L’enquesta del Periódico

És molt interessant l’enquesta que avui diumenge ha publicat El Periódico. Com sempre, només es tracta d’una enquesta. És l’únic valor que cal donar-li, el de l’expressió demoscòpica de les tendències a la nostra societat.

I l’enquesta, en aquest sentit, marca unes tendències molt clares.

La primera, la més evident de totes, és la crisi del tripartit. I que aquesta crisi arriba, de manera clara, per on ja hem dit moltes vegades des d’aquest bloc, per Esquerra, la balda feble del tripartit. Per primera vegada una enquesta s’atreveix a parlar clar (a diferència de la del CEO). L’enquesta del Periódico sí assenyala aquesta imparable tendència a la pèrdua de suports electorals d’Esquerra.

Això ja fa molt de temps que molts ho veiem com a inevitable. I només cal tenir les antenes ben conectades, parlar amb la gent, copsar l’estat d’ànim del país, per veure-ho. Els únics que no ho volen veure són els mateixos dirigents d’Esquerra, perquè és clar, reconèixer-ho vol dir reconèixer el fracàs de la seva estratègia. I quan algú que ha impulsat i defensat una estratègia amb la contundència que ho ha fet la direcció d’Esquerra, només quedaria una sortida possible: plegar.

I plegar, dimitir, és un verb que no és conjuga a Cal·làbria.

Probablement el clan dels cal·labresos especuli ara quina “sortida” dialèctica pot oferir davant la situació. La primera sempre serà la de “negar l’evidència”. Això és el primer que faran. Fixeu-vos que a les espanyoles, quan tots veiem l’hòstia que es fotrien, ells només especulaven en el seu món a banda, sectaritzat, hermètic, dels 6 diputats que treurien, en el pitjor dels casos. Doncs ja sabeu tots què va passar.

És possible que l’enquesta del Periódico encara sigui més favorable a Esquerra del que ho pot ser la situació real. Demoscòpicament s’és una mica conservador, i es tendeix a relativitzar grans moviments de fons, a ser molt prudent en la seva anàlisi. Fixeu-vos, p.ex. que cap enquesta donava, a les darreres eleccions catalanes, que entressin els Ciudadanos. Igual que cap enquesta no donava l’hòstia monumental d’Esquerra a les espanyoles. S’acostuma, i no és criticable, a ser prudent.

Què més pot dir la direcció d’Esquerra? Doncs potser ens diuen que és una enquesta tendenciosa, cuinada pels sociates per apretar-los davant el finançament, etc. Qualsevol excusa pot ser bona per fugir de la realitat.

Però la realitat és molt clara. Per a una enorme part de l’electorat d’Esquerra, ja no hi ha marxa enrere en aquest procés de divorci. Com ja hem dit moltes vegades, Esquerra és l’únic partit amb més exvotants que votants. I si els exvotants ens presentéssim, superaríem els “oficials”. Són coses que només poden passar Esquerra. I només poden passar a Esquerra perquè és l’únic partit amb una direcció tan soca i tan sectària, tan autista. I aquest tancament porta inevitablement al divorci.

Una altra dada interessant de l’enquesta és aquest espectacular més del 6% de vot en blanc decidit. Aquesta és una dada tremenda. No és possible trobar un indicador més brutal, més radical, del que és la “desafecció”. I no he tingut temps de buscar dades comprades, però m’atreveixo a dir que és un fenomen insòlit a l’Europa Occidental. Terrible. Una dada terrible i alhora molt coherent, que expressa molt clarament el compromís democràtic i alhora l’orfandat de projectes. Aquesta dada és molt i molt interessant, ja es va posar de manifest a l’enquesta del CEO, però ara agafa unes proporcions polítiques espectaculars. Un indicador a seguir molt i molt d’aprop.

La tercera dada interessant que volia comentar són els molt bons resultats de Convergència, a tots els nivells. La projecció de resultats que ofereix l’enquesta ofereix un panorama excel·lent per a convergència, perquè només ells poden governar, i a més a més ho poden fer com vulguin: en solitari, amb Esquerra, amb el PP o amb els sociates. Amb qui vulguin.

Amb independència de la projecció de resultats, l’enquesta evidencia clarament el paper central que té Convergència entre l’electorat català. Hi ha un altre factor interessantíssim, i és el que ja hem posat de relleu en aquest bloc analitzant l’enquesta CEO: la fidelitat de vot del seu electorat. La més gran.

I encara un altre factor, Convergència, des d’aquest paper central en la política catalana esdevé frontissa amb moltes sensibilitats diferents, i la prova la tenim en que “rasquin” vots des d’Esquerra fins al PP. Aquest fet és il·lustratiu del per què de la penosa campanya dels sociates d’acusar a Convergència de “radicals”. La maquinària sociata s’esforça en intentar traslladar a la societat una imatge de Convergència que la societat no té, la de radicals, la d’extremistes. Això forma part de la buidor conceptual que caracteritza els sociates, i la seva penositat de maquinària electoral especialitzada en la manipulació.

També hi ha una altra lectura, i és l’encert que està tenint la direcció de Convergència en moure’s en aquest espai central i intentar no perdre vots pels flancs, sinó guanyar-ne. Per això sempre he criticat aquestes soflames que de tant en tant llegim entre independentistes de què fins que Convergència no aposti de manera inequívoca per la independència, bla bla bla.

La quarta dada que m’ha sorprès és la fidelitat de vot que segons l’enquesta semblen conservar els enciams. Essent com són el partit que més mal ha fet al tripartit i al país en general, amb les seves necedats, imbecilitats… costa d’entendre, d’una manera racional, que la gent encara els hi doni suport. Això parla molt poc a favor del país que hi ha, però en fi, així són les coses.

Finalment, dues reflexions més de caràcter general. La primera és l’esgotament absolut del projecte tripartit. No se n’estan ensortint en el seu projecte de règim. I no ho fan per la part que evidentment no podia combregar amb aquesta barbaritat, l’electorat sobiranista. El menyspreu del sentiment nacional, l’enervació de l’eix social com a argument governamental, el desastre absolut que representen a nivell de govern, de gestió, els tics autoritaris que exhibeixen permanentment, com p.ex. en el tema dels informes, i una gestió plagada, plagada, de tonteries, d’impresentabilitats… ha portat a aquest previsible resultat.

Per tant, segons les enquestes, la tendència electoral comença a reflectir aquest absolut cansament. El ja n’hi ha prou és des d’aquest punt de vista el principal argument convergent, el més letal en relació al tripartit.

Però hi ha una altra cosa que malgrat tot m’agradaria no deixar de traslladar. Amb la previsible liquidació del tripartit, només es resolen “parcialment” els nostres problemes. Sens dubte es resol el principal drama que patim. I això ja és prou important.

Però continua obert un interrogant polític que a mi em preocupa tant o més que el primer: què és el que volem fer? Tot això per a fer què?

Per a mi el gran repte és que hi hagi una resposta coherent als temps que vivim en relació a aquesta pregunta. Esgotat el model autonomista, liquidat… què és el que volem fer? Quins són els missatges que estem rebent en aquest sentit? Qui té un pla? Qui té suficient credibilitat per a dur a terme aquest pla? De tot això, evidentment, caldrà que n’anem parlant molt i molt. O parlar menys i fer més, que em temo que estem una mica "perduts".