Yo no me sentería en tu mesa (Los Fabulosos Cadillacs)

Seguim amb BSO de les nostres vides. Avui Los Fabulosos Cadillacs, una mítica banda argentina.

Los Fabulosos Cadillacs no han estat excessivament coneguts a ca nostre. De fet jo vaig conèixer un tema seu abans de conèixer la mateixa banda: Matador. La posaven cada nit a los Tarantos, a la Plaça Reial, que durant una llarga època va ser el nostre local de referència. Lloc de nits memorables…

Però la banda anava molt més enllà d’aquell popular “Matador”. De fet les seves cançons són autèntics himnes que combinen ritmes skatalítics i rockers amb melodies i lletres potents i amb ritmes llatins en una combinació festiva i combativa fantàstica.

Una banda d’una qualitat brutal, que ha gravat amb Celia Cruz, amb Debbie Harry, i que ha estat una autèntica referència a tota Llatinoamèrica. És una pena que aquí ens arribessin tard, i que a més a més com a mínim dos dels concerts que tenien programats a BCN s’acabessins suspenent.

Per ara tenim els seus discos. Sempre ens queda posar-nos temes com Matador, i la seva batucada, i començar a ballar al menjador de casa. Continuar amb Mal bicho, o Vasos Vacíos, o Yo no me sentaría en tu mesa.

Por más que quieras
sacarnos de nuestro lugar
y pienses que somos
un puñado de idiotas
no, no podrás quitarnos
lo que hicimos
ya ahora somos
más hermanos que antes.

Ya no podrás
mirarnos a los ojos
más, nosotros
somos amigos
vós que solo estás,
por más que quieras tapar
toda nuestra voz
nunca podrás
callar esta canción…

Terres de l'Ebre: futur en venda (o no-futur)

Arribo de la concentració que hi ha hagut a la Plaça Sant Jaume contra el cementiri nuclear a les Terres de l’Ebre.

I dic a les Terres de l’Ebre i no a Ascó perquè ja n’hi ha prou de tanta misèria de voler enganyar i fer passar una cosa per una altra. Hi ha decisions que afecten molt més enllà dels límits municipals. Encara més, hi ha decisions com aquesta que deixen la merda més aprop d’altres municipis que no pas del que es queda “els beneficis”. El tema nuclear no és local. I això em sembla que no hi ha ningú que ho pugui discutir.

No sóc un antinuclear militant. Ho vaig ser. Però sóc dissortadament realista amb aquest tema. El post d’avui no és un post antinuclear. És un post anti no-futur.

El cementiri nuclear a les Terres de l’Ebre és la pedreta que faltava per a ensorrar-nos. Les Terres de l’Ebre ens hem convertit en l’abocador de Catalunya, en una puta barata i apallissada. I ja n’hi ha prou. Volem tenir futur. I el nostre futur no passa per ser el cul de ningú.

I ja n’estem farts, d’aquesta cara de cul que s’està quedant a les nostres terres. Nuclears, parcs eòlics salvatges, transvassaments… i misèria, molta misèria. Una pagesia absolutament empobrida. Cap desenvolupament industrial. Cap esperança per a un desenvolupament sostenible que combini una agricultura basada en el vi, l’oli i els fruïts tradicionals… amb un turisme ordenat, basat en poder gaudir d’un entorn privilegiat des del punt de vista paisatgístic, natural i històric. Res, per a nosaltres merda, la merda.

I ja n’estem farts. Amb les Terres de l’Ebre tot s’hi val. I amb la gent de les Terres de l’Ebre no cal comptar-hi. Fet i fet, si votéssim tots a una no crec que moguéssim més d’un o dos diputats del Parlament. Doncs que ens donguin.

I encara més, que ens donguem nosaltres mateixos. Per desgràcia, la misèria atàvica ens ha dut a que proliferi aquest servilisme absurd, suïcida, de la falta de demà, de la falta absoluta de confiança en què hi pugui haver un demà. I ens atrapen en els nostres mesquins egoïsmes, particulars i locals.

Ara li ha tocat fer el caragirada a l’alcalde d’Ascó. Per motius d’egoïsme extrem i de demència política espanyola i catalana. Una decisió que afecta tot un territori i de la qual només se’n “beneficiaran” localment.

Igual que amb la massificació eòlica. No estem en contra dels molins, de la instal·lació de parcs eòlics. Estem en contra de la massificació eòlica i d’un model que només beneficia uns pocs i empobreix molts. Us recordo com funciona: s’obtenen –en molts casos il·legalment- els permisos per a la instal·lació dels parcs eòlics. Llavors es decideix la instal·lació dels aerogeneradors en determinades finques. I als amos d’aquestes finques “els hi toca la loteria”, perquè per més que és una puta merda el cànon anual que els hi pagaran, són uns ingressos fixes anuals que per a una comarca com la nostra, on l’agricultura no dóna bo i res, són molt importants. Però llavors resulta que per treure la llum d’aquests aerogeneradors han de fer passar una línia MAT (molt alta tensió), amb instal·lació de torres en tot de finques veïnes d’aquests molins, i als pobres als que els hi toca una d’aquestes torres, se’ls expropia la part justa de la finca, sense atendre a que la puguin desgraciar i fer econòmicament inviable (les explotacions a la Terra Alta són familiars, petites), i no veuen un puto duro mai més.

És el mateix model: uns pocs (els espavilats o afortunats) es “beneficien” molt i molts, tota la resta, es perjudiquen molt.

Així estem. Amb aquest model.

I a prendre pel cul si el molí l’instal·len en la finca colindant a un dels pocs emprenedors que ha decidit posar un negoci de turisme rural en marxa. I en general, a prendre pel cul si la massificació eòlica, amb molins alts com la torre AGBAR, en un front de 40 quilòmetres trinxen el territori i el destrossen paisatgísticament. I a prendre pel cul també si s’instal·len damunt els escenaris de la Batalla de l’Ebre i de les restes dels combatents de la Batalla de l'Ebre... i ho trinxen tot, miserablement ho trinxen tot.

Què volen que fem? Quin és el nostre futur? Que ens ho diguin clar d’una vegada. Per què no ens evacuen? Per què no ens traslladen a tots a un límit geogràfic determinat i converteixen directament tot allò en un abocador oficial.

L’altre dia, arran de la vergonya de l’incendi dels Ports, d'Horta, recordava el cas d’un pagès al que li van fotre una multa descomunal perquè havia ampliat una mica el mas (petita construcció de planta d’ús agrícola) per poder-hi encabir la nova maquinària, res, 25 m2. Però és clar, resultava que segons algun buròcrata superecologista havia “malmès” un espai protegit (la seva finca agrícola), en una zona d’especial protecció. Dos anys després el mateix pagès rep la notificació d’expropiació per a la instal·lació, a la seva finca, d’una torre MAT.

Mireu, n’estem farts. No us podeu imaginar fins a quin punt n’estem farts. No us podeu ni imaginar el que és, per als nostres pagesos, no saber mai ni tan sols si li sortirà a compte collir. I que a sobre es caguin permanentment a sobre teu. No us podeu imaginar el que és veure com trinxen el teu territori i la teva història, i la història de tants, les restes dels combatents de la Batalla de l'Ebre... i no poder-hi fer res.

I jo també estic fart de que siguem tan egoïstes que no hàgim pogut plantar cara a tantes agressions, que pensem que no hi ha futur, i que més val pillar el que es pugui, per més merda que sigui, per més que sigui reivindicar-se com a cul. Tites, tites, tites… et tiren merda i tots allà, a veure què pillem… Quina vergonya.

Per sort també hi ha molta gent que es mou. Gent com la Plataforma per a la Defensa de la Terra Alta, gent com la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Per això avui he anat a la Plaça Sant Jaume. Per això no em cansaré de reivindicar que ja n’hi ha prou, i de demanar-vos la vostra comprensió.

Visca la terra!

CABARET BERLÍN

Sopar en un dels pocs llocs de tota la vida del barri de la Ribera, que et conegui la mestressa, que puguis fer bromes i gaudir de la nit i un bon sopar en companyia dels amics.

Sortir després d’haver exhaurit les reserves de vi i donar compte de patxaran i primeres copes, passejar per les places de la Ribera camí de Sant Pere de Puelles.

I arribar al que, a hores d’ara, és el local més impressionant de Barcelona, el Cabaret Berlín, al número 22 del carrer Bailén. Sí, on abans hi havia aquell local…

CABARET BERLÍN. Em va agradar el nom des del primer moment. I em va agradar més encara que el portin gent de la nit que conec de fa molts anys, bona gent, gent com cal. Saludo al Franki i a l’Albert. I els felicito pel local i la iniciativa. És espectacular.

El nom del local i l’ambientació et transporten a un període que fins ara només existia a les nostres ments i fantasies a través dels relats i les películes. Però avui és un territori dels nostres mites fet realitat, fet columnes embellutades de vermell i barres servides per delicioses cambreres esculpides amb can-cans d’escots impossibles. Els Dj’s oficiant des del fons de la sala. I tot de números cabareteros, com el trapeci que llisca pel damunt de la barra fins l’escenari, cavalcat per una go-go de mitges negres i barret de copa.

El local és net i pulit, i és ple de gent guapa i seductora. La música i l’ambientació inunden els sentits. T’embriaga un estat eteri de decadència, la decadència que ens envolta, la decadència on estem sumits. La decadència del no-futur, del marbre on s’estabellen tots els nostres somnis i esperances. La decadència de les morals embargades, de les mentides despullades, de les bales que alimenten somnis de justícies impossibles.

La història s’escriu i després es recorda des dels locals on pren forma, des dels locals que resumeixen una època. CABARET BERLÍN és el local de la nostra època, de la nostra decadència, del nostre desengany.

Un local de la Barcelona real, de la nostra Barcelona, la que no aspira a grans muntatges per a descobrir-se, per a existir, i que arrela en una història canalla i imprescindible.

Finalment hem trobat el nostre temple, el lloc des d’on ser partíceps i oficiar una petita part de la nostra història. Un lloc que interpreta i acull la nostra decadència ànonima, i la transforma en una oportunitat de viure, de lliurar-se als sentits. L’únic que ens manté amb vida, els nostres sentits…

Microtesticularitat i flatulències

Una de les històries que posen en boca de Mossèn Ballarín és la teoria de la microtesticularitat catalana.

Segons aquesta teoria els catalans hem estat tradicionalment un poble coratjós, i hem patit, segle rere segle, moltes guerres i conflictes per a la nostra reduïda demografia. A les guerres, als conflictes, sempre hi anaven els coratjosos, els valents. I aquests, els més llençats (en llenguatge dels nostres dies) són els que en major nombre pringaven, és a dir, la palmaven.

Així, els que es quedaven en situació de procrear acostumaven a ser els menys valents. I això, generació rere generació des de temps immemorials (som la primera generació que encara no ha viscut un conflicte violent), per a una comunitat de la limitada demografia com la catalana, ha provocat que avui en dia patim d'una greu i acusada “microtesticularitat”.

Si moren els valents, els que tenien macrotesticularitat, i es reprodueixen els menys valents, els de microtesticularitat, això provoca, després de moltes generacions, que el nostre poble pateixi de “microtesticularitat”.

Si non é vero, é ben trobato.

Potser per això l’independentisme està farcit de xarneguets com jo, fills o néts de pares/mares o avis/àvies catalans/catalanes i espanyols/espanyoles.

Jo crec que sí, que ens falten ous, que col·lectivament ens falten ous, collons, testicularitat. I parlo en un sentit fins a cert punt figurat, no sexista, no em llegiu al peu de la lletra…

Sincerament, aquesta falta de testicularitat, d’un nivell adequat de testosterona es manifesta arreu. Estem envoltats de merda, de merda que ens mengem per cagats, per covards. Començant pel nostre govern. Tenir un govern presidit per un ésser execrable com Doña Manolita posa el llistó del que estem disposats a tragar, a consentir.

Hi ha més coses. La microtesticularitat no és només un problema de coratge físic: com és evident porta associat un problema de coratge espiritual. Però no només això, hi ha una expressió molt catalana de la microtesticularitat que és la del català que sembla coratjós, abraonat, fins i tot amb un cert punt fatxenda, però que en realitat és un cagat. D’aquests també en patim molt. I són els pitjors, perquè van de campions però a l’hora de la veritat són uns cagats, uns covards.

I encara més, podem dir, manllevant aquell anunci de pneumàtics, que “potència sense control” no serveix de res. Potència, sense capacitat real de lideratge, sense inteligència política, sense coratge personal real i autèntic, sense pensament estratègic, és una veritable i carismàtica flatulència. Una molt molesta flatulència, és a dir, molt soroll per a, al final, res, només pudor, que fins i tot s’esvaeix i queda en un no-res vergonyant que ho empastifa tot. Un puto pet. Una impostura, una mostra d’autoritat que s’esgota en ella mateixa, de manera ridícula, suïcidant-se.

Neu fum

Fins ara sabíem de l’existència de diferents tipus de neu com la neu primavera, neu pols… a partir d’ara, i de la gloriosa idea de l’aparell sociata de proposar uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona, ja en coneixem una altra: la neu fum.

Parlar de Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona és neu fum. Tothom sap que no hi ha neu. Tothom sap que hi ha molt de fum. Fum perquè llençant aquesta iniciativa a aquestes alçades és simplement una proposta fastigosament electoralista.

Era proverbial el mite que si els sociates presentessin un sofà per a alcalde de Barcelona sortiria escollit. Són coses d’aquest país i d’aquesta ciutat que havien quedat així establertes, per l’aclaparadora experiència –traumàtica experiència- que hem patit elecció rere elecció els ciutadans de Barcelona.

Però vet aquí que aquest mite ha caigut. Totes les enquestes apunten que els sociates poden perdre la seva infalibilitat a Barcelona ciutat. De fet, totes les últimes enquestes, públiques i no públiques, assenyalen que Trias està pel damunt d’Hereu en nombre de regidors.

Tanmateix, no és això, els ajustats avantatges que puguin dur els convergents, el que més preocupa a l’aparatix sociata. Estic segur que no. El que més els preocupa estic segur que és el que capten les seves antenes, les antenes que tenen repartides per tota la ciutat. I el que es capta és que la gent, els ciutadans de Barcelona, n’estem fins al capdamunt d’aquest consistori de merda.

La seva incapacitat és brutal. Són uns perfectes inútils. La ciutat de Barcelona està patint una degradació, des de tots els punts de vista, inaudita. I el govern de la ciutat es mostra perfectament incompetent tant pel que fa al reconeixement dels problemes que tenim com per al seu diagnòstic i, no cal ni dir-ho, sol·lucionar-los.

I així estem. El col·lapse del govern municipal està portant al col·lapse de la ciutat. I això és una cosa que percebem, amb independència de la nostra ideologia, tots els ciutadans de Barcelona, o una bona majoria.

Els Jocs Olímpics del 92 van tenir, per als independentistes barcelonins, una doble cara. Per una banda, la reconeguda per tots: la ciutat es va posar les piles i va experimentar una transformació prodigiosa. Hi havia moltes idees en aquell ajuntament, en aquell govern muncipal, i de la mà d’un desplegament urbanístic modern, agoserat, la ciutat va experimentar uns canvis profunds i molt positius. I en molt poc temps. L’impuls dels Jocs Olímpics va servir perquè la ciutat “s’actualitzés” a una velocitat impensable. Encara avui vivim, a Barcelona, de la marca que es va generar en aquell moment, i de les transformacions que es varen iniciar.

Però després hi havia una altra cara, i era el preu que havíem de pagar per tot plegat. I era un preu molt alt. Ens vam vendre l’ànima al diable espanyolista, i de la mà d’un Maragall desacomplexadament espanyolista, la ciutat i de la mà de la ciutat podríem dir que es va arrossegar el país, va patir un procés d’espanyolització radical. Començant pels seus símbols, la bandera de la ciutat, que va mutar les barres dels seus quarts fins a convertir-se pràcticament en una bandera espanyola. I continuant perquè tot el relacionat amb els Jocs, que era tot, traspuava espanyolisme barceloní, convertida la ciutat no en la capital de Catalunya, sinó en la ciutat espanyola emergent.

No es poden negar cap de les dues realitats. Les conec totes dues. Com a gestor públic, la transformació de la ciutat és un exemple espectacular. Com a independentista que va viure en primera línia els Jocs, la lluita que vàrem mantenir contra l’espanyolització va ser brutal i molt desigual.

Curiosament, en un cas desgraciadament i en l’altre sortosament, les coses van evolucionar de manera diferent. Nacionalment l’impacte d’aquella maniobra d’espanyolització es va anar diluïnt, i ara, aquell Camp Nou ple de banderes espanyoles i aquella bandera de la ciutat espanyolitzada només formen part dels nostres malsons. Des d’aquest punt de vista hem tingut la sort que el discurs nacional ha acabat ofegant la maniobra espanyolista. No se’n van ensortir.

Pel que fa a la ciutat, aquella transformació ens ha generat una sèrie d’efectes contraproduents molt greus que l’Ajuntament ni ha reconegut ni els hi ha posat fre.

No s’ha fet res davant el declivi de Barcelona i la seva conversió en allò que des del 2006 porto denunciant al bloc d’Elies115, sota el títol de "la ciutat perduda", en varis posts: 1, 2, 3, 4 i 5 (si els voleu llegir, comenceu per l'últim...). Sí, la transformació de la ciutat, la seva emergència internacional… va anar acompanyada d’una ressaca espectacular, d’una paràlisi municipal sense precedents, i d’una indefinició en relació al model de la ciutat que ha acabat en el col·lapse actual.

La ciutat ha acabat perdent la seva identitat, absolutament prostituïda, incontrolable, abandonada, atrapada entre una realitat que s’ha volgut ignorar i un regulacionisme gilipollas extrem. Tot plegat ha obert esquerdes tan profundes que hi caiem i no toquem fons.

Hi ha molts exemples del que dic. Moltíssims. Us en posaré només un, si voleu molt anecdòtic –però crec que significatiu-, que conec d’aprop i potser no és del tot conegut en la seva magnitud. A mi sempre m’ha agradat sortir de nit, i amb la colla hem sortit força. L’any 92… gairebé sortíem cada dia. Un autèntic festival, bars i discoteques fantàstiques, etc. El disseny que s’imposava a la ciutat es traslladava als seus espais. Durant molt de temps Barcelona ha tingut dels millors bars i discoteques d’Europa. Tot això també formava part del model positiu de la ciutat, era atractiva, i molta gent venia, sopava als restaurants, agafava un taxi, anava a prendre una copa a locals meravellosos i acabava ballant en alguna de les discoteques més de moda, fashion i amb bona música que es podien trobar.

Tanmateix, a partir d’un cert moment, l’ajuntament va començar a fer la vida impossible al sector de l’oci nocturn amb infinites ordenances, reglaments, etc. És evident que en una explosió així hi podia haver hagut “desmadre”, i que en alguns casos s’havien pogut generar molèsties als veïns, i que això són coses que cal corregir.

El problema no era ben bé aquest, el problema era aquest zel regulacionista i aquesta altíssima exigència als locals d’oci nocturn legals, ben autoritzats, etc… es produia mentre la ciutat en el seu conjunt es deixava de la mà de Déu, amb lateros per tot arreu, festes il·legals, beguda al carrer, prostitució arreu, tràfic de drogues a plena llum del dia i de la nit, etc etc.

Aquest estiu he tingut la mala sort que la plaça davant ca meu ha estat ocupada sistemàticament per gent amb ganes de festa que s’hi estaven fins altíssimes hores de la matinada. Tots els bars tancats, però la penya a la plaça. Totes les terrasses tancades a la una, però la penya, que no era de les terrasses, afincada a la plaça tocant els ous fins a ben entrada la matinada sense que ningú hi fés res.

O el tema de les platges. L’obertura al mar ha estat un dels grans èxits que arrenca d’aquella Barcelona. Una ciutat amb aquestes platges és un tresor. Doncs han permès que les nostres platges esdevinguin un territori incontrolat, ple de lateros, pispes, putes, etc. A la gent dels xiringuitos se’ls ha fet la vida impossible, amb condicions draconianes, i obligats a plegar a una hora indecent –per aviat- de la nit. En canvi, tots sabem que les platges s’han convertit en el lloc predilecte del botellon barceloní, sense que ningú hi fés res. Els xiringuitos tancats, i les platges territori salvatge.

Sé que són gilipolleces en relació als gravíssims problemes de la ciutat, però em semblen significatives d’aquest desori de govern municipal. Exigència extrema als que volen complir, i tolerància absoluta amb els que incompleixen.

Això ens ha convertit en una ciutat fora de la llei, on tothom pot fer el que vulgui i no li passa res, i on els perseguits són sempre la gent que vol fer les coses bé o que com a mínim ho intenta, perquè es veuen sotmesos a una demencial articulació jurídica.

L’exemple paradigmàtic d’això va ser la famosa i absolutament ineficient ordenança de civisme. Una presa de pèl. El mateix dia que es va aprovar, els responsables municipals avisaven que no calia que la gent es preocupés, perquè no s’aplicaria en tota la seva extensió. Doncs… per a què la fem? Per a res, perquè no ha servit de res, simplement per a silenciar un clamor popular que reivindicava que es fés alguna cosa davant el caos en el que estava sumida la ciutat.

Ens hem preocupat de regular que la gent pugui anar despullada, en boles, pel carrer (què guais que som!) i en canvi no podem evitar que això sigui can pixa. O justament, com penso, una cosa porta a l’altra.

Ho sento me n’he anat. Només volia posar alguns exemples, reconec que de certa intrascendència davant la gravetat dels problemes que tenim, però que són significatius perquè exemplifiquen clarament el desastre de la gestió municipal, la seva falta de rumb, d’idea, de model, de criteri.

En definitiva, tot això, multiplicat per tots els temes gravíssims que tenim a la ciutat, han portat a que la gestió municipal sigui àmpliament desaprovada. I això faci perillar un dels feus clau de l’omnipotent poder sociata, el de la ciutat de Barcelona.

I què fan… doncs fum, que és el millor que saben fer. Ja ho van fer quan el Fòrum, recordeu allò de “des de Barcelona canviarem el món”? Un dels ridículs més grans que s’han vist mai, una gilipollez màxima, un fracàs estrepitós.

Tan monumental va ser el fracàs que l’Hereu va proclamar solemnement que s’havia acabat aquest model de ciutat de grans esdeveniments. Ai, qui el va parir…

Què fem si no sabem què fer per a arreglar els problemes de la ciutat? Doncs tirem fum. Neu fum. Demanem uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona.

Pur fum. Pura pantomima, pur engany, pura presa de pèl. Pura maniobra electoralista.

Dubto, però, que els hi surti bé. No els hi pot sortir bé. Vull creure que la gent no es quedarà encantada, hipnotitzada, amb aquesta gilipollez, i que els sociates seran castigats, com es mereixen, a les properes eleccions a Barcelona. La ciutat i els barcelonins no podem estar condemnats a ser governats per aquesta bassura indefinidament, no ens mereixem aquesta plaga bíblica.

En Trias serà molt més bon alcalde que n’Hereu, això crec que no hi ha ningú que ho pugui dubtar. Des de tots els punts de vista. També, evidentment, el nacional. Però arribats a aquest punt també cal que deixem la pregunta oberta de per què som tan incapaços els independentistes de poder tenir un model de ciutat que no sigui ni el seguidisme fastigós d’ERC en relació als sociates, ni el marciano que propugnarà la CUP. Reagrupament, per ara, ni hi és ni se l’espera, en aquest debat.

En fi. Així estem. Per ara, la denúncia, com en tantes altres situacions, sembla estar en mans de les persones i els esperits lliures que ens concentrem a la catosfera, i especialment a BAT BLOCS. Vull recordar l'exemple de blocs com CdeCarabassa, autèntic i brillant precussor en la denúncia, o l'actual i sempre interessant batblocaire El Xafarder de la Rambla...

Que l'exemple sigui profitós.

Visca la terra, mori el mal govern (també de la ciutat!)

Helena, desenganya’t…

"Helena, ara ja ets gran,
Ja ets una noia
Se t’ha encès el cos
Els pits t’han crescut
I ara alces la cara…
T’hem de dir
Que els déus…
Foren sempre els pares… "

Estem en un bar sòrdit del Poblenou amb els camarades. El nostre ambient és pessimista, una mica “alatriste”. Patriotes de pedrapicada, curtits en mil i una batalles, que pensàvem vençut l’escepticisme i apostàvem les nostres armes a la batalla definitiva…

Estem en un bar sòrdit del Poblenou amb els camarades, i això esdevé l’únic important.

Llavors, de la TV del bar, on tenen sintonitzada TVE-1, emergeix una sintonia de continuïtat que ens fa desvetllar. És “Helena”, del gran Pau Riba, de l’incomparable “Dioptria”.

“Helena, Desenganya’t”… I no sé com explicar que som això, un desengany.

Règim, mentides i desvergonyiment

Aquest cap de setmana hem conegut de la detenció de dues persones acusades d’haver provocat el foc d’Horta de Sant Joan. Un foc que va acabar amb la vida de 5 bombers dels cossos d’èlit dels bombers de Catalunya.

La detenció és fruit del treball d’investigació dels Mossos d’Esquadra, ordenada per la jutgessa de Gandesa.

Aquesta dada és d’una rellevància espectacular, atès que el govern català, ràpidament, per boca del seu conseller de Medi Ambient, havia establert “rotundament”, que el foc l’havia provocat un llamp. I va tallar qualsevol investigació.

Crec que això que ha passat és un exemple paradigmàtic de la conversió en règim del govern català, dels seus tics autoritaris.

Val la pena fer una mica de memòria. El pobre alcalde d’Horta de Sant Joan es va guanyar una reprovació pública per part dels càrrecs d’Interior i Medi Ambient quan va suggerir que les coses no s’havien fet prou bé i que les causes del foc no eren les que estaven dient.

Tot l’aparell de coacció del govern i tot l’aparell mediàtic van imposar la versió oficial, pràcticament sense fisures, sense que ningú s’atrevís a dir res.

Però la realitat era una altra de molt diferent.

Començant per les famílies dels bombers morts, que sempre han demanat una investigació que si no és per via judicial no s’hagués realitzat mai. Una vergonya. Pura vergonya, tractant-se d’uns homes que hi van deixar la vida defensant el nostre patrimoni, els nostres boscos, la nostra terra. El mínim que es mereixen, el respecte mínim que es mereixen és una investigació a fons del que va passar.

Crec que tindrem més sorpreses amb aquesta investigació. A la comarca és un secret a veus que hi va haver negligència per part de la direcció que combatia el foc. És evident que la gent del poble, en la mesura que no sigui indispensable, no ha d’intervenir directament en l’extinció dels focs, sobretot quan hi ha suficients professionals.

Però la pregunta que tothom es fa, perquè no va passar, és perquè no es consulta amb la gent del territori les dificultats i els possibles riscos propis de la zona. I això, a la Terra Alta, tothom diu que no es va fer. I es van ignorar crides d’alerta, quan el foc semblava entrar en fase de control, el matí del fatídic dia de la mort dels nostres bombers, sobre el canviant dels vents a la zona cap a la tarda.

I això, pel que sembla, va ser un element crític, la ignorància d’aquest fenomen, en el desastre i que el foc es revifés, amb aquestes tràgiques conseqüències.

Hi ha més factors. Les famílies han demanat insistentment el relat de les comunicacions entre els bombers morts i el comandament. Increïblement els mitjans aeris no van poder/saber intervenir eficaçment per salvar la vida dels bombers.

Mireu, jo no sé si les coses es van fer tan malament com diu la gent de la comarca, que no veieu el que rajen, i els conec una mica, i sé –perquè en sóc fill- que som gent dura, una mica cabuts, però honestos, no diem el que no és. Però no ho sé, seria temerari per part meva aventurar alguna de les hipòtesis o relats de com van anar les coses que m’han explicat.

Però sí sé una cosa: alguna cosa del dispostiu va fallar greument. Un foc que de bon matí es donava pràcticament en vies d’extinció, va acabar revifant greument. I uns homes, uns bombers, van morir perquè algú els havia destinat a un indret, i no van tenir ni comunicació ni suport suficient per ser evaquats o per poder-los ajudar.

I les explicacions donades pel govern han estat del tot insatisfactòries. I això no pot ser. Quan hi ha 5 homes morts, dels nostres millors homes, el que calia, ni que sigui per respecte a la seva memòria, és una investigació a fons de totes les circumstàncies, i una explicació convincent de com van anar les coses, dels possibles errors comesos i, en el seu cas, una depuració de responsabilitats.

I això no es va fer, ni s’ha fet. Hem assistit a un govern convertit en règim imposant la seva versió, amagant informació, ocultant, enganyant, mentint.

Gràcies a Déu hi ha hagut una persona, en aquest cas la jutgessa de Gandesa, que a la vista de totes les informacions que li arribaven i la gravetat dels fets, va mantenir oberta una investigació (que el govern havia tancat), i que aquests dies ha començat a donar els seus fruits. Bravo també pel cos de Mossos d’Esquadra i la seva professionalitat.

Un cop més, serveixi aquest post d’homenatge als nostres bombers, i al sacrifici dels seus millors homes defensant la nostra terra.

Kingdom of Heaven

Avui tenia dinar familiar. Després de la tertúlia m’he instal·lat a una de les butaques del saló. He acabat fent una becaina. Quan m’he despertat un dels meus germans havia sintonitzat Canal 9, hi feien “Kingdom of Heaven”.

L’havia vist feia temps. I m’hi he quedat a tornar enganxat. Gran película…

Ja fa molts anys que vaig arribar un dia fent el turista a l’illa de Rodes. I vaig passejar pel carrer dels cavallers, on encara es conserven, en algunes de les cases, escuts de cavallers catalans que havien participat a les creuades. Una època que sempre m’ha fascinat…

El compromís amb la fe, el sacrifici perquè la Creu de Crist fós sempre present als Llocs Sagrats…Déu meu!

Llavors hi ha la película. Magnífica. I Eva Green, que em torna boig, i la seva bellesa descomunal, fascinant, aclaparant…

I un jurament que es repeteix reiteradament.
‘’No muestres miedo frente a tus enemigos. Di siempre la verdad aunque te llegue la muerte. Protege a los desamparados y no hagas mal. Éste es tu juramento.’’

Passo revista: mai a la meva puta vida he manifestat por davant els meus enemics. És el pitjor que pots fer. Mai ho pots fer. Mai ho he fet. Ni que pensis que poden acabar amb tu, mai has de manifestar por davant els teus enemics. I crec que no ho he fet mai.

Protegeix als desamparats i no facis mal. Uf! Aquesta és una part molt ambígua en el seu compliment. Com protegeixes els desemparats? Qui són realment els desemparats? Ho intento, crec que sempre ho he intentat. I “no facis mal”... Què m’estàs demanant amb aquest jurament? He interpretat netedat d’esperit. No existeix un no fer mal universal... existeix un no fer mal moral, ètic.

I la part més complicada del jurament: “digues la veritat, ni que et porti a la mort”. Aquesta és la part més dolorosa del jurament. Hi penso.

No he fet cap jurament. No sóc cap cavaller. Però hi ha una espina dorsal en la nostra cultura que ens converteix en ésser morals, en autèntics cavallers de la fe, de l’esperança, d’un món just, d’uns valors.

“Digues la veritat, ni que et porti a la mort”...

Fins on estàs –estic- disposat a portar el teu compromís ètic de manera vital? Dir la veritat no és cap altra cosa que ser transparent davant les coses que passen i que saps.

On està el nostre compromís amb la veritat? En dir les coses, peti qui peti... o en callar? En fer del teu silenci mur impenetrable, altíssim?

Llavors hi ha un altre moment espectacular a la película. “El mal menor”. Has de sacrificar, com a mal menor, totes les coses en les que creus... per mor d’un bé superior?

“Digues la veritat, ni que et porti a la mort”. I saps perfectament que si dius la veritat estàs mort. Però no saps si dir la veritat és el mal menor...

Macià i Germans Badia: la veritable dignitat i la seva actualitat

És Nadal. D’hora, ben d’hora, pugem cap al cementeri de Montjuic, a retre homenatge, amb els companys d’Unitat Nacional Catalana, al president Macià i als germans Badia, enterrats a la seva vora. Fa dies que s’ha organitzat i hem quedat.

És un matí d’hivern esplèndit. Fa fred, però el dia és extraordinàriament clar. Ens trobem al pla de la Fe, al centre de la plaça hi ha la tomba de Macià, mirant al mar. Davant seu, mirant a Macià, la dels germans Badia.

Primer arriba la Mesa del Parlament, inclòs el PP. Després fa l’ofrena “el govern”, inclòs en Montilla. Allà, davant nostre, el triumvirat de perdedors, Montilla, Carod i Saura. La seva imatge és penosa. Al Montilla li foten un micro perquè pugui adreçar unes paraules no se sap a qui. Suposo que al periodistes.

Parla i de fet no diu res. Fa uns dies que ha començat, Doña Manolita, a fer aquest discurset nauseabund com per a autoproclamar-se hereu de Macià, del que representa Macià. Em venen arcades, però em continc. Mentre parla, em situo davant la tomba dels germans Badia, amb una estelada gravada sobre la llosa. I aixeco els ulls cap a l’horitzó, nítid, sobre el port i, a la meva dreta, sobre tota la plana del Llobregat. El vaig sentint de fons, com una tortura. Noto com se m’estan tensant les venes.

Em venen ganes de girar-me i cridar-li “vols callar!”. Admeto que, dissortadament, com a president de la Generalitat en Montilla pugi fins on som i faci el paripé, però no admeto que em vulgui fer discursets. Fins aquí podíem arribar. En Saura, com sempre, sembla així com a absent. No sé si ens mira criminalitzant-nos o simplement bada. En Carod intenta posar un gest sever, però està fent el panoli, se li nota. Està content de la foto, no sé si deu pensar “l’estadista”, però sentint aquella veueta que té al seu costat dient barbaritats vull pensar que hi ha alguna cosa en el seu interior que se li regira. Potser no, probablement no. És més, acabo pensant que fins i tot n’està orgullós. El meu germà m’apunta “creus que la Morsa li ha escrit el discurset a Doña Manolita?”. No ho sé.

En Montilla continua parlant, no sé què diu d’en Macià i la cohesió social. Fa dies que ho diu. Lamento no haver portat l’estelada, m’hi hagués acostat, un cop acabades les tonteries que ha dit, per dir-li si sabia alguna cosa d’aquella bandera. Per a preguntar-li, només, si sap de qui és obra, què representa i perquè ho representa.

Llavors penso en les seves penúltimes declaracions “m’agrada molt la cançó Mediterraneo, de Lluís Llach, penso que explica moltes coses”. No sé si tantes com tu ens expliques, Montilla, amb aquestes imbecilitats.

Però tot és el mateix, la perversió de tot, la manipulació de tot, el màrqueting, la farsa, la impostura.

És aquesta dimensió immoral a la que, sense adonar-nos-en, hem arribat. I on ens hem instal·lat. En Montilla va a Berga i a l’hora d’escriure una dedicatòria al llibre d’honor de la ciutat, treu la xuleta i molt disciplinadament comença a copiar. No sap ni què està escrivint, però és el que li han donat. Un altre dia, en una visita oficial a un altre poble, l’alcalde el convida a signar al llibre d’honor, i aquesta cosa que fa de president de la Generalitat es gira cap als seus, amb el rostre irritat i els hi escup “això no estava previst!”, com aquell que demana caps.

Un altre dia li preparen una resposta sobre la Nova Cançó, i li han dit potser alguna cosa del Serrat i del Llach. “Digues Mediterraneo”, perquè és del Serrat i en castellà, i després alguna cosa del Llach. I l’home es fot un lio i com que no sap res, diu que Mediterraneo és del Llach. A ell què collons l’importa això? Si no ho ha viscut! Sap que Serrat és dels seus, però probablement ni coneix res del Serrat d’aquella època, ell s’incorpora quan canta allò de “hoy puede ser un gran día”.

Llavors, a finals d’any 2009, que es commemoren els 150 anys del naixement d’en Macià, algun assessor cau en la història que la Generalitat no ha fet res. Ha fet el pena, l’autèntic i miserable pena. I es treuen de la màniga aquest discurset, i li fan dir que “es proclama continuador de l’obra de Macià”. I tot aquest rotllo de la cohesió, i no sé què més de la Catalunya democràtica, etc, etc.

I llavors és quan penses que no pot ser. Que el llenguatge, les piruetes polítiques, el fonambolisme del màrqueting polític no pot convertir el nostre país, les nostres institucions, els nostres símbols, en una bagatela de top manta a la Plaça Sant Jaume.

Mira, Montilla, Doña Manolita o Tío Pepe, m’és igual… no tens vergonya. Aquest, reconec, és un dels teus atributs, no tenir vergonya. S’ha de ser molt barrut, per tenir tan poca vergonya. I tu no la tens. Però ens en fas passar, i molta.

No has entès res. Ni tu ni cap dels teus, ni aquesta mòmia amb bigoti que posa cara severa al teu costat. Tu no ets continuador de res del que hagi fet Macià. Tu, amb Macià, l’únic que tens en comú és la primera inicial del cognom. Aquí s’han acabat les continuacions, les obres i tot el que vulguis.

I si Macià hagués estat aquí avui, dia de Nadal, potser hagués estat el primer en abraonar-se a sobre teu per a fotre’t un parell de calvots. Perquè no hi ha res pitjor per a un mite com Macià, per a algú que ho va donar tot i que ho va sacrificar tot en la lluita per un somni, la llibertat de Catalunya, i per qualsevol mitjà, que aquests discursets de farsant.

Què en penses, Montilla, d’Estat Català? Què en penses dels discursos i l’acció d’en Macià, del nostre cabdill separatista, íntegre? Si no n’has llegit ni un, miserable, i ens vens a fer discursets.

Tu, Montilla, tu i els teus, no heu fet res en la vostra puta vida. Medrar, conspirar, fer el gàngster. Això és tot. No heu tingut cap somni, cap anhel, cap esperança de llibertat per a aquest poble, per a Catalunya, tot el contrari, el vostre somni és Espanya, i punt.

No heu entès mai res. Bé, sí que ho heu entès, els qui no han entès res són els qui us han donat la Generalitat a vosaltres. Vosaltres heu entès que la Generalitat era el poder, l’autonomia és la mateixa essència, perquè el vostre somni i realitat és Espanya. I l’únic anhel és l’encaix de Catalunya a Espanya.

Sap molt de greu que qui hagi fet possible que estigueu executant el vostre somni, contrari a la memòria, el pensament i l’acció de Macià, hagin estat justament les persones que en mala hora van heretar les sigles de l’històric partit fundat per Macià.

Però Macià no va entendre mai ni la Generalitat ni l'autonomia com el seu somni, sinó com una etapa. El somni de Macià, els seus anhels, la seva política són una altra. I ja ho saps, tot i la teva ignorància, ja ho saps, això.

Però heu pogut bastir un imperi mediàtic i de control dels mecanismes del poder inimaginable, que fa que pogueu dir totes les barbaritats que volgueu… i que no passi res.

El meu germà se m’acosta, em fot un toc amb el colze i em pregunta “ei, què et passa? T’has quedat com a absent.” Li dic que sí, que són coses meves. Ja estan desmuntant els micros des dels que ha parlat en Montilla. Continuo davant la tomba dels germans Badia.

Poso la mà a sobre de la seva tomba i miro la tomba d’en Macià. Estan davant pel davant. Em recorre el cos com un calfred, i penso que no és cap casualitat. Que hi són, com hi van ser sempre, al costat de Macià, vetllant per ell, vetllant per la seva obra, vetllant per les seves idees.

Macià és immortal. Les idees de Macià també ho són, el seu somni d’una Catalunya lliure també ho és. Però sempre han necessitat qui les defensi. Per això van matar els germans Badia. Perquè eren qui les defensaven, en la seva integritat, en el seu fidel concepte. Per això els van matar.

Per això és tan o més important retre homenatge als germans Badia i reivindicar la seva figura, que fer-ho amb Macià. Macià i les seves idees i exemple patriòtic ja formen part de nosaltres, dels mites del nostre poble. Però a la llibertat no hi arribarem només amb els mites, els mites requereixen de patriotes que perpetuïn el seu exemple i la seva obra, que li donin sentit en el dia a dia, picant la pedra, perquè així el somni esdevingui realitat.

Per això els van matar. L’assassinat dels germans Badia esdevé així l’episodi més trascendent de l’independentisme contemporani. Una mort que es reprodueix en totes les traïcions que patim, fins i tot –com els germans Badia- dels “teus” (les pitjors i més doloroses -creieu-me, sé de què parlo...), en totes les covardies, en totes les conspiracions, en totes les mesquineses.

Per això és més important que mai que agafem el seu testimoni, reivindiquem el seu exemple i recordem el seu martiri. Els Germans Badia som tots els que des de la dignitat personal i el coratge, generació rere generació, treballem i lluitem per fer realitat el nostre somni, el somni de Macià: una Catalunya lliure i pròspera.

Macià i Germans Badia són una mateixa cosa. I encara avui es miren i es vetllen, davant pel davant, des de les seves tombes flamejants

Visca la terra, mori el mal govern!

DOL PER UN GRAN BARCELONISTA I PATRIOTA

Aquest és el comunicat que hem fet les següents penyes barcelonistes:

"Avui ha mort a Barcelona (1967-2010) el nostre amic i company Santi Salguero, "Santi Vilanova", gran barcelonista i patriota exemplar.

Les penyes barcelonistes Nostra Ensenya, Creu de Sant Jordi, Cardedeu, Almogàvers i l’Urpa expressem la nostra més absoluta tristesa i desolació i traslladem a la família i amics més propers el nostre condol.

La capella ardent quedarà instal·lada dimarts dia 5, al tanatori de Les Corts, a partir de les 15:00, i el funeral tindrà lloc al mateix tanatori de Les Corts, dimecres dia 6 de gener a les 12:45"

................

Sí, hi ha dies que són dies de merda.

Microdimensions

Avui et lleves d’hora per anar a buscar l’oli nou al poble de la teva àvia materna, a Les Garrigues Altes. Fa un fred que pela. Però hi ets. Et reconeixen a la cooperativa, xerres sobre el poble i la gent que coneixes. Carregues el cotxe: oli abundant, anous, mel... Dones un cop d’ull al casalici familiar deixat de la mà de Déu. Fas el vermut, i dines un bona teca de carn a la brasa al Foment.

Travesses tots els païsatges de la teva vida: la serra, les oliveres, les vinyes, els boscos… Enmig d’un silenci d’hivern.

Arribes a BCN, i vas la Barça. Primer les birres prèvies amb la penya. Empatem.

Després unes bones llesques de pà amb tomàquet i pernil al Roure.

I finalment arribes al Maria. I has quedat amb Epístoles. I de sobte foten Depeche Mode, Enjoy the silence. I somrius a la gerra de cervesa, que és un somriure pràcticament universal, d’agraïment.

I penses, un cop més, de la sort que tens, i de la sort que tenen molts de poder gaudir -encara- del meu silenci. Del nostre silenci... Il·limitadament?