E pur si muove…

Més enllà de les excrecències dels iniciativeros, aquests dies han passat i passen coses importants al nostre país. I el més important de tot és que passen en l’entorn sobiranista.

Cal començar la seva anàlisi per la proposta de CiU de situar en Ramon Tremosa de cap de llista a les eleccions europees. Aquesta és una magnnífica notícia. I punt.

Aquesta notícia és extraordinàriament positiva ens la mirem com ens la mirem. Jo donaré els meus motius, de manera somera: és bona perquè trenca la inèrcia de grisor en la que s’havia instal·lat la política catalana. Ramon Tremosa és una persona preparadíssima, treballador infatigable i patriota incombustible, sobiranista de pedra picada… i amb criteri propi. És per tant un luxe el seu pas a la política activa.

És també una notícia positiva perquè implica un pas més en la consolidació del projecte de la Casa Gran del Catalanisme. En el seu moment ja vaig dir que CDC i Artur Mas, amb l’aposta de la Casa Gran havien obert un camí molt interessant, i que calia observar la seva evolució amb esperança. La designació d’en Tremosa és un pas més en aquest procés, un pas més que atorga molta credibilitat al projecte. La mateixa credibilitat que si haguessin posat en López Tena. Idèntica. És treballar en una mateixa direcció, una direcció correcta.

El nomenament d’en Tremosa ha estat una molt bona notícia per a moltíssima gent. Ha estat rebuda, com no podia ser d’una altra manera, amb evidents mostres d’entusiasme per una enorme part del sobiranisme.

De fet la notícia, sincerament, hauria d’acabar aquí, amb aquesta valoració. Tanmateix, també han passat altres coses des d’aquest nomenament, i val la pena que m’hi refereixi, fins i tot a risc d’allargar massa el post.

D’entrada, la demencial reacció d’en Guardans. Em resulta inexplicable, i crec que aquest posat d’amant abandonada que va plorant la seva ofensa per tot arreu és un error greu per a un polític. Tanmateix, i gràcies als seus plors infantils, ens hem assabentat de detalls prou interessants. Com p.ex. quan revel·la la conversa amb Artur Mas, i la pregunta que li planteja, de què votaria en un referèndum d’autodeterminació. La seva resposta negativa és prou eloqüent de perquè en Guardans ja no encapçalarà la llista de CiU, però també de la sinceritat i la importància del gir de CDC amb tot això de la Casa Gran del Catalanisme. Clarament s’estan preparant per a un escenari on el dret de decidir marqui l’horitzó polític de Catalunya.

Hi ha una altra cosa que confirma aquesta visió, i és la posició de La Vanguardia. Els seus laments se situen clarament en els laments de qui tant de temps porta apostant per una sociovergència, i que ara observa, amb desconcert i temor, el gir sobiranista que implica la Casa Gran. Per això van atacar en Tremosa i el seu nomenament. Fins al punt de cercar la puerilitat aquesta dels anys de militància d’en Tremosa a CDC, fins l’any 2002. Això és tan irrellevant que haver-ho convertit en el seu argument indica prou clarament el seu nivell de col·lapse. En Tremosa fa més de 6 anys que no milita a CDC, i no ho fa perquè discrepava de la línia política que seguia. Té més valor encara, la seva actual independència. Molt més valor.

Però després, i permeteu-me que també m’hi refereixi, em semblen absolutament fora de lloc, incomprensibles, algunes de les crítiques rebudes des del sobiranisme. I si no crítiques, distància o ninguneo amb què s’ha rebut i tractat la notícia.

Llegint alguns comentaris o posts sembla com si hagués molestat que CDC hagi fet aquest pas d’inequívoc component sobiranista. Que encara queden molts interrogants oberts, oh i tant! Però, amics, del que es tracta és d’analitzar i saber valorar cap a on s’està caminant. I aquest pas és positiu des de tots els punts de vista. És un pas que si abans de saber-ho ens ho haguessin preguntat a tots i cadascun de nosaltres, hauríem aplaudit. Posar-se estupendos i anar a cercar arguments pels pèls és francament quimèric, una mica fora de lloc.

Vull referir-me, i des del carinyo i la complicitat, a les reaccions que he llegit a tres companys de BAT BLOCS. En Josep Sort, en un post al Bloc Gran del Sobiranisme, va aplaudir molt la decisió i va manifestar la seva sorpresa per la intel·ligència d’en Mas, però finalment ens va venir a dir que en un 90% de les opcions no es plantejava votar en Tremosa. I que no ho faria si no pronunciava la paraula màgica (que entenc vol dir “independència”). És una anàlisi enraonada amb un desenllaç decebedor. I no ho dic perquè em vulgui ficar en el que vota o deixa de votar el patriota Sort, amb això no m’hi fico, sinó per com ho motiva. En una situació com l’actual, en un procés com el que estem vivint, amb tot el que s’ha escrit (ell mateix), sotmetre el vot a en Tremosa a que aparegui amb un cartell que digui “independència” em sembla massa pobre i menystenidor. Si es tenen altres opcions, cap problema, cadascú amb el seu vot fa el que vol, no cal dir-ho. Però sotmetre a aquest judici previ el sobiranisme impecable i agoserat d’en Tremosa em sembla excessiu. Hi poden haver molts motius per no votar un patriota com en Tremosa, però perquè al seu cartell no hi aparegui la paraula independència em sembla un excés.

Després hi ha el cas del company Jordi Carbonell, al seu bloc Tenim el que ens mereixem. Tot i que no ens coneixem, en Carbonell també comparteix aventura amb BAT BLOCS. És per tant també des de la camaraderia i la confiança patriòtica que li retrec la seva anàlisi. Al seu últim post llegia que el fet que en Tremosa hagués fet unes declaracions on deia que volia treballar en la Comissió d’Infraestructures, confirmava les seves sospites. Company, crec que hi ha en la teva anàlisi un excés de “zel” i purisme. Primer, perquè a mi em sembla que davant una persona amb la trajectòria d’en Tremosa, parlar de sospites, com aquell que perspicaçment hi troba el gat amagat em sembla excessiu. Referir-se a en Tremosa quasi com un “tecnòcrata” em sembla un altre excés. A veure, és o no és en Tremosa un sobiranista convincent? No crec que hi hagi ningú que ho pugui dubtar. És o no és una aposta sobiranista per part d’en Mas? O ens han canviat en un dia al Tremosa, o això és així. Especular a partir d’ara què podrà fer en Tremosa al Parlament europeu i què hauria pogut fer en López Tena és, directament, posar-se molt, massa, esplèndit. Creus de debò que en Tremosa no estarà a l’alçada dels debats polítics d’arrel nacional? Quin inconvenient hi trobes en que enviem, al lloc on s’estan decidint aspectes clau per al nostre país des del punt de vista econòmic i d’infraestructures, la persona més preparada que tenim a aquest país? Jo només puc fer que aplaudir. Perquè, no ens enganyem, la gent que tinguem a Brusel·les és important i pot fer un paper molt important. Però la sobirania, la construcció de l’estat la farem aquí, al nostre parlament, als nostres carrers. Per tant, calma i no comencen amb “sospites”. Què saps, amic Carbonell, del paper que pot jugar en López Tena a la política catalana? Igual t’emportes una sorpresa, no et sembla? O no? En tot cas, pensar que només el que nosaltres pensem és l’únic bo, i la resta, fins i tot essent decisions excel·lents, les defineixes com a sospitoses… sincerament, em sembla un excés. Un excés que ens aboca, també, a tenir el que ens mereixem...

Finalment, a través de l’amic Arnera, llegeixo el que diu el company Solano. Amb en Solano, l’Arnera se’ns arrenglera ràpidament en el Tarot, i, menystenint o quasi ignorant el que implica l’operació Tremosa, ens diuen que les cartes del Tarot són molt clares, i el nostre futur, escrit. Ras i curt, que ens aboquem a un nou postpujolisme de l’anar fent, del país endreçadet, però sense ambició ni res que s’hi assembli. Em sembla una anàlisi injusta i agoserada. Primer, perquè em sembla que, per la trajectòria d’en Tremosa, no podem menystenir el que implica que encapçali una llista al Parlament europeu. Vaja, a mi em costa molt menystenir-ho, tant pel Tremosa patriota sobiranista, com pel que significa d’implicar persones preparadíssimes. Però és que també em sembla una anàlisi massa agoserada. De fet les paraules d’en Guardans ens ho indiquen. Si en Mas realment li va plantejar què votaria en un referèndum d’autodeterminació… collons, les coses estan molt i molt aprop del que sempre hem demanat a Convergència. Que hi poden haver decepcions, sens dubte. Que els convergents poden continuar tenint temptacions… segur. Que nosaltres podem tenir altres opcions, d'acord. Però volem ignorar deliberadament els passos que fan i que coincideixen amb els que sempre els hi hem exigit??? Jo no ho trobo raonable. Poden haver-hi moltes anàlisis polítiques, però treure d’entrada el Tarot no em sembla just ni raonable.

Torno, per acabar el capítol Tremosa, al que he dit al començament: és una excel·lent notícia.

L'episodi Mònica Sabata i Esquerra

Però hi ha hagut més notícies en l’entorn sobiranista: el capítol Mònica Sabata i Esquerra. Aquest episodi és molt més polièdric. Disculpeu, un cop més, l’extensió que està agafant el post.

D’entrada dir que hauria estat un luxe per al país tenir dos candidats com en Ramon Tremosa i la Mònica Sabata.

Després, lamentar el comportament indigne, indignament gratuït, d’Esquerra amb la Mònica. No em sembla gens just, de fet em sembla una estupidesa total, que un cop van conèixer la negativa de la Mònica Sabata, la seva única preocupació hagi estat desmentir que li haguessin proposat, i assenyalar que s’està parlant amb molta gent. Com si aquesta noia fós tan estúpida com per confondre una conversa en relació a unes eleccions amb una proposta electoral. Per favor! És curiós, perquè mentre escampaven aquesta versió, encara membres de l’executiva d’Esquerra la trucaven “perquè s’ho repensés”. Com es pot mentir d’aquesta manera? De debò que em supera.

Però tornem a la proposta que fa Esquerra a la Sabata. Cal veure, d’entrada, que no és una proposta reactiva, després del tema Tremosa. La proposta se li havia fet abans de conèixer el tema Tremosa. Les coses com siguin. Però així com en la proposta Tremosa tots hi hem vist un aprofundiment en les línies estratègiques de la Casa Gran, en la proposta Mònica Sabata era massa evident que la direcció d’Esquerra buscava algú que els ajudés a recuperar la credibilitat perduda.

Esquerra arriba a aquestes eleccions europees en un moment pèssim, en el que el fracàs de la seva estratègia ja és visible… i temut. Esquerra, com a marca electoral, està en fallida. I com a projecte polític, clarament qüestionat pels seus electors. Fixeu-vos la distància que va des d’aquella Esquerra encara plena de supèrbia de les eleccions generals, on van menysprear i “ningunejar” una persona capacitadíssima com l’Elisenda Paluzié, fins ara, on desesperadament busquen algú que “doni la cara per ells”.

El fracàs de la seva estratègia és tan bèstia, tan monumental, que les hòsties han vingut una darrere l’altra, i les que veurem. Esquerra és un partit encegat, dominat per una burocràcia clientelar que viu al marge de la realitat, i amb tanta supèrbia que s’atreveixen a dir que “l’estratègia és bona, ni que els resultats siguin dolents”.

Mònica Sabata hagués estat una excel·lent candidata. Però no hauria tingut res al darrere. Bé, hauria tingut un partit totalment desacreditat. En Tremosa podrà navegar ara sobre l’onada sobiranista de la Casa Gran. Però la Sabata hagués quedat engolida pel reflux d’Esquerra, no hauria pogut fer-hi res.

Esquerra té ara al seu davant una difícil situació: o continua buscant aquest perfil independent i amb prestigi que els pugui “ajudar” (o que estigui disposat a suïcidar-se amb ells), o tira d’algun dels seus, com en Bernat Joan o en Portabella. En tot cas, i ni que hi acudeixin amb Coalición Canaria (això sí que serà per veure-ho, anar de la mà d’uns socis del PP a unes eleccions), la desfeta és més que previsible.

Per acabar el capítol Sabata, criticar de nou la gent de la direcció d’Esquerra. Ho haurien tingut molt fàcil per quedar bé, per agrair-li que hagi escoltat l’oferta i per donar-li tot el suport en la seva decisió de continuar treballant en l’àmbit civil, que és també cabdal. No ho han fet. Han preferit quedar com uns autèntics energúmens desagraïts, i aquí sí que se n’han ensortit.

I per acabar el post, avui volia parlar de la boira. Hem pujat al poble de la meva àvia, a Les Garrigues, com cada any, a buscar l’oli nou. El millor oli del món. Són tants records els que em porta aquest paisatge de les Garrigues altes assetjades per la boira… La serra al fons, practicament inivisible. I el bosc i els camps d’oliveres i ametllers submergits en aquest paisatge d’un encís misteriós. Avui m'hagués agradat més esplaiar-me en aquest trajecte... quasi vital.