Ernest Maragall dixit que el país està “fatigat” de tripartit. Quanta raó! El problema que té l’home és que es fot un lio, s’oblida que és conseller d’aquest govern que provoca fatiga, després li recorden, després demana perdó i diu endavant… i s’acaba fent la foto amb en Montilla després de presentar una dimissió que tampoc ho és i que no el cessin perquè no el volien cessar.
“Y también un par de huevos duros”
El cert és que malgrat el nou ridícul, en Maragall té raó: el país està fatigat, esgotat, de tripartit. Ell diu, afegeix (evidentment per a desmenir-ho posteriorment malgrat haver-ho escrit), que és perquè el tripartit no té projecte de país. I també és cert.
Però és que hi ha moltes més coses. El país està fatigat del tripartit en genèric, però n’està fins als collons de les seves tonteries. Perquè per més que el problema de fons sigui l’absència de cap projecte de país (els sociates sí el tenen, Espanya), el que ha acabat ficant el país “al borde de un ataque de nervios” és, entre d’altres coses, les polítiques que desplega, és a dir, les tonteries que converteix en “polítiques”.
L’última ha estat aquest joc de prestigitador de circ de barri de les vegueries. Quin desastre, Déu meu!
A veure si ens aclarim. Les vegueries han estat una reivindicació històrica del catalanisme per a organitzar l’administració supramunicipal des d’un punt de vista territorial.
Com a reivindicació històrica del catalanisme, tots l’hem respectada. El que no sé és si tothom ha entès perquè es reivindicava. Quan s'encomana al geògraf Pau Vila l’estudi d’una possible ordenació territorial de Catalunya per a un millor govern, d’acord a la realitat del territori i que superi la imposada administració “provincial” d’un estat centralista, es fa una proposta teòrica. Aquesta proposta parteix del municipi com a organització local bàsica, i estableix dos nivells supramunicipals: la comarca i la vegueria. En Pau Vila estableix els límits comarcals.
És antològica, absolutament admirable, la ciència que a aquesta empresa hi va aportar el gran geògraf. Va establir una sèrie de tècniques i condicionants, criteris, que el permetien establir aquests límits supramunicipals. I així va fer la seva proposta, una proposta que partia de la tradició catalana i establia una ordenació a partir de la consideració d’una sèrie de criteris de caràcter cultural, econòmic, fluxes i xarxes de comunicació, etc. I el resultat havia de ser un model d’ordenació territorial eficaç i eficient.
Però aquest model d’ordenació no va tenir mai l’oportunitat de ser posat en pràctica. El municipi i la província van continuar essent, en la llarga nit del franquisme, els ens locals de referència a Catalunya. En el tardo-franquisme s’hi incorpora la “Corporació Metropolitana de Barcelona”, amb l’objectiu de coordinar millor les polítiques dels municipis d’aquesta conurbació que havia experimentat un creixement brutal des dels anys 60.
La fi del franquisme i la restauració de la Generalitat va comportar que es poguessin tornar a exercir competències en l’àmbit de l’ordenació territorial. I el govern de Convergència, sense consens majoritari, va emprendre aquesta ordenació. El més destacat va ser que se suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona (que Pasqual Maragall havia volgut convertir en un contrapoder a la Generalitat, fins i tot cercant himne i bandera pròpies!), i s’establien les comarques –consells comarcals-, com a ens de coordinació supramunicipal. Així es va dissenyar l’actual mapa comarcal, i es creen aquests ens político-administratius dels Consells Comarcals.
El projecte convergent s’acabava, de manera efectiva, executiva, en aquestes dues mesures. Dramàticament –en termes d’eficàcia en la gestió pública- havien quedat problemes molt greus per resoldre:
- no es podien fer desaparèixer les diputacions –no es podia alterar l’ordenació provincial-,
- la nova estructura supramunicipal se sobreposava a la preexistent, sense poder-la substituir
- les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona van iniciar un cert procés de “buidatge competencial” a favor dels consells comarcals, però la Diputació de Barcelona es va blindar definitivament i va esdevenir aquest monstre que és actualment, un monstre amb un pressupost brutal, absolutament mancat de controls democràtics, i que és una veritable cova d’ali-baba i els buròcrates que volgueu.
- Les vegueries quedaven com a simple quimera
- Es reivindicava una “esotèrica” província única, com a solució –fatal- per a la superació de la imposició ordenadora constitucional.
El resultat d’aquestes polítiques és un dels majors “fiascos” de l’autogovern a Catalunya. Un autèntic desastre. Sense paliatius. Es van multiplicar les administracions, els càrrecs, les burocràcies, es van incrementar les administracions mancades de control directe per part dels electors, etc.
Es creen noves administracions i no se’n suprimeix cap: un desastre.
Hem arrossegat aquesta situació fins als nostres dies. Els vicis, les males pràctiques, el nepotisme, el descontrol, s’han estès als consells comarcals i a les diputacions, de manera que ara hem de mantenir el doble d’estructures supramunicipals per al mateix nivell de prestació de serveis –o inferior, perquè l’estructura és més ineficient, consumeix recursos en ella mateixa enlloc d’abocar-los a la prestació als ciutadans-… i tot per un capteniment polític, si voleu romàntic, però absolutament demencial.
I arribats aquí, amb els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions provincials i la Generalitat… amb una despesa pública i un increment de funcionaris absolutament aberrants, al tripartit no se li acut cap altra cosa que voler implantar les vegueries. UNA ALTRA ADMINISTRACIÓ SENSE SUPRIMIR-NE CAP ALTRA!!!!!
És realment de bojos.
No hi ha per on agafar-ho. No hi ha ningú que es pugui creure que no incrementarà la despesa, o que contribuïrà a l’eficàcia administrativa en la prestació dels serveis. MENTIDA! Tot és un pur bla-bla-bla.
No es poden suprimir les províncies, ni les diputacions. Què volem fer? Canviar-los-hi el nom? Tot aquest embolic és perquè a Espanya puguin dir que hi ha províncies i nosaltres diguem que tenim vegueries? Tot és per a agafar la diputació provincial de TGN i dividir-la en dos, TGN i Terres de l’Ebre? És això???
No és possible cap política d’ordenació territorial que “millori” l’actual situació sense competències plenes (PLENES!) en aquesta ordenació del territori. Enganyar al personal amb aquest trilerisme d’ara canvio de nom, i me n’emporto una, i passo la competència d’aquí a l’òrgan d’allà i faig que aquest que ho feia ara faci això altre, i me n’emporto tres, i…. TATXIN!!!! TORNO A CREAR LA CORPORACIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA!!!!!
Osti tu, sembla un malson!!!!
Mireu, tripis, no toqueu res!!!! No us poseu ara romàntics, no us agafi ara aquest rampell gairebé medievalista de les vegueries!!!
D’entrada, en una època de crisi tan brutal com la que patim, en la que estem instal·lats, totes aquestes coses, que consumeixen tants recursos i que inevitablement generen més despesa… s’han d’aparcar. Però si només hauríem d’estar pensant en com es pot reduir la despesa pública, com es poden aprimar les administracions!!!!!
De sortida, em sembla molt lloable que volguem fer realitat aquells somnis de fa un segle de tenir una ordenació territorial pròpia. Però ja hem vist que no podem, que per ara estem lligats al tema provincial! Si volem reordenar, comencem l’ordenació pels fonaments, no pels guarniments, collons!
I pel mig, algú creu encara que aquella ordenació territorial establerta per Pau Vila patejant-se tot el territori, tots els pobles… resisteix, en termes d’eficàcia i eficiència administrativa, en termes de bon govern, l’actual realitat d’una societat altament tecnificada, instal·lada en l’ús massiu de les noves tecnolgies, de l’e-administració, etc, etc.????
Els paràmetres amb els que fa un segle es van establir comarques i vegueries no tenen res a veure, en l’actualitat, amb els paràmetres del bon govern, d’una gestió pública eficaç i eficient.
Les realitats socials, culturals, de pertinença… no poden estar vinculades, en cap cas, a una ordenació territorial administrativa, per a la gestió pública. Una cosa és el nostre mapa sentimental i una altra cosa és el nostre mapa administratiu i organitzatiu. I està clar que les províncies tampoc són el nostre, però ja que no podem acabar amb elles, com a mínim no ho fem més complicat, no empitjorem les coses! I menys en temps de crisis!!!! No anem creant múltiples administracions!!!! No prenem el pèl als ciutadans!!! No canviem cromos medievalistes de vegueries per cromos tardo-franquistes de corporacions metropolitanes!!!!
És que és de bojos!
“Y también un par de huevos duros”
El cert és que malgrat el nou ridícul, en Maragall té raó: el país està fatigat, esgotat, de tripartit. Ell diu, afegeix (evidentment per a desmenir-ho posteriorment malgrat haver-ho escrit), que és perquè el tripartit no té projecte de país. I també és cert.
Però és que hi ha moltes més coses. El país està fatigat del tripartit en genèric, però n’està fins als collons de les seves tonteries. Perquè per més que el problema de fons sigui l’absència de cap projecte de país (els sociates sí el tenen, Espanya), el que ha acabat ficant el país “al borde de un ataque de nervios” és, entre d’altres coses, les polítiques que desplega, és a dir, les tonteries que converteix en “polítiques”.
L’última ha estat aquest joc de prestigitador de circ de barri de les vegueries. Quin desastre, Déu meu!
A veure si ens aclarim. Les vegueries han estat una reivindicació històrica del catalanisme per a organitzar l’administració supramunicipal des d’un punt de vista territorial.
Com a reivindicació històrica del catalanisme, tots l’hem respectada. El que no sé és si tothom ha entès perquè es reivindicava. Quan s'encomana al geògraf Pau Vila l’estudi d’una possible ordenació territorial de Catalunya per a un millor govern, d’acord a la realitat del territori i que superi la imposada administració “provincial” d’un estat centralista, es fa una proposta teòrica. Aquesta proposta parteix del municipi com a organització local bàsica, i estableix dos nivells supramunicipals: la comarca i la vegueria. En Pau Vila estableix els límits comarcals.
És antològica, absolutament admirable, la ciència que a aquesta empresa hi va aportar el gran geògraf. Va establir una sèrie de tècniques i condicionants, criteris, que el permetien establir aquests límits supramunicipals. I així va fer la seva proposta, una proposta que partia de la tradició catalana i establia una ordenació a partir de la consideració d’una sèrie de criteris de caràcter cultural, econòmic, fluxes i xarxes de comunicació, etc. I el resultat havia de ser un model d’ordenació territorial eficaç i eficient.
Però aquest model d’ordenació no va tenir mai l’oportunitat de ser posat en pràctica. El municipi i la província van continuar essent, en la llarga nit del franquisme, els ens locals de referència a Catalunya. En el tardo-franquisme s’hi incorpora la “Corporació Metropolitana de Barcelona”, amb l’objectiu de coordinar millor les polítiques dels municipis d’aquesta conurbació que havia experimentat un creixement brutal des dels anys 60.
La fi del franquisme i la restauració de la Generalitat va comportar que es poguessin tornar a exercir competències en l’àmbit de l’ordenació territorial. I el govern de Convergència, sense consens majoritari, va emprendre aquesta ordenació. El més destacat va ser que se suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona (que Pasqual Maragall havia volgut convertir en un contrapoder a la Generalitat, fins i tot cercant himne i bandera pròpies!), i s’establien les comarques –consells comarcals-, com a ens de coordinació supramunicipal. Així es va dissenyar l’actual mapa comarcal, i es creen aquests ens político-administratius dels Consells Comarcals.
El projecte convergent s’acabava, de manera efectiva, executiva, en aquestes dues mesures. Dramàticament –en termes d’eficàcia en la gestió pública- havien quedat problemes molt greus per resoldre:
- no es podien fer desaparèixer les diputacions –no es podia alterar l’ordenació provincial-,
- la nova estructura supramunicipal se sobreposava a la preexistent, sense poder-la substituir
- les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona van iniciar un cert procés de “buidatge competencial” a favor dels consells comarcals, però la Diputació de Barcelona es va blindar definitivament i va esdevenir aquest monstre que és actualment, un monstre amb un pressupost brutal, absolutament mancat de controls democràtics, i que és una veritable cova d’ali-baba i els buròcrates que volgueu.
- Les vegueries quedaven com a simple quimera
- Es reivindicava una “esotèrica” província única, com a solució –fatal- per a la superació de la imposició ordenadora constitucional.
El resultat d’aquestes polítiques és un dels majors “fiascos” de l’autogovern a Catalunya. Un autèntic desastre. Sense paliatius. Es van multiplicar les administracions, els càrrecs, les burocràcies, es van incrementar les administracions mancades de control directe per part dels electors, etc.
Es creen noves administracions i no se’n suprimeix cap: un desastre.
Hem arrossegat aquesta situació fins als nostres dies. Els vicis, les males pràctiques, el nepotisme, el descontrol, s’han estès als consells comarcals i a les diputacions, de manera que ara hem de mantenir el doble d’estructures supramunicipals per al mateix nivell de prestació de serveis –o inferior, perquè l’estructura és més ineficient, consumeix recursos en ella mateixa enlloc d’abocar-los a la prestació als ciutadans-… i tot per un capteniment polític, si voleu romàntic, però absolutament demencial.
I arribats aquí, amb els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions provincials i la Generalitat… amb una despesa pública i un increment de funcionaris absolutament aberrants, al tripartit no se li acut cap altra cosa que voler implantar les vegueries. UNA ALTRA ADMINISTRACIÓ SENSE SUPRIMIR-NE CAP ALTRA!!!!!
És realment de bojos.
No hi ha per on agafar-ho. No hi ha ningú que es pugui creure que no incrementarà la despesa, o que contribuïrà a l’eficàcia administrativa en la prestació dels serveis. MENTIDA! Tot és un pur bla-bla-bla.
No es poden suprimir les províncies, ni les diputacions. Què volem fer? Canviar-los-hi el nom? Tot aquest embolic és perquè a Espanya puguin dir que hi ha províncies i nosaltres diguem que tenim vegueries? Tot és per a agafar la diputació provincial de TGN i dividir-la en dos, TGN i Terres de l’Ebre? És això???
No és possible cap política d’ordenació territorial que “millori” l’actual situació sense competències plenes (PLENES!) en aquesta ordenació del territori. Enganyar al personal amb aquest trilerisme d’ara canvio de nom, i me n’emporto una, i passo la competència d’aquí a l’òrgan d’allà i faig que aquest que ho feia ara faci això altre, i me n’emporto tres, i…. TATXIN!!!! TORNO A CREAR LA CORPORACIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA!!!!!
Osti tu, sembla un malson!!!!
Mireu, tripis, no toqueu res!!!! No us poseu ara romàntics, no us agafi ara aquest rampell gairebé medievalista de les vegueries!!!
D’entrada, en una època de crisi tan brutal com la que patim, en la que estem instal·lats, totes aquestes coses, que consumeixen tants recursos i que inevitablement generen més despesa… s’han d’aparcar. Però si només hauríem d’estar pensant en com es pot reduir la despesa pública, com es poden aprimar les administracions!!!!!
De sortida, em sembla molt lloable que volguem fer realitat aquells somnis de fa un segle de tenir una ordenació territorial pròpia. Però ja hem vist que no podem, que per ara estem lligats al tema provincial! Si volem reordenar, comencem l’ordenació pels fonaments, no pels guarniments, collons!
I pel mig, algú creu encara que aquella ordenació territorial establerta per Pau Vila patejant-se tot el territori, tots els pobles… resisteix, en termes d’eficàcia i eficiència administrativa, en termes de bon govern, l’actual realitat d’una societat altament tecnificada, instal·lada en l’ús massiu de les noves tecnolgies, de l’e-administració, etc, etc.????
Els paràmetres amb els que fa un segle es van establir comarques i vegueries no tenen res a veure, en l’actualitat, amb els paràmetres del bon govern, d’una gestió pública eficaç i eficient.
Les realitats socials, culturals, de pertinença… no poden estar vinculades, en cap cas, a una ordenació territorial administrativa, per a la gestió pública. Una cosa és el nostre mapa sentimental i una altra cosa és el nostre mapa administratiu i organitzatiu. I està clar que les províncies tampoc són el nostre, però ja que no podem acabar amb elles, com a mínim no ho fem més complicat, no empitjorem les coses! I menys en temps de crisis!!!! No anem creant múltiples administracions!!!! No prenem el pèl als ciutadans!!! No canviem cromos medievalistes de vegueries per cromos tardo-franquistes de corporacions metropolitanes!!!!
És que és de bojos!
És molt sensat tot el que dius, de que la despesa. Hauríem d'aparcar això de les vegueries per quan tinguem competències plenes. Quan siguem independents ja farem les divisions que creguem més oportunes. Mentrestant, tot és anar perdent el temps i començar la casa per la teulada.
ResponEliminaNomés se m'acut un comentari: AMEN! (amb majùscules).
ResponEliminaNo oblidem, a més, que el que es vol fer a la Val d'Aran és una aberració... Sigui rendible o no a nivell econòmic, per dignitat no se'ls pot voler posar dins d'una altra vegueria...
ResponEliminaBé, molt bé, Elies.
ResponEliminaJo afegiria, com a matissos:
a)- El 1981 el Parlament e Catalunya aprovà, per majoria nacionalista CiU/ERC i suport del PSuc, la llei catalana de buidatge i desaparició de les 4 diputacions. (tal com se'n havia parlat tots els anys del tardofranquisme i de la trasició entre les forces democràtiques). Però, ai las, el Constitucional s'ho va carregar gairebé tot, el que era fonamental i el que era menys important.
D'aci, d'aquest affaire, va neixer realment(confessions Jordi Pujol en les seves Memòries) la necessitat d'un Consell Consultiu propi adscrit a la Generalitat per assegurar la correcta redacció de les lleis catalanes i evitar desfets jurídiques com aquella.
I el segon matís es que, compte, i cal recordar-ho sempre, a Madrid, a les Illes, a Rioja, a Cantàbria, a Múrcia, a Asturies NO HI HA diputacions provincials, que van ser assumides íntegrament pels governs autonòmics correspoents.
LA Constitucion permet la desaparició a les "comunitats uniprovincials" i no a les "pluriprovincials"?? No es un tema menor, ni molt menys. No sona a discriminació? D'ací venia, entre altres coses, la idea de a "provincia única" per a poder assumir totes les diputacions i fer-les desapareixer, i, després, retornar al territori (consells comarcals aleshores,) competències i recursos.
Es el clàssic joc espanyol revestit, falsament, d'argumentari jurídic "constitucional". Això de la "provincia única" no es descabellat, si algun gobierno espanyol es veies obligat a donar-li suport. (el tema dels senadors, les circumscripcions electorals,etc.).
El nús són els recursos, la seva aplicació real al territori i als municipis i de manera no sectària i les prioritats d'aplicació.
I en això, els socialistes d'ara i de sempre, i els iniciatius d'ara, mai hi donaran el mes minim suport. Son els seus més preuats "caladeros" de xollos,canongies, càrrecs i subvencions .
Fer les vegueries sense abordar les diputacions i/o les provincies és una rucada més dels desgovernants tripis que patim.
Cordialment,
Andreu
Un 10 al teu post Elies, i un 10 al teu comentari, Andreu.
ResponEliminaUn 10 a l'Andreu també...
ResponEliminade fet Vila va fer el mapa comarcal a carro i prenent com a criteri en quins pobles s'anava a mercat... això és vàlit encara?
Penso que el post qüasi que es pot extendre al conjunt de l'organització pública que desitgem... però un cop s'ha creat el monstre aquest no sap més que creixer ja...