ENTRE EL PERONISME I EL JACOBINISME

Els nous anys sempre comencem amb bons desitjos. Jo me n’estaré. Me n’estaré perquè a força de somiar amb la llibertat del meu país he après que aquest somni només és possible des de la realitat més dura. És l’escenari en el que hem de treballar, no en el de les demagògies, la parauleria, la falta de virtuts i valors, l’engany sistemàtic i el trilerisme polític a què ens ha acostumat el tripartit.

Maluardament per tant, la meva primera reflexió de l’any, d’aquest 2009 és per a la situació en què ens trobem, en què es troba el país.

La primera constatació és que ja hem posat, de manera inequívoca, tots els ous a la cistella dels espanyols. Com uns badocs estem esperant –i consumint-nos- quin serà el resultat del finançament i quina serà la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut. No és una espera tàctica, per posar-nos en marxa. No, és una espera estratègica, per veure com ens hi podem “acomodar”.

Parlem del nou finançament i mentres tant hem oblidat definitivament reivindicar la fi de l’espoli fiscal. Esperem les almoïnes com si nosaltres no tinguéssim res a dir en uns recursos que surten de Catalunya, de la butxaca de tots i cadascun dels catalans, i que no retornen i són miserablement usurpas i usats pel govern espanyol.

Parlem de la sentència del TC, amb més por que autoexigència. Esperant un impossible miracle o com a mínim una graciosa concessió en forma de sentència interpretativa, que deixés tot tan empantanegat com fins ara, i com ara ens permetés anar fent la viu-viu. I amb aquestes pors hem oblidat fins i tot que l’Estatut és una llei aplicable, perquè està en vigor. No està suspesa la seva aplicació, tot i que per l’actitud del tripartit i del govern espanyol ho sembli.

Per tant, tots els ous a la cistella d’Espanya.

Però què és el que està passant a Espanya? Dues coses molt preocupants.

La primera, el gir “peronista” del govern Zapatero, dels sociates. Aquest gir ja fa un temps que ha començat, amb tot el tema dels xecs, de la negació de la realitat, del retorn lineal dels diners de la renda… Però ha arribat a la seva apoteosi amb les previsions realitzades per al finançament de municipis i d’autonomies.

El model anticrisi peronista consisteix en repartir uns diners que no es tenen. Endeutament per a cobrir els 8 mil milions d’euros destinats als ajuntaments i endeutament, diuen que de 10 mil milions d’euros destinats a les autonomies.

Costa d’entendre una política d’aquesta mena, d’estirar més el braç que la màniga en un moment en que justament el que cal és recuperar la confiança en una gestió austera i que dipositi la màxima confiança en els ciutadans, alliberant-los de pressió tributària, alhora que s’hauria de garantir que les institucions poden fer front a les seves obligacions en un context de finançament suficient.

Pel que fa a les autonomies, el “nou” model ni és nou ni resol res, a banda que de fet ni existeix. Però l’expressat fins ara és a més a més de peronisme, jacobinisme en estat pur.

L’autonomia política es basa en la capacitat de gestionar autònomament uns recursos. El pla ZP el que fa és onflar els recursos disponibles amb una pluja de milions que treu de l’endeutament.

L’endeutament implicarà, per als catalans, pagar el doble o el triple dues vegades. La primera perquè no resolent-se la distribució dels recursos disponibles, és a dir, els generats i recaptats, no soluciona el problema. Catalunya el que ha reivindicat, ja sigui per la via de la denúncia de l’espoli fiscal com per la més modesta d’un millor finançament és que en el moment de distribuir allò que tots hem aportat, els criteris siguin menys letals per al nostre futur, siguin més justos, i per tant, descomptada la solidaritat, els recursos disponibles no alterin, p.ex. l’ordinalitat, és a dir, que no es modifiqui la renda disponible.

Tot això no s’hi entra. I se supleix per una pluja extra de milions que tenen l’origen en l’endeutament públic. No havent-se solucionat el primer problema, és obvi que la nostra participació en el futur retorn d’aquest endeutament també ens compromet de manera lesiva, perquè estarem obligats a tornar més.

És a dir, el negoci de les cabres.

Però a més a més, ens diuen en què ens hem de gastar aquests diners “extres” que sa graciosa majestat es digna concedir-nos. Això és la fi de l’autonomia política. Per fer això, és a dir, per a que et donin uns diners i et diguin en què els has de gastar, ja estaven bé els governs civils. És, com a molt, pura descentralització administrativa, els delegats del govern, els prefectes. Pur jacobinisme.

S’apropien d’uns recursos que són nostres, els distribueixen com volen i ho fan de manera lesiva totalment per a Catalunya, s’endeuten com volen per nosaltres, sense demanar permís, i a sobre ens diuen en què ens ho hem de gastar, allò que haurem de retornar nosaltres.

És demencial.

I acceptar aquest joc és igualment demencial.

Però entra en la lògica política en què estem instal·lats. Hi ha una evident captura de la iniciativa política a Catalunya per part del govern espanyol. I per part del govern espanyol hi ha, alhora, una estratègia evident d’introduir una nova LOAPA fàctica, via TC, via sentències del TS i via legislació ordinària.

En efecte, el neocentralisme espanyol, aquest cop vestit de “talante”, és implacable en la recentralització de l’estat. Això és així en la seva activitat legislativa i reglamentària ordinària. Des de la invasió competencial via legislació ordinària (que no té, al davant, un govern català que defensi les seves competències, això és així, us repto a què em digueu quantes qüestions o recursos d’inconstitucionalitat ha plantejat el tripartit), fins al desplegament de polítiques via p.ex. ajuts o subvencions que invaeixen competències exclusives autonòmiques. El cas paradigmàtic és la llei de dependència, on per uns recursos extres la Generalitat fa cessió de les seves competències, en un perillosíssim antecedent.

Tot això és d’una total permeabilitat en les institucions de l’estat, absolutament podrides i absolutament centralistes, que només necessitaven d’observar aquest comportament per abraonar-se sobre els diferents recursos que tenen plantejats. Així, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional protagonitzen una nauseabunda cacera competencial de proporcions devastadores sobre l’actual estructura d’autonomia política, i fonamentalment en les seves dimensions més crítiques o polítiques (p.ex. educació).

La peça clau d’aquest procés serà la sentència del TC sobre l’Estatut. Davant la qual només estem mirant, els catalans, com intentem que ens escatxini el mínim possible. Amb una miopia i una absoluta falta d’idees i de convenciment sobre el que és just i sobre el que volem.

La política catalana, els partits i els polítics catalans i m’atreviria a dir que bona part de la malament dita societat civil, es troba atrapada en una fatídica sala de miralls, d’aquests que deformen la realitat. Tancats, sense poder-ne sortir, es miren a ells mateixos i als altres, i només es preocupen de com es veuen, ignorant la distorsió del mirall, o de com veuen als altres, de què els poden acusar. I així, les seves compareixences diàries davant la premsa són delirants, un pur insult per a qualsevol persona que s’ho miri amb dos dits de seny.

Suposo que la primera mesura, el primer desig, per a aquest 2009 seria agafar una maça i emprendre-la contra tots els miralls, rebentar-los, un a un, i deixar així despullats i patètics tota aquesta classes política tan vanitosa com irresponsable i tan pagada de si mateixa que mentre cecs caminem cap a l’abisme fan veure que saben on van.