Macià i Germans Badia: la veritable dignitat i la seva actualitat

És Nadal. D’hora, ben d’hora, pugem cap al cementeri de Montjuic, a retre homenatge, amb els companys d’Unitat Nacional Catalana, al president Macià i als germans Badia, enterrats a la seva vora. Fa dies que s’ha organitzat i hem quedat.

És un matí d’hivern esplèndit. Fa fred, però el dia és extraordinàriament clar. Ens trobem al pla de la Fe, al centre de la plaça hi ha la tomba de Macià, mirant al mar. Davant seu, mirant a Macià, la dels germans Badia.

Primer arriba la Mesa del Parlament, inclòs el PP. Després fa l’ofrena “el govern”, inclòs en Montilla. Allà, davant nostre, el triumvirat de perdedors, Montilla, Carod i Saura. La seva imatge és penosa. Al Montilla li foten un micro perquè pugui adreçar unes paraules no se sap a qui. Suposo que al periodistes.

Parla i de fet no diu res. Fa uns dies que ha començat, Doña Manolita, a fer aquest discurset nauseabund com per a autoproclamar-se hereu de Macià, del que representa Macià. Em venen arcades, però em continc. Mentre parla, em situo davant la tomba dels germans Badia, amb una estelada gravada sobre la llosa. I aixeco els ulls cap a l’horitzó, nítid, sobre el port i, a la meva dreta, sobre tota la plana del Llobregat. El vaig sentint de fons, com una tortura. Noto com se m’estan tensant les venes.

Em venen ganes de girar-me i cridar-li “vols callar!”. Admeto que, dissortadament, com a president de la Generalitat en Montilla pugi fins on som i faci el paripé, però no admeto que em vulgui fer discursets. Fins aquí podíem arribar. En Saura, com sempre, sembla així com a absent. No sé si ens mira criminalitzant-nos o simplement bada. En Carod intenta posar un gest sever, però està fent el panoli, se li nota. Està content de la foto, no sé si deu pensar “l’estadista”, però sentint aquella veueta que té al seu costat dient barbaritats vull pensar que hi ha alguna cosa en el seu interior que se li regira. Potser no, probablement no. És més, acabo pensant que fins i tot n’està orgullós. El meu germà m’apunta “creus que la Morsa li ha escrit el discurset a Doña Manolita?”. No ho sé.

En Montilla continua parlant, no sé què diu d’en Macià i la cohesió social. Fa dies que ho diu. Lamento no haver portat l’estelada, m’hi hagués acostat, un cop acabades les tonteries que ha dit, per dir-li si sabia alguna cosa d’aquella bandera. Per a preguntar-li, només, si sap de qui és obra, què representa i perquè ho representa.

Llavors penso en les seves penúltimes declaracions “m’agrada molt la cançó Mediterraneo, de Lluís Llach, penso que explica moltes coses”. No sé si tantes com tu ens expliques, Montilla, amb aquestes imbecilitats.

Però tot és el mateix, la perversió de tot, la manipulació de tot, el màrqueting, la farsa, la impostura.

És aquesta dimensió immoral a la que, sense adonar-nos-en, hem arribat. I on ens hem instal·lat. En Montilla va a Berga i a l’hora d’escriure una dedicatòria al llibre d’honor de la ciutat, treu la xuleta i molt disciplinadament comença a copiar. No sap ni què està escrivint, però és el que li han donat. Un altre dia, en una visita oficial a un altre poble, l’alcalde el convida a signar al llibre d’honor, i aquesta cosa que fa de president de la Generalitat es gira cap als seus, amb el rostre irritat i els hi escup “això no estava previst!”, com aquell que demana caps.

Un altre dia li preparen una resposta sobre la Nova Cançó, i li han dit potser alguna cosa del Serrat i del Llach. “Digues Mediterraneo”, perquè és del Serrat i en castellà, i després alguna cosa del Llach. I l’home es fot un lio i com que no sap res, diu que Mediterraneo és del Llach. A ell què collons l’importa això? Si no ho ha viscut! Sap que Serrat és dels seus, però probablement ni coneix res del Serrat d’aquella època, ell s’incorpora quan canta allò de “hoy puede ser un gran día”.

Llavors, a finals d’any 2009, que es commemoren els 150 anys del naixement d’en Macià, algun assessor cau en la història que la Generalitat no ha fet res. Ha fet el pena, l’autèntic i miserable pena. I es treuen de la màniga aquest discurset, i li fan dir que “es proclama continuador de l’obra de Macià”. I tot aquest rotllo de la cohesió, i no sé què més de la Catalunya democràtica, etc, etc.

I llavors és quan penses que no pot ser. Que el llenguatge, les piruetes polítiques, el fonambolisme del màrqueting polític no pot convertir el nostre país, les nostres institucions, els nostres símbols, en una bagatela de top manta a la Plaça Sant Jaume.

Mira, Montilla, Doña Manolita o Tío Pepe, m’és igual… no tens vergonya. Aquest, reconec, és un dels teus atributs, no tenir vergonya. S’ha de ser molt barrut, per tenir tan poca vergonya. I tu no la tens. Però ens en fas passar, i molta.

No has entès res. Ni tu ni cap dels teus, ni aquesta mòmia amb bigoti que posa cara severa al teu costat. Tu no ets continuador de res del que hagi fet Macià. Tu, amb Macià, l’únic que tens en comú és la primera inicial del cognom. Aquí s’han acabat les continuacions, les obres i tot el que vulguis.

I si Macià hagués estat aquí avui, dia de Nadal, potser hagués estat el primer en abraonar-se a sobre teu per a fotre’t un parell de calvots. Perquè no hi ha res pitjor per a un mite com Macià, per a algú que ho va donar tot i que ho va sacrificar tot en la lluita per un somni, la llibertat de Catalunya, i per qualsevol mitjà, que aquests discursets de farsant.

Què en penses, Montilla, d’Estat Català? Què en penses dels discursos i l’acció d’en Macià, del nostre cabdill separatista, íntegre? Si no n’has llegit ni un, miserable, i ens vens a fer discursets.

Tu, Montilla, tu i els teus, no heu fet res en la vostra puta vida. Medrar, conspirar, fer el gàngster. Això és tot. No heu tingut cap somni, cap anhel, cap esperança de llibertat per a aquest poble, per a Catalunya, tot el contrari, el vostre somni és Espanya, i punt.

No heu entès mai res. Bé, sí que ho heu entès, els qui no han entès res són els qui us han donat la Generalitat a vosaltres. Vosaltres heu entès que la Generalitat era el poder, l’autonomia és la mateixa essència, perquè el vostre somni i realitat és Espanya. I l’únic anhel és l’encaix de Catalunya a Espanya.

Sap molt de greu que qui hagi fet possible que estigueu executant el vostre somni, contrari a la memòria, el pensament i l’acció de Macià, hagin estat justament les persones que en mala hora van heretar les sigles de l’històric partit fundat per Macià.

Però Macià no va entendre mai ni la Generalitat ni l'autonomia com el seu somni, sinó com una etapa. El somni de Macià, els seus anhels, la seva política són una altra. I ja ho saps, tot i la teva ignorància, ja ho saps, això.

Però heu pogut bastir un imperi mediàtic i de control dels mecanismes del poder inimaginable, que fa que pogueu dir totes les barbaritats que volgueu… i que no passi res.

El meu germà se m’acosta, em fot un toc amb el colze i em pregunta “ei, què et passa? T’has quedat com a absent.” Li dic que sí, que són coses meves. Ja estan desmuntant els micros des dels que ha parlat en Montilla. Continuo davant la tomba dels germans Badia.

Poso la mà a sobre de la seva tomba i miro la tomba d’en Macià. Estan davant pel davant. Em recorre el cos com un calfred, i penso que no és cap casualitat. Que hi són, com hi van ser sempre, al costat de Macià, vetllant per ell, vetllant per la seva obra, vetllant per les seves idees.

Macià és immortal. Les idees de Macià també ho són, el seu somni d’una Catalunya lliure també ho és. Però sempre han necessitat qui les defensi. Per això van matar els germans Badia. Perquè eren qui les defensaven, en la seva integritat, en el seu fidel concepte. Per això els van matar.

Per això és tan o més important retre homenatge als germans Badia i reivindicar la seva figura, que fer-ho amb Macià. Macià i les seves idees i exemple patriòtic ja formen part de nosaltres, dels mites del nostre poble. Però a la llibertat no hi arribarem només amb els mites, els mites requereixen de patriotes que perpetuïn el seu exemple i la seva obra, que li donin sentit en el dia a dia, picant la pedra, perquè així el somni esdevingui realitat.

Per això els van matar. L’assassinat dels germans Badia esdevé així l’episodi més trascendent de l’independentisme contemporani. Una mort que es reprodueix en totes les traïcions que patim, fins i tot –com els germans Badia- dels “teus” (les pitjors i més doloroses -creieu-me, sé de què parlo...), en totes les covardies, en totes les conspiracions, en totes les mesquineses.

Per això és més important que mai que agafem el seu testimoni, reivindiquem el seu exemple i recordem el seu martiri. Els Germans Badia som tots els que des de la dignitat personal i el coratge, generació rere generació, treballem i lluitem per fer realitat el nostre somni, el somni de Macià: una Catalunya lliure i pròspera.

Macià i Germans Badia són una mateixa cosa. I encara avui es miren i es vetllen, davant pel davant, des de les seves tombes flamejants

Visca la terra, mori el mal govern!