BOYS DON’T CRY

S’ha fet tard. Feia dies que no tancava el Maria. Llavors han posat The Cure, Boys Don’t Cry.

He mirat els maniquís darrere la barra. Sempre hi han estat. Boys Don’t Cry. He sabut que anava per mi, he sabut que anava pels camarades (i les camarades) amb els que compartia les cerveses. He sabut que anava per tots els meus camarades.

Sentia repicant al meu cervell:

“But I know it’s too late
And now there’s nothing I can do”

I m’hi he resistit. No. No plorarem. No som de plorar. No som de creuar-se de braços. No em vull lamentar. No vull ser una nenaza ploranera. Els meus camarades no s’ho mereixen. Ni jo. El somni és massa bonic. M’agrada deixar-me arrossegar per la música, pel somni. Lluitarem pel somni.

M’agrada mirar els ulls a la gent que estimo, a la gent que sé que m’estima. Un altre cop, boys don’t cry, repicant al meu cervell. No, no ploraré. No, no em lamentaré. No. Prefereixo disfrutar d’aquest moment èpic, sentir-lo com enganxat a tots nosaltres.

M’agrada saber que fem el que hem de fer. Que no tenim por, que no ens volem lamentar, que no volem que un dia ens diguin que és massa tard, que ja no hi ha res a fer.

No. Boys don’t cry. No. Costa d’entendre. Però és així. Per això continuem somniant. Per això ens diuen somniadors. Per això reconeixem el nostre coratge en la nostra camaraderia. Per això ens obliguem a exercir el nostre coratge. Per a no lamentar-nos quan sigui massa tard.

I sé que farem el que hem de fer. I que no ens lamentarem. I que un dia ho explicarem. I que molts dies, per molts dies, ens podrem mirar als ulls. I sabrem que hem fet el que calia. I sabrem que som com la música, però no com les lletres. De nosaltres mai podran dir que vam fer tard i només ens queda plorar.

Inglourious basterds II: més sobre la resistència blocaire

Últimament escric menys i ho faig més crípticament. De vegades simplement em lliuro a posts delirants, on deixo anar les meves vivències barrejades amb les meves fantasies. Em sap greu per vosaltres, perquè fins i tot jo de vegades perdo l’orientació sobre el que és realitat i fantasia.

La implicació en el projecte de Reagrupament fa que tot el temps que la meva activitat professional em deixa lliure el dediqui a aquest projecte polític. Llavors, quan arribes a casa, sempre tard, tens el cervell eixut, un enorme cansament físic i psíquic, incrementat pel funcionament en xarxa i a la xarxa, que fa que no puguis desconectar gairebé mai. Però estic orgullós, molt orgullós, de la feina feta. I també estic molt orgullós que en aquesta aventura política ens hi hàgim aplegat, militant, molts dels meus millors amics i amigues blocaires. No cal passar llista, però hi som, i tothom està donant “el callo” per aquest projecte independentista i de regeneració democràtica que tant urgent és per al nostre país.

Ja ho havia comentat alguna vegada, però no em fa res tornar-m’hi a referir: és molt emocionant trobar-te treballant amb els camarades que ens vam conèixer a Blocs amb Estrella i després a BAT BLOCS. De fet, és molt emocionant, també, veure el nivell tan alt de compromís que hem adquirit i de coincidència entre tots nosaltres. No és estrany que quan ens trobem acabem tots fent unes birres i unes risses. Hi ha, entre nosaltres, una especial camaraderia.

Avui, tanmateix, em vull referir a aquest darrer exèrcit de Catalunya que som els blocaires, no només des del punt de vista del compromís adquirit, sinó des del que ens va unir, fer entrar en contacte: l’activitat als nostres blocs.

Primer de tot, el primer que cal, és descobrir-se davant els amics, els camarades, del Cimera (Extraordinària). Mireu, els cimerencs sempre han estat l’exercici blocaire més brillant, desacomplexat, gamberro i original de la catosfera. I ho continuen essent. El darrer post, denunciant els Kinkis, és una obra mestra de compromís, diligència, inteligència i denúncia… és un compendi de totes les virtuts del “fet blocaire”. Senzillament insuperable. Aquests posts són un dels exercicis més grans de llibertat als que podem assistir. Els Cimera han aconseguit modelar un estil propi, un llenguatge vibrant, gamberro, corrosiu, fins i tot vitriòlic. Han aconseguit generar un llenguatge propi, una autèntica “jerga”, que juga amb una sorprenent intel·ligència i imaginació amb els conceptes, els fets i, sobretot, les persones. Des d’una insubornabilitat patriòtica a prova de bombes i atacs, Cimera (Extraordinària) és un dels més extraordinaris blocs que ha parit la catosfera. Un bloc senzillament genial, indispensable, únic, insubstituïble i inimitable.

Segon, vull homenatjar el retorn del mític Joan Arnera a la catosfera. Ho ha fet des d’un nou bloc, Les segones intencions. Un nom crec que molt pensat i adequat a l’autor i a aquesta segona etapa catosfèrica, després que ens abandonés, ens deixés orfes, fa uns quants mesos. N’Arnera, és, sens dubte, el blocaire més brillant de la catosfera. Els seus posts brillen com un bisturí, són fins, esmolats, tallants… i tan elegants! L’Arnera sempre ha estat, per a mi, l’enfant terrible de la catosfera, perquè té aquesta personalitat marcada, lliure, que reivindica permanentment… però sempre des d’un compromís tan únic com la reivindicació lliurepensadora, el dret a dir sempre el que pensa, el dret a ser sempre àcid. Per això trobo que l’estètica de la nova capçalera del bloc li escau del tot: evoca el dimoni que porta dintre, evoca perfectament aquest esperit rebel i compromès, però que situa per sobre de tot el seu dret a dir en tot moment el que pensa, i a fer-ho amb totes les paraules i l'acidesa que calgui. El retorn del gran Joan Arnera és la millor notícia que hi ha hagut a la catosfera des de fa molt de temps, potser, si m’ho permeteu, des de la festa que vam fer al Pepsi Club els Blocs amb Estrella o des de la posada en marxa de BAT BLOCS…(je je je)

Tercer: la catosfera és viva!!! No només perquè blocs com el Cimera hagin continuat sempre al peu del canó, o perquè poguem cel·lebrar el retorn de vells camarades com en Joan Arnera… No, la catosfera rebel, el maquis blocaire, és viu, ben viu, perquè encara sorgeixen nous blocs brutals, sensacionals. Sí senyors, avui vull cel·lebrar i compartir amb tots vosaltres que tenim uns nous camarades militant en la nostra rebel·lia: EL SOMETENT DE MAIANS. Quin gran bloc! M’encanta! M’encanta redescobrir aquesta energia del bloc novell, aquesta força, aquest nou estil que podem redescobrir a cada nou post. El Sometent de Maians és un dels nous blocs de referència de la nostra xarxa rebel. No us el perdeu. Un bloc gamberro, un bloc desacomplexat, políticament insolent, fins i tot insultant contra la tonteria que ens envolta. Un bloc, com diria n’Arguiñano, “con fundamento”, és a dir, amb molts fonaments: ideològics, estilístics, temàtics… Un bloc, sobretot, amb aquesta vocació gamberra i desacomplexada que tan important és per a tots nosaltres i, perquè no dir-ho, per a la nostra causa i el nostre país.

Sí, enmig aquest país desolat, gris, ensorrat, tripartiditzat, espanyolitzat… el maquis blocaire continua tenint el seu espai, continuem essent ben vius i combatius. Continuem essent uns autèntics Inglourious basterds. No esperem cap recompensa, ni canviar el fil de la història, però farem la nostra feina…

Visca la terra, mori el mal govern!

BLACK HAWK DOWN

Estigue’t tranquil. Respira. No importa que plogui. No importa que portis molts dies tancat en aquesta gàbia. No importa que comptis per minuts el temps que falta fins que te’n puguis sortir. O intentar-ho.

He encès una altra cigarreta, i he demanat una altra canya. El cambrer, negre i prim, m’ha fet venir al cap la película Black Hawk Down. “Los larguiruchos”, deien els Delta. He fet per pagar. Però llavors el meu cap ja se n’havia anat.

Mentre t’esperava he recordat el meu diàleg favorit de BHD. Quan el Delta, un cop rescatats de l'infern, s’adreça al marine i li diu que hi torna, perquè encara hi queden companys... “Mai entendran perquè ho fem. No entendran mai que la raó és el company que tenim al costat. I això és tot. I res més”.

Sovint sobrevolem les nostres pròpies misèries, o les misèries dels altres. Sovint, o en el millor dels casos només alguna vegada, ens veiem abocats a recórrer a aquesta fidelitat brutal, gairebé sanguínia, indestructible.

Segons la Viquipèida, l'honor és una qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta.

Les virtuts són tot sovint discutibles. Però la conducta no. Conduir-se adequadament forma part del nostre honor. Saber que fins i tot en situacions límits pots fer una cosa pel company, pel camarada, que tens al costat... forma part d’un cert codi d’honor que molts de nosaltres assumim fins les últimes conseqüències.

No deixar tirat mai un camarada. Fer coses fins i tot pel damunt del que voldries, perquè hi ha un camarada. No apretar a córrer davant una situació de risc, perquè hi ha un camarada, i et quedes al seu costat.

Hi ha uns codis de conducta que es corresponen amb codis d’honor. Però que només podem valorar les persones per a les qui l’honor forma part del nostre codi vital. L’honor com a divisa, l’honor guanyat per la pròpia actitud, per la pròpia conducta. Davant tanta mesquinesa i covardia que ens envolta.

Com que aquest blog és anònim, hi ha coses que em puc permetre el luxe d’explicar-les, sense por de semblar impúdic, sense vanitat. Fa molts anys d’això, molts, uns companys em van salvar d’una pallissa monumental, d’hospital. Ens coneixíem i respectàvem, però érem poca cosa més que saludats. I se la van jugar, i em van salvar la pell. D’aquell dia ens vam fer amics, i fins ara. No en vam parlar mai, d’aquell incident. Anys després, força anys després, mentre estàvem fent unes birres amb alguns d’aquests amics va aparèixer una banda de nazis que anava a per un d’aquests amics, justament qui feia tants anys m’havia salvat de la pallissa. Van aparèixer navalles. Jo era conscient que anaven a pel meu camarada. El vaig posar darrere meu, contra la paret, i em vaig interposar al nazi que el volia mullar. Vaig passar molta por, moltíssima. No sabia com reaccionaria l’individu que tenia al davant, navalla en mà. Però per sort per a mi va marxar.

No n’hem parlat mai més, amb el meu camarada. No cal. Tots dos vam actuar guiats per un codi d’honor, per un codi de conducta que fa que no abandonis mai un camarada.

No calen noms ni cognoms. No cal res. No calen agraïments. Només cal mantenir-se fidels a un cert codi d’honor, no pel codi en si, sinó pel convenciment d’estar fent sempre el que toca, que la teva conducta és sempre la que s’espera de tu, és sempre la que creus que els altres esperen de tu, sense demanar-t’ho, sense agraïr-t’ho. No cal.

Torno a sentir el soroll de les aspes de l'helicòpter sobre meu. Miro la cigarreta encesa, i el mòbil que sona. El cambrer negre serveix altres birres, i porta una samarreta que demana que somriguem. Ho faig. Deixo l’euro de la canya sobre la barra, recullo la jaqueta i surto al carrer. Ha deixat de ploure. La veig aparèixer per la cantonada, i m’hi acosto, content. Darrere meu el camió de la brossa aixeca els contenidors, els sacseja i s’engull la seva immundícia.

Ella no sap que necessito de la seva mirada transparent, neta, per a alliberar-me de tanta merda, de tanta misèria, i li agraeixo que hagi volgut quedar. Anem al Maria. Vull sentir Ring of Fire. La veu de Jhonny Cash ofega el so de l’helicòpter, i somric. Ring of fire, camarades, honor... per a molta gent codis inaccessibles, incomprensibles, conductes impossibles.

FIGHT CLUB

Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a una enorme vetllada de boxa a BCN (àrea BCN), enmig d’un ambient increïble, acollonant.

Vaig tenir la sort, a més, de poder contemplar els diferents combats a la zona VIP, entre alguns dels més grans i nostrats púgils.

La boxa és un esport increïble, fantàstic. Té, a més, una enorme tradició a Catalunya. Als anys trenta, eren molts els militants d’Estat Català que la practicaven.

Pel que fa a mi, sempre l’he admirada molt, sempre l’he considerada un esport molt atractiu. Requereix d’una forma física espectacular, i implica un treball de braços i una defensa superior insuperable.

Com a pràctica esportiva només té un petit problema, i és la seva competència amb les arts marcials japoneses, fins i tot orientals, des del punt de vista de defensa personal. I és que descuida absolutament la defensa inferior, és a dir, de l’abdomen en abaix, especialment cames. En no ser permesos els cops inferiors –evidentment- la defensa de la boxa no proporciona eines ni tècniques de protecció inferior. També té un altre petit desaventatge, que és que la seva defensa superior és molt propera al cos, a la cara, de manera que la protecció superior pot quedar excessivament condicionada davant determinades modalitats d’atac no boxístics, fora del reglament de la boxa.

Arts marcials com el Jiu Jitsu europeu, que vaig practicar una bona colla d’anys, han integrat inteligentment moltes de les tècniques de la boxa, sobretot en relació al colpeig: cross, crochet... Els cops de la boxa són terribles, espectaularment eficaços. I tot i que com en qualsevol art marcial, sempre sorgeixen, parteixen, d’una posició defensiva, el Jiu Jitsu els ha sabut adaptar molt inteligentment a partir de modificar la posició del cos.

Pel que fa a la defensa superior l’única diferència gairebé rau en la distància dels braços en relació a la cara, molt més propera a la boxa, més allunyada al Jiu Jitsu, defensa que proporciona avantatges davant atacs elevats, com p.ex. un atac amb un pal. Sempre proporciona un major marge de defensa.

Evidentment, la defensa inferior és molt diferent en relació a la boxa. La posició de les cames no té res a veure. En el Jiu Jitsu la posició de tot el cos no és frontal, com a la boxa, i sempre tens una cama avançada i el cos alineat de manera que ofereixis la mínima exposició possible a un atac frontal, així les cames són també un element clau en la defensa i el possible contraatac, i els moviments evasius són molt més variats i eficaços. I també, molt important, proporciona una molt més eficaç protecció davant qualsevol atac als baixos, a les zones "nobles".

Ho sento, me n’he anat. Volia parlar només del bon ambient de la vetllada boxística, del gran espectacle que és una vetllada d’aquesta naturalesa, i de la importància que té per a BCN que iniciatives d’aquesta mena siguin freqüents, proliferin, i ens hi congreguem tots els amants dels esports racials, durs, de combat. Combats amb regles, esportius, sans. Combats amb gent (entre els que evidentment no m’hi incloc!!!) que porta infinites hores de gimnàs i preparació, i que mesuren la seva força, tècnica i preparació amb altres esportistes.

Va ser un moment, també, de trobar-se algun que altre antic camarada esportiu i/o polític, de fer algun whisky a la zona VIP i de tornar a casa amb la sensació d’estar participant en el ressorgiment d’un esport magnífic, dur, noble, i de gran tradició al nostre país.

PS: dedico el post al camarada Met, recentment reagrupat, estic ben segur que sabrà valorar, per tradició familiar, aquest homenatge a la boxa, de la mateixa manera que jo sé valorar que formi part del nostre Ring of Fire.

Contes de tardor: la càrrega de la brigada lleugera

No eren les vuit del matí, però jo ja em mirava al mirall del lavabo de l’aeroport i em deia “no anem bé”. Estava borratxo com una cuba. M’ho notava prou bé, encara.

Mentre em tirava aigua a la cara em deia “sempre igual”, pensant en tots els desplaçaments futbolístics que havia arribat a fer a aquelles alçades i que sempre començaven així, amb milions de birres.

“No em deixaran posar els walkmans”, és tot el que vaig lamentar. Llavors encara anàvem tots amb walkmans, i jo tenia una cinta molt adequada per a aquests estats i situacions, amb Depeche Mode per una cara i The Smiths per l’altra. Era la meva cinta fetitxe, quan volia desconectar de tot, quan anava tan borratxo i estava tan perdut que només tenia ganes de desconectar.

Ni tan sols recordo si teníem telèfons mòbils, crec que no. Fa molts anys, d’això. Abans de despegar ja m’havia adormit contra la finestra. No vaig veure, per tant, com vam arribar a acabar amb tota la beguda de l’avió. I menys encara quan algú va excedir-se –pressumptament- amb l’hostessa i el vol es va convertir en un sarau confús, molt confús, i el comandant ens amenaçava amb aterrar a Brusel·les enlloc d’Amsterdam.

Em vaig tornar a adormir. I vam arribar a Amsterdam. Ens esperava la policia. Un dels avantatges de no anar rapat és que és més fàcil escapolir-te dels controls. És un detall agraït, mentre observes els teus col·legues, al fons, essent escorcollats i identificats.

El tren fins a Amsterdam va ser balsàmic. Ens vam instal·lar en un alberg pollós, alguna cosa d’un porquet aviador. Això ho penso ara. Llavors em va semblar molt millor que tornar a passar una nit tirat per qualsevol lloc. I teníem pel davant 3 nits… Que algú vomités sobre la moqueta només instal·lar-nos-hi no era un bon presagi.

Quan vam entrar a The Bulldog encara tenia el cap emboirat. Aquell fum de bona maria em va ressuscitar. I quan portava quatre calades de no sé quina merda que havia demanat em va començar la rissa tonta.

El pas per The Bulldog va ser desolador. Quan vaig aconseguir arrosegar-me fins la sortida, a prendre l’aire, no era capaç d’articular una paraula, i veia els meus moviments en càmera lenta, al relentí, mentre m’asseia a la vorera.

S’havia fet fosc. A Amsterdam sempre sembla que sigui més fosc, fins i tot durant el dia. Però llavors ja era fosc. Tenia molta set. Necessitava cervesa, estava tip d’aquells putos sucs de taronja del coffe shop. Feia fred, i això ens devia retornar. Vam començar a caminar. La maria ens havia obert la gana i vam saquejar unes estranyes tendes d’autoservei d’una mena de croquetes espantoses. I vam fer algunes birres.

Ens vam submergir pels carrerons del barri roig, the red light. No sé encara com vam anar a parar davant un bar que oferia paelles i tenia una enorme bandera espanyola a l’entrada. Tampoc sé ben bé què va passar. Sovint quan hi ha una bronca no saps què ha passat… simplement t’hi trobes. O això és el que devia pensar llavors, que estava enmig una bona bronca, mentre veia aquells cambrers sortir del bar armats amb pals. Això és, també, el que devia pensar el cambrer que es va llençar contra mi quan el vaig agafar pel coll. Podia sentir el seu alè, esbufegant, i vaig sentir perfectament el seu “hijodeputa”, esmicolat per la meva pressió, i ell va sentir perfectament el meu “español de m..”, mentre el tirava a terra. Vam marxar ràpid.

Vam trobar un coffe shop on podíem fumar i beure cervesa. Tenia una balconada sobre un canal, i jo sentia transparent el fum mentre aspirava la maria, aquella cremor nítida, saborosa, tan diferent del tabac. Des d’on estava podia veure els carrers amb les llums vermelles als baixos. També podia veure els xulos a la punta de cada carrer.

Era entre setmana, i les noies no tenien molta feina. La majoria esperaven clients i s’oferien lluentes, amb una roba interior d’infart, darrere els finestrals.

L’endemà hi havia el partit. Calia fer un llarg recorregut en tren per anar-hi. Tenia una ressaca duríssima, insuportable. Vaig tirar de Nurofen. I em vaig fotre al tren, clapant fins arribar-hi. Una ciutat de merda, avorridíssima, per això havíem fet nit a Àmsterdam. Estava tan espès que no m’havia emportat els walkmans. I ara els trobava molt a faltar. Necessitava desconectar, fins l’hora del partit.

Vaig pensar que no hi hauria problemes. Ho pensava, també, mentre veia l’estadi impecable, els policies atents però no intervinents, tranquils. Quan vam entrar-hi, ja tornàvem a anar carregats de cerveses. Normalment hom sempre tem, si tem alguna cosa, l’afició rival. Avui no era el dia, o això vaig pensar veient-los.

Però un partit que es jugui al centre d’Europa sempre té un risc que no havia previst: els immigrants espanyols. “Em cago en tot”, vaig pensar, quan vaig veure aparèixer desenes d’aquests elements a la grada dels seguidors del Barça, enfundats en banderes espanyoles. La majoria de la gent del Barça, que hi havia arribat amb viatge organitzat pel club, se’ls van mirar amb estupefacció, però no van dir res.

Quan van arribar a la nostra alçada ens vam interposar al seu pas, i en anglès els vam dir que amaguessin les banderes espanyoles si no volien problemes. Hi va haver uns moments de tensió, però va semblar que ho entenien. Es van situar més amunt nostre. Tot semblava ok.

En un momento dado, tanmateix, després d’un dels gols del Barça, i després que entre la gent del club local i els immigrants s’haguessin insultat de manera que no enteníem, els immigrants van treure totes les banderes espanyoles que portaven. Nosaltres érem uns 15 i ells eren molts més i estaven a les grades superiors de la nostra.

Però va ser com una mena de sacsejada, una fuetada elèctrica. Ens vam girar i vam carregar contra ells, des d’abaix. Tot va ser molt confús… i èpic. Jo només tenia un objectiu, una enorme bandera espanyola que portaven. Mentre carregàvem, mentre es repartien cops de puny per tot arreu vaig fotre una estirada a l’estanquera amb totes les meves forces. Vaig rebre una patada descomunal que em va tirar escales avall, però jo ja havia agafat l’estanquera i l’havia arrosegat en la caiguda.

Mentre em recuperava, estabornit per haver rodolat escales de ciment avall… vaig veure entrar la poli que, incrèdula, es va ficar entre mig de l’afició catalana del Barça i els espanyols immgrants. Em vaig embolicar l’estanquera al meu cos, com vaig poder, em vaig posar el tres quarts per sobre i vaig tornar a la meva localitat.

Després algú va agafar aquesta estanquera i la va llençar, embutint-la amb la mà, per un dels WC de l’estadi…

Quan va acabar el partit les mirades amb els immigrants espanyols eren criminals. Ens vam insultar molt, mentre la policia, que no entenia res, ens separava.

Havia acabat el partit, havíem guanyat i havíem donat una lliçó als espanyols. Vam enfilar cap a l’estació de tren.

Feia fred, molt de fred. A l’arribar a l’estació ens va sorprendre trobar-la plena de gent. Ens esperaven…

L’afició local no era, finalment, tan pacífica com l’havien pintada o ens havia semblat. Vam treure els bitllets de tornada i vam anar fins la nostra andana. Faltaven encara 30 minuts perquè arribés el nostre tren. La gent que hi havia a l’estació es va començar a desplaçar també cap a la nostra andana. A mi ja feia estona que se m’havia passat la pàjara, entre el temps que portàvem sense beure res i les hòsties a l’estadi.

Devien ser prop d’un centenar, i nosaltres només érem 15. En una situació així només pots fer que aguantar. Fer un grup compacte, i aguantar.

Llavors van arribar dos policies locals. Ens van dir que tranquils. Je je je. Tranquilíssims. Els policies es van situar enmig nostre i només deien que no responguéssim a les provocacions. Un d’ells parlava amb la central. Li vam demanar que vingués més poli, o allà allò podia acabar fatal. Com si fossin grecs, només repetien “no problem”. Llavors ens van dir que el tren estava a punt d’arribar. Que davant nostre es pararia un vagó al qual només podríem accedir nosaltres. Que hi entréssim ràpid. I que bona sort i bon viatge.

Quan el tren entrava per l’estació tothom es va llençar a sobre nostre, mentre els policies l’únic que feien era xiular. En cercle, ens defensàvem com podíem. Un vagó, la porta d’un vagó va quedar davant nostre. I ens hi vam llençar. Vaig rebre un cop de puny monumental a la cara. Mentre feia els possibles per pujar al vagó, vaig notar la sang calenta rajant per la meva cara. Sentia un dolor intens al nas i la galta. Algú dels nostres, l’últim, encara va tenir la sang freda de tancar la porta darrere nostre, mentre des d’abaix empenyien.

Al vagó només hi havia el revisor, que havia tancat les portes d’accés des dels altres vagons. I nosaltres, linxats, aguantant la porta de l’andana. La turba va pujar al tren pels altres vagons. Per un moment va semblar que tirarien a terra les portes. Però llavors el tren va fer sonar la botzina i es va posar en marxa. La gent que havia pujat als altres vagons va començar a baixar.

Quan el tren va deixar l’estació es va fer un silenci molt llarg entre nosaltres. Estàvem estirats pel terra, apilotonats contra la porta del vagó. Pràcticament tots havíem rebut. Llavors algú va treure una de les banderes espanyoles que havíem arrencat als immigrants a l’estadi, en una càrrega inoblidable, apoteòsica… i vam riure.

La càrrega de la brigada lleugera, va dir algú, mentre ens estiràvem pels seients del vagó.

Vaig trobar a faltar els walkmans, Depeche Mode, Enjoy the silence, mentre em taponava el raig de sang del nas.

I he pensat ara, mentre lamento no tenir entrades per als concerts de Depeche Mode a BCN…

En un cert sentit, honor i glòria…

Adjectius, Esquerra i Pornografia

L’ús dels adjectius, en general, és un tema complexe. Saber adjectivar correctament no és fàcil. I fer-ho bé, parlant o escrivint, i adequadament al registre del discurs, és un molt bon indicador del domini d’una llengua.

Els adjectius acaben definint les coses i tracen el nostre discurs. Però al darrere del seu ús hi ha sempre un discurs, un relat (que en diuen ara), una idea a expressar que pren forma –oral o escrita- trobant l’adjectiu precís que construeixi adequadament el missatge que volem transmetre.

Un ús deficient dels adjectius, paradoxalment, el que fa és posar en evidència la persona. El “no sé com dir-ho, no sé com explicar-ho, no trobo les paraules” vol dir que et manquen adjectius a la teva vida. Un abús dels adjectius, un ús barroc, recarregat d’adjectius en les nostres construccions orals o escrites, pot neutralitzar el missatge, submergir-lo en un nus hiperbòlic i buit, sobreactuat, purament retòric. Finalment, no fer servir els adjectius adequats és, per a mi, el pitjor dels escenaris, perquè ens aboca al ridícul.

Ridícul és el que ha fet avui la portantveu d’Esquerra, la sra. Anna Simó. En una mena de botifarrada o no sé què (és admirable la voracitat dialèctica que es desperta en els dirigents d’Esquerra en aquesta mena d’escenaris, botifarrades, calçotades…) la Sra. Simó ens ha dit que unes declaracions del president del govern espanyol, Sr. Zapatero, eren “pornogràfiques”.

És evident que el que hagi dit en ZP i el que hagi dit la Simó no importa a ningú, està mancat de qualsevol rellevància, és intranscendent. Només m’hi refereixo per aquesta adjectivació sorprenent de la portantveu d’Esquerra.

Pel que sembla, en ZP havia dit que no ens calia patir pel sentit de la sentència del TC, ja que des del govern espanyol, en allò que la sentència pugui retallar, declarar inconstitucional, farà servir la via de l’art. 150.2 per a habilitar competencialment la Generalitat, per a restituir, per aquesta via, els continguts de l’Estatut.

A la Sra. Simó això li sembla “pornogràfic”. Quan ho he sentit he flipat. Poc porno, em sembla, ha vist la Sra. Simó. Què vol dir, que és “pornogràfic”. Entenc que ha fet servir aquest qualificatiu amb una voluntat denostadora, crítica, com a sinònim d’una cosa terrible, molt lletja, abominable.

He anat a la viquipèdia, a veure el què. I ens diu coses interessants:

“La pornografia és qualsevol manifestació relacionada amb l'exhibició o evocació explícita d'actes sexuals amb la finalitat principal d'excitar.”

“...No obstant això, admet altres manifestacions lligades a tota mena d'activitats i esdeveniments artístics, culturals o merament socials (pintura, escultura, teatre, discurs, moda, etc.). En els últims anys, el qualificatiu pornogràfic s'ha vingut aplicant en sentit ampli i amb caràcter pejoratiu o de mera desqualificació a un gran nombre de supòsits i situacions. D'aquesta forma s'utilitza sovint per titllar qualsevol cosa de contrària a la moral o a l'ètica dominants.”

Ok, com que no veig res d’excitant ni en el sr. ZP ni en la sra. Simó, suposo que, com deia, estem en aquest supòsit de qualificatiu pejoratiu, desqualificatiu. El que és sorprenent és que aquest ús se situa en referència a coses contràries a la moral o l’ètica dominants.

No entenc, de cap manera, com unes declaracions com les d’en ZP poden ser pornogràfiques. Tornem al context, a veure si les declaracions de la Sra. Simó han vingut induïdes per un cert context o descontext. Una “botifarrada”, mmmmmm

Potser podria acabar el post aquí, i evitar el que tanta gent em critica –justament- que els faig massa llargs. Però no vull, tinc més coses a explicar.

Com p.ex. que ja que la Sra. Simó ha fet anar aquest qualificatiu de manera tan ridícula, ella, que és filòloga, que potser podria saber quina és l’etimologia de la paraula pornografia: ve del grec porne es "prostituta" i grafía, "descripció", és a dir, "descripció de prostitució".

A mi se m’acut que d’acord a aquesta etimologia el que és autènticament pornogràfic és Esquerra, les polítiques d’Esquerra, el discurs d’Esquerra, els pactes d’Esquerra i la direcció d’Esquerra. Tot això sí que és pornografia. Pornogràfic sí que ens serveix per a descriure l’actual Esquerra, convertida en una puta barata que ofereix els seus serveis a canvi de pasta, a canvi d’alimentar les seves xarxes clientelars. Tot plegat, molt d’acord a allò tan porno de la “pluja fina”, mmmm

Pornogràfic és, també, d’acord a la definició abans esmentada, en termes d’adjectiu pejoratiu, fer coses contràries a la moral. O no és contrari a la moral tot el que està fent Esquerra i la seva direcció? No és pornogràfic, és a dir, contrari a la moral dominant, enganyar, fer anar allò de l’equidistància quan ja tens prèviament tancats uns pactes?

O no és pornogràfic, contrari a l’ètica, tot el sarau aquest, tan despòtic, del sr. Puigcercós dient al Sr. Carod que no anirà a les llistes? Caramb amb els demòcrates…

O fins i tot, cenyint-nos al tema del TC… no és molt més pornogràfic tot el recital d’Esquerra en relació a l’Estatut? No és porno dur, p.ex. que reivindiquin una modificació del TC per tal que no pugui conèixer de recursos contra els estatuts d’autonomia? Que encara en volem fer un altre??? Això sí que és porno dur, hard.

En fi, com us deia, tot això, totes aquestes declaracions, tot el que vingui d’Esquerra m’avorreix extraordinàriament, són una mena de llaga que hem de patir, confio que per molt poc temps. Però és que avui, amb aquestes declaracions… home, no es poden deixar boles tan a huevo per a smashar…

Inglourious bastards

Què és la política? No ho sé.

Per què fem política? No ho sé.

Què és el que sento? Amor. Molt d’amor. Amor pel meu país. Patriotisme, en diuen. Amor a la llibertat. Independentista. Sí, això és el que sóc, independentista. No, encara millor, patriota. Sóc patriota abans que independentista.

Fica’t ara a fer política. Contribuïré en el que pugui. La meva sang bull, les meves venes bateguen i glopegen sang al cor i des del cor. T’encomanen una missió. La fas. Militar és fer allò que pots fer en benefici del projecte. T’envien mails, et truquen, et troben. Tota l’organització envaeix la teva vida i no trobes el moment de respondre adequadament. Però respons. Ets atent. Prestes servei. Indueixes accions.

Però hi ha una veueta dintre teu que et reclama.

És una veueta que té el so de la maquineta que faig servir per a rapar-me. És una veueta que té el mateix so que l’agulla que defineix els meus tatuatges.

Sóc un filldeputa. No sóc un polític. Em costa molt fer de polític. Disfruto essent l’antipolític. M’agrada tant la llibertat que no consenteixo corsés. I prefereixo ser un bocamoll que un castrat. M’estimo molt més ser sang que suero.

He arribat aquí perquè m’estimo molt el meu país i el vull servir des d’on sigui i com sigui. I aquí, en aquest punt, somio.

No sóc una bona persona. No tinc bons pensaments. No tinc paraules d’amor. No sóc generós. Ningú em pot considerar un referent. Sóc l’antipolític.

Som, tanmateix, molts, els que hem arribat a aquest punt extrem. Em situo a l’extrem. Fora de tota mida. Hem aguantat molt. Aguantar dos tripartits ens ha situat en una posició extrema. Hem renegat de tot. Hem entés que el país s’ensorrava davant els nostres ulls. Hem vist la conversió en règim, en una màfia totpoderosa i implacable, del tripartit.

Més tard o més d’hora, tots els que militem en aquest antitripartidisme extrem hem sabut que era la mort del nostre país. Hem sabut i hem estat conscients que aquest règim era la mort, la fosca, la màfia, la por, sucumbir.

I hem esdevingut militants autònoms, dotats d’un cert nihilisme patriòtic, autèntiques cèl·lules insurgents, que hem combatut el tripartit en qualsevol de les seves manifestacions.

El tripartit ha estat i és la més greu agressió contra la nostra ànima nacional. Ens han volgut submergir en una letàrgia letal de pluja fina, de dretes i esquerres, d’eixos socials… mentre el país es consumia, despareixia entre les nostres mans, es defeia.

Molts dels resistents al tripartit hem esdevingut agents polítics. Molts ens hem vist empesos a fer política. Molts estem fent política. Molts estem deixant hores i hores en construir un projecte polític que acabi amb tot això.

Però quan arribo a casa. Quan sóc entre els meus camarades. Quan la camaraderia flueix com un riu de patriotisme… l’últim que vull és ser un polític. L’últim que vull és fer política.

M’agradaria poder ser amb llibertat el filldeputa que sóc. M’agradaria escampar la venjança per tot el que en aquests anys de tripartit hem hagut de patir. M’agradaria poder ser, amb total llibertat, sense pors, sense quimeres, aquest malparit assedegat de venjança. M’agradaria fer pagar tots els traïdors la seva traïció. M’agradaria fer-los llepar el terra, humiliar-los.

Per a la gent com jo no hi ha glòria, ni tan sols càrrecs, ni parlaments, ni res. Som uns autèntics pàries, som gent de qui fins i tot els teus acaben renegant, per malparits. Tal vegada ens insultin, els altres, i això sigui el major afalac.

Però m’és igual. Tot se m’enfot. Excepte alliberar el meu país d’aquest jou del tripartit i d’Espanya, que és el mateix.

Ens insultaran, serem proscrits, no ens reconeixeran, ens negaran… però no ens espanta. I fins i tot ens agrada sentir-nos així, proscrits i tan lluny de tot, tant de tornada de tot, mentre carreguem les gerres de cervesa i fem cruixir les dents i les vèrtebres amb els brindis, i aquesta estranya mirada sense por que ens uneix. I ens diran de tot, i serà a major glòria.

Visca la terra, mori el mal govern!

Reagrupament: L’ÚNICA alternativa

Dissabte vam fer l’Assemblea Nacional, constituent, de Reagrupament. A hores d’ara tots esteu saturats d’informacions sobre el que va ser: posada en escena, associats acreditats presents, transparència informativa, retransmissió en directe per internet, aprovació de ponències i, finalment, elecció parcial de la primera Junta Directiva, 18 membres, que caldrà completar amb 12 representants territorials.

L’Assemblea va ser un èxit brutal. I ha tingut un enorme ressò mediàtic. Reagrupament, la força de Reagrupament, la seva embranzida, ha trencat aquell setge mediàtic al que havia estat sotmès, i que ignorava –deliberadament- tot el que s’estava fent.

Som el que sembrem, diuen els companys antitransgènics. Som el que sembrem, dic jo, per a Reagrupament.

Des del mes de maig, en que Reagrupament es posa en marxa com a associació, com a projecte polític, hem fet centenars d’actes als que hi han assistit milers de persones. Ens hem constituït a totes les comarques i districtes de Barcelona. I hem anat fent nous associats fins arribar, el dia de l’assemblea, a ser prop de 2.400 (2.300 i un llarg pico). Sense cap mena de dubte a 31 de desembre haurem arribat als 4.000 associats.

Reagrupament és, en aquests moments, com una riuada política. És una força política en una expansió brutal, descontrolada, com l’aigua d’un embassament que hagi rebentat i que baixa amb enorme força i s’escampa per tot el terreny. No tenim, evidentment, cap efecte devastador de les riuades, tot el contrari, però sí serveix la imatge d’aquesta força de l’aigua. Estem arribant molt lluny. Estem arribant a moltíssimes persones. Estem teixint una xarxa de complicitats i suports inimaginable fa uns mesos. Aquesta empenta està absolutament desbordada, no sabem fins on pot arribar i fins a quina alçada. Només sabem que té molta força, que no s’atura i que creix dia a dia.

El creixement de Reagrupament ha estat gradual, però en fases. Les havíem previstes i s’han complet. Volíem arribar a l’Assemblea Nacional amb 2.000 associats, i en som 2.400. Hem anat fent salts amunt, controlats. I l’AN n’ha estat l’últim. Estic segur que les properes setmanes continuarà aquest ritme frenètic d’altes i adhesions.

I…després vindrà una altra moguda de les que tenim previstes, i continuarem creixent, i creixent. Aquest és el missatge de l’Assemblea: hem de continuar creixent i creixent. La pregunta “i tu ja t’has reagrupat?”, s’ha d’estendre com la pòlvora per tot el país, per tots els cercles, per tots els barris, per tots els pobles, per tots els grups d’amics…

L’impacte de la força de Reagrupament ha fet cruixir les costures del sistema. Encara no l’hem rebentat, evidentment, però ja ho farem. Per ara ens conformem en sentir-les cruixir de dolor. Sentir les desqualificacions i intents de “ninguneo” de personatges com en Zaragoza, Ridao, Duran o Ferran és sentir cruixir les costures del sistema. No se n’han pogut estar. Tot i que la consigna era silenci, la força de Reagrupament els ha fet eructar.

Per a vergonya dels seus oïents, entre els que m’hi comptava, només la tieta Basté ha seguit la consigna de silenci. Va ser lamentable la tertúlia de dilluns i ha estat lamentable la tertúlia de dimarts.

Dilluns una hora sobre la immundícia del tema Millet, i dimarts una hora sobre la tonteria dels SMS. Els grans problemes del país. La gran notícia. El gran fet. L’actualitat. Mandan güevos, Basté, mandan güevos… quina vergonya.

Tant és. Com va dir en Salvador Cardús en la seva intervenció davant l’Assemblea Nacional de Reagrupament, fins i tot Montilla sap que la independència és l’única sol·lució per al país.

I com diu en Víctor Alexandre, Reagrupament és l’única opció perquè no hàgim de parlar de la independència per a l’any 3.000.

A hores d’ara, i per a disgust del sistema, de l’establishment i fins i tot dels nostres mariachis, Reagrupament és ja l’ÚNICA alternativa al sistema, a l’espanyolització, a la corrupció generalitzada.

Podem mirar-nos-ho des del punt de vista que volgueu, que la conclusió és clara: Reagrupament, del maig ençà ha aconseguit vertebrar una força impressionant, aclaparadora, irresistible, en contínua expansió i creixement, que fa que sigui l’ÚNICA opció independentista.

No veure-ho és ser cec. No voler-ho assumir, resistir-s’hi, fer-hi discursets a la contra, posar-hi peròs, remetre a no sé quines altres coses que han de passar… és realment perdre el temps, enganyar-se.

El volum, la força, la velocitat i l’elevació política adquirida per Reagrupament fa que en aquests moments tinguem una força d’atracció brutal. Hi ha, en el projecte de Reagrupament una força de gravetat espectacular, que exerceix una atracció sense precedents sobre totes les persones que es mouen en l’àmbit del sobiranisme i la regeneració democràtica.

Ho he vist clarament aquests dies. He rebut centenars d’SMS i mails d’adhesió i de felicitació, d’amics i amigues, de vells amics i vells amigues, però també de companys de feina i de professors d’universitat. Ha estat realment emocionant.

No sé si en Jan Laporta s’acabarà integrant en el nostre projecte. El que és segur és que si es decideix a saltar a l’arena política ho farà amb Reagrupament. Les seves paraules d’ahir, des de Mèxic, són profètiques: “units –referint-se a Joan Carretero- som políticament invencibles”.

Jo també ho penso. Però també sé que el projecte de Reagrupament és una realitat amb independència de que hi acabi participant o no aquest gran patriota que és en Jan Laporta, el millor president de la història del Barça.

Reagrupament és ja una realitat i una força de proporcions difícilment predibles. Ens consten, com també recullen els companys del Cimera, enquestes que apunten a Reagrupament entre els 11 i els 15 diputats, sempre per sobre dels resultats d’Esquerra. Però anem a més. A molt més. No ho dubteu. Anem a per totes!

Visca la terra!