Una certa tristesa... en el comiat de l’Ítaca…

Avui ha estat l’últim dia de l’Ítaca, un projecte de cooperativa gastronòmica i cultural al Poblenou.

Quan treia el cap pel barri, abans de venir-hi a viure-hi, ja hi quedava amb els meus amics poblenovins. Des que hi visc, són incomptables les birres que ens hi hem fotut, les estones que hi hem passat, les trobades que hi hem fet.

Fins i tot això de deixar-t’hi caure sol, tornant de la feina, o un dissabte a la tarda, i saludar els coneguts, fer-la petar parlant de futbol, de política, del que sigui. Trobar-s’hi, sense més, vells amics i camarades. Rebre un SMS “ei, que som a l’Ítaca”, i treure-hi el cap. Quedar per veure-hi el futbol.

Aquesta setmana vam anar-hi amb uns companys de Reagrupament perquè hi volíem fer un sopar al setembre, i ens van dir que tancaven. I avui ha estat l’últim dia. Avui, les últimes birres. Ara, quan tornava a casa, encara estava obert, però ja no hi he entrat. Els comiats sempre són una mica tristos, i a més a més, crec que és bo deixar-los per als íntims, per a la “família” més directa.

Trobaré a faltar molt l’Ítaca. Fa uns mesos s’hi va traslladar el Casal Independentista del Poblenou. Vam anar a la presentació. Tot i les diferències que en relació a certes coses poguem mantenir, que les hi ha, m’hi trobava com a casa, a l’Ítaca. Bona gent, molt bona gent. Em sap molt de greu que iniciatives com aquesta no hagin pogut mantenir-se, convertir-se en espais de referència, d’intercanvi, de presència. Tots perdem molt quan això passa, quan tanquen. I l’Ítaca formava part del meu paisatge, i de la colla que des que hi visc havíem fet al Poble9. Fer un “itakisme” s’havia convertit en una expressió usual.

Avui he recordat el mític concert que hi van fer en Carles Belda i els badabadoc. Els hi vaig dedicar un post. Queda com a record de tantes tardes i nits de gaudi.

Des d’aquí, companys, una abraçada, gràcies, i fins aviat!

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!

Visca la terra, mori el mal govern!

Diuen que diuen...

L’amic Joan Oliu en un gran post d’ara fa una setmana, i que incomprensiblement ha passat desapercebut, va avançar la notícia -digueu-li rumor- que el conseller Tresserras havia presentat la seva dimisió.

Avui, modestament, des d’aquest bloc, estem en condicions de dir que la notícia -digueu-li rumor- podria ser certa, ben certa. Com a mínim en els ambients especialitzats en l’administració pública d’aquest petit país nostre aquest rumor ha esdevingut autèntica remor. Se'n parla massa...

Per què hauria presentat la dimissió en Tresserras? Aquí no hi ha una versió clara. De fet només hi ha especulacions: dues especulacions. Una de les versions apunta un desenllaç fatal per al conflicte de les obres d’art del bisbat de Lleida, amb un acord del montillisme per a traspassar-les a l’Aragó, que el conseller Tresserras no vol subscriure.

La segona versió apunta el disgust del conseller amb uns suposats certs tractes de favor cap a certes empreses en el marc de la seva conselleria, dels que ja se n'hauria parlat a diferents mitjans digitals i dels que ara, a més a més, se n'estaria fent difusió per la xarxa amb tota mena de fets i dades a partir d’uns mails enviats des d'una adreça yahoo i signats per un "autodenominat" J.Ortiz, que els estaria fent arribar a molts i diversos mitjans i persones. "L'anònim", redactat en un impecable castellà, esmentaria fonts d'una investigació parlamentària de "Ciudadanos", però sembla, pel que diuen que diuen, anar molt més enllà en les dades que aporta, que inclourien consultes i moviments registrals.

En qualsevol cas, i admetent que no hi ha una versió clara dels motius, el que tothom “en els ambients” dóna per fet és la dimissió del conseller. Això explicaria perquè Esquerra està pressionant per tal que hi hagi una remodelació del govern. I per què Iniciativa, que està al cas del problema que té Esquerra, els hi intentaria tornar la pilota a la seva teulada, tot convidant-los a que diguin quin és el conseller que caldria rellevar.

A Esquerra l’interessa que la remodelació sigui en el marc d’una operació més ampla, que afecti més conselleries, les que es consideren “cremades”. Seria una manera de fer passar, un cop més, gat per llebre en relació al fracàs de les seves pròpies polítiques. El problema que també té Esquerra és que una de les conselleries més cremades és la de "l'ideòleg" Huguet, que a aquestes alçades de legislatura bat rècords mundials de cessament i/o dimissions de col·laboradors, i que des dels diferents sectors que abasta la seva macroconselleria és valora com el conseller "més nefast" que mai hi ha hagut.

Però no s'acaben aquí el que diuen que es diu: hi hauria una segona dimissió, la d’en Xavier Bru de Sala del seu flamant càrrec de President del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Si sobre la primera pressumpta dimissió planen molts interrogants, sobre la d’en Xavier Bru de Sala encara més. És certa aquesta dimissió? Està, en el seu cas, vinculada a la primera?

Això és el que diuen que diuen. Això és del que en els ambients propers al govern i a l’administració molta gent en parla…

Incerta glòria: tal dia com avui…

Tal dia com avui les tropes republicanes portaven 24 hores d’avenç ininterrumput sobre les tropes feixistes, que es batien en retirada.

La vespra, revetlla de Sant Jaume, en una operació audaç, el millor exèrcit de la República havia creuat l’Ebre per diferents punts, i en els sectors més estratègics havia avançat a una velocitat formidable.

Tal dia com avui, el juliol del 1938, molts dels nostres avis, tiets-avis, etc., militars de l’exèrcit de la República, voluntaris o lleves forçoses… estaven participant en una operació militar d’una envergadura formidable. Acabava de començar la Batalla de l’Ebre.

Els qui fa temps em seguiu al bloc sabeu que aquest és un tema que forma part de la meva vida. Perquè la meva família és de la Terra Alta, d'un poble que va quedar destruït per la guerra. Perquè el meu avi hi va ser. Perquè mai vaig poder parlar amb ell d’aquests temes, però altra gent del poble m’ha permès anar reconstruïnt parcialment la seva presència al front de l’Ebre aquells dies.

Però, sobretot, o també, perquè la Batalla de l’Ebre és un episodi singular, absolutament commovedor, absolutament internacional, absolutament alliçonador, absolutament esgarrifós. I perquè la memòria d’aquells dies encara perdura en la nostra ànima i en els nostres camps, turons, cases i pedres… fins que el tripartit i la seva depredació eòlica no aconsegueixin eliminar-los.

Dimarts, mentre caminava pel barri de la Torrassa, abans de l’acte de Reagrupament, i pensava que havia de fer un post sobre aquest tem en aquesta data, em van venir moltes històries al cap. Vaig recordar moltes coses, testimonis, que havia llegit en relació al control absolut que la FAI exercia en aquest barri. Vaig recordar com havien imposat el castellà. Vaig recordar els episodis de segrestament de militants d’Estat Català a mans d’aquests energúmens, i com els traslladaven a La Torrassa. Vaig recordar, també, amb legítim orgull, algunes de les operacions de rescat que militants d’Estat Català van protagonitzar per a alliberar els seus camarades.

Em va semblar una situació curiosa. Tants anys després, un grup de patriotes encapçalats per Joan Carretero triava aquell barri per a fer la presentació de Reagrupament al Baix Llobregat i L’Hospitalet. Mentre hi passejava, esperant que comencés l’acte, em venien al cap les paraules que tantes vegades he sentit dir al Joan: nosaltres només tenim un discurs, i el farem a L’Hospitalet, a Cornellà, a Santa Coloma, igual que a Vic, Berga o Olot.

I vam fer l’acte, i en Carretero va mantenir íntegrament el seu discurs. Més de 70 anys després, Reagrupament feia honor, d’alguna manera, a aquells patriotes d’Estat Català que varen ser torturats i segrestats pels elements faistes en aquells mateixos carrers.

Quan penso en les angúnies, contradiccions, sensesentits, de la guerra dels tres anys, sempre acabo evocant Incerta Glòria.

L’exèrcit que va creuar l’Ebre ja no eren aquelles milícies que amb tant de coratge com caos i criminalitat a la reraguarda van combatre l’aixecament feixista. Feia temps que s’havien instaurat les lleves, ja no era un exèrcit popular, de voluntaris.

Tot i que encara hi havia una important singularitat en els diferents batallons i brigades, la barreja ideològica, fins i tot de classe, de procedència, etc. dels combatents era un fet. Això sí, el control pertanyia quasi en exclusiva als elements comunistes.

Sempre m’he preguntat com s’hi devia sentir el meu avi. Ell havia estat a l’exèrcit de manera professional. Quan va esclatar la guerra ja no hi era, però evidentment hi va participar. Pel que he pogut reconstruir devia ser un home coratjós, decidit, fill d’una família molt humil, treballadora, catalanista… i catòlica. Em consta que en esclatar la guerra, i amb aquella mena de “reclutament” obligatori que es va anar instaurant, es va treure el carnet de la UGT (La FNEC també ho va fer!). Desconec quan es va incorporar a les milícies. Desconec quin va ser el seu períple per aquell exèrcit antifeixista. Tan sols conservo els últims documents, que miraculosament han arribat intactes als nostres dies: el seu nomenament de tinent, a començaments del 37 i de capità cap al setembre.

I la seva unitat, sapadors. Conservem, insisteixo que em meravello que hagin arribat intactes fins als nostres dies, llibres diversos: el més antic no té data, però segur que és del 36, a la primera fulla (no conservem la portada) s’hi pot llegir: “Milicias Antifascistas de Cataluña, Escuela Popular de Ingenieros de Guerra” I porta quatre segells de la “73 Brigada Mixta, Compañía de Ingenieros Zapadores”. El llibre va sobre l’ús d’explosius per a “Destrucciones”.

El segon llibre que conservem és del 1937, suposo que després dels fets de maig, i ja denota el canvi de situació. A la portada s’hi pot llegir “Ministerio de Defensa Nacional (Ejército de Tierra). Puentes, Libro primero”.

El darrer que conservem no és ben bé un llibre. Es un butlletí. Les coses encara havien canviat més, per al meu avi, suposo (pel seu ascens a capità): “Sección de Información del Ejército de Tierra. Boletín decenal. República Española. Estado Mayor Central del Ministerio de Defensa Nacional”. És el número 41, i porta data de 3 d’octubre de 1938, quan l’exèrcit de la República, a l’Ebre, portava dos mesos resistint les ofensives feixistes.

És un butlletí interessantíssim. S’hi troben tots els elements clau del plantejament de la Batalla de l’Ebre. Quan el fullejo flipo. El primer article és una anàlisi de “La situación militar. Significado y perspectivas de nuestra resistencia”: marcià, pura intoxicació de bla bla bla. Hi podem llegir (no és un pamflet, és un butlletí de l’Estat Major!!): “La capacitación, la superación ténica de los combatientes de todas las armas, del soldado y del jefe, ha permitido forjar un Ejército que ya es temido por el invasor”.

Més endavant analitzen la situación internacional, autèntica clau de volta de la Batalla de l’Ebre, el dissortat, vergonyós acord de Múnic. Aquí la història sí que ha donat la raó als autors del butlletí, i parlen de que “A la luz de los acontecimientos España adquiere como nunca categoría de ejemplo mundial. Hacia ella vuelven sus miradas, confiando en su victoria, los pueblos libres amenazados y los que ya han caído bajo el yugo del fascismo”. Dissortadament la covardia de les democràcies occidentals va tenir conseqüències absolutament letals, per a la República, en evitar qualsevol suport, i per al món, perquè la covardia només va fer que esperonar la bèstia feixista i totalitària.

Però després tornem a una sèrie d’articles absolutament incomprensibles, com ara “Aviación y D.E.C.A.”, o una dissertació sobre “La Marina de la Monarquía y la Marina de la República”.

Què devia passar pel cap del meu avi, aquell octubre del 38, quan va rebre el butlletí, mentre es trobava a l’Ebre, amb la seva companyia, mirant de mantenir els ponts oberts? Ponts i tropes que eren dia rere dia massacrats pels bombardejos de l’aviació legionària italiana, la legió còndor i l’aviació feixista. I rebre un butlletí sobre les virtuts de l’aviació republicana i les seves estratègies. Que no dic, no em malinterpreteu, que els nostres aviadors no fossin uns autèntics herois, ho van ser, però collons, que pràcticament no n’hi havia, d’aviació! I això de la Marina de la Monarquía? No entenc com no va acabar servint, aquest butlletí, per a usos, diguem-ne orgànics.

Curiosament, és per l’octubre que tinc l’últim testimoni que em parla del meu avi a l’Ebre, concretament a la zona de Benissanet. Pertany a uns veïns del poble estaven en retirada davant les terribles ofensives feixistes. Segons sempre m’ha explicat estaven amagats en un mas, van veure passar sol, a cavall, el meu avi, i el van cridar. Es van reconèixer, i hi acudí. Els preguntà si sabien alguna cosa de la seva família, però no. I llavors va començar un nou bombardeig de l’aviació feixista. Es van posar a cobert com van poder, i quan va acabar el bombardeig el meu avi va marxar depressa.

El següent document que tenim ja és del seu judici i ingrés a presó, primer a la model i després al castell de Montjuïc.

M’ha estat impossible saber què va passar des d’aquella trobada l’octubre del 38 fins la caiguda de BCN. Tenint en compte la unitat a la que pertanyia el més probable és que fós dels darrers en abandonar l’Ebre, que hi estigués mantenint oberts els ponts fins els últims dies.

Només tinc una altra pista, una foto no gaire clara, on es veu un grup de soldats a la porta d’un mas. El terreny és molt sec. Al mig de tots s’hi veu un oficial, amb gorra de plat. L’aspecte de tots ells és d’esgotament. Si aquell combatent de la gorra és el meu avi (per què, sinó, tenim a casa aquesta foto?), ens costa molt reconèixer-lo, està brutalment envellit respecte les fotos d’estudi que tenim d’un any abans, amb un uniforme i també gorra de plat impecables.

Ahir, revetlla de Sant Jaume de fa 71 anys, començava l’última gran operació contra la barbàrie, i molts dels nostres avis, parents, etc. hi eren. I el seu testimoni s’ha perdut, majoritàriament. Molts i moltes m’heu fet arribar els vostres testimonis al llarg d’aquests anys de bloc, testimonis de familiars morts, desapareguts, ferits… També tinc testimonis impagables de cartes de soldats de la lleva del biberó, que les seves famílies han conservat fins als nostres dies. Llegeixes el que no diuen. No diuen gaire el que els passa. Fins a quin punt la generositat d’aquests xiquets que van deixar la vida en aquelles serralades!!

Hi ha una generació errant commoguda per aquesta Incerta Glòria.

I hi ha també una classe política fastigosa, el tripartit, que s’omple la boca de memorials, però que són bassura. Hi pensava fa un parell de caps de setmana, quan vaig anar al poble i vaig contemplar, desolat, l’avenç imparable d’una muralla de molins de vent sobre les restes dels combatents de la Batalla de l’Ebre.

Hi penso sovint, també, quan sento tots aquests abraonats ultraesquerranosos, que fan de les seves consignes autèntics actes de totalitarisme.

Hi penso, perquè hi ha aquesta incerta glòria de la que molts aspirem a ser-ne hereus, i que no té res a veure amb els espectacles totalitaris, grotescos i humiliants del tripartit. Hi penso, també, quan algun amic del poble m’ensenya algunes de les restes de la batalla de l’Ebre que salven de la depredació eòlica.

Aquest país mereix una altra cosa. El coratge dels nostres avantpassats, el nostre amor a la llibertat, aquest fil conductor de la història que ens ha portat fins aquí, aquesta incerta glòria mereix, també… una altra cosa.

Per això vam ser a La Torrassa. Per això defensem la llibertat pel damunt de tot. La llibertat del nostre poble, i la llibertat davant qualsevol expressió de totalitarisme.

Incerta glòria. Però un compromís vital i militant que reivindiquem amb legítim orgull.

Patriotisme i Dignitat.

TÒXICS... (banda sonora: Dr. Calypso)

Continuem parlant de les nostres coses mentre gaudim al ritme de les millors bandes de l’escena skatalitika. Avui Dr. Calypso. Fa uns mesos cel·lebràvem a la sala Apol·lo, uf, el 20è aniversari de la banda!!!!

Ah! Aquells primers concerts, quan feien bolos contínuament per gravar el seu primer disc!!! Crec que una de les sales es deia Monumental, a Gran de Gràcia. També per aquells estranys locals de l’autovia de Castelldefels. A l’enyorada Sala Garatge... Qualsevol lloc era bo per embogir al ritme trepidant de la més elegant banda skatalitica de Barcelona.

Els concerts i les festes van continuar, des de Formentera (la d'abans de l'anunci) fins a La Fatarella (la d'abans de la massificació eòlica). I continuava la bogeria, mentre s’anaven obrint a altres ritmes, com aquella mítica discotequera “Born To be Alive"

Uf! Quin fart de passar-nos-ho bé!

Arran d’un “tòxic” que va començar a donar la pallissa en forma de comentaris al post anterior, sense entendre res, em va venir al cap el tema aquell dels homes grisos, je je je

Fins ara sempre havíem parlat de TROLLS, però també podríem parlar-ne com a TÒXICS. Perquè només persegueixen intoxicar. Són cicuta pura. Normalment actuen teledirigits, sectaritzats fins a l’extrem. Però també pot ser que simplement no entenen res, no pillen res, i es bloquegen. Tant se val. El resultat sempre és el mateix.

Doncs això, que aquest bloc està reservat per a la gent que tingui una mica de cervell, requisit indispensable per a entendre una mica la poesia, per a pillar metàfores, ni que siguin elementals, per a vibrar amb l’èpica. Poesia, èpica i ironia (o sentit de l’humor), únics antídots que conec davant “els homes grisos”, que no hi ha qui els aguanti...

Com ja cantaven, míticament, els Dr. Calypso. Dedicat a vosaltres, Tòxics, i a tots els homes grisos.

Visca la poesia! Visca l’èpica! Visa la llibertat!

quiero ser terminator y tu el sucio 7-1000

(...)

no,no habra perdón

sayonara baby

no, no a la traición

a la especia humana

no me seas "wanker"

esto no hay quien lo aguante

un mundo sin color

donde lo hombres grises

erosionan nuestro fulgor

Amunt, crits, i riure!

PS: la lletra no diu "fulgor", sinó "pulmón", però a mi em sembla que queda millor així, je je je

Borinot, borinot...

Una altra de les bandes mítiques de l’escena skatalitika catalana, Skatalà. Uf! Quants concerts, quantes birres, quantes farres, quants kilòmetres de pell tatuada!

Des d'aquell mític "borinot, borinot", amb temes que hem cantat com a aùtèntics himnes, i que perduren i es traslladen generació rere generació, ens cantaven els Skatalà…

“baratos intel·lectuals
que marquen, marquen, la jugada
baratos intel·lectuals
que juguen, juguen, a ser líders,

barba obligada
i ulleres rodones
moltes idees
i ni una de bona

ei jefe unes birres

no et trenquis el cap
buscant-te la vida
mira com has quedat
en quin estat

barato intel·lectual
penses en Che Guevera
mentres a casa teva
t’estan trencant la cara…”

De vegades és bo tornar als orígens. No perdre’s. Dir a les coses pel seu nom. Pel boc gros. Ser simples, però autèntics. No divagar. No fer-se palles. No participar de les mastrubacions col·lectives. Posar la cara, sense por a que te la trenquin –pot passar-. No amagar-se en discursets. Anar de cara, i si pots, donar la primera hòstia.

Tot, qualsevol cosa, abans que quedar-se creuat de braços mentre aquest règim infecte del tripartit escampa la seva misèria i putrefacció pel país.

Anem a sac! Que quedi clar. Amagueu les criatures, que venim! Aparteu-vos, cagadubtes, llepafils, mariachis… baratos!

Visca la terra, mori el mal govern!

En homenatge als bombers morts

Amics, amigues,

amb llàgrimes als ulls reto homenatge als bombers que han perdut la vida en els treballs d'extinció del foc d'Horta de Sant Joan, als Ports, a la Terra Alta.

Pel seu exemple i sacrifici, al cos de bombers de la Generalitat de Catalunya. I amb tota la proximitat i afecte, a les seves famílies, companys i amics.

INDIGNITATS, dels 175.000 euros de l’onada groga a 6 mil milions d’euros de dèficit

Hi ha una cosa que esgarrifa de l’actual situació del país, i és la indignitat dels polítics del tripartit.

Són moltes les necedats que hem hagut d’escoltar aquests dies. Són moltes les imbecilitats a què assistim cada dia amb les seves polítiques, la seva gestió. Però és encara més gran la falta de dignitat, l’absoluta indignitat de que fan ostentació cada dia.

Avui aquest personatget que es diu Carod Rovira ens diu que amb un estatut de talla S han aconseguit un finançament XL. Bé, ja sabem que aquest fracassat que ara es fa l'homenet no afina gaire amb les talles, només cal veure aquestes imatges espantoses quan es fot un jersei de coll rodó i s’arromanga les mànigues. És una de les imatges més grosteques –estèticament- amb què ens obsequia el tripartit.

Avui mateix, també, aquest home demenciat, aquesta caricatura, en què s’ha convertit en Castells diu que “han blindat el finançament” davant una possible sentència del TC.

Com es pot tenir la cara tan dura? Com es pot ser tan mentider? Com es pot ser tan indigne?

És francament irritant moure’s per aquests terrenys de la politiqueria més nauseabunda. A veure, els mateixos que es carreguen l’Estatut, incomplint-lo, diuen que l’han blindat. Els mateixos que subscriuen un acord que no contempla elments absolutament bàsics de l’estatut, diuen que han assolit una talla XL davant una llei orgànica S.

Quanta mentida, quanta falsedat! Per sort ja hi ha molts economistes, com en Xavier Sala Martín, n’Emili Valdero, l’Elisenda Paluzié, etc. que han explicat ben clarament les coses, sense deixar-se intimidar pel règim.

Si una cosa està clara és que aquest finançament no arriba ni a la sola de la sabata del previst en l’Estatut.

I si una altra cosa està clara és que el sistema de l’Estatut tampoc no és el que necessitàvem. Però això són figues d’un altre paner. Quan hom no assoleix ni els objectius que ja estan pactats i desenvolupats en una llei orgànica, com és l’estatut, el millor que pot fer és plegar, dimitir.

Doncs no, aquesta colla d’indignes encara es dediquen a dir imbecilitats, a mentir, a estafar la gent.

Hi ha, a més, la indignitat de sumir el nostre país en un dèficit bananero, propi de l’Argentina del corralito, amb 5.000 milions de dèficit el 2008 i uns 6.000 milions per al 2009 (comptat el finançament XL que diu la morsa). Això és d’una indignitat absoluta, d’una irresponsabilitat esfereïdora. I és conseqüència d’una pèssima gestió i d’un pèssim acord de finançament.

Aquests dies ens hem assabentat, a més, que la broma de l’onada groga pel Tour ha costat a la ciutat de Barcelona… 175.000 euros!!!!! No estic parlant de les despeses de fer venir el Tour. No, estic parlant de la majaderia aquesta de “a Barcelona farem l’onada groga més gran del món”. El que hem fet a Barcelona, un cop més, és el ridícul més gran del món. En un món que camina dramàticament enmig d’una crisi brutal, els nostres il·luminats es gasten 175.000 euros en una autèntica majaderia, que va ser un fracàs absolut, un despropòsit.

Joan Carretero, a l’històric article de l’Avui, va parlar de “Patriotisme i Dignitat”. Justament el que falta a aquesta púrria tripartita.

Dignitat implica no mentir, no enganyar, no estafar. Però dignitat implica també austeritat, fer servir els diners públics amb cura extrema. Dignitat implica no llençar els diners, que és justament el que fan els sociates i el tripartit: llençar els diners. Llençar els diners amb coses absurdes com aquesta patètica onada groga, llençar els diners creant hiperestructures de control a presidència, amb una assignació brutal de funcionaris, llençar els diners creant coses tan esotèriques com a cossos d’agents d’igualtat, llençar els diners comprant voluntats als diaris, insertent-hi anuncis de pàgina sencera explicant mentides. Llençant els diners de tots. A això també se’n diu indignitat.

I hi ha una sortida: “Patriotisme i Dignitat”. Joan Carretero. Reagrupament.

Créanme, ha sido ETA (II) Les autèntiques dades d'un país en fallida

L’estafa d’això que ens han venut a bombo i platet com a gran acord de finançament és, a mesura que anem coneixent dades, bíblica. Estem assistint a una de les més grans operacions massives d’engany.

No sé com, però hem de difondre aquestes dades. Confio en tots els que visiteu aquest bloc. Crec que us heu de convertir en protagonistes de la denúncia d’aquesta estafa.

Fixem-nos-hi:

El Departament d'Economia acaba de publicar les dades reals del finançament en forma d'execució de pressupostos a juny del 2009. La conclusió gràfica és la següent: el nou finançament servirà només per a reduir a la meitat el dèficit no pressupostat de la Generalitat.

La Generalitat, el tripartit, en els seus pressupostos, ja havia previst –per poder-los quadrar- un endeutament brutal, de 4.000 milions d’euros.

D’acord a les dades d’ingressos i despeses, aquesta xifra es multiplicarà per cent.

Segons les dades de mig any 2009 i la previsió a 12 mesos, el pressupost de despesa total de la Generalitat és de 31.000 milions.

Aquí teniu les dades:
http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_20393283_1.pdf

http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_74379142_1.pdf

Posem que en hi ha un retall de 1.000 milions de despesa per les polítiques impulsades per la conselleria d’economia a la vista de la catàstrofe pressupostària. Si aquesta reducció fós operativa, la despesa total previsible pel 2009 podria ser 30.000 milions. Aquesta és una pressumpció francament optimista, ja que en aquests moments ja hi ha 16.798 milions disposats, el que farien 33.596 milions de despesa pel 2009 de seguir a aquest ritme.

Els ingressos a mig any juny 2009 són de 14.550 milions euros, dels quals 3.844 corresponen a deute públic. És a dir, d’acord als pressupostos de la mateixa Generalitat en aquests moments una quarta part dels seus ingressos són deute.

Descomptats aquests ingressos de deute, resulta que els ingressos efectius del sistema de finaçament són de 10.706 milions d’euros.

Si fem una projecció a 12 mesos per a aquest 2009 podem veure que la recaptació total assolible, amb el deute públic màxim previst als pressupostos (4.054 milions), equivaldria a uns 25.466 milions d’euros.

En aquest context, la diferència d’ingressos en relació a la despesa previsible equivaldria a 25.466 menys 30.000, és a dir, un nou dèficit de - 4.534 milions d’euros.

Fixem-nos-hi: la Generalitat ja ha previst en els seus pressupostos un endeutament de 4.054 milions d’euros, però a això cal afegir-hi uns 4.534 milions d’euros de dèficit provinents de la diferència entre les previsions pressupostàries de despesa i d’ingressos.

Tot plegat situa el deute, previst i no previst, de la Generalitat en aproximadament uns esgarrifosos 9.000 milions d’euros per a l’exercici 2009. Segons les dades facilitades per la mateixa conselleria d’Economia, el finançament addicional previst per al 2009 és de 2.151 milions d’euros.

Això ens aboca a unes dades d’endeutament de la Generalitat d’autèntic vertígen, fins al punt que situen les necessitats reals d’endeutament, per al 2009, en uns 6.437 milions d’euros..

D’on sortiran? Qui explicarà aquest endeutament als ciutadans de Catalunya?

És a dir, i perquè tothom ho tingui clar: els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2009 contemplaven ja un endeutament d’uns 4.054 milions d’euros. A aquests cal afegir els 4.534 nous milions d’euros de dèficit provinents del desfasse pressupostari d’ingressos i despeses, i descomptar-hi els 2.151 milions d’euros que segons la conselleria rebrem pel gran “acord de finançament”. Tot plegat ens ofereix un saldo final de més de 6.000 milions d’euros de dèficit i endeutament en un sol any!!!!!

L’any 2008, i segons dades de la mateixa conselleria, l’endeutament de la Generalitat, conseqüència del desfasse pressupostari va arribar gairebé als 5.000 milions d’euros. Per a aquest 2009 les nostres previsions, “millora” del finançament inclosa, estimen un endeutament d’uns nous 6.000 milions d’euros. Brutal! Demencial!!!!

Aquesta situació és absolutament insostenible. Ens aboca a la catàstrofe. Aquesta situació només podia haver estat resolta amb un finançament que s’hagués situat en un increment d’ingressos, immediat, de 5.000 milions d’euros. Tot el que no sigui això continua alimentant un endeutament brutal i insostenible de la Generalitat.

A l’acceptar aquest acord, el tripartit limita l’increment d’ingressos a menys de la meitat del que es necessita per a sobreviure, per a obrir “la paradeta”. L’única altra manera de reduir el dèficit seria amb una limitació radical de les despeses (de milions d'euros de despesa!!!).

Per tant, és també una mentida absoluta que aquesta falsa “millora” en el finançament permeti incrementar cap política de despesa. És absolutament impossible. Ni tan sols pot eixugar la meitat del dèficit i endeutament ordinari!!!

El tripartit ha comès un autèntic crim de “lesa patria” acceptant aquest finançament. Ha acceptat un finançament que més enllà d’incomplir radicalment l’estatut (això a mi m’importa ben poc) aboca d’una manera radical i anguniosa el nostre país a un dèficit i endeutament estructural absolutament insostenible. És a dir, aquest acord és un dels més vergonyosos exercicis d’irresponsabilitat als que hem assistit.

Si les dades de l’espoli fiscal el situen entre 15.000 i 19.000 milions anuals això vol dir que financem de manera indecent una “solidaritat” envers altres “autonomies” que a nosaltres ens implica un endeutament demencial, insostenible.

Catalunya, de mans del tripartit, de mans del seu increment de despesa absolutament bananero, i de mans de l’accepetació d’aquest letal model de finançament ha abocat el nostre país a la fallida. Ens estan abocant a un endeutament demencial i impossible. Tot plegat és tan insostenible que només s’explica per les urgències electoralistes dels partits que conformen el tripartit.

Aquests irresponsables estan ensorrant el país. Ho saben, però els hi és igual. I els mitjans de comunicació són incapaços d’analitzar i denunciar el que està passant. "Créanme, ha sido ETA". Només ens tenim a nosaltres per a denunciar el que està passant. I cal que ho fem. Cal que circulem la denúncia.

Cal, a més, que siguem conscients que tot plegat no és discutible. Vull dir que el nostre país no es pot abocar, en cap cas, a discutir aquestes xifres, ni el model, ni res de res. Políticament el nostre país només té dues opcions: o ensorrar-se en mans d’aquesta colla d'impresentables sectaris del tripartit, o apostar, de manera decidida, per la independència, per Reagrupament.

No hi ha cap altre sortida. Independència o mort! Reagrupament o mort!

Visca la terra, mori el mal govern!

"Créanme, ha sido ETA"

Els mitjans de comunicació catalans han ofert un espectacle nauseaubund amb el tema del finançament, d’aquest pressumpte acord de finançament, que no és cap altra cosa que l’enèssima baixada de pantalons.

A mi, tot plegat, i sobretot aquests dies que m’ho he hagut de mirar des de Madrid per qüestions de feina, m’ha recordat extraordinàriament aquelles trucades de l’Aznar als mitjans de comunicació, el matí d’aquell fatídic 11-M, dient-los-hi, “créanme, ha sido ETA”.

Doncs amb aquesta estafa, amb aquesta vergonya del finançament, la cosa ha anat igual, des del tripartit cap als mitjans de comunicació. “Créanme, ha sido ETA, perdó vull dir creguin-me, he fantàstic”.

Lamentable, realment lamentable, i trist, molt trist, veure el nostre país sotmès a aquesta tirania del tripartit. No importa res, no importa la veritat… l’únic que importa és la versió oficial. L’únic que importa és l’enorme felació de tots els mitjans de comunicació a aquest govern de merda, al règim sociata.

La veritat acabarà imposant-se. És a dir, les mentides del tripartit acabaran essent deborades per la veritat, per la realitat. Però no deixa de ser un espectacle dantesc veure tots els mitjans de comunicació fent de palmeros del que ni tan sols saben que ha passat.

Dilluns Reagrupament va enviar un comunicat amb el seu posicionament oficial en relació a aquest pressumpte acord de finançament. No va sortir enlloc. El silenci oficial, el silenci del règim, va fer que la seva difusió quedés en res.

Us el transcric, tal i com ens l’han fet arribar a tots els reagrupats. Per al país, aquest episodi, queda emmarcat com una més de les grans vergonyes del tripartit.

Visca la terra, mori el mal govern!
.............................................................................................

"Davant el nou sistema de finançament pactat entre el govern espanyol i les comunitats autònomes, Reagrupament vol denunciar l'entusiasme frívol amb que des de Catalunya s'ha rebut aquest acord. El nou model, lluny de la propaganda triomfalista que alguns venen, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política de l'Estat i incompleix de manera flagrant alguns dels preceptes de l'Estatut.

Reagrupament també lamenta que el debat sobre el sistema es faci des del reconeixement de l'autoritat de l'Estat a cobrar els impostos dels catalans i les catalanes i a decidir unilateralment quina part retorna.

És per tot això que Reagrupament denuncia que l'acord de finançament:
· No suposa un canvi de model. La ministra Salgado ha reconegut que les bases del sistema són les mateixes que va presentar el ministre Solbes el passat mes de desembre i que van ser rebutjades pels mateixos partits que ara, en un sorprenent canvi de criteri, donen suport.

· Segons aquest model, els diners que hauria de rebre la Generalitat depenen únicament i exclusiva de la quantitat total que el govern espanyol vulgui destinar al conjunt de les comunitats. Fins i tot els 11.000 milions d'euros addicionals al sistema anunciats pel 2012 queden relativitzats quan la mateixa ministra assegura que 'només és una previsió que dependrà de l'evolució dels ingressos tributaris'.

· Per tant, les xifres que frívolament alguns avancen des de Catalunya només són una suposició sense garanties que en cap cas han estat confirmades per la ministra d'Economia.

· El nou sistema també està dissenyat perquè res no canviï. És injust i insolidari amb Catalunya. Els diners que rebrà cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d'una cistella d'impostos que s'ajustarà amb tres fons diferents. L'esperit d'aquests fons permetrà retallar per una banda el que la Generalitat obtingui per una altra.

· No garanteix el principi d'ordinalitat. Cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del nou model. Amb les xifres que s'han fet públiques, Catalunya perdrà posicions després de l'aplicació dels diferents fons del model.

· El sistema no és transparent. Les condicions que ha de complir un territori per ser beneficiari del sistema han de ser conegudes i quantificables. Amb el nou model, en canvi, comunitats com l'Aragó o la Rioja -amb un PIB per habitant superior a la mitjana estatal-, rebran més diners del que paguen d'impostos. El finançament acordat, per tant, només servirà perquè tothom es mantinguin com estava i evitar un conflicte polític territorial perpetuant l'espoli fiscal de Catalunya.

· No hi ha cap limitació quantitativa. La contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per evitar que es perjudiqui el seu desenvolupament. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia de que es redueixi. La Generalitat, doncs, accepta perpeturar l'espoli fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que després d'aquest acord de finançament serà d'uns 2.500 a l'any euros per persona."

13 de juliol de 2009

REAGRUPAMENT

http://www.reagrupament.cat/

Cap al poble, i a gaudir de Sant Cristòfol!

Bé, no és res excepcional… però aquest cap de setmana em fa il·lusió, en tinc moltes ganes, i a més a més és Sant Cristòfol. Després d’aquest llarg hivern i primavera en què només hi he pogut anar un cop, i fugaçment, per fer una mica de guia pels espais de la Batalla de l’Ebre a uns amics… tornem al poble.

Anar a veure el tros, com estan les obres del rec de la Terra Alta. Caminar una mica entre les fileres dels ceps, sobre els terrossos. Sentir aquell petit cruixir quan els trepitges i es desfan…

Treure el cap pel cafè. Deixar que el Joan ens llenci algun improperi des del darrere de la barra, amb la cigarreta enganxada als llavis. Treure el cap per Lo Garito i preguntar si hi ha lo Paco, “sí, és a dalt”, i pujar a saludar-lo, mentre, si tinc sort, hi ha algun grup de les Terres de l’Ebre assajant o gravant alguna maqueta o CD.

I com que és Sant Cristòfor hi ha bous!!! Què bo! M’agradaria veure-hi, aquest dia, aquesta colla dels antitaurins, jo jo jo. Quanta tonteria, Mare de Déu!!! Quan vulguin parlem de l'arrelament a casa nostra de les festes de bous!

Anar a sopar a Cal Pelegrí. Saludar les taules conegudes, i comentar els qui no coneixem.

I cap a Lo Garito o al Casal, al ball de Sant Cristòfol. Tornar a seure a la terrassa, gaudint de la fresca de la nit, mentre la penya circula amunt i avall, “que esteu per aquí?” “sí, però només lo cap de setmana, ja tornarem abans de festes…”

Com que hi ha ball, mos trobarem amb tot lo poble. M’agradarà xerrar amb JM, lo pastor, auntèntic heroi de la resistència contra la depredació eòlica i en defensa dels espais de la Batalla de l’Ebre i de les restes dels combatents que encara són escampades per tot lo terme, i molt especialment als indrets on aquest puto govern hi instal·larà els molins gegants. Lluitador infatigable, però vençut per la crueltat i implacabilitat del sistema, de la burocràcia més estúpida que hom pugui imaginar.

I com que hi ha ball potser no podré fer una de les coses que més m’agraden: pujar fins al Poble Vell, abans d’anar a dormir, i seure a la plaça, a la vora de l'enorme mole de l’antiga església de Sant Pere, i sota la nit estrellada, contemplar, enmig del silenci, la vall del Riu Sec, i al fons, fosca i retallada sobre la nit, la imponent Serra de Cavalls.

Diumenge tocarà llevar-se d’hora per veure l’encierro, amb els mítics “miuras”. Després anar a comprar la premsa, inclosa La Veu de l’Ebre, i fer cap al bar de Joan a esmorzar. I potser pensar d’anar a fotre-mos un bany a les Olles, o a la Fontcalda. Amb el que ha plogut deuen estar espectaculars. Ja veurem com estan els ànims... Però tinc moltes ganes de ficar-me dins l’aigua del Canaletes, i endinsar-me, nedant, enmig les gorges de pedra llisa on no hi arriba el sol, fredes fins i tot a l’agost. I jeure una estona, fins a eixugar-me, a les platgetes de còdols.

O potser res de tot això i anem a fotre-mos un arròs al mas, i ho reguem tot de vi i licors de la terra. I acabem banyant-mos a cop de galleda o manguera. O potser hi ha un dinar popular, ni ho sé.

I… carretera i manta. O Carretero a l’alça, que igual torno amb unes quantes butlletes de nous reagrupats de la comarca…

I arribar al vespre, ja de nit, cansat, deixar la bossa, obrir l’ordinador, i sant-tornem-hi. Tancar aquest breu parèntesi, però inspirar encara poble, sentir encara dins del meu cap les veus del poble, el ball, i els crits de la gent als bous… lo poble.

Reagrupament: la flama de tot un poble en moviment!

21:00, el X., un company de l’Anoia, m’envia un SMS… 300 persones a l’acte de Reagrupament a Igualada!. Rebo altres SMS: “espectacular!!”, em diuen.

No necessito més crònica. Ja m’ho imagino. No perquè s'estigui repetint a cada acte em sembla menys fantàstic. La setmana passada l’SMS va venir de TGN, més de 300 persones, la sala de gom a gom. I abans a BCN, Vilafranca, Sabadell, Mataró, Girona…

I encara més: la il·lusió. Això és tan important com la mobilització que estem generant: la il·lusió. Una il·lusió que es percep a totes les assemblees constituents (ja estem desplegats i amb assemblees constituïdes a pràcticament tot el territori!) i a tots els actes. Gent molt diversa, molt! Gent de totes les edats. Gent de llarga trajectòria militant, i gent que per primera vegada s’implica políticament, i t’ho diuen, ho volen deixar palès.

Reagrupament està desplegant una activitat frenètica, i la resposta de la gent és brutal, espectacular! Miro un moment enrere, res, fa un mes i mig… i veig el que està passant, el camí ue hem recorregut… i només em ve al cap una cosa: Reagrupament, la flama de tot un poble en moviment!

Sí. És això el que estem generant, un autèntic moviment, una onada d’il·lusió i compromís que m’omple d’esperança, que em té revolucionat. Al web de Reagrupament es pot llegir la carta d’uns patriotes catalans de Costa Rica, emocionats pel sorgiment de Reagrupament, i disposats a ajudar en tot el que puguin. A mi també m’ha emocionat molt llegir-la.

Hem encès la metxa. No en tinc cap dubte. Hem encès la metxa que ha de sacsejar aquest poble, que ha de provocar que siguem realment tot un poble en moviment. Un poble camí de la seva llibertat!

Hi ha encara gent que s’ho mira amb una certa displicència intel·lectual. Gent que potser porta rajant del tripartit fa anys, però que ara, a l’hora de la veritat, sempre troba excuses per a no implicar-se. Es posen esplèndits…

Doncs no, ja no hi ha excuses. Ja no hi ha amagatalls. Ja estem sols davant les nostres pròpies consciències. Ja només podem fer una cosa, convertir-nos també en flama. Ser poble en moviment. Ser Reagrupament.

Fa cosa d'un any i uns quants mesos, amb l’Emili, tots dos solets, Reagrupament va posar per primera vegada els peus a l’Anoia. Érem pocs, en un dinar extraordinàriament agradable amb uns quants militants d’Esquerra. Era el moment del congrés. Aquells companys es van activar, i van muntar un acte, amb en Joan Carretero, que no va anar gens malament, i que va tancar la campanya. Però després els resultats del congrés a l’Anoia van ser fluixos. Per això avui, quan tot allò em sembla del neolític polític, quan m’envien els companys reagrupats un SMS dient que 300 persones a Igualada, he pensat que per fi estem donant veu als sense veu, als sense nom.

Aquesta és la grandesa de Reagrupament. Ja hem deixat de ser sense veu, ja hem deixat de ser sense nom. Ja tenim nom. Ja tenim veu: Reagrupament. La flama de tot un poble en moviment!

Model de ciutat, model de país

En el darrer post parlava de l’última tonteria dels sociates, això de fer l’ona groga més gran del món amb motiu del pas del Tour per Barcelona.

És, evidentment, una anècdota. Grotesca, patètica, però una anècdota.

El que no és anecdòtic és el debat profund, brutal, sobre el model de ciutat i model de país. I el que no és anecdòtic tampoc és el nul debat sobre la lamentable gestió de l’Ajuntament de Barcelona i la impotència absoluta de l’actual status quo de partits per a oferir alternatives.

Per necessitats d’espai hauré de simplificar, però tots sabeu que al darrere dels arguments que exposaré hi ha un argumentari i una constatació de la realitat que, si voleu, ja anirem exposant entre tots. I tot i així aquest post és excessivament llarg...

Comencem per la més grossa: els sociates, el govern municipal de BCN, sempre en mans dels sociates, i assistit pels palanganeros habituals ha promogut un model de ciutat d’esquenes al país. Van concentrar en el pretès cosmopolitisme de la ciutat un argumentari contrari, refractari, a un país que no votava d’acord a les seves expectatives. En aquest context, era millor ignorar el país, que actuar de capital del país. Era millor fer servir la ciutat per a carregar-se el país que fer de la ciutat un element més, cabdal, del país.

Aquesta visió de les coses va portar a polítiques absolutament paranoïques de desnacionalització: des del grotesc intent de canvi d’escut de fa anys fins a l’impuls d’un domini .bcn que faci ombra al .cat.

Aquest intent de desnacionalització de Barcelona ha estat i és una pedra angular de la política municipal sociata, que té en tot el tema de la Corporació Metropolitana –ressuscitada de la mà d’Esquerra- un dels intents més fastigosos de generar un contrapoder a la Generalitat, al govern català.

Durant un temps, aquest discurs va anar acompanyat d’una innegable modernització de la ciutat. La gestió municipal va tenir moments fins i tot brillants des d’un punt de vista de ciutat. Però això ja fa molts i molts anys que forma part del passat.

De fa molts anys el govern de la ciutat és un absolut desastre. La seva gestió és nefasta. I el seu allunyament de la ciutadania, innegable.

D’aquella gestió interessant, fins i tot brillant, hem passat a una autèntica caricatura, on només perviuen, sobreviuen, els elements retòrics, un discurs absurd, farcit de tonteries, de deliris i de tòpics autoalimentats per un petit grup que ha fet de la ciutat la seva presonera, un autèntic ostatge.

La gestió municipal és un cúmul de despropòsits. I l’autisme del govern municipal, una evidència que viuen en un altre món.

Els problemes de la ciutat són molts. D’entrada, ja no hi ha planificació. La ciutat no sap què vol fer, ni què vol ser, ni cap a on va. La ciutat no ha planificat en cap cas l’impacte de les seves polítiques, o de la falta de polítiques. Tot plegat un anar fent que ha acabat generant problemes molt i molt grossos, que ens estan esclatant a les mans.

Per a mi el primer dels problemes és haver volgut fer de la ciutat un munt de coses. O haver-ho tolerat. Hem passat de ser una ciutat industrial i de serveis amb valor afegit, a ser una mena de Lloret a l’engròs, una ciutat envaïda, literalment envaïda, per masses de turistes de low cost, que saquegen el patrimoni cívic de la ciutat, que no el respecten, que no poden respectar-lo perquè el seu nombre és tan col·losal que són com una mena d’enorme ramat trepitjant les planes del Serengueti.

L’espectacle de les Rambles, Ciutat Vella, Barceloneta… és desolador. El turisme a la ciutat ha crescut sense cap mena de control, sense cap mena d’anàlisi del que seria un equilibri necessari i enriquidor.

Aquesta massificació ha tingut un impacte devastador sobre la ciutat. La ciutat, com ja han denunciat molts altres abans que jo, però potser no amb suficient contundència o convicció, ha venut la seva ànima al diable de l’especulació turística. Hem perdut la nostra ànima. La ciutat es presenta, a hores d’ara, com un perfecte aparador inerte, una natura morta de pedres, monuments i carrers.

La massificació low cost ha implicat una lowcostització de la ciutat i dels seus serveis. L’altre dia, per la Barceloneta, mirava desolat els diferents negocis… tots han sucumbit a un model impersonal d’explotació, amb el mateix model de cambrers (tots de fora) i la mateixa cuina prefabricada i falsa. Només alguns molts dignes supervivents ens permeten reconciliar-nos amb aquella ciutat perduda, al Passeig el Suquet de l’Almirall, i en plan terrassa popular i tapeo, el Villoro. Per dins, on les ordes de turistes de xancleta ja no s’atreveixen a trepitjar l’asfalt, sobreviuen, meritòriament, uns quants fòssils, relíquies, d’una ciutat que mai hauria d’haver desaparegut, que no s’hauria d’haver perdut.

Les platges, l’orgull que foren de la recuperació del mar per a la ciutadania, han esdevingut un zoco fastigós, gairebé pudent, un territori d’impunitat, al marge de la llei i la més mínima i racional ordenació de l’espai i les activitats: llauners, massatgistes, escultors de sorra, pastes, xoriços… un autèntic infern tercermundista, sempre brut, brutíssim, per més que hi hagi un destacament de neteja sempre de guàrdia.

Dels jocs ençà la proliferació d’hotels a BCN ha estat espectacular. Incomprensible. Una autèntica aberració que inevitablement acabarà malament. Alhora, han proliferat tota mena d’allotjaments turístics, legals o il·legals, com ara els apartaments en finques de veïns.

L’ajuntament, com sempre, al llimb. Sense enterar-se del que passa. Sempre arribant tard, quan el problema ja s’ha generat. Mai anticipant-se. Mai. Aquesta és una de les altres lamentables característiques de l’actual govern municipal: són absolutament incapaços d’anticipar-se als problemes.

Només reaccionen quan el pollastre ja és fenomenal, quan està petant per tot arreu.

El tema de l’ordenança cívica (¿?) en va ser un exemple paradigmàtic. La ciutat estava a punt de petar. La gent n’estàvem fins al capdamunt de tot el que estava passant. Hi havia un risc evident de fractura cívica… i l’Ajuntament ho continuava negant tot. Llavors, quan el pollastre ja va ser absolutament sideral, va i ens surten amb aquesta ordenança, que mai s’ha complert, de fet ja van avisar, només aprovar-la, que no ens espantéssim, que no s’aplicaria.

És a dir, que s’aplicaria arbitràriament. Perquè o s’aplica o no s’aplica. No es pot aplicar “una miqueta” o “ a alguns sí a uns altres no”. Però és clar, molts dels que haurien hagut de fer front a les sancions previstes són els amiguetes dels sociates i dels iniciativeros. Sí, se’n recordeu de la Mallol, l’amiga dels okupes… doncs vinga, ara ja veieu com està la ciutat….

Després va ser tonta la monserga aquella, absolutament irresponsable, dels papers per a tothom. Una política nefasta, que evidentment no pot aplicar ningú, però que va alimentar tot un discurs d’aquests impresentables municipals. Hi penso tot sovint, ara, quan observo, estupefacte, com autèntiques multituds de top manteros es mouen en una inversemblant peregrinació d’una banda a l’altra del centre. Potser n’hi van 50 o 60, tots molt negres, i carregant enormes farcells blancs on duen la mercaderia… i al darrere de tots ells, treient-los d’una banda per a abandonar-los després a qualsevol altra banda… la Guàrdia Urbana, un o dos urbanos en moto, com si els pastoressin.

És un espectacle absolutament vergonyós, sí “bochornoso”… Cap confiscació de material, cap identificació, res. Com un joc, s’estan una estona, després els venen a buscar, se’ls emporten, els deixen en una altra banda… i així cada dia.

El capdavall de la Rambla s’ha tornat a convertir en territori abonat de bandes de trileros. Ara no sé si són romanesos o d’on collons són, però fan les mateixes files que els primers trileros indígenes. I l’espectacle continua essent vergonyós, absolutament inacceptable.

I aquests són els inofensius!!!! La inseguretat ciutadana pel centre porta molt de temps disparada. Diguin el que diguin. Els guiris, els pobres guiris, pateixen una autèntica massacre de les seves coses, especialment bosses i carteres. Al metro, bé, al metro la sagnia és de les que fan fredor. Els dos últims mesos només jo he “salvat” dues famílies de ser saquejades per aquestes bandes. Ja no és aquell carterista solitari, què va! Van uns quants, i encara es reboten de la hòstia quan avortes alguna de les seves operacions, fins al punt que un d’aquests cops vaig patir que la cosa no acabés fatal. Un altre dia, davant meu (jo no me n’havia adonat) va enxampar un d’aquests energúmens amb la mà dins la bossa, i el tio encara rebotant-se i insultant al pobre home que l’havia pillat al crit de “tu eres un racista”. Realment espectacular.

Bé, però no ens perdem en l’anècdota. Tot això, tot aquest abús tindrà conseqüències, no ho dubteu.

Col·lar-se al metro s’ha convertit en un esport urbà, i no precisament de risc. Una burla a la cara de la majoria de viatgers, que paguem religiosament. La impunitat, el fet de fer-ho amb una normalitat absoluta, com si allò fós el normal és una cosa que em treu de polleguera.

Tot i saber el “target” que té l’actual turisme de masses de la ciutat, l’Ajuntament té una política absolutament erràtica i arbitrària amb els locals d’oci nocturn. Tinc amics que són gent de la nit, propietaris o promotors d’espais, bars i discoteques. I els han massacrat. L’ajuntament practica un joc d’arbitrarietats absolutament inqualificable. Que a mi em fa sospitar moltíssim…

Ha massacrat als empresaris nocturns, als locals que reuneixen condicions, i en canvi té una tolerància infinita, inadmissible, amb la conversió dels espais públics en espais d’oci nocturn, fins altíssimes hores de la matinada. Només quan la situació és explosiva, hi intervenen. El botellon al metro nocturn és ja absolutament generalitzat. Fa por. Hi haurà una desgràcia, segur. Però aquesta gent no són capaços de veure el que està passant i implementar-hi mesures. Això sí, quan passi la desgràcia, tots a córrer-hi, i ja tindrem als molt assenyats sociòlegs pontificant per les ràdios i els mèdia.

La ciutat, les seves places, s’han convertit en un autèntic campament a l’aire lliure de sense sostres. Hi ha llocs autènticament nauseabunds. De vegades hi aterra la bona gent de neteja i, acompanyats per la GU, fan fora uns minuts els indigents, netegen una mica, i santornem-hi.

La densitat al centre de BCN és absolutament insostenible. Per si no en tinguéssim prou amb les ordes de turistes escampats arreu, l’ajuntament ha promogut o facilitat tota mena de llicències estrambòtiques per a l’ocupació de la via pública. Els vianants som, en aquesta ciutat, els últims micos, estem abandonats del tot. Primer van ser les bicicletes. Després s’hi van afegir els patins i els skeaters, després van aparèixer aquests artilugis que se sostenen sobre dues rodes, després aquesta cosa tan oriental de carretes estirades per un biclista. I ara, finalment, han aparegut una mena de vehicles ciclomotors, grocs, on hi caben dues persones i que acaben d’oferir una imatge grotesca de la ciutat, venuda, prostituïda, al turisme, sense atendre als seus ciutadans i les seves necessitats.

S’omplen la boca de mobilitat, però en milers d’anys els transports cap a BCN no han millorat res, zero. Al contrari, han patit una degradació absoluta. L’Ajuntament és incapaç d’opinar i influir en l’aeroport. Els sembla una prolongació del parc d’atraccions del Tibidabo. L’abandó de la muntanya de Montjuïc és per plorar.

Excepte el 22@, que és un molt bon projecte, l’Ajuntament es mostra absolutament incapaç de dinamitzar cap iniciativa econòmica. Ha abandonat el comerç tradicional, de proximitat, i ha apostat de manera incomprensible per les grans superfícies comercials.

A sobre la seva política és erràtica en gairebé tot. S’omple la boca del Tour, que causarà estralls i molèsties entre la ciutadania, i en canvi és capaç de plantejar-se multar els U2 per excés de soroll, quan els hi hauria d’estar fent reverències. I és incapaç de preveure tenir obert el transport públic, etc. Pot tenir aïllada, incomunicada, la ciutat per una puta marató, i en canvi no facilita aparcament als milers de socis del Barça que venen en els seus cotxes al camp.

Això sí. Després l’alcalde es gasta una pasta absolutament indecent en el seu puto bloc. O emplena la ciutat de cartells de Visca a Barcelona, com si els que hi vivim no ho sabéssim i no patíssim aquest ajuntament de merda, que està destrossant la ciutat.

I tot això… per quant de temps més? Doncs mireu, jo crec que també en aquest tema, en aquesta dimensió del govern de Barcelona, només Reagrupament pot oferir una proposta realment transformadora i creïble. La resta porten tants anys intentant-ho que més val que no es postulin gaire, perquè el seu fracàs és permanent. Estic convençut que només una força com Reagrupament, amb un missatge clar, renovador, regenerador, pot acabar amb aquest malson sociata, també a l’Ajuntament. Només nosaltres: una altra cosa!

La tonteria ataca de nou!

Políticament acabar amb l’hegemonia sociata en aquest país és un repte de primera magnitud, però ineludible des d’un punt de vista d’higiene democràtica i nacional.

Però també d’higiene mental. Perquè aquesta impunitat, aquest sobradisme amb el que es mouen els sociates per Catalunya provoca, especialment quan arriben aquestes dates de calors intensos, escenes absolutament grotesques, terrorífiques. I en porten ja unes quantes com per a omplir un llibre guinness dels rècords.

Sí, també cal acabar amb l’hegemonia sociata per higiene mental, per salubritat.

Fa uns anys, aquell famós i patètic 2004 del Fòrum de les Cultures, els nostres sociates es van treure aquell fantàstic eslògan de “Des de Barcelona canviarem el món”. Jo no sé com algú pot ser tan imbècil de parir un eslogan d’aquesta dimensió de parida. Jo no sé com algú ens pot prendre per tan imbècils de pensar que això tindrà el més mínim impacte en ningú que no sigui un abduït de primer nivell de la seva secta.

Aquell fenomenal ridícul mundial, galàctic, va culminar amb l’alcalde i resta de regidors ballant la samba, ridículament enfundats en unes samarretes blanques, damunt el camió del Carlinhos Brown. No hi havia caverna prou profunda per amagar-se i intentar fugir d’aquell ridícul interplanetari.

Ara suposo que algun d’aquells talents d’aleshores deu estar en hores baixes, i l’han colocat a animar això del Tour, que sembla arriba per aquí un dia d’aquests. I ara ens trobem la ciutat plena d’una cosa així que diu “a Barcelona farem l’ona groga més gran del món”.

Osti tu, això em supera. Però com es pot tenir tan poca sensació de ridícul? Què vol dir que “farem l’ona groga més gran del món”? Hi ha en tota aquesta litúrgia sociata una mena d’incomprensible desig de figurar al guiness de les coses més estúpides. Perquè mira que el Tour té anys d’història. I mira que té història per ell mateix, i seguidors, i mig món pendent d’aquells pedalant.

A què ve ara això de voler fer aquesta cosa incomprensible de l’ona groga més gran del món? Quina mena de frustració telúrica pateixen els nostres sociates que es veuen obligats a intentar fer coses raríssimes al món, com ara canviar-lo a partir d’un muntatge damunt la depuradora del Besòs. O com ara fer una ona groga.

I després, clar, ja enmig del deliri, hom observa estupefacte les instruccions per fer l’ona groga més gran del món. Per flipar. Què es prenen??? (les imatges que il·lustren el post estan tretes del web de l'Ajuntament...)

Sincerament. Acabar amb tanta tonteria és urgentíssim.

PS: ah! i si us va el hardcord, sapigueu que us podeu apuntar de voluntaris per fer això de l'onada groga, ha de ser realment espectacular, fer de voluntari d'una subnormalitat així

MEN (and bloggers) AT WORK

Ja us ho he explicat moltes vegades… porto des dels 18 anys militant en l’independentisme. Des dels grups de joves cristians vaig arribar a la Crida a la Solidaritat, d’allà vam entrar a ERC, amb la Crida Nacional a ERC, després a la FNEC, després al Casal Independentista de Les Corts, també fundant un centre d’arts marcials tradicionals japoneses de conviccions catalanistes, després al moviment cívic i cultural de les fundacions en l’òrbita patriòtica, com ara la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) etc. etc.

Fins a la fi dels temps, és a dir, fins a la constitució del segon tripartit. Llavors em vaig desvincular de tot. Si tants anys de militància independentista ens portaven a fer al Montilla president, més valia retirar-se, tallar-se, políticament, les venes. I així ho vaig fer, vaig desaparèixer del mapa. Però vaig obrir un bloc, primer Elies115, després Dies de fúria.

Desvinculat del tot i de tothom, enmmig una illa política i personal pràcticament perfecta… va aparèixer la gent de Reagrupament. I enmig d’aquella illa, vigilant, havia anat establint contacte amb altres nàufrags. Entre tots vam fer Blocs amb Estrella, i vam donar suport a Reagrupament durant el procés congressual d’ERC. Després de l’escassa victòria dels oficialistes i els clans de les xarxes clientelars, ens vam retirar, i vam fer un últim i democràtic exercici de llibertat i dignitat, i vam fundar BAT BLOCS, Blocs Against Tripartit.

Ara, aquests dies, poques setmanes després de l’aparició del magnífic article del Dr. Carretero “Patriotisme i dignitat”, els companys que vàrem fundar Blocs amb estrella ens hem tornat a ajuntar. I malgrat les ferides de guerra que amb tant d’orgull exhibim, hem agafat un altre cop el camí del compromís. El compromís, sempre, des de la llibertat.

Així han tornat Blocs amb estrella. Així, aquells mateixos blocaires que vàrem fundar Blocs amb estrella com a agregador de Blocs que donàvem suport a Reagrupament, a Joan Carretero i a Rut Carandell en el procés congresual d’ERC, ara ens hem retrobat i hem refundat Blocs amb estrella.

I hem fet un nou manifest “Nosaltres sempre hem estat aquí”, en el que renovem públicament el nostre compromís patriòtic i militant, i en el que enllacem amb Reagrupament, el del congrés d’Esquerra i el d’ara. Perquè Reagrupament no ha canviat, i continua defensant el mateix ara i aleshores. Perquè els líders de Reagrupament, començant per Joan Carretero, continuen expressant i exhibint aquesta dignitat i compromís únics, als que ens afegim.

Així hem tornat els Blocs amb estrella. Vam arribar a ser més de 100. I comencem encara més, perquè són molts més els companys i companyes que s’hi han sumat.

Blocs amb estrella és expressió de compromís, però sobretot de llibertat. Men at work. Gent treballant, gent opinant, gent fent coses, gent pensant… gent vivint en llibertat. Men tat work!

Hi ha, en relació a la primera etapa de Blocs amb estrella, una diferència fonamental: llavors érem molts els bloggers que no podíem fer cap altra cosa que opinar. Ara, en canvi, som molts els bloggers, els Blocs amb estrella, que hem reprès (o iniciat) el compromís militant.

Reagrupament, en aquests moments, està ple, farcit, a les seves brutals assemblees territorials, de Blocs amb estrella, de bloggers compromesos amb el seu país, de bloggers compromesos amb uns objectius i amb uns valors.

Això m’emociona molt. Amb els promotors de Blocs amb estrella, tots i cadascun d’ells autèntics personatges, gent apassionant, persones brillants, genials, hem acabat enllaçant una estranya, sorprenent, amistat i compromís. Però ara, a més, és absolutament flipant veure la quantitat de bloggers al capdavant o dintre de les diferents assemblees territorials (comarcals o de districtes de Barcelona).

Me’n faig creus. A les gestores de la majoria de districtes de Barcelona hi ha reputadíssims blocaires: a Sant Martí, a Gràcia, a Sant Andreu, a Sants… També per moltes de les assemblees territorials: al Baix Llobregat, a l’Alt Urgell, a l’Anoia, al Priorat, al Maresme, als vallesos, a les Terres de l’Ebre… uf!

El genial Joan Arnera, a qui gairebé hauríem de tractar de profeta, va parlar de la necessitat “d’una altra cosa”. Doncs bé, aquesta “altra cosa” ja hi és, ja existeix, ja està formulada, ja està implantada a gairebé tot el país, ja té milers d’associats, ja té una magnífica gent que empeny des de tots els barris i comarques del nostre país. Aquesta altra cosa que tots esperàvem és Reagrupament.

I la blocsfera n’és una protagonista privilegiada, un actor privilegiat. No només per la importància que té el massiu suport blocaire, sinó per la massiva implicació de blocaires en el dia a dia del nostre futur, de Reagrupament.

I que ningú n’extregui cap conclusió equivocada. Els blocaires que ens hi hem implicat, que estem empenyent, no estem tots tallats pel mateix patró. Tenim edats i sexes diferents. Tenim molta diferència militant (moltíssima, des de veteraníssims fins a primeres militàncies). Però tots, tots i totes, tenim la mateixa il·lusió i empenta. Perquè realment estem fent “una altra cosa”.

Perquè realment estem despertant passió i il·lusió arreu del país!

Som-hi! Vine a Blocs amb estrella! Vine amb Reagrupament!