BCN: Mobile World Congress vs Jocs Olímpics d’Hivern

Ahir el conseller Huguet va signar la continuïtat del Barcelona Mobile World Congress per dos anys més. Cal reconèixer les coses, i per tant aplaudir la diligència en assegurar aquest importantíssim esdeveniment a la ciutat.

Curiosament, el mateix conseller, fa unes setmanes, va estar extremadament lúcid quan en una conversa privada davant els mitjans de comunicació va qualificar de “fantasmada” la proposta de l’alcalde Hereu d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona 2022.

Crec que aquests dos fets, la continuïtat del congrés de telefonia mòbil i la proposta de Jocs Olímpics d’Hivern són de molta més trascendència del que sembla. D’alguna manera formen un sorprenent pol positiu i negatiu del futur que volem per a la nostra ciutat i país.

Després del fracàs del Fòrum de les Cultures, quan l’actual alcalde Hereu va assolir l’alcaldia, va dir que s’havia acabat aquest model de salts en el buït. Ha durat poc la coherència, i altre cop la ciutat –i el país- es veuen abocats a un nou i perillosíssim joc de salts endavant i en el buït.

El plantejament dels Jocs Olímpics d’Hivern a BCN només pot ser un plantejament electoralista, és simplement això. Si bé en determinades circumstàncies un esdeveniment d’aquesta naturalesa pot comportar un despertar de certes letàrgies, i generar dinàmiques positives, l’actual proposta no crec en absolut que hagi estat fruit d’una reflexió que hagi portat a aquesta conclusió.

És un gravíssim error tornar a apostar per un model de salt endavant de gran cost econòmic i en infraestructures –la majoria de les quals peremptòries- sense cap benefici net clar.

Barcelona ja és una ciutat situada en el mapa, reconeguda i valorada. Barcelona no necessita promocions d’aquesta mena ni infraestructures estrambòtiques.

Barcelona el que necessita urgentment és endreçar-se i prioritzar les seves necessitats, defensar el seu espai i model de creixement i econòmic.

Cap, cap, dels problemes que té avui en dia BCN se soluciona amb aquesta estupidesa dels jocs olímpics.

En canvi, sí que molts dels problemes que té la ciutat s’haurien d’abordar en la perspectiva d’un model de ciutat compartit, que aprofita la seva marca i potencial en tots els àmbits per a crèixer de manera sostinguda, alimentant tot el rere país.

Des d’aquest punt de vista, congressos com el que aquests dies s’està cel·lebrant a BCN són una gran notícia que aporta una riquesa neta a molts sectors de vital importància en temps de crisi com els actuals. Hi ha altres exemples, com l’exitós congrés de cardiologia.

Però són insuficients. Amb la infraestructura de fires i palaus de congressos, i l’atractiu de la ciutat, BCN pot aspirar a cobrir molt satisfactòriament una oferta gairebé monopolística al sud d’Europa i plenament competitiva a nivell mundial.

La infrautilització d’estructures com el Fòrum és un exemple de perquè no calen més salts endavant, sinó una concentració màxima en l’optimització de les inversions realitzades i en concentrar les noves inversions en aquelles necessitats clau per a aquest desenvolupament.

Hi ha, a més, altres elements de profunda solidesa que ens conviden a avançar en aquesta línia. Barcelona, la seva oferta acadèmica, científica i un cert entorn empresarial, podrien ser potenciats amb un política pública més ambiciosa a l’hora de generar clusters en determinats sectors, específicament el biomèdic, les noves tecnologies, el disseny, etc.

Cal un desenvolupament armònic que concentri el coneixement, l’empresa i la projecció i atracció internacional. És aquí on cal invertir. És en afavorir aquesta xarxa que cal invertir. Però aquesta no és una inversió compatible amb els focs d'encenalls tipus jocs d'hivern.

La ciutat no necessita ja de grans infraestructures. Amb l’estació de la Sagrera i la reordenació del seu entorn es posarà punt i final al que jo entenc eren infraestructures importants de gran projecció. Sóc crític en el plantejament d’algunes. Però ja les tenim.

El problema de BCN no són, ara, uns jocs olímpics per al 2022, el problema de BCN és molt més prosaic, i està, per exemple, encapçalat per la deficient gestió d’una de les noves infraestructures estrella: la T1 de l’aeroport del Prat. És un exemple paradigmàtic del caos i la improvisació que patim, i que ara es vol suplir amb nefastos salts endavant, que l’únic que fan és evitar fer front als problemes que tenim. Aquest magnífic aeroport no ens serveix de res –excepte per dir que tenim un aeroport molt bonic- si no podem ser competitius, obertament competitius en l’atracció de noves rutes internacionals i intercontinentals, si no es pot fer una política que converteixi, de la mà d’una aliança de bandera, l’aeroport en un hubb internacional de primer nivell al sud d’Europa.

Algú ha preguntat als congressistes la seva odisea per a arribar de segons on a BCN? Comencem per aquí.

Tenim una T1 preciosa, però l’antiga terminal B es mor de fàstic, i, en el “millor dels casos” s’omplirà de companyies de low cost. És això el que volem? Per què no ens hi fiquem de debò, en aquests temes, i fem que fer un congrés d’aquesta naturalesa a BCN sigui el més fàcil del món? Necessitem gestionar nosaltres mateixos l'aeroport. És l'única sortida.

I encara més, l’ordenació de les comunicacions internes d’una ciutat com BCN requereix d’un nou pla director. L’aposta –correcta- de l’ajuntament per establir nous “centres” de la ciutat requereix que la comunicació d’aquests centres sigui fluïda, ràpida, fàcil. I no ho és. Tots els centres només es conecten bé amb el centre històric, però no entre ells. El sector Sagregra-22@ queda fatalment aïllat d’altres centres, inclosa, p.ex. la fira. Això sí que és prioritari!

Igual que és prioritari que l’Ajuntament abordi problemàtiques absolutament enquistades a la ciutat, com la delinqüencia. No podem acceptar de cap manera la rendició d’aquest Ajuntament davant la delinqüència. Això és un desastre que es conecta amb qualsevol carril del nostre futur desenvolupament, per a fer-nos descarrilar.

Barcelona pot tenir un model molt comfortable, segur i potent de desenvolupament si ordena la seva gestió, el seu dia a dia, i si té una política ambiciosa en relació al coneixement, l’atractiu empresarial i la projecció internacional. BCN pot ser, com havia estat, una ciutat de les fires i congressos més potents del món. Aquest hauria de ser un objectiu, a aquest objectiu cal que invertim els escassos recursos que la crisi deixarà a les arques públiques. No a una fantasmada intrascendent, de la que no se’n treurà cap benefici net, com és aquesta tonteria d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2022.