Construir nació "o/i" construir estat????

La situació de desànim i desorientació en què està sumit el sobiranisme arran dels consecutius governs tripartits i l’estratègia d’Esquerra ens ha abocat a un escenari polític molt complexe, que pot tenir conseqüències imprevisibles.

L’exemple més evident d’aquesta fatiga i desànim és que per primera vegada en molt de temps l’abstenció que s’està donant en les diferents eleccions és sobiranista. Fins al punt que Convergència i Esquerra perden vots simultàniament. L’escenari, és per tant, molt complicat.

En aquest context s’ha produït el nomenament d’en Ramon Tremosa com a candidat a les eleccions europees per part de Convergència, i Esquerra està cercant aquesta personalitat independent que pugui encapçalar la seva llista. Totes dues formacions són per tant conscients de la situació, i cerquen, a través de personalitats que no són els polítics del seu “staff”, superar-la.

Però hi ha diferències substancials. En el cas d’en Tremosa, aquest nomenament s’insereix en el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, i en l’assumpció del dret de decidir com a eix polític, respon per tant a una estratègia. En el cas d’Esquerra aquesta altra personalitat possible assumirà aquest repte en un partit que no ha rectificat gens ni mica la seva estratègia, que continua governat per una direcció absolutament sotmesa als sociates, un partit, en definitiva, a la deriva. El nomenament d’una personalitat no és per tant per a Esquerra i la seva direcció una evolució ni un resultat lògic d’una nova estratègia, sinó un intent desesperat d’evitar que continuï l’enorme sagnia de vots que pateix (és l’únic partit amb més exvotants que votants!).

En el darrer post potser vaig cometre un error, el de simplificar algunes anàlisis. Demano excuses als afectats, que alhora són companys i amics. Potser ni ells ni jo la vam encertar al definir o descriure la situació. Però fet l’intent, i sentat el que vaig dir, avui el que vull és abordar un debat pendent que em sembla clau.

El mes de desembre vaig tenir l’ocasió d’assistir -i comentar- a un debat polític de primer nivell, convocat pel Fòrum Tagamanent, entre en Quico Homs i en Joan Carretero. Va ser un debat apassionant, ple d’energia, idees i matisos.

Un dels moments estelars del debat el va protagonitzar en Joan Carretero, quan va venir a resumir les hores de debat que ja portàvem, dient una cosa així com que "ja ha passat el moment de construir nació i ens hem de centrar en construir estat, en tenir un estat propi".

Vet aquí en el fons el gran debat subjacent en tot plegat. Després entendreu perquè faig servir el terme “subjacent”.

Ahir diumenge, en una entrevista a El Periódico li preguntaven a Ramon Tremosa què votaria ell en un hipotètic referèndum per la independència. I ell responia: "Si l'Estat autonòmic donés un finançament com el de Navarra i una selecció de futbol com la d'Es-còcia, no hauria de votar sí, ja em sentiria còmode".

La pregunta evident i “facilona” que una resposta d’aquest tipus em provoca és si a aquestes alçades ens hem de desgastar en una estratègia que, tot i hipotèticament permetre’ns fites històriques com les assenyalades, l’únic que fa és encaixar-nos a Espanya.

I la resposta, tan evident com “facilona”, és que no. Bé, com a mínim els independendistes no hem pensat mai que aquesta sigui la nostra estratègia ni la nostra fita. Però és que fins i tot el que és decebedor és que, després de tot el que està passant, després del fracàs de l’Estatut, després de tot això, encara pensem que tenim possibilitats d’entendre’ns amb els espanyols. La resposta és, per tant, negativa. Sempre ha de ser negativa, per a un independentista.

Una de les conclusions a les que em pensava que ja havia arribat el sobiranisme, en la seva màxima extensió (els independentistes fa temps que hi vam arribar), després de tot el que ha passat i està passant, és que amb Espanya no hi ha absolutament res a fer. I que, a més a més, el nostre rellotge vital com a nació està en un inaturable compte enrere. No ens queda massa temps. És difícil de quantificar-ho, però tots els elements que configuren la nostra nació i el món actual fan preveure que la causa de la llibertat de Catalunya, el nostre fet nacional, no tingui gaire marge vital. És urgentíssim, per tant, posar-s’hi. Però no per a negociar un nou status amb Espanya, sinó per a crear un estat propi, per tenir un estat propi. No ens podem desgastar en estratègies intermitges. Cal posar tota la carn a la graella per aquest objectiu, l’estat propi.

Des d’aquest punt de vista hauria pogut titular tranquilament aquest article com a “construir nació o construir estat”.

Però hauria estat una simplificació excessiva. En aquests moments, hauria estat una simplificació excessiva.

Perquè… quina és la situació de la que partim en aquests moments?

Tornem a alguns dels elements de l’inici del post. La situació no és fàcil. Per una banda tenim a CiU, i tenim el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, amb l’assumpció del dret de decidir com a eix polític. Hem aplaudit la designació d’en Tremosa perquè implica aprofundir en aquesta estratègia, que és bona per al país des de tots els punts de vista. És a dir, Convergència, tal i com avui reconeixia en Tremosa en una entrevista a El Punt, es mou perquè també s’està movent la societat.

No podem menystenir aquesta aposta estratègica de CDC. Al contrari, l’hem d’aplaudir. Però dit això, tots tenim una altra pregunta: és CDC, ni que sigui de la mà de la Casa Gran el partit que pot liderar, assumir el compromís, de fer el camí cap a la plena sobirania, cap a l’exercici polític del dret de decidir i, finalment, la independència?

Jo ho veig difícil. Aquest camí no el podrem fer sense Convergència, però tampoc el podrà fer en solitari Convergència. No ho crec, vaja.

En aquest punt totes les mirades s’adrecen a Esquerra. I aquí comença el drama.

Fa una setmana vaig ser convidat al Bloc Gran del Sobiranisme a escriure-hi un article. El vaig titular “ERC o la teoria del caos”. Hi explicava perquè ERC ha comès una errada monumental, de conseqüències imprevisibles, que ha acabat sumint el nostre país en un caos. Dintre d’aquest caos, la mateixa Esquerra n’és la principal víctima. Perquè com a conseqüència de tot el que han fet i ha passat Esquerra ja no serveix als objectius pels quals molts ens en vam fer militants en el seu moment.

Això ja és percebut així per la majoria dels que algun dia els vam votar. I ho hem deixat de fer. Però és que a més a més, Esquerra és en aquests moments un partit absolutament desacreditat, una marca absolutament en fallida, i jo diria que irrecuperable. S’ha trencat el compromís bàsic amb la seva gent. S’ha trencat aquesta complicitat bàsica que fa que les persones ens sentim unides a un projecte.

La desnaturalització del projecte d’Esquerra ha estat tal que ja resulta absolutament irreconeixible. Partint de la idea que tots els independentistes som d’alguna manera “antisistema”, perquè combatem el sistema que ens lliga a Espanya… l’actual direcció d’Esquerra ha convertit aquest partit en un model dels “antisistema”, però no pas en l’acepció independentista, sinó de l’extrema-esquerra.

Acollonits, acomplexats, per aquests repartidors de carnets d’esquerres que són els sociates (avui mateix l’inefable Joan Ferran parla d’en Puigcercós dient que en temes de dreta/esquerra no se sap si és carn o peix), han promogut una conversió antinatural del partit en un partit amb uns postulats més propis de l’extrema-esquerra que de cap altra cosa. Les “posses” antisistema i d’esquerranisme radical i tronat són un continu. I el seu allunyament del gruix del país, absolut.

Però pel damunt de tot hi ha, evidentment, la monumental errada de donar per liquidat l’eix nacional i llençar-se als braços del PSC-PSOE abraçant un suposat eix social com a guia natural de l’actuació política a Catalunya i de l’estratègia d’Esquerra.

I a això em referia quan parlava que qui sigui candidat d’Esquerra a les europees, si és aquesta personalitat independent i clarament independentista que estan buscant, fins i tot si és un bon amic meu, a qui s’estan “treballant”, l’únic que es trobarà serà un partit absolutament presoner d'una estratègia nefasta, letal, que vol mantenir com sigui. “L’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents”.

Això no és només una percepció meva. Això és una percepció generalitzada que la mateixa direcció d’Esquerra alimenta contínuament. En aquest sentit és del tot revelador que l’inefable Huguet es refereixi al projecte de la Casa Gran del Catalanisme com la Casa Gran del Capitalisme. O totes les animalades que profereix en Tardà. I totes les "boutades" que profereixen, dia rere dia, els membres de la direcció d'Esquerra.

Esquerra s’ha convertit en una nova Euzkadiko Ezquerra. Així ho demostra contínuament la seva direcció. I així ho veuen ja els seus més exvotants que votants.

Davant aquesta situació, amb una Esquerra absolutament encegada pel poder i pel pacte amb els sociates, la majoria de la gent n’ha desertat. Esquerra ha deixat de ser útil. De fet molts la veiem com un autèntic obstacle en el camí cap a la independència. El seu descrèdit ja no és reversible. La seva fallida electoral és inevitable, i la captura de bona part de la seva militància per les xarxes clientelars i l’extremisme marxistoide ens aboca a un partit col·lapsat, absolutament col·lapsat i inservible.

Per això molta gent veu -veiem- amb més il·lusió de la que serenament podria pertocar la candidatura d’en Tremosa. La gent n’està tipa, de l’actual situació, tipa. I l’única manera que veuen de posar´hi remei és aquest gir sobiranista de la Casa Gran, i més encara si és de la mà de candidats solvents i compromesos com en Tremosa.

Però de la mateixa manera, molts també veiem els riscos d’aquesta situació. Sense cap mena de dubte, davant la possibilitat d’un tercer tripartit, de continuar amb la situació actual, el sobiranisme es pot desplaçar massivament cap a CDC si fa bé les coses. Millor construir nació que destruir-la, com està fent el tripartit.

Tanmateix, això no resol el nostre problema de fons i les angoixes que patim els independentistes. Podem posar tots els ous al cistell convergent? La resposta ha de ser negativa. Per més que hi poguem acudir en un moment de trasbals i caos com l’actual. Però la resposta ha de ser i és negativa.

La necessitat d’una proposta independentista clara i coherent continua essent una necessitat per al país. Estem d’acord que Esquerra ja no ho pot ser. L’actual Esquerra és un partit del que Macià en fugiria per cames. Si Macià aixequés el cap!!!!

Davant d’això i al marge de les anàlisis cojunturals que poguem fer, hi ha una pregunta i una corrent de fons molt clara, que s'expressa cada cop amb més claredat i contundència. Si això és així, que és així i compartit per una enorme majoria de l’independentisme… què s’hi pot fer?

La gent de Reagrupament, la proposta política de Reagrupament era la bona per al congrés d’Esquerra, i la que hauria donat sortida a aquesta situació. Però ja es va veure que l’actual Esquerra està dominada per les xarxes clientelars del poder. Tenen més pes els càrrecs i poder que s’ocupa (pel poder que atorga internament per a controlar el partit) i l’extremisme social de bona part de la seva militància que el llegat de Macià i la ideologia transversal i independentista que històricament havia caracteritzat aquest partit.

Si estem d’acord en la importància del paper històric que havia de fer Esquerra, i alhora estem d’acord que ja no el pot fer, que això és ja impossible… què s’hi pot fer? L’amic Arnera parlava fa una setmana de “una altra cosa”. L’amic Sort parlava ahir del paper que poden fer les CUP o el Partit Republicà Català. Tot i que per les seves propostes socials jo me’n sento molt allunyat, les CUP potser sí serien un revulsiu interessant, com a mínim representen un independentisme desacomplexat i coratjós, amb un gens menyspreable arrelament municipal. Però els veig tan “marcians” en el que és el model de societat que vull….

No ho sé. L’únic que visualitzo és l’atzucac en el que estem sumits, el caos en el que ens ofeguem. En aquest caos s’explica perfectament l’esperança amb que bona part de l’independentisme ha vist –hem vist- la designació d’en Tremos. Però també s’explica perfectament que la xarxa s’ompli de mostres desesperació independentista i de propostes per trencar amb aquesta fatalitat. No sé si Reagrupament podrà redreçar la situació a Esquerra, no sé quin paper poden fer les CUP, ni el PRC… L’únic que sé és que a l’actual Esquerra no li penso donar ni una sola oportunitat més, i em sembla que, com jo, la majoria del sobiranisme els ha abandonat o els abandonarà.

Per tant, si no trobem una sortida a l’actual situació, molta gent optarà –optarem?- per construir nació, a la vista de la falta de propostes creïbles per a construir estat, o fins que aquestes no arribin. En aquest sentit, la campanya d’Esquerra als dos anys del segon tripartit, allò de “estem construint un estat, disculpeu les molèsties”, era una broma de mal gust, de pèssim gust. Un autèntic insult, mentre el país cau a trossos i la desesperança s’apodera de tots nosaltres.

No podem esperar més, però tampoc podem esperar menys…