Entrant a les fases decisives… i amb bon vent!

Una certa frivolitat és un valor a reivindicar davant la pressumpta seriositat de rigor mortis que imposa Doña Manolita, i que no és altra cosa que un horrorós maquillatge de senyoreta Pepis a un govern mort i a un país a la deriva.

I avui, que és dissabte, plou, i no hi ha lliga, és un bon moment per a contemplar el que tenim pel davant els propers mesos. I val a dir que, ben mirat, el panorama és molt i molt interessant, fins i tot m’atreviria a dir que engrescador.

BARÇA... MÉS QUE UN CLUB!!!!

Dic això amb les entrades per al Bayern de Münic- Barça del proper dimarts 14 d’abril a la mà. Gran desplaçament, aquest. Amb els companys de la penya ja tenim les entrades i el plàning de viatge lligat. Ens espera un desplaçament d’aquests històrics, dels que es recorden, tant futbolísticament com per la festa que ens pegarem. Ja estic frisant per entrar a una de les grans cerveseries de Münic i tenir a les mans una gerra de litre.

Entre ahir i dimarts, a més, la penya està aplicant el dispositiu que vaig dissenyar per a la sol·licitud d’entrades per a la final de la Copa. I com que l’he dissenyat jo, estic convençut que funcionarà i que ens permetrà un desplaçament massiu a aquesta gran final de Copa contra l’Atlethic, a València, el 13 de maig.

Ja estic vibrant per l’ambient que hi haurà, la banda sonora del desplaçament (promet Northern Soul, Obrint Pas, Dr. Calypso, The Clash…) la paella que mos fotrem i tot el gran dia de festa i confraternització que ens espera, i amb les ganes que tenim de convertir l’himne ecspanyol i la presència del borbó en una enorme i massiva xiulada, en una mostra més de reafirmació nacional. No s’hi valdran ni equips de megafonia extra… ni tan sols l’escàndol que suposa que la Federació Ecspanyola es reservi per als “seus compromisos” una tercera part de l’aforament. (11.000 entrades!!!)

L’amic Sort ja s’hi ha referit, d’una manera clara i radical a aquest escàndol. Perquè és un autèntic escàndol. Aquest sentit indecentment patrimonial que exhibeix la Federació és un escàndol colosal. A veure, l’únic compromís que existeix és el que tenen els equips amb els seus seguidors. Es pensa la Federació Ecspanyola que els clubs són seus? Com es pot consentir que s’apropiïn de les entrades que legítimament ens pertanyen als socis i seguidors dels clubs que després d’una llarga competició hem arribat a la final? Com no se’ls cau la cara de vergonya de parlar de “els seus compromisos”? Estem davant una mangonejada indecent, de pocavergonyes amb els que no tindrem cap pietat. Sempre és igual, aquest insultant abús de poder, aquest menysteniment dels ciutadans, dels seguidors, dels socis… que som en última instància (o en primera) els autèntics protagonistes i els que aguantem tot això.

A banda d’aquests malrotllos habituals sempre que hi ha una final, aquest abús indecent al que algun dia caldrà posar fi… l’important és que el Barça arriba a aquest tram final i decisiu de la temporada en un moment òptim. Entrem en la fase del desenllaç amb bon vent a les veles. Ja som a la final de la Copa. Portem 6 punts d’avantatge al següent classificat a la Lliga… i som a quarts de final de la Champions.

I jo ja em veig a Münic, i a València… i a Roma, que –digueu-me optimista- ja m’he agafat aquella setmana de vacances a la feina. No hi he estat mai, a Roma, és una autèntica assignatura pendent, i quina millor excusa que la final de la Champions, amb el Barça. A per totes!!!!

PAÍS... MENYS PETIT!!!!

Políticament i nacionalment el nostre país també està entrant en una fase decisiva, en la fase de desenllaç de tota aquesta comèdia amarga que portem tants anys patint.

I això, a dos nivells. D’entrada, perquè sembla finalment que el tripartit té les hores comptades. Aquest era un primer objectiu nacional urgentíssim. Una qüestió de dignitat nacional. Calia desfer-se d’aquest projecte de règim que ens ha estat atenallant com una mala cosa, i que ha omplert de misèria i vergonya el nostre país. Insisteixo, digueu-me optimista, però això jo ja ho veig liquidat. No hem d’abaixar la guàrdia, però hem entrat amb bon vent en aquesta fase de desenllaç. No hi ha data per a aquest desenllaç, tot dependrà del que els seus patètics protagonistes vulguin allargar l’agonia. Però el mort és ben mort.

A un segon nivell, el país entra en una fase decisiva nacionalment parlant. La comèdia vergonyosa, absolutament vergonyosa, del finançament i de la sentència del TC s’acosta a la seva fi. Tampoc tenim data, però la seva fi és evident, se sent inevitablement propera. Un mes? Dos? Tres? Ens és igual. S’ha acabat, xatos, s’ha acabat.

Que hi hagi una merda de finançament i que hi hagi una sentència que destrossi l’Estatut. O no. Ens és igual. Això, finançament i Estatut, ja formen part de la història, ja són fòssils de la nostra política. La manera com tripartit i govern i institucions espanyoles han gestionat finançament i Estatut ha esgotat la paciència d’aquest poble nostre, tan sofert. S’ha acabat. Això ja no va amb nosaltres.

El 7 de març vam tenir, a Brussel·les, un petitíssim i exitós avenç del camí que ha emprès el nostre poble. Ja hem posat la directa. I aquest dijous, la Plataforma pel Dret de Decidir, ho va ratificar, amb l’acte a l’Ateneu Barcelonès. La PDD, que ha fet una feinada enorme, i que encara n’ha de fer molta més, dijous va sentar les bases del que serà la resposta d’aquest poble. Allà hi havia tothom qui hi havia de ser. I el camí que van marcar és molt clar. S’ha acabat. Aquest poble té dret a decidir, i decidirem. I ens mobilitzarem, i no admetrem imposicions, i, com reivindicava en Cardús divendres a l’Avui, ja no ens quedarem en la victimització. En absolut. Ara ja anem a per totes. Aquest és el camí que volíem molts, però és que a més a més, ara ja és l’únic que ens han deixat. Per això va ser tan important l’acte de la PDD, i de la gent que hi havia. Una foto amb tota la gent de la PDD i de totes les diferents sensibilitats polítiques que afirmen aquest final de tram en el que estem. Des de gent d’Unió Democràtica (p.ex. l’exconseller Bassols), a gent de CDC, gent d’Esquerra, gent de les CUP, gent d’entitats, gent provinent de la nova immigració. Tothom qui hi havia de ser hi era. I el camí està molt clar. I no admetrem ja que ningú se’n desviï.

Nois, amics, la fi del tripartit és a tocar. I la fi de la permanència a Ecspanya, també. Molts ja ho volíem així des de sempre, però és que ara, a més a més, ja no han deixat cap altra opció a ningú. Ja no pot ser més clar, només hi ha un únic camí: dret de decidir…. I independència, és clar.

I ENDAVANT AMB L'ESPAI EUROPEU D'EDUCACIÓ SUPERIOR

Finalment, permeteu-me que em feliciti també per la fi de la més bàrbara, vergonyosa i sense sentit reivindicació a la que hem hagut d’assistir els últims anys, la d’aquests antisistema. Ja s’ha acabat. Ara que finalment sembla que han renunciat a l’exercici de la violència, a no coaccionar la resta d’estudiants, a no impedir el normal desenvolupament de la docència… la reivindicació ha arribat a la seva fi.

Perquè no hi pot haver una reivindicació més absurda, més conservadora, més immobilista, més basada en mentides, que la que han protagonitzat aquests quatre gats (per més que l’últim dia a la mani aconseguissin aplegar una bona quantitat de gent, mobilitzada per aquest bonisme antipolicial que hem covat a la nostra societat).

En no res, els futurs estudiants universitaris, que han omplert el saló de l’ensenyament i demanat informació com mai, començaran el seu procés de matriculació universitària. Més de les ¾ parts d’aquests milers i milers d'alumnes iniciaran els seus estudis en plans adaptats a l’Espai Europeu d’Educació Superior. I ho faran amb uns nous plans d’estudi que donen més protagonisme a l’estudiant, però no per a que s’espavili sense protagonisme docent, sinó per a que sigui coprotagonista del seu procés de formació, no un simple agent passiu. Tindran classes magistrals, i tindran docència en seminaris, i pràctica. I s’hauran de posar les piles amb l’anglès, que és una de les inversions més importants que hauran fet a la seva vida.

I quan vagin a matricul·lar-se veuran que els seus estudis no són més cars, més aviat tot el contrari. I veuran que a la Universitat no manen les empreses, aquestes pèrfides institucions, societats, que amb la creació de riquesa i els seus impostos permeten que ells puguin matricul·lar-se als preus que ho fan. Però veuran, i hauran d’exigir, que les Universitats s’obrin més a la societat, a tota la societat, incloses, evidentment, les empreses. Veuran que el seu procés de formació inclourà pràctiques en institucions, empreses, despatxos, etc. Que abans de finalitzar el seu procés formatiu tindran accés a una dimensió pràctica, aplicada, que els permetrà orientar amb més solidesa el seu futur professional, sigui quin sigui. Veuran que totes les universitats han hagut de desenvolupar sistemes de qualitat que garanteixin la qualitat del seu procés formatiu. I que les possibilitats de participar en la vida universitària són infinites, i productives. I podran parlar, finalment, amb els estudiants que ja estan accedint a aquesta nova i impressionant oferta de màsters a preus públics, i que el que abans no baixava de 6.000 euros, ara tindran accés a una formació d’especialització, ja sigui professional o orientada a la recerca, a menys d’una tercera part del que costava abans de l’adaptació a l’EEES.

Aquesta adaptació no és cap bareta màgica. En absolut. Però tampoc és CAP de les mentides que han propagat els antibolonya-antisistema. També en aquest procés estem en la fase definitiva, de desenllaç, i entrem amb molt bon vent. Un bon vent que ha de permetre la millora de tot el procés formatiu universitari, que se’ns dubte serà molt millor que l’actual. Sense cap mena de dubte. I amb moltes eines en mans dels estudiants per a exigir la qualitat que la societat espera de les nostres universitats.

EN DEFINITIVA...

... tres temes en els que hem entrat en la fase de desenllaç amb molt bon vent a les veles. Molt bon vent. Ens veiem a Münic, ens veiem a València, ens veiem a Roma, ens veiem pels carrers de les nostres ciutats cel·lebrant la fi del tripartit, ens veiem pels carrers, les places i les institucions del nostre país exigint i exercint el dret de decidir.

Visca la terra, mori el mal govern
PS: no puc acabar aquest post sense lloar l’actitud responsable del conseller Huguet, d’en Joan Puigcercós i de l’Anna Simó amb tot el tema dels antisistema-antibolonya. El conseller Huguet ha fet moltes coses malament, però ha estat bé en la defensa del procés d’adaptació a l’EEES, i les declaracions que aquesta setmana he sentit a l’Anna Simó i en Joan Puigcercós, les he trobat molt encertades. Per tant, i ni que sigui per una vegada, permeteu que els feliciti. No critico per sistema, sinó perquè s’ho mereixen. I avui es mereixen un reconeixement. I la nostra solidaritat davant la violència contra la seu nacional d’Esquerra.