Entre el Barcelona Rude Club i Els Pets...

Per ser un Cap d’Any… no ha estat malament. La festa de Cap d’Any és una de les que menys m’agraden, però en fi, cal ser-hi.

La cosa ha començat com sempre, en família, i és que sempre fem sopar de Cap d’Any. És evident que no és possible fer un dinar de Cap d’Any…

Però entre germans i cosins avui han estat molt creatius, de manera que ens hem empassat una amanida amb fesols del ganxet i falafel amb salsa humus. Quatriple ració de llegums que ha provocat un efecte autènticament devastador, combinades amb la cervesa.

En fi, no hi ha nits per a covardes. I hem fet cap a la festa del Barcelona Rude Club. Ah! Música insuperable, pensava. I així ha estat. El més polit de l'escena skatalítica catalana, gaudint de bona música. Quan pensava sentir-me totalment l’abuelo cebolleta de la cosa, he vist que també hi eren en Quique d’Skatalà i en Sheriff de Dr. Calypso. Festa grossa…

Llavors arriba aquest moment que no entens, i de sobte foten Alaska i Dinarama, “A quien le importa…”. I no és que a mi m’importi gaire, però de sobte veure aquella multitud ballant desenfrenadament… ha estat força sorprenent.

Però jo m’he quedat clavat en aquell rítmic “A quien le importa”, que m’ha transportat a moltes festes i bromes passades… És un clàssic, he pensat.

A una hora imprudent he marxat. La festa era al Poble9, de manera que xino-xano cap a casa. I hòstia, l’espectacle ha estat fascinant. Ignorava que tant a prop de ca meu hi proliferés aquesta fauna. Espectacular! Semblava estar en una festa privada de les filles del Zapatero. En fi...

Camí de la Rambla, una festa okupa. Per si un cas he canviat de vorera. Ja n’havia tingut prou, per aquesta nit, per ser la primera de l’any. I això que porto bòxers vermells… he pensat…

I m’he petat interminablement. El falafel, m’he dit…

Missatge de Cap d’Any de Dies de Fúria

Tal i com reclama el nostre president, Doña Manolita, és el moment de “bordar als problemes”. Els que també som una mica de poble això de bordar, ho brodem, sabem distingir prou bé com borda un gos o un altre, si és d’aquella casa o d’aquella altra, i perquè borden. Som-hi doncs, abordem-ho!

En tot allò que no depèn dels “nostres” governs, el 2009 serà un any que recordarem. Vull palar, per tant, del Barça i d’aquest any impressionant, el millor any de les nostres vides barcelonistes, un any, el 2009, que hem viscut amb la intensitat d’una realitat que anava sempre més enllà i pel davant de qualsevol dels nostres somnis, dels millors dels nostres somnis. Confio que això ens serveixi per aprendre a somniar, i que al 2010, un cop posats en comú els nostres somnis, sapiguem fer-los realitat, ens els creguem.

A banda d’això, alguns ens ho hem passat prou bé, aquest 2009. Llàstima que per culpa de les inclemències meterològiques fa un parell de caps de setmana no poguéssim volar a Londres als concerts de Madness i Cockney Rejects. Era la cirereta hedonista i lúdica a un any en què hem treballat molt i encara més ens ho hem intentat passar tant bé com hem pogut.

I fins aquí les bones notícies.

La situació del país és lamentable, tristíssima, penosa. La crisi s’ha cebat amb especial intensitat al nostre país. Tenim taxes d’atur mai vistes. El tripartit i les seves tonteries han sumit al país en un estat d’incredulitat, de perplexitat, que resulta angoixant.

La gestió del tripartit, la pèssima gestió del tripartit, s’ha sumat a la demencial gestió de l’Ajuntament de Barcelona i a un govern espanyol la incompetència i frivolitat del qual s’estudiarà, crec jo, a tots els llibres d’història, economia i ciència política.

I els catalans hem patit aquesta alineació miserable de governs nefastos. I la nostra ruïna i el nostre desassossec han arribat a límits mai vistos.

El tripartit ha confós –no és estrany, atès el domini lèxic del president- “fermesa” amb “manipulació”. El súmmum d’aquesta pràctica política ha arribat amb el tema del finançament, que es presenta com un bon acord, com un gran acord, fruit de la “fermesa”, i que no és cap altra cosa que una presa de pèl monumental que perpetua el nostre espoli, el nostre empobriment absolut, la falta de recursos per encarar el futur.

Tot és mentida. Des de Dies de fúria i entorn estem preparant un informe (aquest dels que ens fem alguns, no del xiringuito que s’han muntat per a finançar les seves xarxes clientelars des del govern) sobre la situació econòmico-pressupostària del país. Però ja us puc avançar que, més enllà de la falsedat de les xifres del nou finançament (que continuarien essent ridícules de ser certes), el problema del país és que el seu govern només sap fer dues coses: incrementar la despesa corrent i subvencionar la no-producció.

Així, això que en diuen de la millora del finançament es destinarà, bàsicament, a despesa corrent (un 50%) i a subvencions a les famílies: xecs menjadors, etc.

És evident que un país on tantíssima gent ho està passant malament, molt malament, no pot creuar-se de braços davant el seu patiment.

Però també és evident que aquests pedaços no aporten res, absolutament res, a fer que el nostre país recuperi el pols econòmic necessari per a generar riquesa, llocs de treball, etc.

Enmig la crisi, se’ns incrementen els impostos. S’incrementen els impostos tant a l’estalvi com al consum. No tenim res a fer. Els que puguin, es refugiaran en l’economia B. Els que no poguem, veurem reduït el nostre poder adquisitiu, i per tant, la nostra capacitat de despesa.

Forces insignificants, menyspreables, com ICV-EUA han acabat imposant el seu model de vomitiva superioritat moral i tonteria: parlar de pagar impostos com un càstig just “per als rics”, com si les classes mitjanes i populars no paguéssim impostos. Com si l’impost de Successions no és en si mateix un impost brut, de merda, que afecta bàsicament les classes mitjanes, i ens massacren amb una imposició extra en el moment de la defunció, després d’haver estat tota la vida pagant pel mateix concepte, per la possessió de renda o patrimoni.

El país pateix un desgast moral brutal. Els tòpics de la multiculturalitat i l’imperi de la tonteria s’han fet els amos de tota l’agenda política del nostre govern, i semblen ser l’únic far que il·lumina les seves ments tan poderoses, competitives i preclares.

El govern ha generat en tres anys un dèficit pressupostori monumental, espectacular, mai vist a Catalunya. És un dèficit que fa que tinguem de les qualificacions més perilloses, com un país bananero qualsevol. Els nostres pressupostos són una fal·làcia total. Els ingressos sempre són inferiors al pressupostat –fins i tot quan el pressupost incorpora ja el màxim d’endeutament possible- i les despeses continuen creixent descontroladament, fruit de la mala gestió.

L’endeutament generat pel tripi s’ha convertit, a hores d’ara, en el principal problema que té aquest país. I llastrarà dramàticament el nostre futur, sigui aquest quin sigui. No ha estat un endeutament productiu, és a dir, per a fer obres, infraestructures o inversions necessàries per mantenir els nivells de competitivitat necessària per a la nostra economia. És un endeutament que ha anat a la despesa corrent i a la subvenció, a fer un país subvencionat.

Abans els he dit una cosa que no era del tot certa, quan he dit que “fins aquí les bones notícies”. Això no és exactament així. En aquest context, crec que tots vostès reconeixeran amb mi que la moral del país, de la seva gent, està fortament afectada. Però no ens hem ensorrat.

Hi ha hagut, hi ha encara, com una força interior en aquest poble, que fa que s’estiguin generant reaccions positives. La primera, és evident, la d’acabar amb el tripi. Aquest és a hores d’ara un sentiment força transversal, àmpliament estès pel nostre país que no hem de pemetre sigui decebut. Part de l’esperança que té aquest país, que encara conserva enmig d’una situació com aquesta, rau en la visualització del 2010 com l’any de la fi del tripi. Això és el que encara a molts ens manté amb esperança. Una esperança, insisteixo, molt transversal i arrelada.

Però hi ha un altre element rellevant d’aquesta reacció. I és que es produeix amb una línia política molt clara: amb Espanya no hi ha res a fer. Per tant, i les enquestes així ho diuen, l’increment del nombre de catalans que pensem que la independència és l’únic camí.

Un dels millors regals d’aquest 2009 ha estat aquesta visualització d’una nova majoria que vol la independència, que es planteja la independència, la creació d’un estat propi, d’un estat català, com a la millor opció per a la nostra Nació.

Així sia.

Que tinguin tots vostès un feliç i patriòtic 2010!

Odisfera, 31 de desembre del 2009

Rondalles extra-murs: Exiliar-se. "Siempre quise ir a LA"

El millor cotxe amb el que he pujat al Merbeyé ha estat un fantàstic 600 que tenia. El vaig heretar d’un tiet-avi. Tenia el volant trencat, i vaig haver-ne de posar un de nou, tipus rally. També vaig instal·lar un bon equip de so. El meu 600 i jo. I el Merbeyé, i les noies.

El millor dia era diumenge per la tarda. Seure a la barra, abraçar la noia amb les cames, mirar-la als ulls, saborejar un cocktel. Mirar de reüll la columna tallada per les aspes del ventilador. Veure com el cocktel començava a xispejar als seus ulls i besar-la.

No hi havia càdillac. Només hi havia un siscents on sempre sonava Loquillo. Abans de tornar al cotxe, tornar-la a besar, amb la ciutat als nostres peus, junto al Merbeyé... I després un polvo impossible per a les dimensions del cotxe, a qualsevol curva o carrer solitari de la part alta. Llavors només portava un tatuatge, no els set d’ara. Però duia arracades… i tenia cabell. Érem molt joves, no tenia un puto duro, i me’ls gastava en cocktels al Merbeyé o concerts.

Aquella Barcelona tenia moltes cares. Dirty faces. Barcelona ciudad. Sabíem per on podíem moure’ns i per on se’ns podia complicar la vida. La cosa anava per zones. I bandes. Tota aquesta tonteria va durar uns quants anys. Fins que un dia, a un local del Born, en agafar la xupa, em va caure a terra l’enorme clau anglesa que sempre duia com a defensa. Em vaig sentir molt ridícul a la vista de la resta de clients, que em miraven incrèduls. La vaig recollir del terra amb la màxima dignitat de què era capaç, però vaig pensar que allò s’havia acabat.

En aquella època havia descobert l’escullera, i el Roca Mar, per a fer-hi els vermuts diumenge al matí. Anar a follar a l’escullera tenia molt de morbo, sobretot els dies de temporal, quan les ones batien sobre el cotxe, llavors ja un Golf de segona mà. Però també hi havia Loquillo, Rompeolas.

Aquella època, força patètica vista des d’avui, va portar els concerts de la ciutat cap a aquella cosa estranya, estrambòtica, del Sot del Migdia. A la fi del món. Sort que llavors no hi havia controls d’alcoholèmia. Però hi va haver grans concerts. Un d’ells, como no, Loquillo. La taja de la penya va ser descomunal. A la sortida, hi havia una espècie de nòria, i alguns dels colegues hi van pujar. Va ser un espectacle indescriptible veure’n trallar algun des de dalt de tot de la roda, vençut pel rodar i la gravetat. No sé on va impactar la trallada ni com es va disseminar.

Llavors hi ha un salt en el temps. Com a trainspotting, vam canviar la gent, va canviar la música, van canviar les drogues… En aquesta època no existeix Loquillo. Queda com una relíquia, un fòssil, mentre la música electrònica i l’èxtasis ens transporta a universos impossibles, fascinants, sensuals… Les flors del mal.

Però érem els reis. De dijous a diumenge. Totes les discoteques de BCN i voltants. Entrar a tot arreu. Fotre’s fins al cul. Paves d'insomni. Molts gais, també. I travestis espectaculars que t’agafaven el cap i el fotien entre les seves tetes enormes. Discos, afters i reafters… Una mica… todo el mundo ama a Isabel…

Llavors et pillen en una alcoholèmia. Res greu, aleshores. Bàsicament vas fins al cul de tot, però dones dècimes. Vas de tant bon rotllo que aconsegueixes que la GU et porti el cotxe al davant de ca teu i li foti el cepo, i que a tu t’hi portin amb el cotxe patrulla, totalment colocat.

S’ha acabat la festa. Torna el rock. Tornen els locals de sempre. Tornen les maneres de sempre. Porto més tatuatges, però menys arracades. Besos robados…

Però llavors arriba el tripartit. I comencen a donar-te pel cul. No pots fugir. No vols tornar a parlar de política, però t’envaeixen. I tornes a agafar les armes. Ara acomiadem el 2009. Crec que és l’any de la fi del tripartit. No m’imagino un 2010 amb un nou tripartit. No ho podria suportar. Quan hi penso no tinc més remei que començar a donar hòsties al sac de boxa que tinc a la terrassa.

El tripartit ha acabat amb tot. Però jo no vull que el tripartit acabi amb mi. Els meus desitjos per al 2010 són exclusivament lliurar-me del tripi. Acabar amb el tripi. Convertir el tripi en part del nostre passat fosc, més fosc i solitari que un reafter a punt de xapar, amb quatre monguers destrossats i absolutament alienats.

Per si un cas, actualitzo la meva llibreta d’estalvis. I penso que la vida no pot ser tan cruel com per condemnar-nos a un altre tripartit. No podria. Ho tinc clar, m’exiliaria. Siempre quise ir a LA, dejar un día esta ciudad… Sí, recuperaria Loquillo, però no sé si per anar a LA o a NYC, o l’Argentina, a trobar-me amb la meva família exiliada. Però no aguantaria aquí. No puc més.

Visca la terra, mori el mal govern! Prou prohibicionisme, visca la llibertat!

PS: sobretot, gaudiu del post escoltant els diferents links a la BSO... aquest és un post fet amb BSO, part de la millor música de les nostres vides...

Jo ja pertanyo a l’ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel).. i tu?

Una de les coses importants que han passat en aquest país aquest any 2009 és la constitució de l’ACAI, l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

No cal dir que ja en formo part, amb molt d’orgull.

El mes de novembre ens vam constituir, i per a mi va ser una sorpresa del tot agradable trobar-m’hi molt bons amics, patriotes i companys de lluita en diferents etapes de la meva vida.

No havia tingut ocasió encara de parlar-ne. Però avui, assistint, un cop més, perplex i avergonyit a l’espectacle d’aquests catalans col·laboracionistes amb règims totalitaris i terroristes, he pensat que era un molt bon moment per fer-ho. D’entrada, i en relació al que aquests pro-islàmistes que tanta pantalla i text ocupen, em remeto al text d’en Moré, al seu bloc, que subscric íntegrament. Però aquesta situació no és més que una mostra més de la barbàrie en la que estem lamentablement sumits, i de la importància que té, per tant, l’existència d’una associació com l’ACAI. De fet, em permeto de manllevar dos paràgrafs del seu manifest fundacional, que em semblen del tot oportuns:

“A Catalunya, terra amb llarga tradició de presència jueva, en el decurs del segle XX l’existència de personalitats com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla o el mateix Salvador Espriu, i de col·lectius diversos, com Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalu-nya, va palesar la bona sintonia de la majoria de catalans amb consciència nacional cap a la causa jueva. Als darrers trenta anys aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic, sinó el fet mateix del seu dret a existir.

En aquest sentit, les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al sí de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra qualsevol col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm.”

Amb l’excusa del conflicte en el que dissortadament viu instal·lada l’existència, el dret a l’existència, de l’estat d’Israel, a Catalunya han sorgit com a bolets les actituds antisemites, la infàmia i la condescendència amb la barbàrie que representen organitzacions com Hamàs o Hezbol·lah.

Per a molts catalans l’actitud d’alguns d’aquests compatriotes nostres és un motiu de vergonya absoluta. El col·laboracionisme amb la barbàrie, sigui el nazisme, sigui l’islamisme o qualsevol altra forma de totalitarisme, ha tingut sempre il·lustres convidats. Però l’important no és que aquests existeixin, perquè històricament ja sabem que la seva existència és inevitable. L’important és que el gruix de la societat sigui reactiva i aïlli, denunciï, aquesta barbàrie, el col·laboracionisme amb la barbàrie i el totalitarisme.

I l’ACAI és un lloc òptim per promoure aquesta reacció, per a reivindicar valors, democràcia, llibertat. Jo m’hi he compromès. I ho faig de la mà de bons amics i patriotes. Tenim una feina ingent davant nostre. Són molts anys de mentida i condescendència amb la barbàrie. Però el fet de la fundació de l’ACAI ja és una mostra explícita de que estem reaccionant.

La creació de l’ACAI també és una mostra més de que els temps estan canviant. La fi de la ignomínia és aprop, molt aprop.

Shalom!

BON NADAL!

A contra corrent…

Ara que les enquestes ens donen que som pràcticament la meitat del país que volem la independència…

Ara que tots podríem tocar-nos-la abastament, l’únic que vull és dir que hi ha coses que no són així. De fet jo sóc molt diferent d'aquestes unanimitats tan imposades. Sóc independentista, però m’encanten els toros, i he vibrat amb Loquillo.

Toma ya! Visca José Tomás!

Em defeco en els estereotips, en els estigmes… Reivindico els bous, reivindico José Tomás, reivindico un munt de sensacions que visc cada cop que participo a una festa dels bous. I que no són cap de les gilipolleces dels nostres impulsors de la ILP prohibicionista. Que us donguin!!!!

Ja posats, a més, vull dir que sóc un fan de Loquillo. Vull dir-vos que he anat a tots els seus concerts que he pogut. Sí, em rebenten els seus discursets, amb això estem d’acord. Però Loquillo… és molt gran! Al Clot, al Sot del migdia, arreu… Loquillo és una de les meves veus urbanes.

Jo sóc el que sóc, i m’agrada sentir Loquillo, m’agrada la seva pose, la seva manera vacilona de descriure el nostre univers urbà. Em fot que ell o en Sabino coquetegin amb Ciudadanos. Però estem parlant d’una altra cosa.

I jo, xiquets, xiquetes, sóc aquest Loquillo barcelonauta de Cadillac Solitario, Merbeyé, del Rompeolas, etc. Atrapat. És la meva ciutat, la meva música, els meus barris, els meus paisatges, polvos… “y no estás tú!”

“A nadie le gusta nacer para perder…”. Jo em miro els meus tatuatges. “Y cuando me llene el cuerpo de anfetas y de alcohol…”. Jo em miro els tatuatges i el millor que puc fer és donar hòsties al sac de boxa que tinc a la terrassa fins a esgotar-me.

“has tenido la suerte de llegarme a conocer…” penso... o recordo... o somnio... "y no estás tú!"

I visca els toros! I visca la tradició! I lluitem contra el prohibicionisme! I som tu i jo! Visca la terra!

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ! Demà, tots amb la nostra selecció al Catalunya-Argentina

Demà és un altre d’aquests dies que ens permeten tocar amb la punta dels dits el destí que volem. Demà la selecció catalana de futbol juga contra l’Argentina.

Demà, com sempre, hi serem. Amb tots els companys de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Nosaltres no ens equivoquem. Nosaltres sabem perfectament què volem i on anem. Demà és un dia important, i val la pena que el gaudim.

No es tracta d’anar a fer el xou. De posar la pancarteta. No. Es tracta de dues coses molt importants: que volem gaudir de les nostres seleccions amb tota l’oficialitat, i que mentre no arriba, gaudim amb la nostra selecció, li expressem el nostre suport, l’animem i disfrutem.

Som un país massa donat a posar excuses, a fer-nos de primmirats. I això s’ha d’acabar. Estem en un moment que exigeix de tots i cadascun de nosaltres, generositat.

La gent de la Plataforma pro-seleccions està fent una feina molt important. Silenciosa, molt silenciosa la major de les vegades, però important. La gent de la Federació Catalana de Futbol també ha fet una bona feina, posant una llegenda com en Johan Cruyff al capdavant de la nostra selecció. I en Johan Cruyff adquireix un compromís evident ficant-se al capdavant d’aquest projecte esportiu i nacional.

Sí, ja sé que no ens agrada jugar només partits no-oficials. Ja sé que tots ens morim de ganes de competir, de ser presents a una fase final de l’Eurocopa o d’un Mundial. Però hi hem de ser, i hem d’anar. I demà és un dia per anar-hi. Sense excuses. Per patriotisme. Per compromís. I per a passar-nos-ho bé.

Demà jo hi seré, i hi seré amb tots els meus camarades de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Perquè estem compromesos. Perquè ens ho creiem. Perquè ens agrada. Perquè ens ho passem bé. I perquè a més a més, durant tot l’any mantenim aquest compromís amb les nostres seleccions. I la prova la teniu aquí, en el torneig de penyes barcelonistes a favor de les seleccions catalanes que vàrem impulsar l’any passat, i què sempre ha comptat amb el compromís d'altres penyes barcelonistes, com la de Cardedeu, de Formentera, l'Urpa, Nostra Ensenya...

Demà, tots als bars habituals, a fer unes bones cerveses o whiskys amb els camarades i entrar ben escalfats a l’estadi, a fer evident a tot el món que som una nació i volem les nostres seleccions.

Una nació, una selecció!

Visca Catalunya!

A prendre pel cul

Qui ho havia de dir... Són les 18:40 i aparec davant l'ordinador de ca meu, enlloc d'estar fotent-me fins al cul de birres a qualsevol bar de Londres en les prèvies al concert de Madness...

Tot el puto dia a l'aeroport fent el xequing de vols que s'anaven cancelant a causa del mal temps.

A terra. No hi ha hagut manera de volar fins a Londres, i aquí estic, a BCN, amb la resta de la colla, ben frustrasts... Una donada pel cul bastant important...

Redéu, quin trimestre, aquest. No en tenia prou amb les punyalades que he rebut de qui menys m'ho esperava, que ara, a sobre, un cap de setmana de puta mare que teníem planejat amb part del ring of fire... i fucking weather!!!!

En fi...

Guanyarem!

London calling...

Cap de setmana de festa grossa a Londres, amb tota la tropa! London calling…

Demà divendres, al pavelló O2, Madness!!! Què dir? Només he tingut una oportunitat de veure’ls en directe, fa un parell d’anys… al Sónar! El concert de demà divendres promet ser brutal…

Dissabte, a veure si tinc temps de fer algunes compres pel matí. Per la tarda, caldrà buscar un lloc on facin el Barça, i cel·lebrar la sisena!

I al vespre, pillar el tren i anar no sé on collons al concert d’aniversari dels Cockney Rejects, els fundadors de la música OI! Uf! quins temps, aquells, je je je

Diumenge, ja veurem en quin estat, la tornada. Ja us explicaré…

Visca la terra i visca natres!

Consultes 13-D i col·lapses del 14-D. La meva visió, 10 punts per a l’anàlisi.

Ahir es van cel·lebrar a un munt de pobles i comarques de Catalunya les consultes sobre la independència de Catalunya.

Des de fa moltes setmanes que hi ha milers de voluntaris treballant per aquestes consultes. Amb una suma d’il·lusió, esforç, desig de fer-ho bé i patriotisme que ha suposat una enorme mobilització popular i una injecció d'autoestima per a tot el país. Ahir, també, alguns voluntaris més ens hi vam afegir, perquè eren tasques concretes les que se’ns van demanar, des de l'entorn de la Coordinadora Nacional, vinculades al suport a la seguretat de les consultes. I amb aquest encàrrec vaig reclutar un grup de camarades i vam estar donant suport a la zona que se’ns va assignar (no a Osona).

Avui, en comptes d’analitzar els resultats d’una manera raonable (el que funcionat molt bé, el que ha funcionat bé i el que no ha funcionat –perquè evidentment hi ha coses que no han funcionat-) la gent normal, els votants, els voluntaris… estem assistint a un ball de bastons i a un joc de declaracions que ens han sumit en una certa estupefacció, desconcert, per no dir directament tristesa.

Aquí va, en 10 llargs punts, la meva visió sobre el que ha passat i està passant, a veure si aporto una mica de llum a la gent normal, als que només ens hi hem apuntat per a treballar:

1) Em cago en tot. No és un cagar-se àcrata i antisistema. És un cagar-se en tots els que tinguin alguna cosa a veure en què s'estigui jugant amb la il·lusió i la feina de tantes i tantes esperances. Estem farts que es jugui amb la nostra esperança. Estem farts que siguem peons de lluites personalistes, d’interessos no-confessats, d’interessos perfectament personals, etc. etc.

No ens ho mereixem. Aixeco aquest lament molt cabrejat, perquè no ens ho mereixem, tot això. Ni s’ho mereix el país, ni ens ho mereixem nosaltres, tots els patriotes que un cop més assistim estupefactes a un espectacle denigrant

El problema amb aquesta manera de cagar-se en tot, és que realment crec que NO HI HA UN PAM DE NET. I si surt algú reivindicant la seva inocència el deixaré a caldo. Molt més del que penso fer en aquest post. Queda clar?

2) Aquest procés neix amb un “pecat original”, i és que per més que hi hagi dos processos que conflueixen en un mateix fet, la consulta, un mateix dia, el 13-D, de fet són dos processos paral·lels, no conectats entre ells.

Malgrat aquesta confluència de fet i data, aquí hi ha hagut des del primer moment dues coordinadores diferents, que han tingut organitzacions pròpies, que han tingut mitjans propis, que no han cooperat, que no han col·laborat, que tenien plantejaments molt diferents i idees igualment diferents en relació a com encarar tot el procés i el paper a jugar.

Per una banda tenim Osona Decideix, i per una altra banda, l’autoanomenada Coordinadora Nacional de les Consultes.

Deixeu-me fer un petit parèntesi: a la majoria, per no dir a la totalitat de voluntaris (excepte les cúpules) tot això, i fins ahir a la nit, o ho ignoràvem, o ens era igual. I hem mirat de col·laborar als nostres pobles i allà on se’ns ha demanat, amb la mateixa il·lusió a tot arreu, i mirant de fer-ho tan bé com sabíem amb independència del poble o comarca. Tanco parèntesi.

Després de la consulta d’Arenys, on més o menys tothom hi havia col·laborat, hi va haver una batussa monumental entre dos models diferents. És el període aquell de les famoses declaracions i assemblees tempestuoses que van estar a punt a punt d’enviar-ho tot a la merda.

Per una banda teníem el model que defensava n’Alfons López Tena, que implicava un model molt formal de plataforma promotora de les consultes, amb una implicació clara de tothom, començant per tots els alcaldes i regidors que s’apleguen en la plataforma Decidim.

Per una altra banda vam tenir diferents plataformes cíviques que aquesta implicació d’electes s’ho miràvem com un intent dels partits polítics de ficar-se al capdavant del procés, per a control·lar-lo i poder-lo rendibilitzar.

He simplificat molt, però crec que si es retenen aquestes idees es podran entendre, més endavant, més coses, perquè aquest post serà llarg, molt llarg.

El primer model és el d’Osona Decideix. La gent d’Osona que vol fer la consulta fa un encàrrec a l’Alfons López Tena perquè dirigeixi tot el procés a Osona. I tot Osona hi està d’acord. I n’Alfons López Tena (en endavant ALT) comença a treballar exclusivament a Osona. Es fa una planificació acurada de tot el procés, que comença perquè la consulta només es pugui cel·lebrar en aquells llocs que reuneixen les condicions adequades perquè s’hi pugui cel·lebrar. Per això no hi ha hagut un 100% de municipis a Osona que hagin votat, perquè als llocs on no es reunien aquestes condicions, la consulta no es va “autoritzar”.

El model d’Osona Decideix té una altra característica singular: tota l’organització s’adreça a actuar com a “administració electoral”. És a dir, Osona Decideix no és una plataforma pel sí que organitza una consulta, és una organització que supleix l’administració electoral, que fa d’administració electoral. La campanya a favor del sí s’ha deixat en mans dels agents polítics.

Osona Decideix, amb l’ALT al capdavant, tenia com a missió garantir que les consultes se cel·lebrarien on hi hagués les condicions per fer-ho, amb rigor i transparència democràtiques, i que ells, com a organització, mantindrien neutralitat en relació al procés.

Del segon model, diguem-ne del model plataformes, sorgeix la Coordinadora Nacional per a les consultes. Aquesta Coordinadora Nacional monta la seva pròpia estructura i comença la seva feina per a impulsar i coordinar les diferents iniciatives als diferents municipis perquè s’hi puguin cel·lebrar consultes.

És del tot important retenir, en aquest punt, que Osona Decideix NO S’INTEGRA MAI a la Coordinadora Nacional. Són, per tant, dos processos paral·lels, que pràcticament no tenen cap altra conexió que la seva simultaneïtat, el fet final de la consulta en un mateix dia.

En l’àmbit de la Coordinadora Nacional (en endavant CN), la confusió entre “administració electoral” i plataformes independentistes ha estat més acusada. Inevitablement, perquè d’alguna manera són les mateixes plataformes que volen promoure el Sí, les que promouen el procés.

És possible que en l’àmbit de la CN s’hagin “autoritzat” consultes en indrets on potser no hi havia les condicions objectives per a garantir que el procés sortiria bé. Tanmateix, això no vol dir en cap cas que no s’hagi fet una bona feina. Potser no amb l’estricte rigor que exigia la direcció de n’ALT, però és evident que tota la gent que hi ha participat ho ha intentat, i jo crec que ho han aconseguit –parlo de la gent dels pobles i ciutats- fer-ho bé, fer les coses amb rigor. No en tinc un coneixement exhaustiu, però pel que conec, pel que he pogut saber i pel que he vist, als diferents pobles hi ha hagut una organització seriosa, s’han volgut fer les coses molt bé, i s’han impulsat totes les mesures que permetessin oferir confiança democràtica en el procés. Això no es pot posar en dubte.

Potser, el que va faltar, va ser una mica més de criteri a l’hora “d’autoritzar” certes consultes. Perquè dies abans de la consulta, dies abans d’ahir diumenge, era un secret a veus els llocs on la cosa funcionaria bé i on la cosa tindria problemes. I les quinieles han estat força precises.

Com a contrast, em consta l’esforç d’Osona Decideix en la supervisió de tot el procés, fins l’últim detall, i, en canvi, com en l’àmbit de la CN tothom s’ha hagut d’espavilar, hem patit una major feblesa organitzativa.

3) A la vista d’aquesta situació, i de les tensions que des del primer dia hi ha hagut entre l’ALT i la CN, derivades dels diferents models i objectius que tenien… la pregunta és per què la CN s’ha entestat permanentment en incloure dintre el seu àmbit a Osona Decideix…

A aquesta pregunta només poden donar-hi resposta els responsables de la CN. Perquè el cert és que ningú els va “autoritzar” a incorporar-hi Osona com a àmbit propi. Les tensions, per tant, estaven servides.

Jo us diré perquè des de la CN s’ha mantingut aquesta actitud invasiva i deslleial en relació a Osona Decideix. Tothom era conscient que, de la manera com s’estaven fent les coses a Osona, la cosa funcionaria bé. Una comarca propícia, una estructura forta amb una direcció eficient, uns equips de treball brutals, i una enorme implicació cívica i política (dels partits als diferents municipis, regidors, etc.) i un llarg etcètera de condicions objectives perquè les coses surtissin bé.

I això, evidentment, tindria una traducció en els percentatges de vot, en la participació.

Fixeu-vos en perquè l’autoanomenada CN havia d’incloure a Osona en el seu àmbit, tant si volien com si no volien:

- A Osona la participació ha estat del 41.7%
- Les dades de tot Catalunya proporcionades per la Coordinadora Nacional han establert un polític “prop del 30%”, al que s’hi arribava, evidentment, incloent-hi Osona, de manera que el percentatge total, insisteixo que Osona inclosa, arribés al 27.1%
- Si la CN no hagués inclòs les dades d’Osona, que no podia fer-ho perquè a Osona no havien fet absolutament res, era una estructura i organització al marge de la CN, la participació que haurien hagut de dir hagués estat del 20%, (20.85%).

És per això que la CN, de manera ilegítima, recull les dades d’Osona i les incorpora al seu àmbit. Això no ho podia fer la CN. I no ho podia fer perquè de manera deliberada, per motiu de la discrepància en la manera de fer-ho tot plegat, Osona Decideix havia funcionat al marge, i la CN havia fet les coses d’una manera no compartida per Osona Decideix.

4) Té, per tant, bona part de raó n’ALT (que ha fet una feina extraordinària) quan aquest matí ha criticat l’actitud de la CN. Té raó quan va dir que la CN no podia incorporar les dades d’Osona. Té raó quan carrega contra la CN perquè d’alguna manera han fet joc brut. Per tant, les coses com siguin, en aquest punt concret n’ALT té raó, les seves crítiques són justificades, i també la seva indignació.

5) Malgrat tot, calia? Era el moment? Tinc els meus dubtes. Em sembla que l’estracada de n’ALT d’avui ha estat inoportuna. Avui era un dia que hauríem d’haver intentat viure amb felicitat. Ahir es va viure un gran dia. Ahir es van fer grans coses. Ahir va ser un dia que va implicar una enorme mobilització popular, que va generar una il·lusió brutal, que veies a la cara de la gent, amb les trucades que ens feiem, amb l’expressió de tots i cadascun dels voluntaris. Per tant, crec que despertar-nos avui estripant, rajant, ha estat molt inoportú.

Més enllà de la inoportunitat, n’ALT no hauria d’haver generalitzat en relació a l’organització de les consultes on no era Osona. Podia carregar, si volia, contra la CN, però no generalitzar en relació a com havia anat el procés. Ni que pensés que arreu no s’havia fet bé, el respecte a la gent que hi ha estat treballant, amb tota la il·lusió i entrega, i un compromís espectacular per fer-ho bé, no calia dir les coses que s’han dit. Perquè és que a més a més a molts llocs, no sé si a la majoria, però si a un munt de llocs, les coses s’han fet bé o molt bé. La gent ha estat eficaç, la gent tenia un compromís evident en que tot el procés fós rigorós, que es garantís la més absoluta transparència democràtica. I aquesta gent es mereixen el major dels reconeixements, aplaudiments i abraçades patriòtiques. Tothom s’ha de sentir molt orgullós de la feina feta.

6) Analitzem bé el que ha passat, per favor. Jo crec que és evident que el model Osona Decideix és el model a seguir. Jo crec que les consultes són un procés fantàstic, en el que cal que tots ens hi impliquem. Però no podem amagar el cap sota l’ala. Avui hi ha hagut molts articulistes que n’han fet una lectura molt precisa, de totes les virtuts que ha tingut el procés –que pot tenir-. Per citar-ne només alguns, en Jordi Muñoz, a l’Avui, o, sobretot, en Vicent Sanchis a El Singular Digital.

Una cosa és la propaganda que en fem, la valoració que de tot plegat en fem. I una altra cosa molt diferent és donar tot el que s’ha fet per bo i ni tan sols fer una mica d’autocrítica, amb l’objectiu de millorar. A Osona hi ha hagut una participació del 40% i l’àmbit CN, del 20%. Són 20 punts de diferència que són massa punts de diferència. A Osona haurien d’analitzar perquè no s’ha pogut arribar al 50%, que era un objectiu plausible. I la CN hauria d’analitzar perquè ha quedat 20 punts per sota del resultat de participació que s’esperaven i havien proclamat, del 40%. Això no es pot deixar de banda. Tots sabem contra què jugàvem, els mitjans que no tindríem, etc. però si decidim fer una cosa, és perquè pensem que d’alguna manera tenim mitjans suficients per a fer-la.

Tots, tots, hauríem de reflexionar sobre el que pot implicar malbaratar oportunitats (no dic que s’hagi malbaratat res). En aquest sentit em sembla molt oportú el post del company blocaire Jordi Carbonell… que ens planteja tres preguntes interessants…

7) Què està passant? Al costat d’aquest cop brutal amb la realitat, avui han passat i estan passant més coses. I no sé si tots, molts o pocs, dels voluntaris, crec que tenim dret a una explicació.

Encara calents els resultats a l’urna, des de la CN s’anunciava que es presentaria no sé quina collonada d’ILP al Parlament perquè es convogui un referèndum institucional per al 25 d’abril. La pregunta és: ens hem tornat bojos? A què estem jugant? Això és pura improvisació, treball fraccional o anada d’olla? O el que és pitjor, s’han fet servir les consultes per a alguna cosa que no se’ns havia explicat?

Continuem amb els interrogants que ens han obert avui els membres de la CN amb les seves declaracions. Què és tot això d’aquesta nova plataforma electoral que avui hem pogut llegir a Vilaweb? Caramb, si que anem ràpid a treure’ns les màscares… O sigui que darrere de les consultes promogudes o coordinades per la CN… hi ha alguna cosa més que no ens han explicat? A veure si el sr. Alcalde d’Arenys de Munt, amb aquest aire capellanesc, resulta que al final l’home és el més espavilat i ja s’ha situat al capdavant d’una nova plataforma. Què hi ha de cert en tot això??? Amb quins companys de viatge compta???

No puc defugir una certa sensació d’utilització. De que algú està mangonejant amb la il·lusió i la voluntat de la gent. I això m’emprenya.

Quan fas política la pitjor sensació és la de que sents quan t’apunyalen. Però la segona és sentir-se instrumentalitzat.

Si abans criticava les declaracions de n’ALT per inoportunes, tot l’espectacle que han ofert els diferents portantves de la CN no és que sigui inoportú, és que se situa perillosament en la presa de pèl.

Cal que s’aclareixin ràpidament, que deixin de donar aquest espectacle d’improvisació contínua, de fugides endavant i d’instrumentalització en relació a tot el procés per objectius personals, o de plataformes concretes.

8) El tema de les consultes té un potencial brutal, extraordinari. Crec que tots l’hem vist aquests dies. Tots hem sentit la il·lusió que despertaven. Tots hem vist el seu potencial democràtic i transformador. Tots ens hem sentit protagonistes.

Però perquè hi havia un “Tots”. Diumenge, pujant cap al nostre sector, comentava als camarades que el millor de tot plegat era el precedent que aquesta experiència podia haver instal·lat al nostre poble, al nostre país. Que per una puta vegada, i malgrat les diferències, haguéssim apostat per treballar tots en comú. I els recordava l’acte de Taradell, amb en Quico Homs i n’Oriol Junqueras, o el de dijous 10, també a Vic, amb CiU, ERC i les CUP.

Ens ho carreguem? Ens ho volem carregar? Perquè sembla que és això.

Però encara més, i aquesta pregunta la faig a tothom: algú es pensa que es pot gestionar un procés de consultes d’aquesta mena, perquè surti bé, sense comptar amb TOTS? Algú pot ser tan il·lús o tan cabró com per pensar que només des de plataformes cíviques, deixant de banda els partits, es pot gestionar exitosament aquest procés? Estem bojos?

Tenen encara els partits la temptació de manipular aquest tema per interessos electorals? Realment es pensa algú que no és una oportunitat única per als partits, treballar al costat de la societat civil, plataformes de tota mena, entitats de tota mena, etc. per fer que les consultes siguin un èxit espectacular?

9) A què juga l’Uriel Bertran? Mireu, si de tot plegat hi ha una figura que em resulta especialment antipàtica és aquest noi. Li reconec, sempre li he reconegut, l’habilitat per captar els flashos de les càmeres, per situar-se en primera línia, fins i tot quan no hi és convidat.

Però avui ja m’ha onflat les boles. Llegeixo a l’Avui “Uriel Bertran aposta per unificar les consultes al marge de les opcions polítiques”. A veure, Uriel, tu no continues essent diputat? Has renunciat a la teva acta de diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya per a dedicar-te a les consultes? Si ho has fet no me n’he assabentat.

És que no surto del meu “asombro”. O sigui que un diputat d’un partit s’autositua al capdavant i proclama contra l’exclusió de les opcions polítiques (suposo que volies dir partits, no, Uriel? O ja t’has passat al model ALT?). Com diu allò de l’APM, “esto es pá verl·lo!!!”. Per cert, l’acudit que no estàs buscant una sortida personal perquè ets professor associat d’Economia a la UB és molt bo, boníssim!!!!

10) I ara, què? Bé, l’ara em sembla que l’hauré de fer en un altre post, que aquest ja és infame de llarguíssim. Només un apunt: cal seguir, és una iniciativa extraordinària, però només podem seguir si hi ha les condicions adequades. Primer, garantir la rigurositat i seriositat d’un procés que volem exitós. Segon, joc net, per a persones, personatges, plataformes i partits polítics. Tercer, no fer fugides endavant ni el gilipolles amb iniciatives estrambòtiques com això de la ILP. Quart, Fem-ho, però fem-ho bé i fem-ho entre tots.

Visca la terra, mori el mal govern!
PS1: gràcies a tots, gràcies als meus camarades, gràcies a tots els voluntaris, gràcies a tothom que s’hi ha implicat, gràcies a tots els votants, gràcies a tots les persones que he conegut aquest diumenge, gràcies, també, a tots els que han estat dirigint el procés, tant a Osona Decideix com a la Coordinadora Nacional. Gràcies. És molta il·lusió i l’esperança que he viscut i vist.
PS2: amb aquest mail no m’hauré guanyat gaires nous amics. Però ja n’hi ha prou. JA-N’HI-HA-PROU! No ho malbarateu. Prou! I som-hi!

13-D, de Desembre i de Decidim

Aquest diumenge hi ha una convocatòria que ha esdevingut molt important per al nostre país. A uns 170 municipis hi ha convocades consultes sobre la independència de Catalunya. Centenars de milers de catalans tindran l’oportunitat de pronunciar-se, en un context democràtic i popular, sobre el futur que volen per al seu país.

Avui llegia al Sebastià Alzamora sobre els dos errors de l’estat espanyol en relació a aquest procés de consultes. El primer, per magnificar la consulta d’Arenys. El segon, per ignorar el moviment que a partir d’Arenys s’ha generat.

Jurídicament el que fem el 13-D no servirà de res. Però políticament és molt i molt significatiu. Aquests dies he sentit els diferents polítics parlant sobre el tema. Tothom hi diu la seva i tothom s’ho mira des del seu microscopi. Però el cert, el que és inevitablement cert i grandiós, és que aquestes consultes pertanyen a la gent, són un moviment de la gent, són una aposta de la gent. És, i mai millor dit, un moviment de base estrictament popular.

No han servit de res les martingales pròpies de qui volen aprofitar-se’n. No han parat res tampoc les disputes de protagonisme que s’han donat. El moviment desencadenat ha estat tan potent, tan fort, que ha superat, feliçment, les nostres habituals i petites mesquineses.

Milers de voluntaris ompliran centenars de municipis i donaran a centenars de milers de persones l’oportunitat de fer un gest democràtic, amb llibertat, pel futur del seu país. Serà un gest simbòlic, però serà un gest important. No serà un gest que ens canviarà de la nit al dia, però serà un gest que obrirà moltes portes per a que aquest canvi sigui possible. Com a mínim cap al canvi d’entendre la democràcia com un procés on la gent, el poble, les persones, tenen la paraula, una paraula que no se’ns pot substreure, robar, silenciar.

És important que la participació sigui alta. És important, també, que les votacions transcorrin en un clima d’ordre, civilitzat, i alhora festiu. Perquè aquesta tonteria que diuen els polítics cada cop que hi ha unes eleccions de “la festa de la democràcia”, aquest dia sí que serà veritat. I sí que serà veritat que a tots aquests nostres pobles, el simple fet de poder votar, serà una festa. Una festa cívica, popular, engrescadora.

Insisteixo. Cal, alhora, que la participació sigui alta. És més important això que el mateix resultat que hi hagi. És important perquè voldrà dir que com a gent, com a persones, som capaços d’actuar individualment amb llibertat, de reivindicar, també, la nostra llibertat. Homes i dones lliures per a un país lliure.

És important també que sapiguem interpretar bé les coses, que les sapiguem interpretar i gestionar bé. Avui, a dos dies de viure una jornada històrica, hem de fer tot el possible perquè el 13-D sigui una jornada inoblidable, històrica, apassionant.

Per la meva part, hi participaré com a voluntari. Anònimament. Amb un grapat de bons amics. Farem el que se’ns ha demanat que fem. Sempre és un orgull servir el país i estar a les ordres de bons patriotes. Sobretot quan ho fas així, anònimament, i així t’estalvies que ningú et vulgui apunyalar per l’esquena. Estic content i nerviós com un adolescent perquè sigui diumenge, llevar-me, i viure amb intensitat aquesta jornada.

Visca la terra, mori el mal govern!

Cop d'ull a les dades del baròmetre de desembre del CEO

Aquesta setmana passada s’ha fet públic el baròmetre de desembre del Centre d’Estudis d’Opinió.

Com sempre que ens hi referim, val la pena fer alguns advertiments previs. Pel que fa a la part més “llaminera” de l’enquesta, la intenció de vot declarada i els resultats que projecten, cal advertir que a diferència de la resta d’enquestes, inclosa la del CIS, el baròmetre del CEO només treballa amb vot directe. És a dir, no fan servir cap de les tècniques demoscòpiques habitual per tal de fer una projecció que tingui en compte altres elements rellevants com el record de vot.

El segon advertiment és justament, un altre cop, el biaix de l’enquesta, a partir d’una mostra que ofereix un record de vot clarament allunyat del que va ser la realitat electoral de les passades eleccions catalanes. Això ja és normal que passi en la determinació de la mostra (no és possible “clavar-la”), però en el cas del CEO això és més greu per dos motius. Primer, perquè aquesta dada, el biaix que es desprèn del record de vot, no es té en compte per fer cap mena de correcció, com caldria fer. Però, segon, i això ja és més greu, el que realment resulta insòlit és que els senyors del CEO sempre mantinguin un biaix que afavoreix al PSC-PSOE i ERC (que fins i tot està sobrerepresentada a la mostra) i perjudica a CiU i PP (6 punts per sota).

Així doncs, caldrà que ens fixem en aquest record de vot per tal d’ajustar millor les dades d’intenció de vot que ofereix l’enquesta.

Segons aquestes dades CiU tornaria a guanyar les eleccions, i d’una manera clara, amb 6 punts d’avantatge sobre el PSC-PSOE. Si tenim en compte que CiU està infrarepresentada a l’enquesta, la distància real és superior, podria clarament estar situada en els 10 punts de diferència.

Un segon element destacable de l’enquesta és que en relació al baròmetre de juliol tots els partits disminueixen en intenció de vot (excepte el PP, però és que a la darrera mostra encara estava més infrarepresentat).

En termes de resultats electorals, doncs, l’enquesta de desembre no ofereix excessives sorpreses… i això ja és en si mateix l’element més sorprenent.

Els resultats de Reagrupament a l’enquesta del CEO són agredolços. Dissortadament no comparteixo el cofoïsme d’un article penjat al web de Reagrupament, que cel·lebrava que sortís com a opció política definida. Això és així, i és cert. La resposta a l’enquesta és espontània, el que vol dir que no es facilita a l’enquestat una llista de partits, sinó que és el mateix entrevistat qui diu la seva opció. Des d’aquest punt de vista, sí que és important i significatiu que Reagrupament se situï clarament com a sisena marca electoral, pel davant de Ciudadanos. Però aquí s’acaben les bones notícies.

Abans he comentat que tots els partits disminuïen intenció de vot en relació al baròmetre del juliol. És així. Però hi ha una altra dada que cal tenir molt en compte, i que hem d’incorporar a l’anàlisi: si bé tots els partits disminueixen, no totes les opcions dels electors ho fan, i així ens trobem amb un espectacular increment de la intenció declarada de vot en blanc i d’abstenció.

La intenció DECLARADA de vot en blanc passa del 3.9 al juliol a un espectacular 10.2 al baròmetre de desembre. És realment una dada tremenda. També creix l’abstenció, és a dir, el nombre d’enquestats que declaren que s’abstindran, passant d’un 8.4 a un 13.8.

De fet, i en termes d’opció electoral, els abstencionistes i els votants en blanc són la tercera i quarta opció de tot el panorama polític.

Sens dubte, aquest creixement de la intenció abstencionista i del vot en blanc cal llegir-lo en termes de “desafecció”. Als efectes de Reagrupament, jo diria que això no és una bona notícia, atès que, d’acord a aquestes dades no sembla que el seu missatge trencador estigui arrossegant una intenció declarada de vot, que tanmateix creix en aquestes opcions crítiques amb l’actual situació.

Continuant amb l’anàlisi dels resultats de Reagrupament, és especialment reveladora la taula que creua la intenció de vot amb el record de vot. Un 50% dels enquestats que diuen votaran Reagrupament havien votat les anteriors eleccions a Esquerra. És una dada significativa en relació a l’espai en el que s’ha ubicat Reagrupament, en relació a quin és el seu principal “caladero” de vots. Aquesta dada contrasta amb les dades de militància de Reagrupament, que situarien en un 70% els militants que no provenen de cap partit. És a dir, d’acord a això, la militància sí hauria trencat aquest cercle “d’origen” d’Esquerra, però els futurs votants encara venen majoritàriament d’aquesta opció. Com a segona font de vots a Reagrupament se situen “altres” opcions o vot nul. Això no és tampoc cap sorpresa, pot explicar-se per l’efecte agregador en relació a altres opcions que s’havien presentat, des del Partit Republicà Català fins altres opcions possiblement més disperses i difícils de quantificar. I com a tercera línia, l’abstenció: un 16% dels enquestats que declaren votaran Reagrupament s’havien abstingut les anteriors eleccions.

En contra del que algunes anàlisis havien llençat al mercat de les declaracions sense fonament és el possible “forat” que podria fer Reagrupament a CiU. Amb un 8.8%, el vot a Rcat provinent d’antics votants de CiU existeix, però és poc significatiu.

Tornant a les dades generals del baròmetre, un altre factor que resulta sorprenent de l’enquesta és el sobtat increment de la fidelització de vot d’ERC i PSC-PSOE… així com el descens en aquesta fidelització de CiU, que fins ara era el partit que havia mantingut una major fidelitat de vot. Així, ens trobem que CiU passa d’un 80% de fidelització de vot a un 66.9%. Són uns resultats força sorprenent, i que trenquen la cadena de resultats que fins ara havia tingut CiU en aquesta qüestió. No ho acabo de veure clar.

Igual que tampoc veig clara aquesta sobtada fidelització de vot d’ERC, que passaria del 61%, la més baixa de tot els partits, a un 72.1%. Em sembla poc creïble. Però en fi, aquestes són les dades de l’enquesta…

En relació a Esquerra, també resulta “sorprenent” que estigui “sobrerepresentada” a l’enquesta. ERC va tenir un 14.0 de vots les darreres eleccions, i en canvi a la mostra ofereix un record de vot del 15.4%.

Crec que els resultats d’Esquerra estan, per tant, inflacionats en relació a p.ex. els de Convergència i Unió. Però, alerta! Si posem en relació aquesta sobrerepresentació d’Esquerra amb la dada que el 50% del votant de Reagrupament prové del vot a Esquerra, això també podria afectar les dades de Reagrupament.

En definitiva el baròmetre ens ofereix unes dades que en termes generals no són cap sorpresa en relació a anteriors edicions. CiU manté el seu avantatge claríssim sobre els socialistes, que juntament amb ERC i ICV-EUA continuen en davallada claríssima. La segona dada a tenir en compte és el brutal increment de la intenció declarada de vot en blanc i d’abstenció. I, finalment, bones i males notícies per a Reagrupament, que per una banda aconsegueix situar-se com a sisena opció del panorama electoral, però per una altra banda l’1.4% d’intenció de vot és un resultat massa discret en relació a la situació d’increment de la desafecció i fins i tot en relació a altres enquestes, com la de la Vanguardia, que atorgava un 2.8%.

Herri follatua

Hem begut molt. Hem begut com sempre. En Santi ens ha portat el seu gintònic de vodka. Ja m’he fotut una ampolla de vi i no sé quantes cerveses abans de començar a sopar.

Quan estic al Maria miro els meus companys. Perdo el compte de qui li toca convidar. Gerres grans, of course.

No he començat jo. Ella no sé què em diu, però jo responc despectivament quan diu que no m’entén. No són d’aquí. Sento la pressió dels seus pits contra mi, però el meu cervell m’indica que hi ha un problema. “No entiendo el catalán”, em diu. Jo li pregunto quant fa que és aquí, i em diu que dos dies.

Em desperto una mica. Li dic d’on és, i em diu que és de Múrcia. Llavors els seus pits enormes i els seus llavis suggerents se m’han fet familiars. Esbosso un somriure que no li puc confessar, i és que sempre que vaig a Múrcia la suco.

Ella m’ha mirat els tatuatges. Fins i tot m’ha tocat el paquet, mentre ens miràvem. Li he dit que una part meva és de Múrcia, però que sóc català. No ha servit de res. S’ha refugiat entre les seves amigues, i jo he retornat a la gerra de cervesa.

En Pomodoro ha tractat d’animar-me seleccionant temes que em fan feliç. Jo he tancat els ulls i he intentat recordar les amigues de les meves cosines que m’he follat sempre que he baixat. He recordat com són de fràgils les nits a l’horta. He recordat la dificultat de ser un pària on arrela part de la teva sang. I la immunitat sexual que m’ha donat tot plegat.

M’he volgut apretar contra els seus pits una altra vegada, però s’havia trencat la màgia. He dit quatre gilipolleces i me n’he anat. Covard. Calent.

Everything count… he pensat, mentre lluitava per evitar convertir-me altre cop en un calamar. Tot talent, m'he dit, mentre em mirava pel retrovisor d'aquests dies. A la merda!

Quico Homs i Oriol Junqueras a Taradell. Flor d'estiu o llavor?

Avui hem pujat a Taradell, a aquest acte insòlit que han protagonitzat en Quico Homs i n’Oriol Junqueras, fent campanya junts a favor del SÍ al referèndum del proper 13-D.

A mitja tarda parlava amb en Quico, i quan jo li preguntava què diria, em responia que l’important era l’acte en si, no el que pogués dir, i que en tenia prou amb no espatllar-ho. Després, un cop a Taradell, ens hem trobat amb l’Oriol, i hem estat xerrant una estona sobre com li van les coses a Europa…

En Quico i n’Oriol són dos exemples de gent que val la pena. Són dues persones amb una categoria humana i moral, brutal, dos, per a mi, dels millors actius que tenim al país. Dues persones, a més, de les que m’agrada presumir d’amistat.

L’acte ha convocat una autèntica gentada a l’esplèndit Centre Cultural de Taradell. A la taula, acompanyant en Quico i l’Oriol, dos xicots, un de CiU i un d’Esquerra, que han presentat l’acte i els ponents, i que han fet un exercici realment espectacular de treball en comú, i de, perquè no dir-ho, de coratge. Perquè calia coratge per a organitzar un acte com aquest.

Val a dir que per al proper dijous n’hi ha un altre d’aquests actes unitaris, que aquest cop també comptarà amb les CUP, i que servirà de cloenda de la campanya a favor del SÍ.

L’Oriol ha optat per fer el seu discurs dempeus. I ha fet una intervenció absolutament marca de la casa, amb cites històriques absolutament actuals, exemplaritzants, i trenant un discurs emotiu, ple d’intensitat patriòtica, d’aquells que t’humitegen els ulls. Ha estat realment esplèndit.

Després li ha tocat al Quico, que jugava a casa, però que tenia la difícil papereta de fer-ho després del discurs “gallina de piel” de l’Oriol. I ho ha fet també molt bé. Amb un estil tranquil, tricotant els teixits d’un fons patriòtic amb la realitat, la real politik, que se’n deia. Emprant metàfores molt pujolianes, però efectistes, i amb un estil que pel damunt de l’emoció buscava la complicitat, fer-se entendre, fer entendre a l’auditori la trascendència del moment. I se n’ha ensortit molt bé.

Hem acabat cantant Els Segadors.

En l’atmòsfera de l’acte, plena de complicitats, una pregunta: flor d’estiu o llavor? Però avui només hi havia una resposta possible: la unitat i complicitat de tots a favor del sí en el referèndum del 13-D i la importància d'aquesta jornada, autèntica fita.

Engrunes i captaires vs un país moral

Setmana desconcertant. L’afer de l’arxiu Centelles m’ha deixat molt descol·locat. És una total indignitat el que ha passat, el que han fet els hereus del mític fotògraf. És possible que des de la Generalitat no s’hagin fet prou bé les coses. No ho sé. El que sí sé és que la reacció d’enviar els arxius a Salamanca és una punyalada trapera a la reraguarda moral del país, una punyalada immerescuda, ruïn.

Aquest país nostre, aquesta herència moral que tots hem rebut i que d’una manera o una altra lluitem per preservar, s’ha desviscut, ha lluitat fins a l’extrem per acabar amb la ignomínia de l’espoli dels papers, documents i records del nostre país presoners a Salamanca. I la lluita encara dura i dissortadament perdura.

L’actitud dels hereus Centelles és una vergonya. Convertir-se en mesquins espoliadors morals d’un país és d’una indignitat moral que em supera. No crec que s'hagin mirat amb tot el seu significat el dolor que transmeten les imatges captades pel seu pare, com per ara enviar-les a l'arxiu que van generar els botxins, contra la lluita i el dolor de tot un poble. No ho entenc. Us poso aquest video estrany d'un tal Antoni, amb Corrandes de l'Exili... hi ha massa dolor en tots nosaltres com perquè ara ens passi això.

Però sembla que estem abocats a conviure amb aquest tipus de gent. Ahir mateix aquest conglomerat patètic de les Cases Regionals, va emetre un comunicat lamentable, indigne, contra les consultes populars del proper diumenge dia 13 de desembre. No és gens perspicaç veure-hi la mà i els discurs dels sociates. La seva amenaça permanent.

Una amenaça, tanmateix, que va servir a ERC per a justificar els seus tripartits. Una amenaça patètica, indigna. Perquè la realitat del país és un altra. Perquè aquests fòssils subvencionats no tenen el més mínim compromís moral amb el país com per sortir ara amb aquests discursets plens de demagògia, falsedats i oportunisme espanyolista.

Les consultes del dia 13 D són una gran oportunitat per a visualitzar aquest país que es mou, aquest país nostre fastiguejat de tot el que està passant, exhaust de mentides i covardia. Que els sociates treguin el tòtem de l’enfrontament situa ben clarament l’èxit de la convocatòria i el mal que pot fer. I la seva falta d’idees, d’arguments, de discurs que pugui vehicular, de cap altra manera, el que està passant al país.

Ja no ens alimenten molles, cantava l’inoblidable Ovidi. Ara sembla que finalment estem decidits a anar pel pa sencer.

És exemplar la mobilització popular que han generat les consultes del 13-D. Probablement no hi hagi el mateix nivell de sofisticació a tot arreu. Em consta, ho he pogut parlar amb l’Alfons López Tena, l’elevat nivell organitzatiu que tindran les consultes a Osona. És un plantejament certament diferent de la resta de consultes, i sens dubte serà a Osona on hi haurà l’epicentre mediàtic de les consultes.

Però és arreu del país on s’ha generat un moviment simbiòtic, ple d’il·lusió, que no es pot malbaratar, que forma ja del patrimoni de lluita d’aquest país. Amb tots els matisos que calgui.

Avui, també, hem tingut la feliç notícia d’un acte conjunt entre dos bons amics meus, en Quico Homs i n’Oriol Junqueras (tot i que darrerament no hem parlat gaire, gràcies a tots dos per ser com sou i pel vostre coratge patriòtic). Serà a Taradell. I potser és un símbol, també, de que alguna cosa està canviant en aquest país. Tant de bo.

Davant tanta mesquinesa i indignitat que ens envolta, visible i –de vegades- invisible, ens calen gestos així i ens calen mobilitzacions d’aquesta intensitat patriòtica.