fer una mica de memòria. El pobre alcalde d’Horta de Sant Joan es va guanyar una reprovació pública per part dels càrrecs d’Interior i Medi Ambient quan va suggerir que les coses no s’havien fet prou bé i que les causes del foc no eren les que estaven dient.

Tot l’aparell de coacció del govern i tot l’aparell mediàtic van imposar la versió oficial, pràcticament sense fisures, sense que ningú s’atrevís a dir res.

Però la realitat era una altra de molt diferent.

Començant per les famílies dels bombers morts, que sempre han demanat una investigació que si no és per via judicial no s’hagués realitzat mai. Una vergonya. Pura vergonya, tractant-se d’uns homes que hi van deixar la vida defensant el nostre patrimoni, els nostres boscos, la nostra terra. El mínim que es mereixen, el respecte mínim que es mereixen és una investigació a fons del que va passar.

Crec que tindrem més sorpreses amb aquesta investigació. A la comarca és un secret a veus que hi va haver negligència per part de la direcció que combatia el foc. És evident que la gent del poble, en la mesura que no sigui indispensable, no ha d’intervenir directament en l’extinció dels focs, sobretot quan hi ha suficients professionals.

Però la pregunta que tothom es fa, perquè no va passar, és perquè no es consulta amb la gent del territori les dificultats i els possibles riscos propis de la zona. I això, a la Terra Alta, tothom diu que no es va fer. I es van ignorar crides d’alerta, quan el foc semblava entrar en fase de control, el matí del fatídic dia de la mort dels nostres bombers, sobre el canviant dels vents a la zona cap a la tarda.

I això, pel que sembla, va ser un element crític, la ignorància d’aquest fenomen, en el desastre i que el foc es revifés, amb aquestes tràgiques conseqüències.

Hi ha més factors. Les famílies han demanat insistentment el relat de les comunicacions entre els bombers morts i el comandament. Increïblement els mitjans aeris no van poder/saber intervenir eficaçment per salvar la vida dels bombers.

Mireu, jo no sé si les coses es van fer tan malament com diu la gent de la comarca, que no veieu el que rajen, i els conec una mica, i sé –perquè en sóc fill- que som gent dura, una mica cabuts, però honestos, no diem el que no és. Però no ho sé, seria temerari per part meva aventurar alguna de les hipòtesis o relats de com van anar les coses que m’han explicat.

Però sí sé una cosa: alguna cosa del dispostiu va fallar greument. Un foc que de bon matí es donava pràcticament en vies d’extinció, va acabar revifant greument. I uns homes, uns bombers, van morir perquè algú els havia destinat a un indret, i no van tenir ni comunicació ni suport suficient per ser evaquats o per poder-los ajudar.

I les explicacions donades pel govern han estat del tot insatisfactòries. I això no pot ser. Quan hi ha 5 homes morts, dels nostres millors homes, el que calia, ni que sigui per respecte a la seva memòria, és una investigació a fons de totes les circumstàncies, i una explicació convincent de com van anar les coses, dels possibles errors comesos i, en el seu cas, una depuració de responsabilitats.

I això no es va fer, ni s’ha fet. Hem assistit a un govern convertit en règim imposant la seva versió, amagant informació, ocultant, enganyant, mentint.

Gràcies a Déu hi ha hagut una persona, en aquest cas la jutgessa de Gandesa, que a la vista de totes les informacions que li arribaven i la gravetat dels fets, va mantenir oberta una investigació (que el govern havia tancat), i que aquests dies ha començat a donar els seus fruits. Bravo també pel cos de Mossos d’Esquadra i la seva professionalitat.

Un cop més, serveixi aquest post d’homenatge als nostres bombers, i al sacrifici dels seus millors homes defensant la nostra terra.

Kingdom of Heaven

Avui tenia dinar familiar. Després de la tertúlia m’he instal·lat a una de les butaques del saló. He acabat fent una becaina. Quan m’he despertat un dels meus germans havia sintonitzat Canal 9, hi feien “Kingdom of Heaven”.

L’havia vist feia temps. I m’hi he quedat a tornar enganxat. Gran película…

Ja fa molts anys que vaig arribar un dia fent el turista a l’illa de Rodes. I vaig passejar pel carrer dels cavallers, on encara es conserven, en algunes de les cases, escuts de cavallers catalans que havien participat a les creuades. Una època que sempre m’ha fascinat…

El compromís amb la fe, el sacrifici perquè la Creu de Crist fós sempre present als Llocs Sagrats…Déu meu!

Llavors hi ha la película. Magnífica. I Eva Green, que em torna boig, i la seva bellesa descomunal, fascinant, aclaparant…

I un jurament que es repeteix reiteradament.
‘’No muestres miedo frente a tus enemigos. Di siempre la verdad aunque te llegue la muerte. Protege a los desamparados y no hagas mal. Éste es tu juramento.’’

Passo revista: mai a la meva puta vida he manifestat por davant els meus enemics. És el pitjor que pots fer. Mai ho pots fer. Mai ho he fet. Ni que pensis que poden acabar amb tu, mai has de manifestar por davant els teus enemics. I crec que no ho he fet mai.

Protegeix als desamparats i no facis mal. Uf! Aquesta és una part molt ambígua en el seu compliment. Com protegeixes els desemparats? Qui són realment els desemparats? Ho intento, crec que sempre ho he intentat. I “no facis mal”... Què m’estàs demanant amb aquest jurament? He interpretat netedat d’esperit. No existeix un no fer mal universal... existeix un no fer mal moral, ètic.

I la part més complicada del jurament: “digues la veritat, ni que et porti a la mort”. Aquesta és la part més dolorosa del jurament. Hi penso.

No he fet cap jurament. No sóc cap cavaller. Però hi ha una espina dorsal en la nostra cultura que ens converteix en ésser morals, en autèntics cavallers de la fe, de l’esperança, d’un món just, d’uns valors.

“Digues la veritat, ni que et porti a la mort”...

Fins on estàs –estic- disposat a portar el teu compromís ètic de manera vital? Dir la veritat no és cap altra cosa que ser transparent davant les coses que passen i que saps.

On està el nostre compromís amb la veritat? En dir les coses, peti qui peti... o en callar? En fer del teu silenci mur impenetrable, altíssim?

Llavors hi ha un altre moment espectacular a la película. “El mal menor”. Has de sacrificar, com a mal menor, totes les coses en les que creus... per mor d’un bé superior?

“Digues la veritat, ni que et porti a la mort”. I saps perfectament que si dius la veritat estàs mort. Però no saps si dir la veritat és el mal menor...

Macià i Germans Badia: la veritable dignitat i la seva actualitat

És Nadal. D’hora, ben d’hora, pugem cap al cementeri de Montjuic, a retre homenatge, amb els companys d’Unitat Nacional Catalana, al president Macià i als germans Badia, enterrats a la seva vora. Fa dies que s’ha organitzat i hem quedat.

És un matí d’hivern esplèndit. Fa fred, però el dia és extraordinàriament clar. Ens trobem al pla de la Fe, al centre de la plaça hi ha la tomba de Macià, mirant al mar. Davant seu, mirant a Macià, la dels germans Badia.

Primer arriba la Mesa del Parlament, inclòs el PP. Després fa l’ofrena “el govern”, inclòs en Montilla. Allà, davant nostre, el triumvirat de perdedors, Montilla, Carod i Saura. La seva imatge és penosa. Al Montilla li foten un micro perquè pugui adreçar unes paraules no se sap a qui. Suposo que al periodistes.

Parla i de fet no diu res. Fa uns dies que ha començat, Doña Manolita, a fer aquest discurset nauseabund com per a autoproclamar-se hereu de Macià, del que representa Macià. Em venen arcades, però em continc. Mentre parla, em situo davant la tomba dels germans Badia, amb una estelada gravada sobre la llosa. I aixeco els ulls cap a l’horitzó, nítid, sobre el port i, a la meva dreta, sobre tota la plana del Llobregat. El vaig sentint de fons, com una tortura. Noto com se m’estan tensant les venes.

Em venen ganes de girar-me i cridar-li “vols callar!”. Admeto que, dissortadament, com a president de la Generalitat en Montilla pugi fins on som i faci el paripé, però no admeto que em vulgui fer discursets. Fins aquí podíem arribar. En Saura, com sempre, sembla així com a absent. No sé si ens mira criminalitzant-nos o simplement bada. En Carod intenta posar un gest sever, però està fent el panoli, se li nota. Està content de la foto, no sé si deu pensar “l’estadista”, però sentint aquella veueta que té al seu costat dient barbaritats vull pensar que hi ha alguna cosa en el seu interior que se li regira. Potser no, probablement no. És més, acabo pensant que fins i tot n’està orgullós. El meu germà m’apunta “creus que la Morsa li ha escrit el discurset a Doña Manolita?”. No ho sé.

En Montilla continua parlant, no sé què diu d’en Macià i la cohesió social. Fa dies que ho diu. Lamento no haver portat l’estelada, m’hi hagués acostat, un cop acabades les tonteries que ha dit, per dir-li si sabia alguna cosa d’aquella bandera. Per a preguntar-li, només, si sap de qui és obra, què representa i perquè ho representa.

Llavors penso en les seves penúltimes declaracions “m’agrada molt la cançó Mediterraneo, de Lluís Llach, penso que explica moltes coses”. No sé si tantes com tu ens expliques, Montilla, amb aquestes imbecilitats.

Però tot és el mateix, la perversió de tot, la manipulació de tot, el màrqueting, la farsa, la impostura.

És aquesta dimensió immoral a la que, sense adonar-nos-en, hem arribat. I on ens hem instal·lat. En Montilla va a Berga i a l’hora d’escriure una dedicatòria al llibre d’honor de la ciutat, treu la xuleta i molt disciplinadament comença a copiar. No sap ni què està escrivint, però és el que li han donat. Un altre dia, en una visita oficial a un altre poble, l’alcalde el convida a signar al llibre d’honor, i aquesta cosa que fa de president de la Generalitat es gira cap als seus, amb el rostre irritat i els hi escup “això no estava previst!”, com aquell que demana caps.

Un altre dia li preparen una resposta sobre la Nova Cançó, i li han dit potser alguna cosa del Serrat i del Llach. “Digues Mediterraneo”, perquè és del Serrat i en castellà, i després alguna cosa del Llach. I l’home es fot un lio i com que no sap res, diu que Mediterraneo és del Llach. A ell què collons l’importa això? Si no ho ha viscut! Sap que Serrat és dels seus, però probablement ni coneix res del Serrat d’aquella època, ell s’incorpora quan canta allò de “hoy puede ser un gran día”.

Llavors, a finals d’any 2009, que es commemoren els 150 anys del naixement d’en Macià, algun assessor cau en la història que la Generalitat no ha fet res. Ha fet el pena, l’autèntic i miserable pena. I es treuen de la màniga aquest discurset, i li fan dir que “es proclama continuador de l’obra de Macià”. I tot aquest rotllo de la cohesió, i no sé què més de la Catalunya democràtica, etc, etc.

I llavors és quan penses que no pot ser. Que el llenguatge, les piruetes polítiques, el fonambolisme del màrqueting polític no pot convertir el nostre país, les nostres institucions, els nostres símbols, en una bagatela de top manta a la Plaça Sant Jaume.

Mira, Montilla, Doña Manolita o Tío Pepe, m’és igual… no tens vergonya. Aquest, reconec, és un dels teus atributs, no tenir vergonya. S’ha de ser molt barrut, per tenir tan poca vergonya. I tu no la tens. Però ens en fas passar, i molta.

No has entès res. Ni tu ni cap dels teus, ni aquesta mòmia amb bigoti que posa cara severa al teu costat. Tu no ets continuador de res del que hagi fet Macià. Tu, amb Macià, l’únic que tens en comú és la primera inicial del cognom. Aquí s’han acabat les continuacions, les obres i tot el que vulguis.

I si Macià hagués estat aquí avui, dia de Nadal, potser hagués estat el primer en abraonar-se a sobre teu per a fotre’t un parell de calvots. Perquè no hi ha res pitjor per a un mite com Macià, per a algú que ho va donar tot i que ho va sacrificar tot en la lluita per un somni, la llibertat de Catalunya, i per qualsevol mitjà, que aquests discursets de farsant.

Què en penses, Montilla, d’Estat Català? Què en penses dels discursos i l’acció d’en Macià, del nostre cabdill separatista, íntegre? Si no n’has llegit ni un, miserable, i ens vens a fer discursets.

Tu, Montilla, tu i els teus, no heu fet res en la vostra puta vida. Medrar, conspirar, fer el gàngster. Això és tot. No heu tingut cap somni, cap anhel, cap esperança de llibertat per a aquest poble, per a Catalunya, tot el contrari, el vostre somni és Espanya, i punt.

No heu entès mai res. Bé, sí que ho heu entès, els qui no han entès res són els qui us han donat la Generalitat a vosaltres. Vosaltres heu entès que la Generalitat era el poder, l’autonomia és la mateixa essència, perquè el vostre somni i realitat és Espanya. I l’únic anhel és l’encaix de Catalunya a Espanya.

Sap molt de greu que qui hagi fet possible que estigueu executant el vostre somni, contrari a la memòria, el pensament i l’acció de Macià, hagin estat justament les persones que en mala hora van heretar les sigles de l’històric partit fundat per Macià.

Però Macià no va entendre mai ni la Generalitat ni l'autonomia com el seu somni, sinó com una etapa. El somni de Macià, els seus anhels, la seva política són una altra. I ja ho saps, tot i la teva ignorància, ja ho saps, això.

Però heu pogut bastir un imperi mediàtic i de control dels mecanismes del poder inimaginable, que fa que pogueu dir totes les barbaritats que volgueu… i que no passi res.

El meu germà se m’acosta, em fot un toc amb el colze i em pregunta “ei, què et passa? T’has quedat com a absent.” Li dic que sí, que són coses meves. Ja estan desmuntant els micros des dels que ha parlat en Montilla. Continuo davant la tomba dels germans Badia.

Poso la mà a sobre de la seva tomba i miro la tomba d’en Macià. Estan davant pel davant. Em recorre el cos com un calfred, i penso que no és cap casualitat. Que hi són, com hi van ser sempre, al costat de Macià, vetllant per ell, vetllant per la seva obra, vetllant per les seves idees.

Macià és immortal. Les idees de Macià també ho són, el seu somni d’una Catalunya lliure també ho és. Però sempre han necessitat qui les defensi. Per això van matar els germans Badia. Perquè eren qui les defensaven, en la seva integritat, en el seu fidel concepte. Per això els van matar.

Per això és tan o més important retre homenatge als germans Badia i reivindicar la seva figura, que fer-ho amb Macià. Macià i les seves idees i exemple patriòtic ja formen part de nosaltres, dels mites del nostre poble. Però a la llibertat no hi arribarem només amb els mites, els mites requereixen de patriotes que perpetuïn el seu exemple i la seva obra, que li donin sentit en el dia a dia, picant la pedra, perquè així el somni esdevingui realitat.

Per això els van matar. L’assassinat dels germans Badia esdevé així l’episodi més trascendent de l’independentisme contemporani. Una mort que es reprodueix en totes les traïcions que patim, fins i tot –com els germans Badia- dels “teus” (les pitjors i més doloroses -creieu-me, sé de què parlo...), en totes les covardies, en totes les conspiracions, en totes les mesquineses.

Per això és més important que mai que agafem el seu testimoni, reivindiquem el seu exemple i recordem el seu martiri. Els Germans Badia som tots els que des de la dignitat personal i el coratge, generació rere generació, treballem i lluitem per fer realitat el nostre somni, el somni de Macià: una Catalunya lliure i pròspera.

Macià i Germans Badia són una mateixa cosa. I encara avui es miren i es vetllen, davant pel davant, des de les seves tombes flamejants

Visca la terra, mori el mal govern!

DOL PER UN GRAN BARCELONISTA I PATRIOTA

Aquest és el comunicat que hem fet les següents penyes barcelonistes:

"Avui ha mort a Barcelona (1967-2010) el nostre amic i company Santi Salguero, "Santi Vilanova", gran barcelonista i patriota exemplar.

Les penyes barcelonistes Nostra Ensenya, Creu de Sant Jordi, Cardedeu, Almogàvers i l’Urpa expressem la nostra més absoluta tristesa i desolació i traslladem a la família i amics més propers el nostre condol.

La capella ardent quedarà instal·lada dimarts dia 5, al tanatori de Les Corts, a partir de les 15:00, i el funeral tindrà lloc al mateix tanatori de Les Corts, dimecres dia 6 de gener a les 12:45"

................

Sí, hi ha dies que són dies de merda.