Microtesticularitat i flatulències

Una de les històries que posen en boca de Mossèn Ballarín és la teoria de la microtesticularitat catalana.

Segons aquesta teoria els catalans hem estat tradicionalment un poble coratjós, i hem patit, segle rere segle, moltes guerres i conflictes per a la nostra reduïda demografia. A les guerres, als conflictes, sempre hi anaven els coratjosos, els valents. I aquests, els més llençats (en llenguatge dels nostres dies) són els que en major nombre pringaven, és a dir, la palmaven.

Així, els que es quedaven en situació de procrear acostumaven a ser els menys valents. I això, generació rere generació des de temps immemorials (som la primera generació que encara no ha viscut un conflicte violent), per a una comunitat de la limitada demografia com la catalana, ha provocat que avui en dia patim d'una greu i acusada “microtesticularitat”.

Si moren els valents, els que tenien macrotesticularitat, i es reprodueixen els menys valents, els de microtesticularitat, això provoca, després de moltes generacions, que el nostre poble pateixi de “microtesticularitat”.

Si non é vero, é ben trobato.

Potser per això l’independentisme està farcit de xarneguets com jo, fills o néts de pares/mares o avis/àvies catalans/catalanes i espanyols/espanyoles.

Jo crec que sí, que ens falten ous, que col·lectivament ens falten ous, collons, testicularitat. I parlo en un sentit fins a cert punt figurat, no sexista, no em llegiu al peu de la lletra…

Sincerament, aquesta falta de testicularitat, d’un nivell adequat de testosterona es manifesta arreu. Estem envoltats de merda, de merda que ens mengem per cagats, per covards. Començant pel nostre govern. Tenir un govern presidit per un ésser execrable com Doña Manolita posa el llistó del que estem disposats a tragar, a consentir.

Hi ha més coses. La microtesticularitat no és només un problema de coratge físic: com és evident porta associat un problema de coratge espiritual. Però no només això, hi ha una expressió molt catalana de la microtesticularitat que és la del català que sembla coratjós, abraonat, fins i tot amb un cert punt fatxenda, però que en realitat és un cagat. D’aquests també en patim molt. I són els pitjors, perquè van de campions però a l’hora de la veritat són uns cagats, uns covards.

I encara més, podem dir, manllevant aquell anunci de pneumàtics, que “potència sense control” no serveix de res. Potència, sense capacitat real de lideratge, sense inteligència política, sense coratge personal real i autèntic, sense pensament estratègic, és una veritable i carismàtica flatulència. Una molt molesta flatulència, és a dir, molt soroll per a, al final, res, només pudor, que fins i tot s’esvaeix i queda en un no-res vergonyant que ho empastifa tot. Un puto pet. Una impostura, una mostra d’autoritat que s’esgota en ella mateixa, de manera ridícula, suïcidant-se.