Neu fum

Fins ara sabíem de l’existència de diferents tipus de neu com la neu primavera, neu pols… a partir d’ara, i de la gloriosa idea de l’aparell sociata de proposar uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona, ja en coneixem una altra: la neu fum.

Parlar de Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona és neu fum. Tothom sap que no hi ha neu. Tothom sap que hi ha molt de fum. Fum perquè llençant aquesta iniciativa a aquestes alçades és simplement una proposta fastigosament electoralista.

Era proverbial el mite que si els sociates presentessin un sofà per a alcalde de Barcelona sortiria escollit. Són coses d’aquest país i d’aquesta ciutat que havien quedat així establertes, per l’aclaparadora experiència –traumàtica experiència- que hem patit elecció rere elecció els ciutadans de Barcelona.

Però vet aquí que aquest mite ha caigut. Totes les enquestes apunten que els sociates poden perdre la seva infalibilitat a Barcelona ciutat. De fet, totes les últimes enquestes, públiques i no públiques, assenyalen que Trias està pel damunt d’Hereu en nombre de regidors.

Tanmateix, no és això, els ajustats avantatges que puguin dur els convergents, el que més preocupa a l’aparatix sociata. Estic segur que no. El que més els preocupa estic segur que és el que capten les seves antenes, les antenes que tenen repartides per tota la ciutat. I el que es capta és que la gent, els ciutadans de Barcelona, n’estem fins al capdamunt d’aquest consistori de merda.

La seva incapacitat és brutal. Són uns perfectes inútils. La ciutat de Barcelona està patint una degradació, des de tots els punts de vista, inaudita. I el govern de la ciutat es mostra perfectament incompetent tant pel que fa al reconeixement dels problemes que tenim com per al seu diagnòstic i, no cal ni dir-ho, sol·lucionar-los.

I així estem. El col·lapse del govern municipal està portant al col·lapse de la ciutat. I això és una cosa que percebem, amb independència de la nostra ideologia, tots els ciutadans de Barcelona, o una bona majoria.

Els Jocs Olímpics del 92 van tenir, per als independentistes barcelonins, una doble cara. Per una banda, la reconeguda per tots: la ciutat es va posar les piles i va experimentar una transformació prodigiosa. Hi havia moltes idees en aquell ajuntament, en aquell govern muncipal, i de la mà d’un desplegament urbanístic modern, agoserat, la ciutat va experimentar uns canvis profunds i molt positius. I en molt poc temps. L’impuls dels Jocs Olímpics va servir perquè la ciutat “s’actualitzés” a una velocitat impensable. Encara avui vivim, a Barcelona, de la marca que es va generar en aquell moment, i de les transformacions que es varen iniciar.

Però després hi havia una altra cara, i era el preu que havíem de pagar per tot plegat. I era un preu molt alt. Ens vam vendre l’ànima al diable espanyolista, i de la mà d’un Maragall desacomplexadament espanyolista, la ciutat i de la mà de la ciutat podríem dir que es va arrossegar el país, va patir un procés d’espanyolització radical. Començant pels seus símbols, la bandera de la ciutat, que va mutar les barres dels seus quarts fins a convertir-se pràcticament en una bandera espanyola. I continuant perquè tot el relacionat amb els Jocs, que era tot, traspuava espanyolisme barceloní, convertida la ciutat no en la capital de Catalunya, sinó en la ciutat espanyola emergent.

No es poden negar cap de les dues realitats. Les conec totes dues. Com a gestor públic, la transformació de la ciutat és un exemple espectacular. Com a independentista que va viure en primera línia els Jocs, la lluita que vàrem mantenir contra l’espanyolització va ser brutal i molt desigual.

Curiosament, en un cas desgraciadament i en l’altre sortosament, les coses van evolucionar de manera diferent. Nacionalment l’impacte d’aquella maniobra d’espanyolització es va anar diluïnt, i ara, aquell Camp Nou ple de banderes espanyoles i aquella bandera de la ciutat espanyolitzada només formen part dels nostres malsons. Des d’aquest punt de vista hem tingut la sort que el discurs nacional ha acabat ofegant la maniobra espanyolista. No se’n van ensortir.

Pel que fa a la ciutat, aquella transformació ens ha generat una sèrie d’efectes contraproduents molt greus que l’Ajuntament ni ha reconegut ni els hi ha posat fre.

No s’ha fet res davant el declivi de Barcelona i la seva conversió en allò que des del 2006 porto denunciant al bloc d’Elies115, sota el títol de "la ciutat perduda", en varis posts: 1, 2, 3, 4 i 5 (si els voleu llegir, comenceu per l'últim...). Sí, la transformació de la ciutat, la seva emergència internacional… va anar acompanyada d’una ressaca espectacular, d’una paràlisi municipal sense precedents, i d’una indefinició en relació al model de la ciutat que ha acabat en el col·lapse actual.

La ciutat ha acabat perdent la seva identitat, absolutament prostituïda, incontrolable, abandonada, atrapada entre una realitat que s’ha volgut ignorar i un regulacionisme gilipollas extrem. Tot plegat ha obert esquerdes tan profundes que hi caiem i no toquem fons.

Hi ha molts exemples del que dic. Moltíssims. Us en posaré només un, si voleu molt anecdòtic –però crec que significatiu-, que conec d’aprop i potser no és del tot conegut en la seva magnitud. A mi sempre m’ha agradat sortir de nit, i amb la colla hem sortit força. L’any 92… gairebé sortíem cada dia. Un autèntic festival, bars i discoteques fantàstiques, etc. El disseny que s’imposava a la ciutat es traslladava als seus espais. Durant molt de temps Barcelona ha tingut dels millors bars i discoteques d’Europa. Tot això també formava part del model positiu de la ciutat, era atractiva, i molta gent venia, sopava als restaurants, agafava un taxi, anava a prendre una copa a locals meravellosos i acabava ballant en alguna de les discoteques més de moda, fashion i amb bona música que es podien trobar.

Tanmateix, a partir d’un cert moment, l’ajuntament va començar a fer la vida impossible al sector de l’oci nocturn amb infinites ordenances, reglaments, etc. És evident que en una explosió així hi podia haver hagut “desmadre”, i que en alguns casos s’havien pogut generar molèsties als veïns, i que això són coses que cal corregir.

El problema no era ben bé aquest, el problema era aquest zel regulacionista i aquesta altíssima exigència als locals d’oci nocturn legals, ben autoritzats, etc… es produia mentre la ciutat en el seu conjunt es deixava de la mà de Déu, amb lateros per tot arreu, festes il·legals, beguda al carrer, prostitució arreu, tràfic de drogues a plena llum del dia i de la nit, etc etc.

Aquest estiu he tingut la mala sort que la plaça davant ca meu ha estat ocupada sistemàticament per gent amb ganes de festa que s’hi estaven fins altíssimes hores de la matinada. Tots els bars tancats, però la penya a la plaça. Totes les terrasses tancades a la una, però la penya, que no era de les terrasses, afincada a la plaça tocant els ous fins a ben entrada la matinada sense que ningú hi fés res.

O el tema de les platges. L’obertura al mar ha estat un dels grans èxits que arrenca d’aquella Barcelona. Una ciutat amb aquestes platges és un tresor. Doncs han permès que les nostres platges esdevinguin un territori incontrolat, ple de lateros, pispes, putes, etc. A la gent dels xiringuitos se’ls ha fet la vida impossible, amb condicions draconianes, i obligats a plegar a una hora indecent –per aviat- de la nit. En canvi, tots sabem que les platges s’han convertit en el lloc predilecte del botellon barceloní, sense que ningú hi fés res. Els xiringuitos tancats, i les platges territori salvatge.

Sé que són gilipolleces en relació als gravíssims problemes de la ciutat, però em semblen significatives d’aquest desori de govern municipal. Exigència extrema als que volen complir, i tolerància absoluta amb els que incompleixen.

Això ens ha convertit en una ciutat fora de la llei, on tothom pot fer el que vulgui i no li passa res, i on els perseguits són sempre la gent que vol fer les coses bé o que com a mínim ho intenta, perquè es veuen sotmesos a una demencial articulació jurídica.

L’exemple paradigmàtic d’això va ser la famosa i absolutament ineficient ordenança de civisme. Una presa de pèl. El mateix dia que es va aprovar, els responsables municipals avisaven que no calia que la gent es preocupés, perquè no s’aplicaria en tota la seva extensió. Doncs… per a què la fem? Per a res, perquè no ha servit de res, simplement per a silenciar un clamor popular que reivindicava que es fés alguna cosa davant el caos en el que estava sumida la ciutat.

Ens hem preocupat de regular que la gent pugui anar despullada, en boles, pel carrer (què guais que som!) i en canvi no podem evitar que això sigui can pixa. O justament, com penso, una cosa porta a l’altra.

Ho sento me n’he anat. Només volia posar alguns exemples, reconec que de certa intrascendència davant la gravetat dels problemes que tenim, però que són significatius perquè exemplifiquen clarament el desastre de la gestió municipal, la seva falta de rumb, d’idea, de model, de criteri.

En definitiva, tot això, multiplicat per tots els temes gravíssims que tenim a la ciutat, han portat a que la gestió municipal sigui àmpliament desaprovada. I això faci perillar un dels feus clau de l’omnipotent poder sociata, el de la ciutat de Barcelona.

I què fan… doncs fum, que és el millor que saben fer. Ja ho van fer quan el Fòrum, recordeu allò de “des de Barcelona canviarem el món”? Un dels ridículs més grans que s’han vist mai, una gilipollez màxima, un fracàs estrepitós.

Tan monumental va ser el fracàs que l’Hereu va proclamar solemnement que s’havia acabat aquest model de ciutat de grans esdeveniments. Ai, qui el va parir…

Què fem si no sabem què fer per a arreglar els problemes de la ciutat? Doncs tirem fum. Neu fum. Demanem uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona.

Pur fum. Pura pantomima, pur engany, pura presa de pèl. Pura maniobra electoralista.

Dubto, però, que els hi surti bé. No els hi pot sortir bé. Vull creure que la gent no es quedarà encantada, hipnotitzada, amb aquesta gilipollez, i que els sociates seran castigats, com es mereixen, a les properes eleccions a Barcelona. La ciutat i els barcelonins no podem estar condemnats a ser governats per aquesta bassura indefinidament, no ens mereixem aquesta plaga bíblica.

En Trias serà molt més bon alcalde que n’Hereu, això crec que no hi ha ningú que ho pugui dubtar. Des de tots els punts de vista. També, evidentment, el nacional. Però arribats a aquest punt també cal que deixem la pregunta oberta de per què som tan incapaços els independentistes de poder tenir un model de ciutat que no sigui ni el seguidisme fastigós d’ERC en relació als sociates, ni el marciano que propugnarà la CUP. Reagrupament, per ara, ni hi és ni se l’espera, en aquest debat.

En fi. Així estem. Per ara, la denúncia, com en tantes altres situacions, sembla estar en mans de les persones i els esperits lliures que ens concentrem a la catosfera, i especialment a BAT BLOCS. Vull recordar l'exemple de blocs com CdeCarabassa, autèntic i brillant precussor en la denúncia, o l'actual i sempre interessant batblocaire El Xafarder de la Rambla...

Que l'exemple sigui profitós.

Visca la terra, mori el mal govern (també de la ciutat!)