IPAR TXOKO SOUND

Avui s’ha confirmat que n’Oriol Junqueras serà el candidat d’Esquerra a les eleccions europees. Un excel·lent candidat. Un candidat d’un prestigi i un potencial enormes, que en cap cas no es mereixia tenir l’actual direcció d’Esquerra. Però al cap i a la fi podem dir, que tant pel que fa a CiU, amb en Ramon Tremosa, com pel que fa a Esquerra, amb l’Oriol Junqueras, els dos candidats són extraordinaris. Un autèntic luxe per al nostre país.

Crec que puc presumir de l’amistat de tots dos. Això em provoca un orgull molt poc saludable, massa vanitós. I alhora un evident mal de cap. La situació és curiosa, perquè jo crec que la sintonia entre tots dos candidats és gran. I m’atreveixo a dir que la visió que tenen de les coses, molt familiar. No endebades, també, tant l’Oriol com en Ramon són dos "productes" FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya). Això referma clarament la importància que va tenir aquella FNEC dels anys 80, i la gent tan extraordinària que va aconseguir aplegar i fer treballar per un mateix projecte.

Després les coses van anar com van anar. Amb en Ramon vam mantenir l’amistat d’una manera constant, veient-nos regularment. I també la visió de les coses. Una visió molt i molt propera, molt còmplice. Les nits electorals que van desembocar en els dos fatídics tripartits les vaig passar a ca seu, amb altres amics, i tots vam brindar, totes dues nits, perquè la suma dels partits nacionalistes permetia formar govern. I totes dues vegades vam ser víctimes del més absolut desengany i frustració.

Amb l’Oriol Junqueras, després de l’etapa universitària, ens havíem perdut bastant la pista. Fa un parell d’anys un bon amic comú, eminent jurista, ens va convocar a l’Oriol i a mi a un sopar a ca seu. Vam estar parlant llàrgament. I vam reprendre el tracte, la confiança i l’amistat.

De casa d’aquest amic, i amb el seu mestratge d’amfitrió, vam passar les nostres trobades, els nostres sopars, a l’Ipar Txoko, un magnífic restaurant basc, casolà (que no barato) de la Vila de Gràcia. Mercès a aquestes trobades, al voltant d’uns txuletons espectaculars, i amanides amb sidra, bon vi i patxaran, he tingut ocasió de parlar llàrgament amb l’Oriol sobre la situació del país. Perquè, evidentment, del que parlem gairebé sempre és del país.

Alguna vegada també s’hi va sumar en Tremosa, a aquestes vetllades. I, no voldria deixar-me endur per falses il·lusions, però crec que la visió que tots plegats teníem de la situació no diferia gaire. I havia matisos i enfocs diferents, però no diferia gaire.

Això que ara explicaré no em resulta fàcil, i potser tampoc no és fàcil d’entendre. Però jo no hauria pogut estar compartint taula, menjar, beure i tertúlia amb algú que defensés el tripartit. Prou mala sang em provoca el dia a dia sota el règim tripartit, com perquè a sobre, en el meu lleure, m’hagi d’encendre amb algun sicari del tripartit per parlar de política.

I amb l’Oriol, espero no fer-li mal amb aquesta afirmació, mai ens hem discutit en relació al tripartit. No l’he sentit aplaudir-lo mai ni justificar-lo, tot i la seva infinita i/o desmesurada comprensió. És més, a l’Oriol, tant el tripartit com alguns membres de la direcció d’Esquerra que amb més vehemència el defensen... diguem-ne que no s'han portat massa bé. Però, dit això, és evident que no compartíem la sol·lució, el que calia fer per superar aquesta fase. D’entrada políticament. Però també a nivell personal, vull dir fruït de les nostres personalitats i maneres de ser prou diferents. L’Oriol és una increïble bona persona. I jo em temo que no ho sóc. L’Oriol té, a més, una enorme prudència en la seva manera de fer i relacionar-se. I hi afegiria que una quasi malaltissa, realment sorprenent i admirable, confiança en la naturalesa humana, en la gent. I jo, ni que això no interessi a ningú, sóc més d’acció i més radical en les formes i la manera de veure les coses (sobretot les que em resulten inadmissibles), com prou sabeu els qui llegiu aquest bloc.

El patriotisme d’en Junqueras és, també, i com el d’en Tremosa, insubornable. I és també un savi enciclopèdic. La seva passió per la història és formidable, i crec que aquest coneixement de la història, aquest viure tan amarat de la història li ha atorgat un cert relativisme en la manera d’enfocar les coses. Els seus articles, com a mínim d’un temps ençà, s’han esforçat per traslladar-nos aquesta visió optimista, que malgrat els problemes que poguem tenir, malgrat l’espantosa situació que ens sembli poder estar vivint, el temps –la història- és llarga i acaba posant a cadascú en el seu lloc.

Des d’aquest punt de vista, i malgrat compartir bona part de l’anàlisi en relació a la situació en què estem com a país, no coincidim en la manera de fer-hi front. Jo crec que a l’Oriol li fa una certa por el buït històric, i prefereix actuar d’una manera prudent, mirant de canviar les coses de manera suau, sense urgències. Aquesta visió també li ho permet el fet de ser una persona sempre disponible, sempre a punt de donar un cop de mà, sempre amb voluntat de sumar. No conec cap cas de cap col·lectiu, associació, el que sigui, que li hagi demanat alguna cosa, alguna xerrada, algun sopar… i no hagi mirat d’atendre’ls.

Té, per tant, l’Oriol, una presència molt gran entre l’independentisme. I respectada. Perquè sentir parlar l’Oriol és viure la història, és encendre’s, és vibrar amb el país (avui, que és 26 de gener, dia del Soldat Català, es commemora la gran gesta catalana de la Batalla de Montjuïc; sentir explicar aquesta batalla a l'Oriol és una de les coses més emocionants i vibrants que us pogueu imaginar! A la foto que acompanya el post, ho està fent, en el marc d'un acte de l'associació Catalunya 1640, commemorant el Corpus de Sang).

És curiós, perquè també des d’aquesta presència al país, en Ramon i n’Oriol són similars. En Ramon, de la mà dels seus llibres, s’ha patejat el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlant de les seves coses, que són les coses del país, des d’un punt de vista d’economia, d’infraestructures, de finançament. L’Oriol ho ha fet parlant d’història i ensenyant-nos com som. Tots dos preparadíssims, tots dos apassionats per aquest nostre i dissortat país.

Però tornem a la política actual. Com ja vaig dir, la presència d’en Ramon de cap de llista de Convergència és una presència que referma l’estratègia de gir sobiranista de CDC a través de la Casa Gran. El Ramon, i ell ho sap, se suma aquesta estratègia (sense la qual no hagués fet el pas), i ho fa, a més, convençut que només sumant al projecte de la Casa Gran és possible desfer-nos d’aquest drama nacional que és el tripartit. S’implica per ajudar a trobar una sortida a l’hecatombe nacional que estem vivint.

En canvi l’Oriol assumeix un repte de primera magnitud, i ho fa conscient que presta el seu crèdit personal a un partit i una direcció que l’ha perdut del tot, el seu crèdit. I el que és més greu encara, a un partit i una direcció que no han modificat ni un mil·límetre la seva estratègia, ans al contrari. Malgrat ser-ne conscient, i per patriotisme, ha acceptat el repte, i jo crec que en el fons amb un inconfessat desig que aquest gest contribueixi d’alguna manera a que les coses en el futur puguin ser diferents.

Serà molt curiós assistir als debats entre els diferents candidats. No m’imagino a aquests dos vells coneguts i/o amics portant-se la contrària, discrepant. Potser s’hi veuen obligats, sobretot quan surtin temes relatius a la política catalana. I estic segur que no ho passaran bé, i que en el fons tots dos desitjarien estar en el mateix barco i deixant a caldo als sociates, als peperos… als espanyols.

Torno al que deia al començament. És un luxe per al país tenir dos candidats de la talla d’en Ramon Tremosa i de n’Oriol Junqueras. Dos candidats molt per sobre del que realment és el país polític i, sobretot, la nostra classe política.

La pena, l’enorme pena, és que tots dos no puguin estar treballant plegats per totes les coses que comparteixen. I és una pena per a tots nosaltres, també, que una persona com l’Oriol quedi tan lastrada per l’actual Esquerra i la seva direcció, que són, sens dubte, un dels càncers més agressius a que mai hàgim hagut de fer front.

Jo, potser perquè no sóc tan bona persona ni he llegit tant com l’Oriol, no sóc tan benevolent ni pacient. I per a mi, en aquests moments, l’objectiu nacional prioritari és sortir d’aquesta hecatombe nacional que patim, i crec que per fer-ho cal liquidar, el més ràpidament possible, l’actual direcció d’Esquerra i la seva estratègia.

Però des d’aquí, avui, el meu reconeixement per tots dos. Tots dos són el país que somiem i volem. Sincerament, m’agradaria veure’ls a tots dos a Brusel·les. Però també m’agradaria que si l’Oriol surt escollit eurodiputat, això no enforteixi ni un mil·límetre ni a l’actual direcció d’Esquerra ni a la seva estratègia.

I, arribat el moment, brindar al so del drinkejar dels patxarans amb gel de l’Ipar Txoko, perquè entre tots plegats, i amb les diferents estratègies per fer-ho possible, hàgim aconseguit acabar amb aquest malson del règim tripartit i junts caminem cap al nostre futur somiat.

Visca la terra, mori el mal govern!