dissabte, 27 de juny del 2009

Mariachisme 1000 (o 2000), Northern soul la lluna


Finalment no he anat a la mani mariachi ni a prendre el sol a la terrassa. Hem estat fent birres i política amb EiP. Entre pistolers cibernètics la sintonia política és fàcil.

Això de l’Acte de Sobirania, ara sí que crec que es deia així la mariachada, ha aplegat una xifra variable d’assistents, uns 1.000 (o 2.000) segons Vilaweb, i segons també em diuen el meu germà i la meva mare, que sí que hi han anat.

Diuen les cròniques, a més, que s’ha escridassat als diputats que han sortit a rebre la convocatòria.

Mireu, què voleu que us digui. Tant de bo haguessin estat els 20.000 que dèien volien convocar. De debò. Que jo no m’hi sentís implicat no vol dir que no me n’hagués alegrat –i sorprès, és clar- que hi hagués hagut 20.000 patriotes que decidissin mobilitzar-se fins i tot en una cosa com aquesta.

Apa, doncs ara ja està. Com dèia Zutzwang en un magnífic comentari al meu post anterior: “Es hora de concentrar les forces en allò que pot ser efectiu. Si una manifestació de quasi un milió de persones no va aconseguir canviar absolutament res, no cal que ens hi escarrassem més. Ja només cal preparar la batalla definitiva. L'objectiu : una candidatura independentista guanyadora!”

Perfecte, no es pot dir més clar ni amb menys paraules. Realment un comentari espectacular, per a emmarcar.

Mireu, quantes signatures més volem recollir per anar fent? Jo vaig participar molt activament en la campanya pro-seleccions catalanes que va arribar a recollir més de 600.000 signatures! I què? Res. Estic cansat de fer el mariachi. Ara cap aquí, ara cap allà, ara signa aquí, ara signa allà, ara afegeix-te a aquesta causa, ara afegeix-te a aquesta altra (la caca aquesta que diu el gran Dessmond rebem contínuament via Facebook, hororós!).

Ara, avui, escridassen als diputats, pobres, que han tingut com a mínim la deferència, el gest, d’aparèixer, de donar la cara. Això no té cap sentit. Sobretot quan s’ha callat com uns putes en tot aquest temps. Ara ens posem esplèndits? Després que Esquerra porti practicant l’entreguisme als espanyolistes durant més de 6 anys? Ara ens fem els ofesos? però si fa molt temps ja que els hauríem d'haver escopit pel carrer. Ara ens posem esplèndits i ens mostrem atònits?

Però és que a més a més, a què estem jugant? Quina tonteria és això de la ILP? I ho dic així de clar perquè ja ho vaig dir en el seu moment. Aquesta proposta era una autèntica tonteria. Em sap greu per molta gent que hi ha estat al darrere i que m’estimo molt. Però això era una autèntica tonteria.

Al magnífic llibre “L’art de la guerra”, del general xinès Sun Tzu, escrit sobre el 400 adC, i ara ho cito de memòria, diu que el mal general no és qui perd una batalla, sinó qui envia les seves tropes a una guerra perduda.

I la batalla de la ILP estava perduda d’antuvi. A la mesa del parlament, al TSJC, al govern espanyol. Què més dóna? Ara surt el gran Ausàs, aquest que ha anat de derrota en derrota fins a la conselleria final, i diu que amb la nova llei de consultes això s’arreglarà. I una merda! Però com ens poden prendre per imbècils d’aquesta manera?

Seria interessant que tots plegats deixéssim d’autoenganyar-nos i, encara més, d’enganyar o intentar enganyar el personal. I això va per l’Ausàs, evidentment, però també pels promotors de la ILP.

Què volíem? Fer això tan marxista de “fer entrar en contradicció”. Era això? Que la cambra decidís el que no podia i que després això es parés a un puto jutjat o al govern espanyol? És això? Estètica?

Perquè pel que fa a continguts, jo sí que estic flipant de veure les cares de sorpresa que tot plegat ha implicat. Collons! Però és que ens estem tornant bojos? És que els barrets de mariachis són una mena de burka que impedeix veure el que està passant cada dia? Ara ens fem els sorpresos? Ara descobrim aquesta Esquerra mamporrera dels sociates, aquests traïdors capaços de donar la Generalitat al PSOE? Ara descobrim CiU i el seu cagadubtisme i altres cagamentes?

Doncs bé, aquí ho tenim, Mariachis 1000 (o 2000), Northern Soul la lluna.

Perquè si anem mirant al terra permanentment, si anem amb les nostres cosetes, amb els milers de fulls de signatures, amb el recompte de taüts, enterrats i proclamats, amb el lliri a la mà, amb la cosa aquesta tan mariachi de cantar-nos lo guapos que som i després al desamor (això als mariachis se’ls hi dona la mar de bé, és el gran tema del seu repertori), doncs aquest és el resultat. Tan previsible com letal per a les aspiracions del nostre país.

Per això jo, ja ahir, apostava per la lluna. Sí senyors. Volem la lluna. I no volem res més. I no em vull entretenir amb res més. Prou plataformes, prou signatures, prou proclames, prou manifestos, prou matisació, prou espectacle mariachi!!!!

Volem la lluna. Només volem la lluna. Volem els nostres somnis. Volem la nostra llibertat. Vull una candidatura independentista guanyadora, i de gent normal, d’aquesta gent que no ens volem passar la vida demanant perdó per existir o d’estar recollint signatures per fer veure que existim.

Avui, Mariachis 1000 (o 2000), Northern Soul la lluna.

Visca el somni! Visca la terra! Som-hi!

divendres, 26 de juny del 2009

Northern soul vs mariachis


Hem passat tota la tarda-nit de divendres tancats al bar escoltant Northern soul. Tot plegat només ha pujat 10 euros per càpita i he perdut el compte de les birres. Però tinc una fantàstica sensació d’alegria, sí, aquell puntet, je je je. El pitjor de tot és que m'ha passat el temps sense adonar-me'n, i no he pogut acudir a una cita amb una parella d'amics. Sorry. En el fons estava treballant pel país...

Quan he arribat a casa he començat el repertori amb The Golden Torch, The Northern Soul Story, vol.2 . I en la número 3 arriba el gran, l’incomperable, Major Lance, amb Investigate. Arrenca la percussió, el baix, i les trompetes… i no pots parar quiet. I hi ha com una contorsió interna, com una contorsió de l’ànima, que s’arrenca a ballar mentre el cos s’enfila com una sargantana per les notes.

Em sedueix la música Northern soul, m’atrapa. Gràcies, Super, per fer-me-la descobrir. M’agrada la seva història de revolta, de trencar amb l’establishment, de rebel·lar-se contra els grans segells i recuperar o descobrir els segells petits, al marge dels circuïts, de les multinacionals, etc. M’agrada l’hedonisme de les llargues nits, fins a la sortida del sol, escoltant i ballant bona música. M’agrada la gent que s’espavila. M’agrada la gent que no s'ho creu i que no segueix consignes. Millor al sol i al soul, je je je.

Contrasta això amb les avorridíssimes històries dels nostres mariachis. Històries tan previsibles com monòtones. Sempre aquest to ensopit, amb aquell punt dramàtic. Sempre tan sobreactuats…

Aquest país enguany ha descobert la fantàstica sensació de sentir-se guanyador amb el Barça. Finalment l’estil desacomplexat i guanyador s’ha imposat. Finalment els covards van ser escombrats i la llum, l’alegria pel joc i per cercar sempre la victòria, es van acabar imposant.

Això és el que reclamem, bé, reclamo. No submissió. Esperit lliure. Anar a guanyar, sentir-nos guanyadors, saber que podem guanyar. Transgredir.

Prou mariachis! Visca el Northern Soul! Visca el ritme! Visca l’alegria!

Visca la terra, mori el mal govern!

Visca natres!

PS: per cert, no m'ho puc callar: tot i que em sembla que Reagrupament dóna suport -com a mínim ho tenen anunciat al web- a la cosa aquesta de demà d'Acte de sobirania o no sé com collons li diuen, jo la veritat és que m'avorreix molt tot aquest discurset i aquesta cançó de l'enfadós, uf! em canso només de pensar-hi. Potser hi vaig, per allò que si s'ha de fer merder, es fa. Però potser faig un acte de sobirania personal, i em poso a prendre el sol a la terrassa, faig una mica de peses, em remullo amb la manguera i escolto més Northern Soul mentre em prenc una cerveseta i m'acabo clapant a l'hamaca, mmm....

A per la independència, a sac i de cap. Prou victimisme! Canta y no llores!!!!

N'estic fins als pebrots de signatures, signaturetes, signaturotes i signapagaconsciències
(ja veureu com aquest post no agrada... o em genera, encara, més antipaties. Què hi farem!)

dijous, 25 de juny del 2009

Sopar amb Joan Carretero. Estrelles en moviment!


Avui hem sopat a BCN, convocats pel gran Dessmond, amb en Joan Carretero. Ha estat un sopar tranquil, en un cèntric hotel de BCN. Joan Carretero s’ha pogut esplaiar en l’explicació de les claus del projecte polític que encapçala i després hi ha hagut un molt animat debat sobre diferents aspectes d’aquest projecte.

En aquest sopar s’ha fet també la presentació pública de la nova etapa de Blocs amb estrella. S’ha repartit el manifest i hem animat tothom a formar-ne part, a tots els blocaires que hi havíem acudit.

Hi ha, però, una diferència molt gran i molt important en relació a la primera etapa de Blocs amb estrella. I no és només que abans estéssim donant suport a una opció dintre d’Esquerra. No ho és perquè continuem defensant les mateixes idees que aleshores.

La diferència fonamental és que molts dels bloggers que formem part de Blocs amb estrella ara hem passat a l’acció. Som estrelles en moviment.

Sovint s’ha acusat, amb injusta prepotència, als blocs de saber desproticar, però de no “treballar”. Aquesta enorme estupidesa no mereix la pena ni ser contestada. Molts dels bloggers tenim una llarguíssima trajectòria de militància. I molts d’altres no la tenen. Però tots sempre tenim el mateix dret a opinar sobre les coses que passen.

Els qui enraonen d’aquesta manera són els mateixos que pensen que per a progressar en un partit el que has de fer és escalfar cadira, és a dir, passar-te el dia al local. Això et fa progressar. No els falta raó, des del punt de vista que en això es basa la piràmide de les burocràcies internes dels partits, que ara controlen tota la vida política del país.

Per això Reagrupament és, també des d’aquest punt de vista “una altra cosa”. Avui hem compartit taula molts blocaires. Molts que ja estàvem a Blocs amb estrella. I molts dels que també hi estem ara.

Però molts dels que hi estem ara també estem implicats intensament en el projecte de Reagrupament. Ens hem convertit en estrelles en moviment. A molts dels diferents districtes de Barcelona en què s’està organitzant Reagrupament, hi ha bons companys i companyes blocaires al capdavant, o participant-hi de manera directa. I també arreu de Catalunya, a les diferents comarques o en diferents llocs de l’organització de Reagrupament, la presència blocaire és molt gran.

Això és brutal, és magnífic. Molts dels blocaires d’aquest país tenien bloc per a repetir les consignes del partit. Eren els blocs de consigna. Ara el procés és invers. Des dels blocs, però no perquè siguem blocaires, sinó perquè som patriotes compromesos, i en Reagrupament hem vist l’oportunitat de militar o tornar a militar activament, i ens hi hem posat.

És evident que correm un cert risc de convertir-nos nosaltres en allò tan criticat dels blocs de consigna. Però no ho crec. Una cosa és que expressem i traslladem el nostre entusiasme per aquest projecte, i una altra molt diferent és que ens convertim en blocs de consigna. Coneixent els companys amb qui estem construïnt aquest projecte, ho dubto moltíssim.

En tot cas, és un repte mantenir l’esperit de llibertat, l’esperit crític, i la militància activa. Però és que en el fons aquest és el repte i l’aposta de Reagrupament. Saber combinar, des de la llibertat, les diferents visions que coincideixen en dos grans objectius: l’assoliment de la independència i la regeneració política i democràtica.

Per això Reagrupament parla d’una proposta transversal, d’ampli espectre. Per això tots els companys que hem començat a treballar-hi ho fem des d’aquest respecte i compromís. Amb voluntat de crèixer. Amb voluntat de sumar. Amb voluntat de respecte a les diferents trajectòries i posicions polítiques, però que entenem aquests dos grans objectius com el gran motor de la nostra militància.

En Joan Carretero avui ha estat esplèndit. En Joan no és un gran mitinero. Però és una persona absolutament convincent i directa. I creïble.

I per a mi és un autèntic honor està al servei d’aquest projecte de Reagrupament que encapçala en Joan Carretero, i fer-ho al costat de molts i molts companys blocaires, que han decidit comprometre’s directament, treballar per fer realitat el projecte polític de Reagrupament. Un bon amic avui em deia que potser hauria de moderar el meu bloc, ara que em tornava a implica políticament amb aquesta intensitat. De cap manera. Si som una altra cosa és perquè sabem que tots som diferents, tenim les nostres idees, i la nostra manera d'expressar-les. I ens respectem. Sempre i quan, evidentment, no fem barbaritats. Però jo puc ser duríssim des d'aquest bloc, però no hi tenen cabuda les barbaritats. Només la denúncia. Dura, però la denúncia fonamentada. I en això continuaré inflexible. Si algun dia entrés en colisió amb alguna altra cosa, preferiria la meva llibertat. Però això, amb Reagrupament, no passarà.

Estic molt content de treballar amb tots vosaltres, de que també en aquesta “aventura” estiguem junts.

Visca la terra, mori el mal govern!
PS: problemes tècnics d'última hora, absolutament imprevistos, ens han impedit activar el portal de Blocs amb estrella avui dijous. Mirarem de tenir-los solucionats ràpidament. Gràcies a tots pel vostre compromís.

dimarts, 23 de juny del 2009

NOSALTRES SEMRE HEM ESTAT AQUÍ! (nou manifest de Blocs amb estrella!)


Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.


Països Catalans, 24 de juny del 2009

dijous, 18 de juny del 2009

CUCURRUCUCÚ... (calaix de sastre: Sostres, mossos i mariachis!!!)


Capvespre calurós a Barcelona. Hem fet una cervesa en una tranquil·la terrassa de BCN amb bona gent. Parlem de Reagrupament, i teixim complicitats. Avui Rcat té un acte important a Girona, al Teatre Municipal, amb capacitat per a més de 500 persones. A veure com anirà.

És gent influent. Queda clar la importància de ser Joan Carretero. Sense en Joan no seríem res, només bona voluntat. El prestigi de la figura d’en Joan Carretero, la seva credibilitat, la seva seriositat, és la diferència entre ser i no ser. Hi ha moltíssima gent més, però qui marca la diferència, qui permet que estem bastint aquest espectacular moviment és el compromís i el lideratge d’en Joan Carretero.

La gent té molta pressa per veure com es concreta tot plegat. Em sorprèn aquesta impaciència. Reagrupament està complint les fases previstes. No fa ni un mes que ens hem posat en marxa com a nou projecte. Ara és el moment de recollir i d’aplegar el màxim nombre d’adhesions. De ser presents a tot el territori, i d’organitzar-nos. Ho estem fent des de zero.

Més endavant ja arribarà el moment que tots plegats ens trobem i escollim una direcció, i es faci visible el lideratge coral del projecte –que hi és i hi serà- etc. Per ara el que ens toca és crèixer, crèixer, crèixer… i organitzar-nos, dotar-nos dels instruments bàsics per a funcionar. I tot això s’està fent, i s’està fent molt bé. En Joan Carretero és un autèntic mestre en la gestió dels tempos polítics. Cada cosa al seu moment.

L’altre dia en Sostres titulava el seu article a l’Avui com “el nou bipartidisme”. I definitivament assenyalava el que ja veu gairebé tothom, que Reagrupament està ocupant un amplíssim espai social i polític, i que aquest espai no és el convergent. L’article enterrava les expectatives que l’autor havia establert amb en Puigcercós entre gintònics al Tirsa. I en Sostres és lacònic i contundent: qui vulgui votar independentisme sense embuts ha de votar Reagrupament.

Aquesta setmana hi ha hagut, també, dos fets que no tenen cap conexió però que assenyalen clarament la decadència del nostre país. El primer ha estat el vergonyós, patètic i provincià espectacle de la inauguració de la T1. Ha estat lamentable. Només alguns articulistes han sapigut i han tingut el coratge per a dir les coses pel seu nom. L’espectacle nauseabund de submissió que va representar, i l’espectacle patètic de la majoria de mitjans de comunicació són dels que costa d’oblidar. Uf! Al grupo Godó la cosa era per no aixecar el cap de la tassa del water. I especialment babós va ser el show de la tieta Basté, emetent en directe des de la nova terminal, entonant càntics de lloances només interromputs per la fressa de la mopa recollint les babes.

L’altra cosa ha estat la sentència absolutòria dels mossos. Menys mal!!!!! Que la nostra policia estigui en mans d’aquests personatges sinistres d’Iniciativa, com en Saura i en Boada… és un insult permanent a la nostra dignitat. És com portar al front escrita la vergonya, gravada en foc. Però com hem pogut caure tan baix? Com ha pogut, la nostra societat, arribar a aquests límits d’autoodi, de tonteria, de papanatisme, de decadència…

Els uns protagonitzant la vergonya de la submissió permanent. I els altres recordant-nos cada dia que no som res, que ens hem convertit en una colla de covards, en una societat blandiblú, inconsistent, estúpida, cretina.

És urgent la regeneració política i democràtica. I és igualment urgent recuperar els valors republicans, els autèntics valors republicans, que es converteixin en els pilars morals i ètics de la nova societat que albira la llibertat. Els valors sobre els que madurar i que ens permetin assumir amb fermesa el futur entre les nostres mans.

Finalment, en aquest calaix de sastre de diverses coses que volia comentar avui, no me’n puc estar de fer una nova referència als nostres estimats “mariachis”. Avui, un d’ells, en Xavier Mir, diu al seu article al Bloc Gran del Sobiranisme “Sumem o ens reagrupem”. I l’home agafa la seva guitarra i comença a cantar no sé quines coses, impossibles de reproduir amb coherència, perquè dubto que ni tan sols ell mateix les entengui, sàpigui què està cantant.

Són ben curiosos aquests mariachis. Després d’estar fent de palmeros d’Esquerra durant els tripartits. Després d’estar-se les nits cantant el “cucurrucucú paloma” mentre el país quèia a trossos per culpa de l’acció política d’Esquerra. Després de tot això, i quan finalment a alguns se’ns han onflat les pilotes i plantegem una alternativa política independentista i regeneradora… ara comencen a cantar no sé què de que o sumem o ens reagrupem. Espectacular. Commovedor. És possible tenir tan poc sentit del ridícul? No en van tenir prou, aquests mariachis, amb aquell espectacle patètic de la vaga de bloc?

Però en fi, que vagin cantant amb els seus guitarrons el cucurrucucú paloma, que és bonic. Però que no s’atabalin massa, que ara poden continuar votant els seus estimats cal·labresos o bé Reagrupament, o fins i tot –probablement- les CUP. “Cuando suena el mariachi, el mundo canta…”, se sent de fons, mentre s’endinsen pel Passatge dels Mariachis amb les seves trompetes, violins i guitarres sense haver-se fixat, així com estan amb els ulls tancats per l’emoció de la cançó, la senyal de cul de sac…

dimecres, 17 de juny del 2009

Reagrupament arrenca amb força a Sant Martí!

Aquest vespre hem constituït l’assemblea local de Reagrupament al districte de Sant Martí. Ens hi hem aplegat una enorme colla de reagrupats, en el que és realment una aventura político-sociològica: la gran aventura de Reagrupament. I dic gran aventura en el sentit més positiu i engrescador del terme.

Fins ara sempre que havia començat a militar, als molts llocs on he militat, ho havia fet acompanyat d’amics. Primer havia estat la colla, i després la decisió militant. Així va ser quan vaig entrar a la Crida. Així va ser quan vam entrar a ERC. Així va ser quan vam entrar a la FNEC, així va ser quan vam fundar el Casal Independentista de Les Corts, etc. etc.

I així ha estat, d’alguna manera, amb Reagrupament, perquè no hi he entrat sol, hi hem entrat un munt d’amics. Però sí ho ha estat el començar a militar a Reagrupament en la meva assemblea territorial, la de Sant Martí, que inclou els barris del Poble Nou, El Clot i La Verneda.

Ens hem trobat a una de les sales de la Farinera del Clot, un edifici fantàstic, magníficament restaurat i rehabilitat, que conserva tots els elements fabrils i alhora proporciona un gran servei cívic.

En JS havia estat l’encarregat, a través de la gestora de BCN de Reagrupament, de convocar-nos a tots els reagrupats del districte. Ha fet una feinada, i tots hem respost fantàsticament. Hem omplert la sala, i la reunió ha estat molt participativa i engrescadora. A més a més hem tingut la sort que n’Emili Valdero finalment pogués assistir-hi, i, en tant que membre de la Comissió d’Acció Política –provisional- de Reagrupament (fins a l’assemblea nacional), i ens pogués explicar de primera mà com estan les coses.

De l’assemblea n’han sortit un munt de projectes. El primer dels quals portar en Joan Carretero a fer un acte al nostre districte. Hem parlat de moltes coses, la conversa ha estat oberta i fluïda, i tothom s’ha mostrat hiperparticipatiu i engrescat. Fins al punt que m’ha agradat veure’m en el paper d’intentar calmar els ànims, de sosegar una mica les expectatives, i ajustar-les al calendari polític de Reagrupament.

Tots n’hem sortit molt contents. Molt. A més a més finalment hi hem coincidit alguns i algunes blocaires que ens coneixíem de l’etapa de Blocs amb estrella. Ni tan sols sabíem que érem veïns. I ara, a més dels nostres blocs, compartim militància a Reagrupament BCN-Sant Martí.

Crec que farem una feinada. El nombrós grup, que esperem tanmateix creixi molt més a partir del nostre activisme al districte, és molt heterogeni. Gent de totes les edats (jo diria que des de patriotes que enfilen els 80 anys fins a joves de 18) i perfils. Però tots, tothom, amb un molt emocionant desig de fer coses.

Hem parlat molt de política. Però vull destacar la importància que tots els presents hem donat al discurs de regeneració democràtica i cívica que implica la proposta de Reagrupament. Hem parlat molta estona de la importància que té per al nostre país aquest discurs que només fa Reagrupament, sobre els valors republicans i la necessitat de regeneració democràtica del nostre sistema polític.

La majoria dels presents, a més, no procedim de cap militància política concreta immediata. Ningú n’ha parlat. I essent això el més important, també us haig de dir que m’ha agradat enormement veure-hi participar activament amics que venen del PRC o d’UNC. Tots hi hem entrat a títol individual, a Reagrupament, sense exhibir cap CV, i tots hi som per a construir, per a treballar, i realment em sento molt orgullós de compartir militància amb tots ells.

És una sort començar una aventura d’aquesta mena, tan a cegues en relació als qui han de ser els teus companys de militància al barri, i tenir l’honor de fer-ho al costat de gent tan apassionada com els que avui hem constituït Reagrupament-Sant Martí.

Amunt i crits! Som-hi! Reagrupeu-vos!

Visca la terra, mori el mal govern!

dimarts, 16 de juny del 2009

Hannibal "Huguet" Lecter


Avui el conseller Huguet n’ha tornat a fer de les seves. Ja hem perdut el compte dels alts càrrecs del seu departament que ha cessat o li han dimitit. Una autèntica barbaritat.

Avui li ha tocat a la Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats. De fet, i segons expliquen fonts de la mateixa conselleria, portaven dos mesos sense dirigir-se la paraula i la Comissionada havia optat per deixar d’assistir a les permanents de la conselleria. Quin bon ambient!

Doncs avui li ha tocat a ella. Suposem que el paraigües Puigcercós ja estava massa estovat, davant el temporal d'aquest autèntic Hannibal “Huguet” Lecter. I és que l’antropofàgia política d’aquest ésser no té precedents.

En el poc temps que ocupa –que dissortadament ocupa, perquè és una autèntica ruïna- la conselleria, li han dimitit o ha cessat, si no m'he descomptat, que és possible: un secretari de comerç i turisme, un director general d’universitats, dos directors generals de recerca, dos director general de comerç, el director de l'AGAUR, el president d'AQU Catalunya… i ara la comissionada d'Universitats i Recerca. Tot això en aproximadament tres anys, si hi arriba.

És ben bé un canibalisme polític envers els seus propis que no té límits. Perquè als sociates que li han imposat a la conselleria, a aquests ni tocar-los.

La prova més fefaent és que el nou comissionat serà el fins ara director general d'universitats, un dels comissaris sociates a la conselleria. Aquesta és la manera de fer política d’Hannibal “Huguet” Lecter, que ja vam denunciar fa temps (octubre 2008!)...

Una actitud, una manera de fer política, que l’únic que posa en evidència és la seva absoluta incapacitat. Absoluta. No conec res igual, és un dels grans inútils d’aquest país. Un inútil majúscul, superlatiu. La gent així fa pagar als altres la seva pròpia incompetència. “Què un!” s’exclamava el conductor contra sentit mentre escoltava per la ràdio que un boig anava contra sentit per l’autopista. “Si són tots!!!”.

Després, és clar, al sr. Huguet, enmig del banquet, no li ha quedat temps per tal d’acudir a la inauguració de la T1. No és que la seva presència sigui gaire enyorada. Però té collons la cosa.

I no per la T1 mateixa, que és un autèntic frau, una vergonya, és pel tot plegat, home, és pel tot plegat, per tanta farsa, que ja ens té fins al capdamunt, que ja cansa, que cansa molt.

En Partal ho ha resumit molt bé al seu article d’avui a Vilaweb, el que és la T1 (uf! com mola el Partal quan es deixa anar, quan recupera el seu esperit lliure!). La T1 és només un aparador. De sobte tenim un aeroport més bonic, força més bonic. Però tot segueix igual.

A veure, que una ala sencera de la T1 estigui destinada al pont aeri ja demostra abastament la manca de sentit de tot plegat. AENA està convertint l’aeroport del Prat en el millor aeroport del món dels low cost. Per a destins turístics i intranscendents econòmicament. Barajas està per a les coses serioses. Que a més a més, aquestes coses serioses, com els enllaços transoceànics, si convé es prohibeixen via conveni amb els possibles –i incauts- països que per una casualitat se’ls hi acudeixi establir vols amb Barcelona.

El problema de BCN no era, bàsicament, d’espai (això teníem maneres d'arreglar-ho). En cap cas. La qüestió essencial és poder desenvolupar un potencial d’enllaços que ens converteixi en un hubb fonamental al sud d’Europa, i d’una de les grans aliances internacionals. De la mà d’Spanair (que no d’AENA) això és possible. Però poc probable que ens n’ensortim.

És poc probable perquè el govern ni hi és ni se l’espera. No en té ni puta idea, del que s’està passant. De fet, la setmana passada, hi havia una mà negra que semblava estava contraprogramant la inauguració perquè el protagonisme fós per a les línies aèries portugueses i no pas per a Spanair.

Una altra cosa que des del sector s’apunta crítica és la reducció d’espai d’oficines que misteriosament ha operat AENA.

Però no ens enganyem ni fugim d’estudi. Tenim un magnífic esquelet. I ja està. No tenim res del que necessitem.

A quan estan els passatgers del centre de la ciutat? No hi ha ni tren ni metro. A quan està la conexió entre les diferents terminals? Ni se sap, res. Quan hi haurà conexió ferroviària al port de BCN? A on???

El trànsit aeri internacional, el que mou el món, necessita de hubbs eficients en conexions. Que enllacin conexions estructurades de companyies solvents, no de low cost. Això, avui, és una utopia en aquest nou aeroport, en aquest bellíssim esquelet sense carn ni ànima.

El passatger internacional de negocis, el que mou el món, necessita conexions ràpides a la ciutat, no terminals abandonades, sense metro ni tren, i amb una ronda litoral que pots passar-te tres quarts d’hora dins el taxi fins arribar a la ciutat. I les empreses necessiten conexions directes a tot el món. Quantes empreses no hem perdut es localitzessin a BCN perquè no tenim vols directes intercontinentals? Doncs moltes, ja us ho dic jo.

I finalment, quina ciutat com BCN pot perdre tan miserablement l’oportunitat de tenir un conjunt aeroportuari (aeroport + port + zones logístiques) com el que podríem tenir? Doncs nosaltres!!!! Els campions del disseny i la tonteria!!!! Quin aeroport més macu, tu, preciós, amb forma d’avió o d’espasa!!! Quina meravella. Sí, però… i el tren per promoure el trànsit de mercaderies, la conexió internacional que permeti als nostres polígons convertir-se en l’espai logístic més important del sud d’Europa, amb tot el valor afegit que pot representar? “Lo cualo?” Diuen que diuen a la Generalitat.

I és que quan un govern és tan absolutament incapaç com aquest no li podem demanar que estableixi prioritats de manera lògica i ordenada, i molt menys encara que intervingui en les decisions que altres prenen per nosaltres, i no precisament a favor nostre. I menys encara defensar els nostres interessos.

Diguin el que diguin els mamporreros habituals (p.ex. el sr. Saül Gordillo, quina vergonya!), la inauguració de la T1 d’avui és un despropòsit, és la consumació del nostre fracàs com a societat, com a govern, com a país, com a tot. És una autèntica vergonya.

I n’Hannibal “Huguet” Lecter? Ni hi és, ni hi era, ni se l’espera. I en Montilla passant la mopa darrere en ZP. I tots plegats mirant de sortir a la foto i penjar-se alguna medalleta, per més esquifida que sigui. Lamentable, tristíssim.

PS: i que consti que això, un cop més, ja ho havíem advertit, fa temps, de tot el que se'ns venia a sobre amb el tema de l'aeroport. Però és clar, aquí els mamporreros, els llepaculs, els estòmecs agraïts, els mariachis... no tenen temps per a aquestes coses.

divendres, 12 de juny del 2009

Corpus Christi a Barcelona


El dia de Corpus és un dels meus preferits a Barcelona. L’ou com balla. Una tradició deliciosa, que ens permet passejar pel centre de la ciutat, i entrar als patis d’edificis nobles, que guarneixen les seves fonts amb una explosió floral i… amb l’ou com balla damunt el raig d’aigua.

Jo aprofito el migdia per passejar-hi. És un dia, a més, que es poden visitar alguns patis i palaus que durant l’any és més complicat, com p.ex. el Palau Recassens, seu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Seu que fou, a més, de l’Acadèmia dels Desconfiats, apassionant reunió de notables barcelonins, que va tenir un interessant protagonisme l’Onze de Setembre.

Al Palau Recassens és, a més, on hi ha la Galeria de Catalans Il·lustres, un impressionant passeig pels retrats d’homes cabdals en la nostra història.

M’he aturat davant el quadre d’en Lluís de Recassens, que fou el gran almirall català a la Batalla de Lepant. L’esquadra catalana, dins l’estol de l’aliança cristiana, de la que també en formaven part esquadres castellanes, genoveses i pontifícies, va tenir un paper molt destacat en aquella batalla, tan decisiva per a la perduració de la nostra cultura occidental.

La Batalla de Lepant té una enorme importància a Barcelona. A les drassanes de Barcelona es van construir les galeres catalanes; avui en dia, convertides en museu marítim, s’hi pot admirar la rèplica de la nau capitana, de dom Joan d’Àustria. A la catedral hi ha la imatge del Sant Crist de Lepant, que gaudeix d’una gran devoció popular. El Sant Crist, que segons la llegenda presidia la nau capitana, té un gest així com estrany, d’una insòlita inclinació pèlvica cap a un costat, que diuen és fruit d’un miracle, a l’apartar-se el Sant Crist, enclavat com estava a la creu, de la trajectòria d’una bala de canó turca.

També és important la Batalla per la presència catalana, amb els almiralls Lluís de Recassens i Joan de Cardona. Altres pobles que hi van participar han retut major homenatge als seus herois. P.ex. l’almirall genovès Andrea Dòria. O els espanyols amb Álvaro de Bazán, el seu almirall, a qui Lope de Vega va dedicar una poesia, amb uns versos inoblidables:

El fiero turco en Lepanto,/en la Tercera el francés,/y en todo mar el inglés,/tuvieron de verme espanto./Rey servido y patria honrada/dirán mejor quién he sido/por la cruz de mi apellido/y con la cruz de mi espada.

La seva estàtua presideix la plaça davant l’ajuntament de Madrid.

Aquí, a Catalunya, ens hem de conformar amb, pel Corpus, acostar-nos al Palau Recassens i observar el seu retrat. Sembla que fugim dels nostres herois i dels nostres records heroïcs. Així ens va.

D’allà he anat cap al palau del Lloctinent, que fou seu de l’Arxiu de la Corona Catalano-Aragonesa, i que ha estat admirablement restaurat. D’allà, travessant la Plaça del Rei, he entrat a veure la capella de Santa Àgata, preciosa, bellíssima. He tret el cap, després, al Saló del Tinell, extasiant. Dissortadament hi havia una exposició absurda sobre no sé quina conya de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Són miserables alguns dels usos que fa l’ajuntament d’espais com el Saló del Tinell. Aquesta exposició podria haver estat instal·lada a qualsevol altre espai, perquè no necessita d’aquell entorn. Un autèntic bunyol.

Quan entro al Saló del Tinell m’agrada posar-me al costat del peu del primer dels seus arcs, i observar-lo des d’allí. Tots els arcs semblen desplegar-se d’un mateix tronc, com a fulles d’una palmera.

Sempre recordo, a més, la descripció que fan dels funerals del Príncep de Viana. El seu cos estava al mig de l’impressionant saló, i els cavallers catalans, segons expliquen, hi entraven amb els seus cavalls i feien voltes al seu voltant, enmig de crits de dolor, i fins i tot llençant-se al terra.

Després, aprofitant la jornada de portes obertes, he fet un recorregut ràpid pel Museu d’Història de la Ciutat. Ara feia anys que no hi anava. Un museu realment espectacular.

Al sortir he fet un mos ràpid al Buenas Migas, que té una focaccia molt competent, i està obert al carrer.

Tot i la invasió turística que ja patim a hores d’ara, aquest recorregut, al migdia, es pot fer bé, sense cap aglomeració. Altres indrets, com el també espectacular claustre de la catedral o la casa de l’Ardiaca, estan més concorreguts.

PS: ah! el 25 de juny, sopar blocaire amb en Joan Carretero, no us el perdeu! Més informació a can Dessmond!

dimecres, 10 de juny del 2009

ORDAGO AL SISTEMA!


Continuem amb la mobilització per la independència, per enfortir Reagrupament. Ahir vaig tenir un sopar, i avui un dinar i un sopar. A més a més he fet un cafè amb un amic de la CUP.

Mentre parlem amb els amics amb els qui dino o sopo o prenc cafè, sempre hi ha una idea que intento transmetre: necessitem sumar. Necessitem provocar una mobilització massiva del poble de Catalunya.

Aquest és l’imperatiu: provocar una mobilització sense precedents, i a una velocitat formidable, de tots els patriotes catalans per poder proclamar la independència. I aquesta mobilització comença perquè tothom es faci de Reagrupament, perquè tothom s’associï a Reagrupament.

Estem llençant un autèntic òrdago al sistema.

No hi ha ningú, absolutament ningú, per més radical que es proclami, per més que aixequi la veu, que en aquests moments estigui llençant un òrdago tan clar i tan descomunal al sistema.

El sistema entès com a Espanya, com a aquest règim tripartit, com a aquest ecosistema autonomista i dependentista, com a aquesta putefracció de sistema/dictadura de partits que patim.

Reagrupament situa la proclamació de la independència, assolir la independència nacional, com el gran objectiu polític. Com el nostre gran compromís polític, la nostra raó de ser nacional i per tant política.

Però ho fem, a més, des d’un segon gran compromís, en aquest cas democràtic: necessitem regenerar el sistema polític i partidista català.

Cal un nou sistema ètic i unes noves coordenades democràtiques en la nostra política. Aquest nou sistema només el pot tirar endavant una força com Reagrupament. No hi ha cap partit dels actuals que aposti per cap de les mesures de regeneració democràtica que defensa Reagrupament. Això sí, paguen costosos estudis per estudiar les causes de la desafecció, però la causa són ells, els actuals partits i les seves màfies de burocràcia interna, que han generat un sistema del tot pervers que l’únic objectiu que té és garantir la seva perpetuació en el poder.

El màxim exponent de tot això que combatem, de la dependència d’Espanya i de la putrefacció democràtica són els sociates. Reagrupament té, en aquest sentit, i tal i com molt bé va dir el patriota Jaume Renyer, un compromís inequívoc amb acabar amb l’hegemonia sociata, en posar fi al règim sociata que pateix Catalunya, i que fa que el país es trobi absolutament ofegat, les nostres expectatives nacionals siguin cada cop més primes i la nostra qualitat democràtica menor.

Políticament aquest país només té una sortida: la independència. I democràticament la regeneració.

I la possibilitat de lluitar per aquests ideals només l’ofereix una formació: Reagrupament.

Quan acabo els dinars o els sopar sempre dic el mateix: portem, amb la majoria dels meus interlocutors, molts anys lamentant-nos del que està passant al nostre país. Ara, uns quants -molts- de la mà d’en Joan Carretero, estem articulant una alternativa a tot plegat. Estem intentant acabar amb tot això que tant hem criticat. Però necessitem ser molts més.

Davant d’això només hi cap una actitud: comprometre-s’hi. Tot el que no sigui això és covardia. No s’hi val -no podem- esperar “a veure el què”. És el moment d’implicar-se. És el moment d’associar-se a Reagrupament. Ens esperen uns mesos decisius. I necessitem del suport i la complicitat de tots.

No és el moment d’amagar-se ni de posar-se esplèndits. És el moment de comprometre’s, de donar suport. No estem demanant una fe cega. Estem demanant compromís perquè interpretem el canvi, la revolta, que demana, que exigeix, la nostra nació. Però això no ho podem fer sols. No us ho podeu mirar des de la barrera.

Cal que ho fem tots junts. Cal mullar-se. Cal associar-se a Reagrupament. L’autèntic, l’únic ordago possible a l’actual sistema és la nostra llibertat, la independència i la regeneració democràtica. I això és el que planteja Reagrupament. Tot el que no sigui això són tonteries, ganes de perdre el temps, de florir-se, de perpetuar la dependència, la submissió, la decadència.

Som-hi! Endavant!

Visca la terra, mori el mal govern!

dilluns, 8 de juny del 2009

Les europees i els mariachis


Ja han passat, amb més pena que glòria, les eleccions europees. Unes eleccions que preocupen ben poc, que no es visualitzen com un element clau, i això no passa, ni aquí ni arreu d’Europa, perquè sí.

Però en el nostre petit país aquestes eleccions també les hem viscut com un episodi més d’aquesta voràgine caòtica en la que estem sumits. I és clar, la lectura dels resultats aquí té una dimensió especial, pel remogut panorama polític, associat al trascendent debat nacional.

El risc de fer una valoració quan ja fa 24 hores que coneixem els resultats és que ja estigui tot dit.

Però potser no. I dic potser no perquè no comparteixo aquesta mena d’alegria palanganera i moralitzadora que alguns habituals comentaristes, insignes blocaires i facebookeros, fan. Ja estem habituats a la seva escassa capacitat d’interpretar la realitat, no ens hauria de sorprendre. No han recriminat ni una puta paraula a l’estratègia d’Esquerra durant aquest temps i no ho faran ara. Ells van a la seva bola, al seu món prefabricat. Ara a més a més posar-se sota el balcó del C/Còrsega a cantar que CiU en prengui bona nota, dels bons resultats que treu quan fica un sobiranista de cap de llista. I és que en el fons és ben patètic aquest paper tan folclòric de mariachis que han acabat assumint.

Doncs no, xatos, tampoc ara l’encerteu. CiU no ha tret un bon resultat, i CiU faria bé de no fer massa cas a aquests mariachis. CiU ha millorat el seu resultat de les anteriors eleccions, que va ser el pitjor resultat de la seva història, amb aquell execrable cap de llista que fou en Guardans. I CiU, amb aquesta millora dels resultats ha estat l’única força política que pot exhibir un saldo positiu al final de la jornada. Tota la resta han perdut vots, en nombre absolut. Només CiU n’ha guanyat.

Però no ha tret un bon resultat. Si amb un bon cap de cartell com és en Ramon Tremosa, si amb tot el que està caient al país, amb tot el que està passant, crèixer 70.000 vots és el gran resultat… Si amb tot això, i presentant els sociates un dels seus famosos sofàs, aquesta mena de yorkshire que tot el que sabia era sortir davant la premsa a bordar la consigna del dia… CiU encara es queda a 262.000 vots… és perquè s’ho facin mirar si això és un bon resultat.

Jo diria que des del punt de vista de país és important que CiU aposti per candidats sobiranistes, però suposo que per a CiU també és important, a més a més, treure un bon resultat. I per a mi, el que ha tret CiU no es pot considerar un bon resultat. Com dèia, han millorat l’anterior resultat, però és que aquell va ser el pitjor de la seva història. Alerta, doncs, els mariachis, amb les seves lliçons i cançons empalagoses.

Ja hem vist que els sociates, tot i la descomunal baixada de vots (un 22% dels vots), continuen guanyant. Ho fan amb una candidata tipus sofà, de la factoria Nicaragua. Ho fan a més, essent responsables directes de l’ensorrament del país, del monumental desastre econòmic que estem patint, de la paràl·lisi absoluta del país. De manera que el problema el continuem tenint com a país.

Esquerra ha continuat el seu habitual descal·labro electoral que pateix elecció rere elecció. Allò que vam definir com el fracàs de l’estratègia dels nyus. Un cop més la massacre ha estat descomunal, amb la pèrdua de 70.000 vots respecte les darreres europees, el que significa gairebé un 28% dels seus antics votants. I, alerta, amb un candidat bo, independent i de perfil alt, molt alt, mediàtic, com n'Oriol Junqueras. Un candidat que l'únic error que ha comès és acceptar ser-ho.

Aquests resultats s’inscriuen plenament en la caiguda lliure de la confiança electoral que protagonitza Esquerra, en la brutal i constant pèrdua de vots que del 2003 ençà està protagonitzant. De fet, i de la mà de la seva nefasta direcció i la seva estratègia ha tornat Esquerra als nivells dels anys 90.

I si ens cenyim a la interpretació del mamporrero Ridao, que ha dit que hi ha clars indicis de recuperació perquè Esquerra ha incrementat el seu percentatge a les europees respecte el percentatge de les generals… doncs bé, d’acord a aquesta doctrina, en relació a l’inici d’aquest cicle, amb les eleccions europees del 2003, i el primer tripartit… Esquerra, la seva direcció… ha perdut el 68% dels vots que havia obtingut. Evidentment no compto el sostre electoral de les generals 2004, per les especials circumstàncies del tot plegat.

Però els números són un autèntic escàndol, una apoteosis del despropòsit. Han perdut el 28% dels vots en relació a les anteriors europees, i un 68% dels vots amb què va iniciar aquest actual cicle polític del tripartit. Si mirem només europees, tots els partits perden vots en relació a altres convocatòries, això és evident. Però Esquerra és l’únic que porta perdent vots, de manera sistemàtica, elecció rere elecció.

I els mariachis? Doncs ni una paraula en relació a tot això. Simplement a cantar les excel·lències de l’amic Junqueras, amb aquelles lletres patètiques i cursis. La resta, res.

Bé, però més enllà de tot això, dels mariachis i del resultat de les europees, l’únic evident és que Esquerra ja forma part del passat, ha entrat, definitivament, en la irrellevància. I ho ha fet per mèrits propis, pel desastre que ha implicat al llarg d’aquests últims sis anys, mentre els mariachis els hi cantaven les excel·lències, no els criticaven res, s’apuntaven als seus números, etc. Apa, doncs a cantar “que lindo es Jalisco…” al carrer Cal·làbria…

dissabte, 6 de juny del 2009

I’m living in lucid dreams…


De vegades els dies comencen per la nit. En un magnífic sopar en un àtic de Barcelona, on cel·lebres la festa d’aniversari d’un amic i camarada. I així, mentre ens endinsem en la nit, envoltats d’espelmes i música de Franz Ferdinand, Tonight… mentre observes la ciutat il·luminada… sempre hi ha un pensament per a aquesta felicitat que pots agafar entre les mans.

Els Franz Ferdinand canten Ulysses:
LA LA LA ULYSSES
I’VE FOUND A NEW WAY

Sí, sempre estem trobant noves maneres, nous estils. Però en el fons, com en la història d'Ulisses, tot el que vivim només té sentit si sabem el que volem, on volem anar, ni que aquest anar sigui un retorn. Però no és un retorn. Mai és un retorn, perquè les coses no són mai el que eren. És la fideltitat a la idea el que fa que la nostra travessa vital sigui fascinant, i ens permeti gaudir, navegar, descobrir, cercar, aquestes noves maneres.

El taxi, de tornada, va creuar la ciutat. Recordo confusament la conversa amb el taxista. No callava. Jo mirava per la finestra. M’agrada la ciutat de nit. M’agrada creuar els barris, la Gran Via, els edificis il·luminats, la nova ciutat i la ciutat de sempre.

Em queda temps encara de pensar que sóc afortunat de tenir amics com en D., i que després de tants anys, després que estigués fora molts anys, encara ens retrobem, i gaudim de nou de les nostres històries i paranòies, i perquè hi ha una sintonia d’amistat, ones pel damunt de la distància d’aquests anys, et convidi a la seva festa, i t’atorgui el privilegi de conèixer la resta dels seus amics i amigues, i de la seva fantàstica companya, gent estupenda, guapa i divertida.

Al taxi em venç la son. Estic rebentat. Quan arribo a casa encara em desafio i surto a la terrassa amb un gintònic. I també poso en Franz Ferdinand, mentre m’esforço per mantenir-me despert sobre l’hamaca intentant saber si la lluna és plena.

Avui m’he despertat tard. He fotut una dormida de deú. No he pogut arribar al meeting point matinal amb en D., a la Barceloneta, sorry.

Després el dia ha estat com un parèntesi fins que no ha arribat el capvespre. Barcelona té uns capvespres deliciosos, especialment a la primavera i a la tardor. Des de la terrassa el cel és nítid, guarnit per uns pocs núvols. M’estiro de nou a l’hamaca. I torno a ficar Franz Ferdinand, Lucid Dream:
I’LL DREAM A NATION OF YOU
A NEW UTOPIA FOR YOU TO LIVE IN
I’LL DREAM A NATIONS OF ME
A NEW AMBROSIA THAT WE COULD LIVE IN
LUCID DREAMS
I’M LIVING IN LUCID DREAMS

Al fons, davant meu, el Tibidabo il·luminat, a l’esquerra, Montjuïc. I una fresca fantàstica mentre vaig fumant cigarretes i em prenc una cervesa. Franz Ferdinand continua sonant. No segueixo les lletres. No importa. M’he submergit en la música, que sembla s’enfili per la bogambilla.

Ulisses, en certa manera, també, el mite de la lleialtat, la fidelitat, el retorn, els valors, la confiança, la fermesa, i la capacitat de navegar per tota mena d’aigües desconegudes. De descobrir noves maneres. I també de ser-ne, tots, els protagonistes.

I'VE FOUND A NEW WAY

Ja tots esperem el nou dia. Noves maneres per a un nou dia. Som-hi!

Gràcies, D, tante grazie, M!

dijous, 4 de juny del 2009

Mal bitxo... (reflexions en el sopar commemoratiu del Corpus de Sang)

Arribo del sopar commemoratiu del Corpus de Sang convocat per l’associació patriòtica Catalunya 1640, on s’ha lliurat la medalla Pau Claris a l’escola Bressola.

El sopar ha anat molt bé. I hem compartit taula amb companys reagrupats i d’altres que a partir d’avui es reagruparan, je je je.

Tanmateix, enmig el panagíric llaudatori dels intervinents, jo em sentia estrany. Em sentia amb pensaments perversos. És clar, al sopar hi havia tot de gent de l’establishment d’Esquerra (tots amb càrrec!), que els veies tot ufanosos parlant de coses que ja han oblidat en la seva vida política. I a mi m’ha començat a venir al cap, per il·lustrar el meu estat d’ànim, la cançó “mal bicho” de la mítica banda argentina Los Fabulosos Cadillacs

No és un sentiment que em resulti estrany… la meva mare sempre parla de mi, en relació als meus germans, com el que sóc més mala persona. A la pobra de la meva mare, a la santa de la meva mare, sempre li he fet por, en un sentit d’imprevisible. Crec que sempre l’ha atemorit el que sóc capaç de fer. A mi també. A mi també m’atemoreix el que sóc capaç de fer.

Bé, tot aquest circunloqui és per acabar dient que sí, que sóc un mal bitxo. Que tinc pensaments de mal bitxo. I que això no m’espanta, però que de vegades em fa por que espanti els meus companys de lluita.

Reagrupament ha fet una opció molt clara, i així es remarca permanentment, d'“oblidar-se” d’Esquerra. De fet, d’entre els milers de patriotes que s’estan apuntant a Reagrupament, el 70% no prové d’Esquerra (pel que fa a militància). I jo ja estic d’acord, amb aquesta manera d’abordar el nostre futur polític, la construcció del nostre projecte polític que ens ha de dur, de manera definitiva, a la independència.

El que passa és que com sóc un mal bitxo, no me’n puc estar de tenir pensaments poc constructius. Penso que el que ha fet Esquerra, la seva direcció i tots els que l’hi donen suport és tan greu, és tan patriòticament inadmissible, és una traïció tan descomunal, tan vergonyosa… que el seu crim no pot quedar impune.

Ho vaig dir en un sopar de l’incansable Dessmond: el que ha fet Esquerra mereix (i sense voluntat de frivolitzar, demano excuses anticipadament si algú pensa que frivolitzo), un Nüremberg català, un judici sumaríssim per ventilar les responsabilitats en aquesta traïció sense precedents que implica el que ha fet Esquerra, la seva direcció, i els que hi donen suport.

Hom no pot fer el que han fet, hom no pot ensorrar el país com ells ho fan, hom no pot haver atorgat el poder al pitjor enemic que té Catalunya, els sociates, i sortir-se’n com si res. No. Això no pot ser. I sí, sóc un mal bitxo, tinc aquests pensaments i tinc set de justícia.

Ara, quan les coses estan com estan, i ho estan després de 6 anys de tripartit infecte, quan el país no pot caure més baix, quan la direcció d’Esquerra i els seus sequaços han dilapidat tot el capital de les sigles… que encara n’hi hagi que en nom de no sé què... encara els hi doni suport és per acabar en un Nüremberg.

Acceptaré l’eximent d’estat d’alienació mental transitòria. Però poca cosa més. Evidentment no acceptaré càrrec com a atenuant.

Per tot això, i per donar un toc final d’actualitat a aquest post, jo no votaré a l’Oriol Junqueras, i per això he intentat desanimar a tothom que m’ho ha demanat, que ho fés, inclòs al mateix Oriol Junqueras, a qui vaig advertir de la gravetat de ser candidat d’aquesta xusma de la direcció d’Esquerra. I a qui, després que m’expliqués els seus arguments d’hiperbona persona per acceptar ser candidat, vaig demanar que renunciés a la candidatura després de l’intent d’expulsió d’Esquerra de la gent de Reagrupament, ja que el que estava passant trencava de socarel tots els arguments de bonisme que havia fet servir per a justificar-me que acceptés ser candidat. El seu silenci davant aquesta cacicada dels caragirades de la direcció d’Esquerra és dolorosament còmplice.

Em va dir que ni volia ni podia, renunciar a ser el candidat. Doncs bé. Jo ja ho he dit i ho reitero: votar al bo de l’Oriol Junqueras és votar més tripartit, és votar Montilla, és votar i avalar l’actual botiflera direcció d’Esquerra. Que ningú no s’enganyi. Com dèia el mite Johan Cruyff “un palomo no hasse verano”. Que l’Oriol Junqueras sigui un patriota contrastat i una bona persona, no implica que votar-lo sigui votar per una bona opció. Ans el contrari. Actua de testaferro, d’interposat, de la pitjor direcció que mai ha tingut Esquerra. Es fa còmplice, amb la seva candidatura, dels comportaments més sectaris que mai s’han vist a Esquerra.

I el que és pitjor de tot, amb el seu silenci, amb les seves apassionades diàlectiques sortides endavant, soflames, ignorant tot el que està passant, s’està enganyant a ell mateix i està enganyant la gent. I això també em fa mal.

L’Oriol hauria pogut ser un heroi de la regeneració. I ha triat ser un testaferro de la putrefacció, del règim corrupte del tripartit. Per això jo no votaré Junqueras ni he recomanat a ningú que ho faci.

I dient tot això sento dolor. Però no puc deixar de dir-ho. No em vull sentir buït per trair les meves idees per donar suport a un amic per a una causa que va en contra de tot el que penso. Sí. Tot plegat ens fa sentir buïts. Però cal dir a les coses pel seu nom. Cal assenyalar amb severitat les línies morals, les fronteres que no pensem creuar mai. I lamentar que hi hagi amics que ho facin, per més bones paraules que facin servir.

Los Fabulosos Cadillacs tenen una altra cançó molt adequada per a aquesta situació: Vasos vacíos…

Visca la terra, mori el mal govern!

dimarts, 2 de juny del 2009

Reagrupament arrenca amb força a BCN


Aquest capvespre una bona munió de patriotes hem assistit a l’acte intern de Reagrupament per posar en marxa l’estructura organitzativa a Barcelona.

Ens hi hem aplegat més de 500 associats, que hem omplert les cotxeres de Sants. Entre d’altres, i a banda d’antics companys de la FNEC, una bona colla de blocaires: els amics del Cimera, en Josep Sort, en Decidit, en Quico Ventalló, en Gos Gànguil i la molt agradable sorpresa quasi homònima conceptualment d’aquest bloc “Epistoles i pistoles” i d’altres com els germans Borràs…

Però la gran sorpresa, la colpidora sorpresa de la nit ha estat la presència del Molt Honorable Heribert Barrera. Tal i com l’ha saludat en Joan Carretero, memòria viva de l’independentisme català. Un home la lucidesa del qual es manté intacta al llarg dels anys, i que ha estat capaç de traçar una trajectòria vital descomunal, immensa, i conectar, en cada moment, amb el pensament de fons de la nostra nació. Això malgrat els atzucacs propis de ser una figura política de primer nivell durant tants anys.

El Molt Honorable ha estat rebut amb tothom dempeus aplaudint, en mostra de reconeixement i de gratitud per, encara, el seu compromís militant.

De vegades tinc la sensació de repetir-me com la ceba. Però encara recordo amb orgull la tarda que, sol, me’n vaig anar cap a les portes de l’Ateneu Barcelonès, on una turba d’immigrants assetjava la sortida del Molt Honorable per unes expressions, del tot assenyades, en un llibre d’entrevistes. Aquella turba havia estat vilment agitada per elements d’ICV i de la mateixa Esquerra, tots units per l’autoodi i el llaç fraternal del pensament únic. Aquell dia hi vaig anar sol, disposat al que calgués per protegir el Molt Honorable. Però no estava sol.

Explico això no per cap voluntat de medalla, sinó perquè hi ha un fil en la història, en les persones, en les actituds… que ens uneix.

És aquest fil, aquesta actitud, aquest patriotisme que avui ha unit, ha reagrupat, tanta gent a les Cotxeres de Sants, disposats a posar-se a treballar.

Perquè aquest era el sentit de l’acte d’avui: posar-nos a treballar. Reagrupament està desplegant una frenètica activitat per a constituir assemblees territorials a totes les comarques de Catalunya, per a organitzar els milers de persones que ja s’han reagrupat. I avui per a començar a treballar a tots els barris de Barcelona.

Hi ha una cosa que m’agradaria deixar molt clara a tots els que llegiu aquest bloc: la feina a fer és descomunal, titànica. Cal bastir una organització potent, esmolada, en un temps rècord. Cal aplegar voluntats de procedència molt diferent, de militàncies molt diferents, de perfils molt diferents. I això no serà fàcil. Però és senzill.

Hem de canviar el xip. Estem superant una etapa, estem tancat una etapa, fosca, de la nostra història. I n’estem encetant una altra. Per fer-ho, no només reivindiquem la independència, la llibertat del nostre país com a motor polític, sinó que a més a més reivindiquem la regeneració política i democràtica, a l’empara dels valors del republicanisme.

Això, aquesta combinació d’elements polítics, clars i rotunds, són els eixos, els fonaments, sobre els que edificarem el nostre ressorgiment nacional.

En aquesta cojuntura només hi ha dues possibilitats: o s’hi creu, o es combat.

Creus que podem ser independents? Creus que necessitem una regeneració democràtica i política? Doncs milita a Reagrupament, reagrupa’t.

Cagues dubtes sobre que poguem ser independents, t’acollona, penses que bé, tot és molt complicat, penses que els partits actuals i els seus dirigents ja fan el que poden, que el seu comportament i actuació ja és correcte… Doncs combat a Reagrupament.

És més, Reagrupament ens aboca a una reflexió forta sobre el nostre compromís nacional. El menyspreu, la indiferència… no són més que signes evidents de covardia, de conformisme. N’hi ha que es pensen que algun dia es llevaran i serem independents. N’hi ha que es pensen que “el partit” proveïrà…

Aquest és un bloc de combat. Ho he tingut claríssim des del començament. Primer vam combatre el tripartit, amb totes les armes que teníem a l’abast i des de la sol·litud més absoluta. Ara és un bloc de combat per aconseguir fer realitat el projecte de Reagrupament, que és el meu projecte: una terra lliure, una nacio lliure i pròspera.

Des d’aquí us animo a reagrupar-vos. A combatre en les files de la insurgència independentista, una insurgència arrelada als nostres més preuats valors nacionals, com el compromís, el respecte a la tradició, la fidelitat a una història i un pensament democràtic arrelat al nostre poble des de les primeres corts i constitucions.

Després de l’acte, uns quants hem anat a sopar al Via Fora de Sants. Casualment, allà hi havia un dels mítics sopars que aquest Via Fora, de la mà de l'infatigable amic Xavier Altadill, organitza amb diferents personalitats, avui en Vicent Sanchis.

I amb en Vicent finalment hem acabat compartint taxi fins als nostres barris. Hem tingut una conversa agradable, tenint en compte que jo no sóc ningú i ell és una de les personalitats més brillants del nostre panorama intel·lectual i mediàtic. Però és clar, en Vicent contemplava amb certa estupefacció o distància intel·lectual el meu entusiasme per la proposta de Reagrupament. Mentre jo l’observava com una persona atrapada en les xarxes de l’actual poder, amb uns interlocutors que sempre són els mateixos i des d’una posició intel·lectual que sempre es fonamenta en els mateixos dogmes.

Porto des dels 18 anys militant. Les he vistes de tots els colors. Però mai he perdut la fe en el meu poble ni la confiança i certesa en que si volíem, podíem. Si ens deixem atrapar per la somnífera letalitat que les coses són molt difícils, que no es poden canviar, etc… estem morts, no val la pena que ens hi fiquem.

Però jo crec que sí podem. Crec que si ens hi posem, podem. Ho tenim a l’abast. Cal creure-hi. Cal militar-hi. Cal apostar-hi.

Reagrupem-nos.

Visca la terra, mori el mal govern!