L'Onze, Reagrupament. L'Onze, Moragues. L'Onze, Patriotisme i Dignitat

Homo Sapiens i Homo Cataloniae

L’altre dia, en un magnífic documental del Canal 33, d’aquells de primera hora de la tarda, s’abordava aquesta incògnita evolutiva de la desaparició de l’home Neardental i la supervivència de l’Homo Sapiens.

Són moltes les teories que intenten explicar els motius pels quals els Sapiens són els únics homínids que sobreviuen. Constadada la convivència temporal i espaial de Sapiens i Neardentals, el gran interrogant ha estat quina és la clau de l’èxit del Sapiens i quina la raó de l’extinció del Neardental.

El documental de l’altre dia establia una teoria molt interessant. I que probablement sigui en aquests moments –no n’entenc gaire, tot i que el tema és apassionant- la més estesa. Tots dos homínids presenten unes semblances fisiològiques realment clares. Però no eren iguals. Hi havia alguna diferència física que pogués explicar els motius de l’èxit d’un d’aquests homínids i la desaparició de l’altre?

Després de mostrar el crani de tots dos homínids, un investigador ens explicava que la base del crani del Neardental era plana, similar a la d’alguns primats actuals. La del Sapiens era diferent, no era plana, i així la seva laringe se situava més avall que la dels Neardentals.

Aquesta diferent ubicació de la laringe, més amunt en el cas dels Neardentals esdevé, d’acord a aquesta teoria, clau, atès que els comportava una gran limitació de les seves possibilitats d’articular sons (p.ex. no podien pronunciar 3 de les vocals bàsiques), i com a conseqüència d’això, tenien una gran limitació de llenguatge en relació al Sapiens.

El Sapiens, amb una laringe més baixa (és a dir, amb més coll), era capaç de molt més registres sonors i comunicatius que el Neardental. El Sàpiens va poder desenvolupar un llenguatge molt més abundant, molt més complex, molt més ric.

Aquesta capacitat en relació al llenguatge va comportar enormes conseqüències en relació a la seva supervivència. El fet de tenir un llenguatge complexe els proporcionava també una comunicació complexa i un pensament complexe. El Sapiens era infinitament superior al Neardental en la seva capacitat d’entendre la complexitat, d’entendre el món, de comunicar-se… i, finalment, de predir el futur.

Fruit d’aquesta diferent fisiologia, a la que l’investigador atribuïa les conseqüències que matusserament us he explicat més amunt, el Sapiens era capaç de predir el futur. No és que fós un adiví, sinó que sabia quan es produïen les coses. Així, en les excavacions que aporten informació sobre aquells Sapiens que convivien en el temps amb els Neardentals, s’hi han trobat una mena de calendaris que informaven sobre els moviments de les diferents espècies, i que per tant tenien conseqüències directes sobre les seves estratègies de caça i en general de relació amb un entorn que eren capaços d’entendre, de processar en la seva complexitat i finalment de predir el futur, de saber quan es produeixen les coses... i de sobreviure!

Tot just els crèdits del documental omplien la pantalla que vaig pensar en nosaltres, en els catalans. Vaig fer una mena de flash sobre el que sé de nosaltres, sobre el que sé i/o conec de l’Homo Cataloniae. Vaig analitzar la nostra situació i vaig intentar extreure’n alguna conclusió en termes de supervivència.

I els resultats d’aquesta anàlisi no ens conviden a l’optimisme.. d'entrada. Si el llenguatge havia proporcionat als Sapiens la capacitat d’entendre la complexitat, i així assegurar la seva supervivència… el que caracteritza l’Homo Cataloniae sembla ser justament el contrari.

El Cataloniae ha sublimat el llenguatge. Tot ho gasta en paraules. Si al Sapiens el llenguatge el va permetre assumir la complexitat i predir el futur per a poder actuar per a assegurar la seva supervivència, el Cataloniae ha acabat convertint el llenguatge en part de la complexitat.

El llenguatge, per al Cataloniae, ja no serveix per a entendre els fenòmens complexos i per tant poder predir el futur i així poder actuar adequadament per a garantir el seu futur. El Cataloniae ha fusionat llenguatge i complexitat. La complexitat ja no s’expressa en termes de supervivència, sinó únicament en termes de llenguatge.

Atrapat en aquest bucle, el Cataloniae només discuteix sobre les seves pròpies formulacions. La complexitat s’ha desplaçat del món que l’envolta a com expressa el seu món. Tot i que sembla poder predir el futur, saber quina serà l’evolució dels esdeveniments, això ja no és el fet clau sobre el que vol actuar per a garantir la seva supervivència. El Cataloniae no actua, simplement formula expressions complexes, que es retroalimenten.

Semànticament i sintàcticament el Cataloniae presenta un estat evolutiu avançadíssim. És tan fi, tan absolutament sensible a aquest llenguatge complexe que és capaç de paralitzar-se absolutament fins que no resolgui els propis processos complexos que ell mateix ha formulat.

Tot i que encara no hi ha estudis científics rigurosos, l’anàlisi de la informació que diàriament genera el Cataloniae permet anticipar clarament la seva desaparició. El Cataloniae ha esdevingut una raresa evolutiva que prefereix discutir infinitament sobre el sexe dels àngels, abans que actuar. Per a un Cataloniae desfer les complexitats discursives que ell mateix ha generat és el factor que major satisfacció li proporciona, en una incomprensible i frenètica activitat onanista.

El Cataloniae expressa una activitat frenètica microtribal quan alguns dels seus membres defugen aquest onanisme i actuen. Per a un Homo Cataloniae, en el seu actual estat evolutiu, no hi ha major repte tribal que liquidar, acabar, ofegar, oposar-se, als qui volen actuar. Tot i que són perfectament conscients que com a tribu estan a punt de ser liquidats, el Cataloniae prefereix continuar discutint que actuar.

I, evidentment, per a poder continuar discutint, necessiten eliminar o fagocitar els qui volen actuar.

El Cataloniae és, sens dubte, el final de la cadena evolutiva que s’inicia en aquells Homo Sapiens, i que gràcies al llenguatge van ser capaços d’entendre la complexitat del món i garantir la seva supervivència. L’Homo Cataloniae, situat en un letal bucle evolutiu, només garanteix la complexitat del seu llenguatge, ignorant totalment la seva pròpia i permanentment amenaçada supervivència.

Els darrers mesos, però, tots els qui estem preocupats per la supervivència de l’Homo Cataloniae tenim motius per a un cert optimisme. D’entre els Cataloniae ha sorgit una corrent evolutiva, l’Homo Reagrupatiens, que fa servir el llenguatge per a explicar la complexitat i intentar garantir el futur, la supervivència, dels Cataloniae.

Els Reagrupatiens es caracteritzen per una clara vocació a l’actuació, a l’activitat. El Reagrupatiens no s’aboca a les discussions estèrils, ni a la microtribu, ni al mariachisme. El Reagrupatiens assumeix el lideratge de fer alguna cosa per evitar la nostra desaparició: fa servir el llenguatge per a explicar la complexitat del nostre món, però ho canalitza tot cap a l’acció, cap a l’objectiu preferent de garantir la nostra supervivència com a poble.

Tu què fas? Discuteixes o et reagrupes?

PATRIOTISME I DIGNITAT.

Summer break

Quatre glaçons, un tall de cogombre, una mica de ginebra Hendrick’s i tònica. El gintònic de l’estiu.

Faig un break.

Ens veiem a partir del 24. O potser abans…

L'apatricitat (text d'en Miquel Bauçà)

Gràcies a un amic del Facebook, en Jaume Carrera, he descobert aquest magnífic text d'en Miquel Bauçà (D'El Canvi, 1998). El primer paràgraf és increïblement bo, m'encanta. I m'ha agradat tant el text que l'he volgut compartir amb vosaltres, perquè he pensat que, com jo, potser el desconeixíeu.

..............................................................................

L'APATRICITAT

Tenir una pàtria —amb la seva forma visible d'un Estat— és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d'una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne.

Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)... Que sigui precisament el contrari és només una manifestació del Mal. A la Bíblia, el fenomen és explicat abastament. Comprenc que nosaltres rebutgem sistemàticament el tribut de sang que cal per tal de construir-la. És bèstia, aquest impost, però sembla que no hi ha altre remei, que el Mal imposa. I cal ser obseqüent amb el Mal.

Dulce et decorum est pro patria mori. És poc, molt poc. Cal fer més. Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d'una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo. També té avantatges, però jo, personalment, hauria preferit les coses arranjades.

L'anticatalanisme. És un tema que a Amèrica interessaria qualsevol scholar, donada la seva complexitat i exotisme, com a tema d'estudi.

En el fons, els fundadors, promotors i conservadors-mantenidors de l'anticatalanisme han estat i són catalans de soca-rel, ben raçuts: amb la cara ampla.... prenguin la forma que vulguin: de mossens, d'anarquistes, de feixistes, de comunistes... Quant aquest segon ítem, lamentablement, no és gens original: en totes les comunes es produeix el mateix fenomen, que no pas per la seva extensió deixà de ser misteriós. Una explicació molt ad hoc fóra: quan hom s'és molt d’una cosa, massa, es produeix com un moviment de retrocés, un instint de ser altrament, encara que el físic no consenti aquestes modificacions, millor les traeixi.

A un txec, tot just independitzat dels eslovacs, hom li preguntava com hom diria a partir d'ara del seu lloc, car era evident que del dels eslovacs hom en diria Eslovàquia. I va respondre ben seriosament que no ho sabia, que els parisencs, tractant-los de frívols, gent que s'interessa més pel nom que per la cosa o bé n'era un homenatge, considerant que eren especialistes en aquests afers? En tot cas, fou xocant per a mi, com a pertanyent a una tribu que basa la seva petició d'independència, sobretot, en el fet de tenir un nom propi més que no pas en el fet de ser d'alguna manera, almenys durant el període en què m'ha esdevingut de viure-hi. Defugim tant això darrer que un monjo de Montserrat deia cofoi —per tal de justificar l'statu quo inqualificable— que la nostra característica principal era no ser de raça, 'com els gossos que no ho són', subratllava. Si realment fos així de clar i senzill, ¿per què hauríem de voler ser independents? Seria com voler pagar un peatge a una autopista que no en té. Una absurditat completa. Lamentablement, no podem compartir l'eufòria del monjo: som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d’una vegada de separar-nos, sense cap explicació, sense saber ni el nom de la cosa, com el txec.

Comptar la llibertat per km/h

Sempre havia estat molt prudent al volant. Fins i tot havent tingut cotxes potents. Però haig de reconèixer que el règim lliberticida del tripartit m’ha canviat.

Totes les seves tonteries, tota la seva propaganda, tota la seva repressió… m’ha fet adonar que la llibertat fins i tot es pot estimar i comptar amb km/h.

Des que hi ha l’aberració prohibicionista aquesta dels 80 km/h m’he tornat un killer. Fins arribar a Martorell la repressió és tan brutal, que un cop passat Martorell hom no pot deixar d’estimar la velocitat com a reivindicació de la llibertat.

Cada km/h que guanyo al prohibicionisme és una parcel·la de llibertat que guanyo a aquest règim totalitari. Així no és estrany que a la que puc i tinc carretera pel davant em fiqui a 180 km/h tranquil·lament. Sembla que el dispositiu antiradars va prou bé, perquè fins ara no m’han caçat. Sé el risc que corro. La llibertat sempre ha tingut un preu, i reivindicar-la, també.

Cal fer una conducció estratègica. Tot a la vida és estratègic. Cal tenir en compte l’estat del vehicle, cal tenir en compte l’estat del trànsit, anticipar les amenaces, en forma de nusos o conductors imprevisibles. Cal, sempre, tenir controlada la carretera fins on t’arriba la vista, no en l’entorn immediat, que has de tenir gravat d’abans.

Mai abans havia disfrutat tant de la velocitat com a sinònim de llibertat. Cada km/h que guanyo guanyo llibertat. I amb Depeche Mode a l’equip, sensacions…

Contra els lliberticides!

Visca la terra, mori el mal govern!