EN FLANDES (BRUSEL·LES) SE HA PUESTO EL SOL…

En l’imaginari imperial espanyol el tema de Flandes sempre ha estat molt present. Des dels sanguinaris “tercios de Flandes”, fins a la proclama de l’inici de la seva decadència imperial, quan diuen allò de “En Flandes se ha puesto el sol”.

Doncs bé, avui hem cargolat una mica més en l’objectiu d’alliberar-nos de l’opressió espanyola. Avui, a Brussel·les, a Flandes, s’ha posat una mica més el sol de l’espanyolisme.

I els catalans hem lliurat i guanyat una batalla heroïca, molt emotiva, molt important.

En el recorregut de la mani hi havia un local amb un nom que he considerat premonitori: “le fantôme espagnol”, el fantasma espanyol. Sí, els espanyols és evident que són uns fantasmes, i que exhibeixen aquesta condició sempre que poden; sense anar gaire lluny, en veure el local hi he entrat perquè he pensat que estaria regentat pel sr. José Zaragoza, un dels líders del tripartit.

Però no, no hi era. Millor per a ell. Tampoc hi havia la Terron, ni el Vidal Quadras, ni l'Obiols. Tanmateix, el rètol del local també ens és útil per descriure una de les principals victòries de la mani d’avui: ha estat com un gran exorcisme col·lectiu per a desfer-nos dels fantasmes espanyols. Enmig d’un país sotmès en el caos, en la confusió, fins i tot en la misèria moral… uns quants patriotes, una gent anònima, decideix posar-se a treballar i fer-ne una de sonada, rebelar-se contra el fatalisme en el que semblem sumits.

I avui hem tingut el fruit d’aquest treball: una mobilització massiva, realment massiva, milers i milers de patriotes catalans, que hi hem arribat del nord i del sud, de terra endins, de mar enllà, seguint la convocatòria.

I sí, als fantasmes, als nostres fantasmes, l’única manera de combatre'ls és precisament lluitant-hi, fent-los-hi front. I avui, a fe de Déu, que els hi hem fet front. El destí, el nostre destí, està a les nostres mans. Avui també s’ha demostrat això.

I també s’ha demostrat que aquest destí és important que no ens el manllevin els partits polítics. És important que la gent, aquest concepte genèric i indeterminat, prenguem la iniciativa, i deixem enrere aquesta època tan fosca de la nostra història.

PETITA CRÒNICA D'UN DIA MOLT GRAN
Això de llevar-se a les quatre del matí sembla que no sigui cap bon presagi de res. Costa pensar que un dia que t’hagis de llevar a les 04:00 pugui ser un bon dia.

Hem arribat a l’aeroport a un quart de sis de la matinada. Havia quedat amb l’Alfons López Tena, que ja hi era. Un cop amb la tarja d’embarcament els vips s’han dedicat a atendre els mitjans. He pogut saludar a l’Anna, i no a l’Oriol Junqueras, que estava exercint de vip. També m’he trobat al gran Jordi Bàlius (FNEC i Reagrupament) i els seus colegues, amb els que hem estat xerrant una bona estona.

A l’avió, amb l’ALT hem acabat d’enllestir el tema de l’aposta i el sopar de l’espoli, del que ben aviat us comunicaré les bases, perquè hi pogueu participar, tant en la juguesca com en el sopar.

Hem sortit amb retard. I hem arribat més justos del que teníem previst, però bé. A l’arribar en tren a Brussel·les Nord, l’estació i els voltants ja bullien de catalanitat, de gent mobilitzada. M’he trobat a la molt estimada i imprescindible Lídia Pelejà.

Amb el meu germà hem anat a buscar uns companys d’Unitat Nacional Catalana amb els que havíem quedat per a saludar-nos.

Després calia fer el millor que es pot fer a Bèlgica… anar a prendre unes birres. Que fossin quarts d’onze del matí és un fet irrellevant, quan l’estat de l’esperit és l’adequat. Una altra cosa és que sigui fàcil assolir l’objectiu. Hem recorregut la moderna avinguda on havíem estat concentrats sense trobar cap bar. Hem hagut de superar abastament el meeting point per a endinsar-nos a la part més vella, de carrerons estrets… fins finalment trobar un bar obert en condicions. Han caigut les primeres cerveses del dia.

Ja refets de la matinada, hem tornat cap a la mani, que ja estava formada. Una autèntica multitud es concentrava als voltants de la capçalera, mentre la mani s’estirava enllà de l’avinguda. L’hem anat resseguint. Ens hem trobat al Pere fent de fotògraf de la presència flamenca (poca, però molt visible). Anant enrere ens hem trobat al Jordi de Formentera, un dels altres joves patriotes inevitables i imprescindibles.

Finalment la mani ha començat a caminar i hem fet el primer tram, molt llarg, amb els companys d’Unitat, cap al final de la mani. Després hem volgut anar cap al davant, i hem començat a tenir la clara percepció de la multitud que s’havia aplegat. Ens hem trobat a la Rut Carandell, transmetent com sempre aquesta alegria i engrescaments únics. I així hem anat fent. Una autèntica riuada de gent vinguda de tot arreu de la nostra nació. Una riuada absolutament intergeneracional, de gent compromesa, festiva i combativa.

Hem fet un parell més d’aturades tècniques a diferents bars al llarg del recorregut de la mani. La ciutat al nostre voltant ha anat canviant a poc a poc, metres a metres. Hem passat de la ciutat moderna, de gratacels, del WTC, a la ciutat de cases més tradicionals, i finalment a la ciutat “àrab”, en una zona del recorregut de la mani on tothom era àrab, botigues, gent, etc. Al final de l’avinguda, la mani ha fet un gir de 300 graus i ha seguit per una desangelada i amplíssima avinguda enllambordada i creuada pels tramvies.

Cap al final d’aquesta hinòspita avinguda hi havia el final de la mani, amb un petit escenari facilitat per l’ajuntament de Brussel·les. Un escenari francament ridícul per petit, que ha impedit la gent que arribava poder seguir adequadament el desenvolupament de l’emotiu acte polític de cloenda. Auster i emotiu. Amb paraules de Pau Casals, amb la interpretació en directe del cant dels ocells, amb un extraordinari i impagable, únic, Enric Canela de mestre de cerimònies, amb la lectura del manifest en català i en anglès i finalment amb la intepretació, per part d’un animadíssim i megacrack Gerard Sesé de l’himne dels 10.000.

He tingut ocasió de saludar companys del consell dels 10.000, com n’Agustí o en Josep, que estaven orgullasament i legítimament eufòrics per com havia anat tot. Finalment també m’he trobat al gran Manel Bargalló (Blocs amb estrella, BAT BLOCS, Reagrupament), que enfundat en una gavardina caqui semblava que flotés, i no és estrany, després de la feinada que han fet, dels nervis, tensió… i èxit sense matisos del tot plegat. Ens hem abraçat i intercanviat unes breus paraules de complicitat abans no l’han cridat de nou per no sé què. Chapeau, Manel, i chapeau tots els qui he estat darrere l’organització. Felicitats i 10.000 gràcies!

Acabat l’acte ja era hora més que sobrada d’anar a menjar alguna cosa. Hem quedat amb els companys d’Unitat i després d’alguns estires i arronses hem fet cap al centre, a la part més guiri, je je je. Hem tingut un dinar d’aquells que es recorden, i finalment, a força de jaleo, hem aconseguit que ens convidessin a totes les birres que ens hem fotut al dinar., que no han estat poques.

I dels musclos i les cerveses hem enfilat ja novament cap a Brussel·les Nord, tren i xàrter. L’avió ha sortit puntualíssim. Les hostesses, bellíssimes, han tingut aquest cop la deferència de donar-nos les instruccions en català, llegint el text que el director de l’agència que havia fletat el xàrter, i que ens ha acompanyat perfectament en tot moment, li havia facilitat. Això ha estat rebut amb molta alegria per la concurrència, que ha aprofitat per deixar anar la seva felicitat per tot el que havíem viscut.

En el trajecte de tornada, un pocasolta ha acabat convencent la gran Núria Feliu, que ens acompanyava, com una patriota més, perquè cantés alguna cosa, concretament la Santa Espina (en commemorem l’aniversari). Ha estat un moment molt celebrat que ens ha posat a tots la pell de gallina.

I esostodo amigos. Ja tindreu moltes altres cròniques del que ha passat i hem viscut avui. Em sembla que també hi haurà moltes fotos…

Jo em reafirmo en que ha estat una diada màgica, molt emotiva i històrica.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: i caramb, arribem i encara veiem guanyar molt bé al Barça, empatar el Madrid i perdre l'Espanyol... jornada rodona rodona...