Un país... per apretar a córrer!

Permeteu que avui reprengui aquell costum de repassar els acords de govern.

Els acords d’un govern és allò de què un govern, quan estan tots els consellers reunits, debat i acorda. És la plasmació de la seva activitat, de les seves preocupacions, de les seves competències. Com deia aquell cantant espanyol tan entranyable, en José Luís Perales, “a qué dedica el tiempo libre”.

El repàs dels acords d'avui del govern semblen més aviat l’acta de defunció del país. Dibuixen un paisatge tètric, sinistre. Els acords del govern són més propis d’una diputació sense competències ni recursos que de cap altra cosa.

Atès, per tant, que són acords de gent que no té res a fer, i que són al govern com podrien estar en un parc donant de menjar els coloms, ho supleixen amb iniciatives i plans que són per apretar a córrer. Els acords d’avui són potser la prova més evident que estem acabats, i que en allò que no estem acabats, aquest govern procura per tots els mitjans impulsar polítiques que ens rematin.

Han estat aquests:

a.. El Govern aprova un pla per promoure la participació ciutadana amb un centenar d'accions fins al 2010

b.. El Govern deroga el Decret de sequera

c.. El Govern aprova el Decret que regula els estudis a les Escoles Oficials d'Idiomes

d.. El Govern impulsa la convocatòria d'oposicions de 30 places d'agent rural auxiliar

e.. El Govern impulsa un casal de gent gran al Vallès Oriental

f.. El Govern aprova el Projecte de llei sobre gossos d'assistència

g.. El Govern impulsa la millora de la C-153 entre l'Eix Transversal i l'accés a Tavèrnoles

Començarem pel final. Tots els consellers han aprovat, suposo que després de dures negociacions, la construcció de 750 metres de carretera entre l’Eix Transveral i l’accés a Tavèrnoles. Un acord vital per a les infrastructures del país. De tanta importància que no el podia prendre la delegació comarcal de carreteres. La trascendència d’aquests 750 metres deu ser tal que ha calgut debatre-la plenàriament al govern.

Després hem (és un plural majestàtic, atès que és "el nostre" govern) aprovat una important iniciativa legislativa: el projecte de llei sobre gossos d’assistència. És a dir, els gossos pigall. Un sector mancat de regulació, un imperatiu social, atès que la regulació d’aquest sector era absolutament imprescindible, i no era possible fer-ho a través d’altres instruments. Per això el govern, en ple, ha debatut el projecte de llei. Pensem que cal unificar tot el que hi ha, ja que malgrat que els gossos pigall són l’única previsió reglamentària en la majoria de sectors, des del transport a la restauració, això calia evidentment que tingués rang de llei. Encara em sorprèn que no hagin promogut una reforma constitucional, o, en el seu cas, la tramitacio al congrés espanyol com a llei orgànica.

El nostre govern també ha aprovat “impulsar” un casal de gent gran. Ah amics! No us penseu que un casal de gent gran és una obra menor, que pot aprovar un ajuntament, o un consell comarcal, o fins i tot un departament com el d’Acció Social. En absolut. Cal que hi hagi tot un govern al darrere per aprovar “l’impuls”. És tan important que no val la pena ni tan sols que es decideixi construir-lo, n’hi ha prou amb que s’aprovi “impulsar-lo”. No sé si com els carros del super.

Atès que estem en època de vaques magres pel que fa a l’ocupació, i l’increment de l’atur a Catalunya és descomunal, el govern s’ha arremangat i ha decidit impulsar la convocatòria de 30 places d’agents rurals. Hi ha un abans i un després en la funció pública. La transcendència de la convocatòria ha fet que el govern deliberés llargament sobre la seva conveniència i impacte.

Els grans “conductors” també han aprovat el Decret que regula no sé què dels idiomes. Això és important, i més val que ens ho mirem amb cura. No sigui que acceptant resignadament, això sí, callant com uns putes, decrets com el de la tercera hora de castellà (que ja s’està aplicant), calgui que aquesta regulació també s’ampliï al català.

I, 21 mesos després, quan les agències de viatge ja comencen a substituir el destí de Venècia o Bruges pel de Catalunya… deroguem el decret de sequera. Suposo que també en aquest punt les deliberacions han estat llargues, i la negociació, dura. Podem, per tant, fer anar les fonts, fins i tot les que funcionen amb circuïts tancats d’aigua. Demà us podré donar notícia si el decret també autoritza reprendre la navegació d’aneguets a les banyeres, i xapotejar-hi.

Finalment, i a aquesta trascendent actuació hi dedicarem una anàlisi una mica més llarga, el govern ha aprovat “un pla per promoure la participació ciutadana amb un centenar d'accions fins al 2010”.

Estem davant una fita històrica. Promoguda pels campions de la participació, els mateixos que van promoure aquella exitosa iniciativa de participació del “Bus de l’Estatut”.

No us escanyaré amb una detallada exposició de les aberrants mesures que preveu. La seva lectura és recomanable perquè us adoneu de fins a quin punt ens governen uns “marcians”, una gent absolutament allunyada de la realitat, dramàticament desconectada de la realitat. El pitjor de tot és que al darrere de tot això i de tot aquest bla bla bla, buidor, hi ha un discurs de caràcter totalitari. Un discurs que en última instància el que preveu és coaccionar els legítims representants dels ciutadans, buidar l’aparell representatiu i traspassar a aquests òrgans de participació difusos i incontralables, la responsabilitat.

Per a mostra de l’absurditat, mireu què ens diuen: “Amb l’aprovació del Pla, el Govern es compromet a incorporar la ciutadania en l’elaboració d’una trentena de plans, lleis i programes fins al 2010. Entre les lleis, s’inclou la participació de la ciutadania en el Projecte de llei d’accés al medi natural, el Projecte de llei contra l’homofòbia, el Projecte de llei per a una nova ciutadania i per a la igualtat entre homes i dones”

Això és una aberració total. A veure, què vol dir això de participació en el projecte de llei contra l’homofòbia? Això és com si demà aproven la participació en el projecte de llei contra l’assassinat. Oi que és absurd? L’homofòbia, la discriminació per raó de sexe és una qüestió regulada al dret penal. Què collons anem a fer ara? Igual que la resta.

És una empanada mental total, amb un rerefons reglamentista a ultrança que habilita la participació com a via d’incursió en matèries que pertanyen a l’esfera privada en molts casos, i de legitimació davant els mecanismes democràtics tradicionals de representació.

Fixeu-vos que és el mateix que fan els “assemblearis”. Neguen representativitat als legítims representants, i traspassen, ells solets, by the face, tota la decisió a una assemblea que ells mateixos convoquen i que ells mateixos controlen. De manera que en el fons el que fan és condemnar al silenci a la majoria social.

I ara permeteu que us expliqui què hi ha al darrere de tot això de “la participació”. Tota aquesta moguda de l’esquerra altermundista comença i continua tenint de referent a una població brasilenya: Porto Alegre. Fins i tot s’ha creat un foro, i de tant en tant s’hi aplega tot el personal altermundista sota l’excusa d’això de la participació, de les experiències participació que s’hi han dut a terme, de l’alternativisme, etc.

Els qui coneixem l’experiència de Porto Alegre, i hem sentit l’alcalde que va posar en marxa aquests mecanismes de partipació, que s’han estudiat abastament en l’àmbit de la gestió pública, sabem perfectament la trampa. El mateix alcalde de Porto Alegre ho ha explicat, no sé si en una relliscada eufòrica.

Resulta que l’alcalde de Porto Alegre no tenia majoria suficient per fer aprovar els pressupostos. Davant aquesta situació el seu equip va ser prou enginyós i espavilat per dissenyar una estratègia política que els permetés superar aquest bloqueig polític. Van decidir que els pressupostos els elaboraria la gent. I van dissenyar un mecanisme de participació per barris, comunitats, on s’establia la manera de proposar i decidir quines eren les inversions que calia fer.

Aquests mecanismes sempre estaven controlats en última instància pel partit i la gent de l’alcalde de Porto Alegre. D’aquesta manera, quan els pressupostos van arribar a l’ajuntament, reflectien perfectament el que ells havien volgut aprovar i que el bloqueig de la legítima majoria de regidors els ho havia impedit. Després de tota la moguda participativa l'oposició no va tenir coratge per oposar-s’hi. L’excusa de la participació havia estat una trampa letal per als legítims mecanismes de participació i representació. Si els representants legítims, malgrat la seva legitimitat, tombaven els pressupostos “participatius” esclatava un conflicte social imprevisible. De manera que s’hi van plegar.

Aquest és l’origen de tota la tonteria aquesta de la participació. Després ho van vestir amb discursets i teories vàries, super enrotllades i alternatives, que van donar la volta al món progre. Aquesta és la trampa a què s'han aferrat els postcomunistes i l’esquerra totalitària per a pontejar els legítims mecanismes de representació.

No és una iniciativa inòqua ni d’enfortiment de la democràcia. No us ho cregueu. És un mecanisme pervers. Els ciutadans votem cada any un munt de vegades. El que cal és enfortir els mecanismes que garanteixen la devolució dels mecanismes de representació a la societat, amb llibertat, i això vol dir que el primer que cal no és fer tot això, sinó una cosa que no faran: QUE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS ES FACIN L’HARA QUIRI, estableixin llistes obertes (mixtes si es vol en la transició), vot directe per circumscripcions, etc.

El problema de la baixa qualitat de la nostra democràcia és la seva captura per les burocràcies dels partits. Les mateixes que ara ens volen vendre la moto dels mecanismes alternatius de participació. Aquest és el gran problema.