El maquis blocaire

Mireu, quan hom escriu en un bloc i hi aboca tot el que pensa té una irresistible tendència a establir criteris, línies de pensament, denúncies, etc. Vet aquí el seu suposat i personalitzat interès. Si els blocs fóssim un espai per a la confraternització i l’acció política… tindríem un problema... d'avorriment o desinterès.

Però això no és així, i gràcies a això tenim ocasió de dedicar-nos a tractar aquests temes greus que ens preocupen. Tot i que en el fons, només tenim un tema greu que ens ocupa, als que estem aquí, que és el nostre país. Després tots nosaltres tenim molts altres temes que també ens preocupen. Però aquest és el que ens uneix.

Per tant això del país diguem-ne que és el nostre comú denominador. Per més que a l’abordar la situació ho fem de maneres i des de perspectives molt diferents, fins i tot radicalment diferents. Però fins i tot en aquesta diferència hi ha una dimensió comuna força estesa i compartida: la insatisfacció amb la situació del país i del sobiranisme.

El que avui vull fer no és fàcil, ni simpàtic. Més aviat podria ser estalviable. El que vull és analitzar les dues maneres que tenim els sobiranistes d’enfocar la nostra lluita, i la seva plasmació blocaire.

La més estesa és la via “pontificadora”. Són els polítics, els opinadors i els blocaires que opten per ignorar la realitat, el nostre dia a dia, i llençar les seves idees cap al més enllà, a aquell futur bucòlic, tal com les imatges dels propagandistes dels Testimonis de Jeovà, on enmig d’una natura idílica, hi conviuen, hi jeuen pacíficament, humans, ovelles i lleons. Si voleu que concreti una mica més, són aquests amics que ens remeten directament a un futur referèndum (directament) i que no entren mai al nostre dia a dia, ni a etiquetar o analitzar les coses, i que, perquè no dir-ho, es posen una estrella de xèrif per anar per la xarxa interrogant tothom sobre el seu sobiranisme i compromís amb el país. Em sap greu singularitzar, però no me’n puc estar, el company Xavier Mir és aquest prototipus de blocaire “testimoni de Jeovà”, algú que és capaç de justificar totalment el tripartit, d’exigir al Montilla el que ningú entén, de declarar-se en vagues que ni tan sols ell compleix (en un bloc no escriu, en l’altre sí), i que fins i tot, aquesta setmana, és capaç de recolzar, sense ruboritzar-se, sense que se li caigui l’ànima als peus, i sense veure-hi cap inconvenient ni contradicció, això de l’estafa del Puigcercós de la candidatura conjunta a les europees.

Després hi ha la via guerrillera. En aquest cas, i a diferència de la prèvia, només som uns quants blocaires els que la seguim, i, políticament, només la gent de Reagrupament i alguns opinadors amb prou personalitat com en Cardús, en Tremosa, n’Alexandre… És una via que té molt clar el que vol, que no s’entreté mirant etiquetes, però que denuncia amb fermesa tot el que passa en el nostre dia a dia que ens impedeix arribar a aquest escenari polític futur (que coincideix amb el dels pontificadors bucòlics, una Catalunya lliure). Els blocaires que treballem en aquesta via sabem perfectament que ovelles i lleons no poden pasturar al mateix prat. I no només això, sinó que també sabem que hi ha rapinyaires, i rates i un llarg etcètera de mamífers i rèptils que amb el seu dia a dia impedeixen que avancem cap a l’escenari polític que volem.

Si els guerrillers no els denunciéssim, a aquestes bèsties que devoren els nostres somnis, no ho faria ningú. Per això la raça de blocaires guerrillers és tan escassa. En termes de la nostra història podríem dir que hi ha un nou “maquis” operatiu al nostre país, que és blocaire i que és absolutament minoritari i probablement abocat a l’extinció, a la liquidació.

Però val molt la pena que ens parem un moment a pensar en aquest fenomen del “maquis” blocaire. Si entre els pontificadors, els bucòlics, hi podem trobar totes les espècies que es mouen en el sobiranisme (polítics, articulistes, acadèmics, blocaires, promotors, líders “cívics”)…. la lluita que portem a terme els “maquis” és única. No la fa ningú més, a banda dels “excèntrics” de Reagrupament.

En aquests moments, a Catalunya, és una evidència que no estem sota un govern, sinó sota un règim. El règim del tripartit. Un règim que inclou diferents sensibilitats polítiques, però que està unit per uns objectius comuns: el primer, la voluntat de poder i l’acord en el repartiment del poder. Això implica que malgrat la diversitat –en principi- d’ideologies que hi conflueixen, el poder s’exerceixi de manera implacable. No hi ha un projecte comú: l’únic que és comú és el repartiment de les diferents esferes de poder que configuren “el règim”, on cadascun dels integrants fa el que vol i és respectat pels altres.

El segon gran objectiu del règim és una derivada del primer, i consisteix en un exercici brutal i despiatat del poder per tal de conservar aquest poder. I en aquest punt el “règim” presenta la seva cara més dura, més severa. Implica un control absolut sobre els mitjans de comunicació i l’opinió publicada. Davant l’opinió pública es presenta com un exercici del poder flexible, en el sentit que sempre hi trobareu allò que serveix de coartada. Però en l’anàlisi del que ha significat i imposat a nivell de mitjans de comunicació públics i privats és esgarrifós, mai vist.

El tripartit no exerceix el poder: se’l reparteix, i des d’aquest repartiment tots actuen a una per evitar que cap dels altres quedi desplaçat o perquè altres opinions o polítiques puguin afectar els tres membres del règim.

L’èxit del tripartit en la seva conversió en règim ha estat notable, quasi han excel·lit en el seu control absolut. Només hi ha una esquerda: la xarxa.

A aquests “mugabes” locals només hi ha una cosa que es resisteix al seu pla: el ciberespai. Les possibilitats i la llibertat que la xarxa, el ciberespai, ofereix a les societats avançades ha superat amb escreix la seva voluntat i les seves possibilitats de control.

No hem de descartar res (en Carbonell ja amenaça amb fotre les seves urpes sobre la la xarxa), però aquest maquis político-blocaire s’ha revelat com a l’autèntica (l’última!) frontera de la resistència catalana, dels lluitadors per la llibertat del s. XXI a Catalunya. Segles enrere foren les nostres muntanyes les que oferien refugi als últims resistents, o els llocs des d’on, anàrquicament, es combatia l’opressió. Avui en dia aquest espai està a la xarxa.

És per això que, dins del magma del sobiranisme, el “maquis” blocaire té importància. No la té, com en els vells maquis o serrallongues, per la importància o trascendència de les seves accions, sinó per la seva simple existència. La seva existència, les seves denúncies, les seves opinions… no són importants pel volum de gent a la que arriben, sinó perquè desafien el règim.

Els maquis blocaires som una intrascendència. L’abast de les nostres opinions i denúncies és tan limitat quantitativament que faria envermellir qualsevol analista. Però som importants perquè aguantem la flama de la resistència i de la denúncia. Perquè desafiem el poder del règim.

Aquesta és la veritat, amics. En els temps que ens toquen viure, n’hi ha alguns entre nosaltres que fan per vestir-se de maquis però que no ho són. No ho han estat mai. Han evitat sempre embrutar-se les mans, han evitat sempre denunciar el règim. S’amaguen en els bucolismes, en llençar les pilotes més enllà, als espais inabastables, per intentar fer-nos creure que són dels nostres. Però no hi ha res més lluny de la realitat. Formen part del “règim”, de fet fins i tot alguns “viuen” del “règim” (oi, Saül Gordillo).

Són polítics, opinadors i blocaires que s’han amagat sempre que hi ha hagut algun tema important del nostre dia a dia que compromet el règim. Per exemple, van mantenir un molt polit silenci quan hi havia el congrés d’Esquerra i la gent de Reagrupament lluitava per tornar a ERC una direcció coherent, per tornar a fer d’ERC el partit d’en Macià. P.ex. fan veure que Esquerra no té res a veure ni amb que en Montilla sigui president de la Generalitat ni amb el suport prestat al Zapatero, que neguen que el PSC i el PSOE siguin el mateix, etc. Són gent que es pensa que poden continuar nedant i guardant la roba, i pontificar, i proposar referèndums a l’hiperespai polític, i que insisteixen, mentre el país cau a bocins, en posar-se l’etiqueta de xèrif per a patrullar per la xarxa.

Tanmateix, la realitat patriòtica és massa evident, i la resistència, l’autèntica resistència a l’espanyolització i la claudicació de Catalunya, té noms i cognoms, i els “bucòlics” ja no enganyen a ningú.

Blocs Against Tripartit és, en aquest sentit, una de les més brillants concrecions de la resistència blocaire. Un espai “alliberat” i dominat pels autèntics “maquis” blocaires, on s’expressa, de manera inequívoca, la nostra resistència al règim. BAT BLOCS recull així el testimoni de les més rellevants xarxes combatives i sanament implicades, com ho va ser en el seu moment Blocs amb Estrella.

Després d’aquest rotllo només puc fer que convidar-vos a que feu ús de la vostra llibertat. Denuncieu el règim! Combatiu, en el dia a dia, per la llibertat.

Visca la terra, mori el mal govern!!!