LA VERGONYA DEL “CROSTES” JOAN FERRAN

En Joan Ferran és un d’aquests polítics que rebaixen a límits insuportables la política. La seva simple presència, existència com a polític, és un insult.

A Joan Ferran no se li coneix cap altra idea per estar en política que la defensa d’Espanya i combatre el “nacionalisme català”. Tampoc no és en aquest àmbit un gran ideòleg, no ens enganyem. Forma part d’aquests polítics que es reivindiquen a ells mateixos aconseguint que els seus enemics, els seus adversaris, parlin d’ell. Les seves intervencions es mesuren per “ocurrències”, que a la seva vegada es mesuren per la capacitat d’irritar l’adversari… i fer que parlin d’ell. Com el seu company José Zaragoza. Des d’aquest punt de vista el millor que es pot fer amb pesonatges així és no parlar-ne.

Tot i que de vegades això és molt difícil. Com avui.

Avui, en un vòmit seu a l’e-noticies, podíem llegir “no combregaré mai amb el cínic terrorisme d’estat”. Caramb, he pensat, finalment el PSC-PSOE condemnarà el terrorisme d’estat que es va practicar mentre ells també governaven a Espanya, en els governs Gonzàlez! Però no... resulta que la frase continuava, matisava, “que està aplicant el govern jueu a Gaza”. Ah...

Alerta, que diria el Monegal! En Ferran ens exhorta i es posa ell al capdavant a no combregar mai amb el terrorisme d’estat... però segons de quin estat. Si l’estat és l’espanyol, i l’han practicat governs socialistes, això no mereix cap condemna. Perquè és clar, aquells condemnats dels governs socialistes, recordem-ho, José Barrionuevo, Rafael Vera... aquests condemnats per la seva implicació en les activitats del que eufemísticament s’anomenava “guerra bruta” suposo que, pel damunt de tot són “compañeros”. Per tant, no hi ha cinisme ni GAL que s’hi valgui, amb els “compañeros”.

Però no s’ha acabat aquí la vomitada del “compañero Crostes”. Ens ha dit també “tampoc podré avalar mai la creació d’un nou apartheid”. Molt bé, plas, plas, plas. Ja ha sortit el justicier universal. Ja ha sortit aquesta cosa que tots els nostres sociates porten a dintre, que quan més lluny passen les coses, més sensibles els tenim i més s’accentua el seu pressumpte sentit de la justícia.

Perquè és clar, resulta si més no curiós que el Crostes digui aquestes coses el mateix dia que al País Basc un jutjat espanyol feia seure a la banqueta dels acusats el lendakari del poble basc, democràticament escollit, perquè s’havia reunit per parlar amb uns dirigents de l’esquerra abertzale.

Curiós, també, perquè al mateix banc dels acusats s’hi asseu un company seu de partit, del Crostes, el tal Patxi López, que beu així de la medicina que ells mateixos van dissenyar.

I és que resulta especialment cínic que el Crostes parli d’apartheid. Ell i els del seu partit, que han establert un autèntic apartheid polític a desenes de milers de bascos, a través d’una legislació aberrant que ells mateixos van impulsar, la Llei de Partits, que persegueix persones i organitzacions no pel que fan, sinó pel que pensen.

Euskal Herria viu, al bell mig de l’Europa Occidental, un autèntic apartheid contra l’esquerra independentista basca, amb una legislació d’excepció (pròpia d’un estat d’excepció vull dir), que condemna a l’ostracisme polític persones i organitzacions sense haver comès cap delicte, i sense haver estat condemnades prèviament. Tot i que s’omplen la boca d’estat de dret i de democràcia, la seva política, la política de la Llei de Partits, de la que el PSOE (i per tant el sr. Crostes i el PSC-PSOE) en són directament responsables, és profundament antidemocràtica i vulnera els més elementals principis d’un estat de dret.

En definitiva, avui el “compañero” Crostes ens ha ofert un dels vòmits més cínics i irritants dels últims temps. Però l’important no és el que hagi dit ell, no. L’important és que el que ha dit, aquest cinisme, és la marca habitual dels socialistes. El que avui ha fet en Crostes és un exemple d’aquesta nauseabunda política dels sociates que, com deia abans, incrementen la seva “solidaritat” i el seu “sentit de justícia” en una relació proporcional als quilòmetres de distància on se situen els fets. Que a més a més són incapaços d'interpretar correctament.

Després de veure la rehabilitació del “compañero” Josep Ma. Sala, que qualsevol dia ens donarà algunes lliçons de comptabilitat creativa, veure a un sociata, ni que sigui el Crostes, donant lliçons o pontificant en relació a “terrorisme d’estat” o “apartheid” és ja l’últim que podia veure. Ni que, com avui, ho faci de l'habitual manera indocumentada i manipuladora dels sociates.

PS:aquest post està dedicat al company i no obstant amic, Joan Arnera, precussor en els atacs a la crosta sociata