Patriotisme

El que ha passat aquests dies em permet suggerir un exemple d’això que sempre dic i defenso en relació a la meva manera de pensar: sóc patriota abans que independentista. Si em pregunten què sóc, o com m'agradaria que em consideressin és amb aquest adjectiu tan malmès i vilipendiat per la progressia... del patriotisme. Per bé que és evident que també sóc independentista, o fins i tot m’atreviria a dir que sóc més aviat separatista.

Vaig defensar, defenso, i defensaré, el desallotjament de la xusma antisistema que okupava les nostres universitats. I vaig defensar, defenso i defensaré l’actuació de la nostra policia. Mireu, la reacció que hi ha hagut a la intervenció policial és pròpia d’un país malalt, d’un país sense sentit del que significa ser país, d’un país que sembla voler-se instal·lar en una eterna adolescència, en una horrorosa "edat del pavo", que té el cap absolutament absorvit per la tonteria i que, a sobre, actua amb un tacticisme polític (i mediàtic i gremial) realment vomitiu.

Em deprimeix (és una manera de dir, jo no em deprimeixo) la reacció de tonteria, blandiblú, estupidesa, papanatisme, espiritualisme, llefiscossisme que hi ha hagut a la intervenció policial d’ahir. Les reaccions que he sentit a la ràdio, he llegit en la premsa, en blocs, em provoquen molta llàstima. Però també, i per sobre de totes elles, la dels polítics, del primer a l’últim. I m’ha enervat la reacció de CiU i el PP demanant explicacions, o la de l’Uriel demanant dimissions. A veure, o tenim sentit del país i actuem amb patriotisme davant aquestes situacions, o pleguem. I per a un patriota el primer que cal, el primer que cal exigir, és no fer servir la nostra policia com a eina de lluita política. La policia és una d’aquestes poques institucions que han de restar al marge de la lluita política. Tot el que he llegit, sentit, etc. és vomitiu i és un exponent d’una falta de patriotisme, de maduresa i de sentit de país espectaculars. Però és clar, el problema ja comença quan al capdavant de la nostra policia hi ha gent que no hi creu, en la policia. Aquí comencen tots els mals. Que continuen amb el desemparament polític que han tingut al llarg d’aquests anys de tripartit, i totes les tonteries que s’ha hagut de menjar el cos dels Mossos d’Esquadra i a banda, evidentment, de la dramàtica ineficàcia del seu comandament polític.

Vol dir això que la policia són uns intocables, i que poden fer el que els hi plagui? En absolut. La nostra policia, com qualsevol altra de les nostres institucions, està sotmesa a l’imperi de la llei i als controls democràtics i judicials sobre les seves actuacions. Només faltaria! Del que em queixo és de l’ús polític que se’n fa.

Fixeu-vos si crec en el que dic que jo mateix, i ara potser algú es queda sorprès, fa tres anys vaig presentar una queixa davant el Síndic de Greuges per una actuació policial envers la meva persona. Els Mossos van tenir amb mi una actuació lamentable, que va acabar en incident; ells em van denunciar al jutjat per la via penal, i jo els vaig denunciar al Síndic de Greuges. En el judici em van absoldre, això ja us ho avanço, perquè no us feu il·lusions. No podia ser d’una altra manera, l’actuació policial va ser impresentable, van incórrer en fals testimoni, al redactar un atestat policial que en seu judicial vaig poder demostrar que era fals, etc. Tot plegat molt desagradable.

En el meu escrit al Síndic de Greuges, en el plantejament de la queixa, i abans de l’exposició dels fets i de la resta de consideracions, vaig fer la següent reflexió, que transcric literal de la queixa presentada:

“Aquest escrit, tot i plantejar una queixa i un requeriment perquè la Sindicatura el tramiti si ho considera prou fonamentat, evita deliberadament recórrer a l’administració de justícia, ja que tot i poder-hi trobar suficients elements per iniciar actuacions, no és aquesta la voluntat del sotasignant, sinó, primer, la d’aclariment d’uns fets i una actitud del tot improcedent per part d’un agent del mossos d’esquadra en exercici de la seva autoritat. Per tant no espero en cap cas amb aquest escrit que se’n derivi un procediment sancionador, ja sigui en via administrativa o penal, sinó una reparació moral i una presa de consciència dels límits de l’actuació policial i el respecte envers els ciutadans.”

Bé, per a mi aquest paràgraf resumeix perfectament el que penso i vull. Tot i ser conscient que podia denunciar els mossos per via penal, no ho vaig fer. Crec en la policia, crec en la nostra policia, i vull que sigui la millor. Per això vaig acudir al Síndic, perquè no pretenia, malgrat tot, i malgrat que qui va acabar als jutjats vaig ser jo, una sanció per als agents, sinó que a través de la meva queixa al Síndic això els pogués servir de reflexió per a millorar i per a que en futures actuacions el seu funcionament fós el que tots els catalans volem que sigui, el que aspirem a que sigui.

Per tant, i per damunt de tot, actuar amb patriotisme. Podria haver muntat un escàndol del meu cas, però no ho vaig fer. La nostra policia no s’ho mereix. L’hem de defensar. Sempre els hi donaré suport. Fins i tot quan s’equivoquen. I, això sí, si s’equivoquen, fer servir proporcionalment tots els mitjans que tenim al nostre abast (que són molts) per exigir reparació o bé per provocar canvis que la facin millor.

I si tinguéssim un exèrcit, com espero que algun dia tinguem, igual, diria exactament el mateix.

Sabeu com va acabar la meva queixa? Doncs bé, si hi ha un comunista al capdavant de la sindicatura, ja us ho podeu imaginar. Jo no sóc cap exclòs social, ni immigrant, ni perroflautista ploramiques, jo sóc un simple advocat. De manera que en el súmmum de la cara dura, va i em diuen, entre d'altres tonteries, que atès que en la meva queixa desisteixo de presentar actuacions penals, és que té poc fonament, i que apaadeusiau. Una resposta així només podia venir d’un comunista, d’algú per a qui el patriotisme és un concepte llunàtic. No van entendre que jo no volia que sancionessin als mossos, ni obtenir reparació monetària, ni res de res. No podien entendre que ho fés només per exigir reparació moral i que la meva actuació servís perquè aquests agents, als que malgrat tot respecto i sempre defensaré, entenguessin millor el que és i s’espera de la nostra policia.

I aquest panagíric no vol dir tampoc que comparteixi el model policial que s’està desplegant. Penso, n’estic convençut, que moltes coses no s’estan fent, no s’estan fent com cal. Crec que els Mossos tenen un problema gravíssim amb la falta d’una adequada direcció política. I crec moltes altres coses de les que si voleu un dia en podem parlar, perquè el model policial que estem implantat no és el que jo vull ni el que defenso. Ara bé, sí defenso la policia, la nostra policia, com a institució.

I ja em coneixeu, no m’estic ni un sol dia de criticar el fatídic, letal, govern tripartit que patim. Però ahir vaig estar al seu costat. Al costat de la nostra policia, i del govern. Ni que aquests fets siguin una excel·lent "oportunitat" per a desgastar el tripartit que tant combaten, m'hi nego. Ni ahir ni avui no era el dia per a sumar-se a aquest akelarre antisistema, del tot s’hi val, i insultar la nostra policia, desprestigiar-la, atacar-la vilment. Ahir la nostra policia va haver de fer front a grups antisistema perfectament organitzats i violentíssims. Grups que tenien una estratègia perfectament calculada de liar-la, de saltar-se tots els límits per aconseguir el que finalment va passar, la intervenció policial. Tot el que va passar ahir estava única i exclusivament encaminat, organitzat, per a provocar la intervenció policial. I aquesta era inevitable, perquè la policia el que no pot fer, ni tan sols sabent que és el que els altres estan buscant, és no intervenir quan els bàrbars s’apropien del carrer i i se’n volen fer els putos amos.

Els comandaments policials, i polítics (quin drama!) el que han de fer és analitzar com van anar les coses, i en el seu cas, prendre les decisions que calgui per a millorar l’eficàcia de la intervenció policial.

Però el que la societat no pot fer és ignorar que quatre dements antisistema que s’han passat quatre mesos okupant institucions públiques, coaccionant, violentant, amenaçant… ara passin com unes pobres víctimes. Si la nostra policia ha comès errors, que s’investiguin. Si hi ha responsabilitats, que es depurin. Però, per damunt de tot, el que la societat ha de fer és exigir responsabilitats als perroflautistes, assenyalar-los clarament els límits, i fer-los-hi pagar la seva barbàrie antisistema, la seva insurgència totalitària i protofeixista.

Torno al començament. Cal ser patriotes i actuar amb patriotisme. Cal que aquest patriotisme estigui molt pel damunt dels mesquins interessos partidistes, mediàtics i gremials.

Visca la terra, mori el mal govern!