In the Name of the Father (les 10 mentides de la crisi de Reagrupament)

L’octubre del 1975, 4 persones (coneguts com "els 4 de Guildford") van ser condemnades injustament per un atemptat comès en un pub i atribuït a l’IRA. Només molts anys després, 15 anys, va ser demostrada la seva inocència, i van ser absolts. Els fets van ser recollits i van arribar massivament a l’opinió pública a través de la película In the Name of the Father.

No penso estar-me 15 anys esperant que quedin desmentides totes les acusacions, les falsedats, les injúries, les mentides, que s’han abocat a sobre dels 4 obligats a dimitir de Reagrupament.

Continuo sense excessives ganes de parlar-ne. Però ho haig de fer, perquè crec que la causa de la veritat i l’honestedat s’ho mereix, i són tantes les barbaritats que s’han dit que no poden quedar sense resposta.

MENTIDA 1: s’ha parlat d’un grup de 4, s’ha dit que eren oposició, que eren els crítics, etc. És mentida. No hi havia cap oposició, cap grup de 4 ni res que s’hi assembli. La primera vegada que “es genera” el grup és quan Joan Carretero en demana, col·lectivament, la dimissió. No hi havia cap oposició organitzada, no hi havia cap sector crític, no hi havia res de tot això.

Per diferents, i esotèriques circumstàncies, en Joan Carretero fa un sac d’aquestes 4 persones, les agrupa i les obliga a dimitir. Són tan poc grup que alguns dels 4 ni tan sols tenen els mòbils dels altres.

MENTIDA 2: “els 4 han protagonitzat un cop d’estat intern”. En una junta de 19 persones, ja m’explicareu com 4 persones poden protagonitzar un “cop d’estat”.

Les coses són molt més complicades d’entendre si s’atén a la relació dels fets. En Joan Carretero arriba a la Junta Directiva Extraordinària del dia dels fets, i exigeix la dimissió de 4 persones, i els sotmet a un vil xantatge, dient que si no dimiteixen, dimitirà ell. Qui protagonitza un cop d’estat? Qui protagonitza un acte vil de xantatge absolutament demencial i irresponsable?

No hi ha cap explicació en relació al perquè havien de dimitir. Simplement una exigència testicular de dimissió. No serveix de res que no hi hagi 2 de les persones comminades a dimitir. No seveix de res que es demani un termini d’hores per poder-s’ho rumiar. Res. "D'aquí no surt ningú si no tinc la dimissió"

No serveix de res l’apel·lació a que els membres de la Junta ho són perquè els ha anomenat una Assemblea, i que d’allà deriva el seu mandat. Res, si el “president” diu que ha perdut la confiança en aquests 4, han de dimitir perquè ell ho diu. No serveix de res la reflexió política per tal que convoqui una Assemblea Extraordinària i, si el que vol és treballar no amb representants dels associats, sinó amb gent que faci el que ell digui de manera acrítica i els pugui posar i treure com li vingui de gust, el que cal és que hi hagi una modificació estatutària per tal que es voti un president i aquest president pugui nomenar una executiva directament. I que llavors, com a molt, hi hagi un òrgan que segueixi políticament l’evolució de l’associació entre assemblees. Res. O dimissió o dimissió. Xantatge.

Res de cop d’estat. Simplement xantatge.

MENTIDA 3: “els interessos personals”. El relat dels autèntics “colpistes”, és a dir, de Joan Carretero i els seus acòlits deriva a partir de dilluns en que “els 4” tenien interessos personals. I es verteixen tota mena d’indissimulades acusacions que “volien ser diputats”. Això és rotundament fals. És més, i com bé sap bona part del cercle dels 4, alguns dels “acusats” havia manifestat reiteradament que no tenia la més mínima intenció de presentar-se a les primàries per anar a les llistes de diputat.

Però és que encara més, imaginem que tots 4 tinguessin la intenció de presentar-se a les primàries de Reagrupament per anar a les llistes de les diferents candidatures a les diferents circumscripcions. On està el mal? Algú hi ha d’anar, no? Al cap i a la fi serà l’Assemblea de Reagrupament la que, en principi, caldrà que decideixi quins són els associats que volen que vagin a les llistes.

Per tant, fals que hi hagi cap interès personal, però és que a més a més, aspirar a exercir un dret que assisteix a qualsevol associat de Reagrupament (proposar-se perquè l’Assemblea el voti si ha d’anar o no a unes llistes) no és cap interès personal. Com a molt és exercir un dret legítim.

Hi ha, però, molta perversitat en aquesta acusació central dels autèntics colpistes, perquè la realitat ha estat radicalment la contrària a la que han volgut vendre.

- És Joan Carretero qui ha fet servir “l’arma” d’anar de diputat en la dinàmica interna de l’associació. Em consten, absolutament certes, converses on en Joan Carretero traslladava al seu interlocutor que “si feia bondat” aniria “a les llistes, a la candidatura”.
- Em consta, també, els moviments de Rut Carandell i Sandra Lomas “buscant” els candidats adequats per anar “a la candidatura” en diferents territoris.

MENTIDA 4: “no hi ha cap proposta en relació a les primàries”. Això és una falsedat total. O una mitja veritat: és cert que no hi havia cap proposta formal aprovada per Junta, però és totalment cert que tant en Joan Carretero (a la Junta prèvia a l’extraordinària) com la Rut Carandell expressen reiteradament la voluntat que hi hagi unes primàries on tothom esculli els candidats de totes les circumscripcions.

És a partir d’aquesta manifestació reiterada de voluntat que molta gent a Reagrupament invoca els principis de l’organització, la ponència política aprovada a l’Assemblea General i els estatuts de l’organització.

La gent no és subnormal, i la gent no inicia un debat d’aquesta naturalesa si no és que algú l’ha provocat. I aquest algú han estat en Joan Carretero i la Rut Carandell. És a partir d’aquí que es desferma la polèmica. I com que està documentada per escrit, no val la pena que ens hi referim més.

MENTIDA 5: “feminisme, dones, sexe i mentides”. A cap persona de Reagrupament l’interessa el més mínim les relacions sentimentals i/o sexuals de la resta de persones de Reagrupament, inclosos els membres i les membres de la Junta. Però sí que interessen quan aquestes relacions afecten al funcionament polític de l’associació. Sí que interessen quan aquestes relacions impliquen anar en contra de tot el que s’està defensant, i impliquen per tant, la pràctica descarada de nepotisme. I això és el que ha passat. Unes relacions sentimentals, plenament legítimes, sobre les que no vull dir res més, han comportat, dissortadament, conseqüències polítiques. Les polítiques de Reagrupament, les decisions, la manera de prendre les decisions, les eleccions, els nomenaments… han estat condicionats per aquestes relacions sentimentals. I això ja no és esfera privada, feminisme, dona, ni res, això és directament nepotisme. I això és quelcom que sempre hem combatut els associats a Reagrupament.

Curiosament, divendres abans de la famosa Junta Extraordinària va circular una trucada interrogativa de fonts ben informades del FC Barcelona, on s’afirmava que el pacte Laporta-Carretero ja estava tancat, i que, com posteriorment s’ha fet públic per diferents mitjans (inclosa Catalunya Ràdio), aquest pacte implicava Laporta candidats a BCN i Lleida i Carretero (Reagrupament), a Girona i Tarragona. El més sorprenent i inquietant de la trucada era la pregunta que la motivava “quina dona teniu a Tarragona? Perquè el pacte diu que per TGN hi va una dona…”.

MENTIDA 6: “es discutia el lideratge de Carretero”. Això és una autèntica aberració. Mai cap dels 4 encausats ha discutit, ni sospirat, sobre el lideratge de Carretero. És més, tots 4 han fet mans i mànigues per afermar i fer potent aquest lideratge.

Crec que no hi ha ningú tan boig per pensar que cap dels 4 qüestionés en Carretero, que és -clarament era- l’actiu més important que tenia Reagrupament, la cara visible, el líder. Per favor.

Vol dir això que perquè no es discuteixi aquest lideratge no es pot ni tan sols opinar en relació a les decisions a prendre en l’associació??? Em sembla que no. La responsabilitat individual i col·lectiva obliga, exigeix, que les decisions a prendre siguin sempre les millors, les més pensades, estudiades, etc. I qüestionar, discutir, matisar, una proposta no implica, excepte en ments malaltes, qüestionar cap lideratge. No fotem!

MENTIDA 7: “no es veia amb bons ulls l’aparició d’en Joan Laporta”. Bé, això ja consuma el súmmum del desvergonyiment. I em remeto al dit pel Cimera Extraordinària en relació a aquest afer. Simplement, mentida, una greu mentida, perquè justament alguns dels 4 han estat abrandats defensors d’en Jan Laporta fins i tot en les extremes circumstàncies de la moció de censura, i, posteriorment, havien iniciat els contactes amb el laportisme per començar a explorar la possibilitat de confluir.

MENTIDA 8: “la junta no tenia comunicació amb els coordinadors i les bases”. La Junta, simplement, no tenia cap comunicació. Omertà absoluta. Es va aprovar, a la primera Junta Directiva, cel·lebrada a Reus, que es publicaria, cada junta, un resum dels temes tractats al web de l’associació. Mai més se’n va saber res, d’aquest resum. La competència sobre la comunicació interna compet a l’àrea de comunicació. I la Rut Carandell, a la primera Junta Directiva, la junta de Reus es va liquidar el responsable d’Imatge i Comunicació de Reagrupament i tot el seu grup de treball. Per cert, que un dels 4 encausats va votar a favor de la liquidació del responsable d’Imatge i Comunicació, ja em direu quin “grup” més cohesionat…

La comunicació, inclosa la interna, és un problema de comunicació, de l’àrea de comunicació. De ningú més. Traslladar els acords de la Junta era responsabilitat de la secretària de la Junta.

MENTIDA 9: "volien reproduir les pràctiques dels partits convencionals". A veure, si per discrepar en una decisió s'entén reproduir les pràctiques dels partits convencionals, és evident que tenim un problema. Només un tarat mental pot pretendre que, no en un partit polític, en una associcació de botiguers, en una associació excursionista, en una escala de veïns, no hi hagi gent que manifesti, sobre coses puntuals (no sobre els objectius finals), discrepàncies, puntes de vista divergents. És tan pueril l'argument que provoca fàstic.

Com bé ha dit en Carles Boix (catedràtic de Princeton, presentador de Reagrupament a NYC):

"Què vol dir, més concretament, oferir un programa de regeneració democràtica? Certament, no consisteix, malgrat les preconcepcions del carrer, en el domini sistemàtic i il•limitat de la majoria de torn sobre la minoria de torn. La mort de cristians al Coliseu va comptar sempre amb l’aprovació, exaltada, del poble romà. Però ningú diria que això va convertir aquella sagnia en una cosa més democràtica i més noble. La regeneració política no passa tampoc per tenir líders que, pegant cops a la porta en nom d’una idea que no pot esperar a la seva discussió pacient, anul•len tota dissensió i tota veu discordant."

MENTIDA 10: "volien enfortir l'organització". Bé, això no és una mentida. Això és cert. El que és mentida és pensar que sense una organització potent, sense estratègia, sense mitjans, sense idees, sense objectius, sense campanyes, sense motivació... es pugui aconseguir cap objectiu fundacional. En absència de recursos econòmics importants, l'organització, la bona organització, una adequada xarxa de grups de treball, capilar, ben implantada, potent, és l'única estratègia possible per arribar al màxim de gent, per tenir una presència activa, eficaç, al territori, i garantir la proximitat a les persones.

La responsabilitat dels membres de la Junta Directiva era no deixar en formol els cervells a l’accedir a cap reunió.

I així són les coses. Aquestes són les 10 mentides que han propagat, i aquesta és la dura, crua i única veritat. En el nom del Pare. En el nom de l’honestedat, així són i han estat les coses.

No cal que esperem 15 anys per a conèixer-la. No cal que 4 inocents visquin 15 anys amb la condemna injusta per uns fets que no han comès.

Visca la terra, mori el mal govern!