Bé, ens toca viure el que ens toca viure. I som ben poc amos del que podem fer i menys encara del que passa al nostre voltant. De vegades la cosa es va carregant i carregant, i només et venen ganes de posar-te políticament insolent, brossa, puerco-skin. Perquè finalment el problema és que ja no entens res ni saps què fer.
Fa unes setmanes vaig pujar al País Basc, a sidreries, a Tolosa, pel kaldererok, la setmana abans de carnaval. Vam anar a la sidreria del germà del Lasa, sí un dels que el PSOE-GAL va segrestar, matar i enterrar en cal viva. Vaig poder parlar amb el germà, que porta marcat a la cara el drama familiar.
La festa de la sidreria la vam fer amb una colla d’amics bascos de l’esquerra abertzale. En mig dels inacabables gots d’esplèndida sidra, txuletons, balls i cançons populars, vaig poder copsar perfectament l’enquistament irreversible de la situació. Vaig poder copsar plenament el cul de sac que actualment és la política basca, el cul de sac en el que està ficada la nació basca. Aquí també estem en una situació prou complicada, prou cul de sac, però per sort sense violència pel mig.
Al llarg del dia i la nit vaig anar parlant amb aquests amics de l’esquerra abertzale. El que més em va sobtar va ser la nul·la crítica a l’estratègia que els ha dut fins on són ara. També la seva confiança, per a mi absurda, en que hi haurà, tant si sí com si no, una sortida negociada al conflicte. Jo m’ho vaig prendre com una soflama de qui està obligat a creure en una cosa per a no ensorrar-se.
Vam parlar també del que esperaven de les eleccions que tenien tan properes. I la meva estupefacció llavors ja va ser màxima, perquè professaven més odi al PNB que al PSOE. Feien servir arguments molt del tipus Esquerra: “a los del PSOE los ves venir de cara, no engañan a nadie, en cambio el PNV va engañando el personal”. Jo els hi deia que fins i tot en el cas que fessin aquesta interpretació tan reduccionista de la política del PNB, fins on jo sé, el PNB no ha ficat a cap militant abertzale enterrat en cal viva. Ni ha muntat cap GAL. Llavors miraven a una altra banda, com si això fós un fet menor.
Salvant totes les distàncies hi vaig veure reflectit aquest fanatisme irreflexiu que porta a ser ultraexigent amb els que tens més aprop i acabar ignorant l’assetjament, els crims (polítics i penals) dels espanyols, dels socialistes i del pp.
Avui uns altres colegues m’han fet arribar un link a un video que podeu trobar al youtube. Pertany al vergonyós acte que els sociates van muntar per acompanyar en Barrionuevo i en Vera el dia que entraven al talego, ja condemnats (condemna ferma) per crims de l’època dels GAL. I qui hi ha entre els que acompanyen els qui van estar al darrere dels crims dels GAL…?? doncs en Patxi López!!! Sí, amics, allà el podeu veure, l’indie, l’enrotllat, acompanyant els instigadors del GAL en la seva entrada al talego.
Tot plegat em sembla una puta vergonya i em fot d’una mala llet acollonant. I tinc la sensació d’haver-me perdut alguna cosa, perquè no entenc res.
Els GAL, una de les indicències més grans que hem viscut a l’europa occidental, i allà tenim tots els dirigents sociates, acompanyant els seus responsables. Els responsables que pertanyien a un govern en el que també hi havia, no ho oblidem, ministres catalans, ministres catalans, del PSC-PSOE, que estaven i participaven als governs del GAL.
Em vaig fer un fart de fer pintades pel barri PSC-PSOE=GAL. Em vaig fer un fart d’escupir a la cara als sociates. Fins i tot un temps abans de que es constituís el primer tripi, van venir al poble els germans Maragall (Pasqual i Ernest). Venien a un acte de commemoració d’alguna cosa de les brigades internacionals. I no eren res, però el govern municipal els va tractar com a les màximes autoritats. Jo vaig increpar al Pasqual quan entrava a la sala. I me’n vaig anar. El meu brother s’havia quedat a fora. L’Ernest es va apalancar a la barra i el meu germà es va posar al seu costat i li va dir “què fot la gent del GAL per aquí?”. L’Ernest es va girar, se’l va quedar mirant i li va dir “és aquesta la imatge que tens dels socialistes catalans?” I el meu germà, evidentment, li va respondre que sí.
No sé què pensaran avui, després de les eleccions de diumenge, els colegues amb els que vam compartir la festa de la sidreria. No sé què poden pensar d’un futur lendakari que anava a acompanyar els responsables dels GAL en la seva entrada a la presó. No sé què poden pensar d’un futur lendakari que ho serà gràcies als vots del PP i, si el necessita, de la tal Rosa Díez, líder de la ultradreta espanyolista.
Com deia ahir, a casa nostra l’espanyolisme ho va tenir molt més fàcil per a assolir els seus objectius, per a desplaçar el nacionalisme català del govern. Tenien un tonto útil, que ens va enganyar a molts, i que els hi va proporcionar les claus per ocupar el poder polític a Catalunya.
Tot això, què voleu que us digui, em genera un profund malestar, desassossec. Perquè és clar, jo no havia votat MAI a Convergència. El projecte de Convergència no és el meu projecte. Jo sóc independentista. I treballo políticament per les opcions independentistes, sense amagar-me’n i sense circumvalacions. Igual que en el País Basc, l’esquerra abertzale sempre havia estat el meu referent, ho reconec, i malgrat la meva condemna de la violència; però pensava que la fi de la violència només podia arribar, en una situació de conflicte com la del País Basc, i com la de tot arreu, a través de la negociació, del diàleg. I és en l'entorn de l'esquerra abertzale que hi trobava les complicitats i referents durant molts anys (violència a banda, és clar).
Tanmateix, l’enquistament provocat per la llei de partits a l’esquerra abertzale i la ceguesa de l’organització armada ha provocat un autèntic daltabaix. Les coses han canviat molt, i no ho han fet per a bé. Els espanyols han fet molt i molt bé la seva feina. Perquè fins a aquesta legislatura, l’esquerra abertzale sempre havia donat els seus vots, quan es necessitaven, per al projecte nacional basc. I ara l’esquerra abertzale és l’expressió política d’una part molt important de la societat basca, però està anul·lada del tot políticament, és irrellevant, i la seva exclusió ha permès generar una majoria parlamentària espanyolista (fictíciament, però s'ha generat).
Ja em direu si no és perdre el nord preferir un lendakari que donava suport als de la cal viva abans que a l'Ibarretxe!!! Igual que aquí preferir un president de la Generalitat que és un autèntic espanyol, que és el representant de l’espanyolisme a casa nostra.
Tot perquè el PNB no ha fet el que havia de fer. I jo això, aquest argument polític l’entenc perfectament, perquè em resulta incomprensible la política del pèndol del PNB. No puc entendre que un lendakari s’embarqui en un tema com el de la consulta i al primer entrabanc, es tiri enrere, s’arronsi, i continuï com si res, oblidant-ho tot. No, per això calen moviments polítics independentistes, per estirar suficientment, amb prou força perquè ningú no s’arronsi quan decideixi fer el pas, perquè el país el reclama. Però collons, pensar això no vol dir tornar-me cec i no veure que justament són els sociates i el pp els que han impedit fer la consulta. Hi ha diferència, collons, hi ha diferència.
Com aquí, els nostres lumbreres, aquesta colla d’indocumentats de la direcció d’Esquerra, que l’únic que saben dir després del que ha passat al País Basc, és que gràcies a ells "Només Catalunya està al marge del frontisme entre nacionalistes i constitucionalistes". Collons, Ridao, ets un autèntic geni. No hi ha conflicte no perquè no existeixi, sinó perquè vosaltres heu fet de tontos útils, donant el poder als espanyolistes. I ara viviu, intenteu viure, de les engrunes amb les que us deixen jugar. Quins pebrots, Ridao, quins pebrots, quina barra dir això!!!
L’enfrontament amb Espanya és el pa nostre de cada dia. I l’aliança o la contemporització amb els espanyols és el pitjor que poden fer les forces que reclamen qualsevol mena d’acció política en clau nacional.
El nostre futur no passa per negar el nostre conflicte amb Espanya i evitar fer-hi front, tot aliant-se amb els espanyolistes per a sofocar l’enfrontament. El nostre futur passa, inevitablement, per la voluntat de ser. Perquè cada dia que passa abans no poguem ser lliures, com a mínim l’invertim en ser més forts. I, evidentment, per mantenir una acció política que faci de la independència, de l’exercici del dret de decidir, el nostre horitzó polític.
I aquest horitzó de llibertat i aquesta indispensable estratègia política no passa mai per voler que els nostres enemics ocupin el nostres minsos (o no tan minsos en el cas dels bascos) mecanismes d’autogovern. La tupinada democràtica del País Basc ha aplanat l’accés al poder als espanyolistes. I aquests espanyolistes faran servir tots els mecanismes d’aquest poder no pas per caminar cap a la llibertat, sinó cap a la integració amb Espanya. I a casa nostra, la tupinada dels tontos útils, entregant el poder als sociates, a la principal força espanyolista a Catalunya, tampoc no aplana el camí cap a la llibertat. De fet els sociates ja exerceixen tot el seu enorme poder (que no es correspon en absolut amb la voluntat del poble català) per caminar en contra de la nostra llibertat.
En aquestes dinàmiques tan perverses estem atrapats. L’espanyolisme ha fet molt bé la seva feina. La nostra, ara, és desfer-nos-en d’ells tan ràpidament com sigui possible. I poder tornar a caminar algun dia amb pas ferm cap a la nostra llibertat. Sobre com fer-ho és el que estem debatent contínuament...
Per acabar, ja sé que descontextualitzo la lletra de la cançó "Ellos dicen mierda", del mític Evaristo, de La Polla Records, però aquesta estrofa em sembla perfectament evocable:
“dentro de nuestro vacío
sólo queda en pie el orgullo
por eso
seguiremos de pie”
Doncs això. Seguirem dempeus. Perquè tenim orgull, que ja és l’únic que ens queda. Per això ells ja poden dir merda, que nosaltres direm “amen…amen, amen, a menudo llueve”
Fa unes setmanes vaig pujar al País Basc, a sidreries, a Tolosa, pel kaldererok, la setmana abans de carnaval. Vam anar a la sidreria del germà del Lasa, sí un dels que el PSOE-GAL va segrestar, matar i enterrar en cal viva. Vaig poder parlar amb el germà, que porta marcat a la cara el drama familiar.
La festa de la sidreria la vam fer amb una colla d’amics bascos de l’esquerra abertzale. En mig dels inacabables gots d’esplèndida sidra, txuletons, balls i cançons populars, vaig poder copsar perfectament l’enquistament irreversible de la situació. Vaig poder copsar plenament el cul de sac que actualment és la política basca, el cul de sac en el que està ficada la nació basca. Aquí també estem en una situació prou complicada, prou cul de sac, però per sort sense violència pel mig.
Al llarg del dia i la nit vaig anar parlant amb aquests amics de l’esquerra abertzale. El que més em va sobtar va ser la nul·la crítica a l’estratègia que els ha dut fins on són ara. També la seva confiança, per a mi absurda, en que hi haurà, tant si sí com si no, una sortida negociada al conflicte. Jo m’ho vaig prendre com una soflama de qui està obligat a creure en una cosa per a no ensorrar-se.
Vam parlar també del que esperaven de les eleccions que tenien tan properes. I la meva estupefacció llavors ja va ser màxima, perquè professaven més odi al PNB que al PSOE. Feien servir arguments molt del tipus Esquerra: “a los del PSOE los ves venir de cara, no engañan a nadie, en cambio el PNV va engañando el personal”. Jo els hi deia que fins i tot en el cas que fessin aquesta interpretació tan reduccionista de la política del PNB, fins on jo sé, el PNB no ha ficat a cap militant abertzale enterrat en cal viva. Ni ha muntat cap GAL. Llavors miraven a una altra banda, com si això fós un fet menor.
Salvant totes les distàncies hi vaig veure reflectit aquest fanatisme irreflexiu que porta a ser ultraexigent amb els que tens més aprop i acabar ignorant l’assetjament, els crims (polítics i penals) dels espanyols, dels socialistes i del pp.
Avui uns altres colegues m’han fet arribar un link a un video que podeu trobar al youtube. Pertany al vergonyós acte que els sociates van muntar per acompanyar en Barrionuevo i en Vera el dia que entraven al talego, ja condemnats (condemna ferma) per crims de l’època dels GAL. I qui hi ha entre els que acompanyen els qui van estar al darrere dels crims dels GAL…?? doncs en Patxi López!!! Sí, amics, allà el podeu veure, l’indie, l’enrotllat, acompanyant els instigadors del GAL en la seva entrada al talego.
Tot plegat em sembla una puta vergonya i em fot d’una mala llet acollonant. I tinc la sensació d’haver-me perdut alguna cosa, perquè no entenc res.
Els GAL, una de les indicències més grans que hem viscut a l’europa occidental, i allà tenim tots els dirigents sociates, acompanyant els seus responsables. Els responsables que pertanyien a un govern en el que també hi havia, no ho oblidem, ministres catalans, ministres catalans, del PSC-PSOE, que estaven i participaven als governs del GAL.
Em vaig fer un fart de fer pintades pel barri PSC-PSOE=GAL. Em vaig fer un fart d’escupir a la cara als sociates. Fins i tot un temps abans de que es constituís el primer tripi, van venir al poble els germans Maragall (Pasqual i Ernest). Venien a un acte de commemoració d’alguna cosa de les brigades internacionals. I no eren res, però el govern municipal els va tractar com a les màximes autoritats. Jo vaig increpar al Pasqual quan entrava a la sala. I me’n vaig anar. El meu brother s’havia quedat a fora. L’Ernest es va apalancar a la barra i el meu germà es va posar al seu costat i li va dir “què fot la gent del GAL per aquí?”. L’Ernest es va girar, se’l va quedar mirant i li va dir “és aquesta la imatge que tens dels socialistes catalans?” I el meu germà, evidentment, li va respondre que sí.
No sé què pensaran avui, després de les eleccions de diumenge, els colegues amb els que vam compartir la festa de la sidreria. No sé què poden pensar d’un futur lendakari que anava a acompanyar els responsables dels GAL en la seva entrada a la presó. No sé què poden pensar d’un futur lendakari que ho serà gràcies als vots del PP i, si el necessita, de la tal Rosa Díez, líder de la ultradreta espanyolista.
Com deia ahir, a casa nostra l’espanyolisme ho va tenir molt més fàcil per a assolir els seus objectius, per a desplaçar el nacionalisme català del govern. Tenien un tonto útil, que ens va enganyar a molts, i que els hi va proporcionar les claus per ocupar el poder polític a Catalunya.
Tot això, què voleu que us digui, em genera un profund malestar, desassossec. Perquè és clar, jo no havia votat MAI a Convergència. El projecte de Convergència no és el meu projecte. Jo sóc independentista. I treballo políticament per les opcions independentistes, sense amagar-me’n i sense circumvalacions. Igual que en el País Basc, l’esquerra abertzale sempre havia estat el meu referent, ho reconec, i malgrat la meva condemna de la violència; però pensava que la fi de la violència només podia arribar, en una situació de conflicte com la del País Basc, i com la de tot arreu, a través de la negociació, del diàleg. I és en l'entorn de l'esquerra abertzale que hi trobava les complicitats i referents durant molts anys (violència a banda, és clar).
Tanmateix, l’enquistament provocat per la llei de partits a l’esquerra abertzale i la ceguesa de l’organització armada ha provocat un autèntic daltabaix. Les coses han canviat molt, i no ho han fet per a bé. Els espanyols han fet molt i molt bé la seva feina. Perquè fins a aquesta legislatura, l’esquerra abertzale sempre havia donat els seus vots, quan es necessitaven, per al projecte nacional basc. I ara l’esquerra abertzale és l’expressió política d’una part molt important de la societat basca, però està anul·lada del tot políticament, és irrellevant, i la seva exclusió ha permès generar una majoria parlamentària espanyolista (fictíciament, però s'ha generat).
Ja em direu si no és perdre el nord preferir un lendakari que donava suport als de la cal viva abans que a l'Ibarretxe!!! Igual que aquí preferir un president de la Generalitat que és un autèntic espanyol, que és el representant de l’espanyolisme a casa nostra.
Tot perquè el PNB no ha fet el que havia de fer. I jo això, aquest argument polític l’entenc perfectament, perquè em resulta incomprensible la política del pèndol del PNB. No puc entendre que un lendakari s’embarqui en un tema com el de la consulta i al primer entrabanc, es tiri enrere, s’arronsi, i continuï com si res, oblidant-ho tot. No, per això calen moviments polítics independentistes, per estirar suficientment, amb prou força perquè ningú no s’arronsi quan decideixi fer el pas, perquè el país el reclama. Però collons, pensar això no vol dir tornar-me cec i no veure que justament són els sociates i el pp els que han impedit fer la consulta. Hi ha diferència, collons, hi ha diferència.
Com aquí, els nostres lumbreres, aquesta colla d’indocumentats de la direcció d’Esquerra, que l’únic que saben dir després del que ha passat al País Basc, és que gràcies a ells "Només Catalunya està al marge del frontisme entre nacionalistes i constitucionalistes". Collons, Ridao, ets un autèntic geni. No hi ha conflicte no perquè no existeixi, sinó perquè vosaltres heu fet de tontos útils, donant el poder als espanyolistes. I ara viviu, intenteu viure, de les engrunes amb les que us deixen jugar. Quins pebrots, Ridao, quins pebrots, quina barra dir això!!!
L’enfrontament amb Espanya és el pa nostre de cada dia. I l’aliança o la contemporització amb els espanyols és el pitjor que poden fer les forces que reclamen qualsevol mena d’acció política en clau nacional.
El nostre futur no passa per negar el nostre conflicte amb Espanya i evitar fer-hi front, tot aliant-se amb els espanyolistes per a sofocar l’enfrontament. El nostre futur passa, inevitablement, per la voluntat de ser. Perquè cada dia que passa abans no poguem ser lliures, com a mínim l’invertim en ser més forts. I, evidentment, per mantenir una acció política que faci de la independència, de l’exercici del dret de decidir, el nostre horitzó polític.
I aquest horitzó de llibertat i aquesta indispensable estratègia política no passa mai per voler que els nostres enemics ocupin el nostres minsos (o no tan minsos en el cas dels bascos) mecanismes d’autogovern. La tupinada democràtica del País Basc ha aplanat l’accés al poder als espanyolistes. I aquests espanyolistes faran servir tots els mecanismes d’aquest poder no pas per caminar cap a la llibertat, sinó cap a la integració amb Espanya. I a casa nostra, la tupinada dels tontos útils, entregant el poder als sociates, a la principal força espanyolista a Catalunya, tampoc no aplana el camí cap a la llibertat. De fet els sociates ja exerceixen tot el seu enorme poder (que no es correspon en absolut amb la voluntat del poble català) per caminar en contra de la nostra llibertat.
En aquestes dinàmiques tan perverses estem atrapats. L’espanyolisme ha fet molt bé la seva feina. La nostra, ara, és desfer-nos-en d’ells tan ràpidament com sigui possible. I poder tornar a caminar algun dia amb pas ferm cap a la nostra llibertat. Sobre com fer-ho és el que estem debatent contínuament...
Per acabar, ja sé que descontextualitzo la lletra de la cançó "Ellos dicen mierda", del mític Evaristo, de La Polla Records, però aquesta estrofa em sembla perfectament evocable:
“dentro de nuestro vacío
sólo queda en pie el orgullo
por eso
seguiremos de pie”
Doncs això. Seguirem dempeus. Perquè tenim orgull, que ja és l’únic que ens queda. Per això ells ja poden dir merda, que nosaltres direm “amen…amen, amen, a menudo llueve”
Visca la terra, mori el mal govern!
Molt bona reflexió!
ResponEliminaBenvolgut Elies,
ResponEliminallegint el Gara d' ahir i del de dilluns te'n feies creus del que arribaven a dir. Malgrat que amb la direcció d' ERC ja em pensava que havia deglutit tots els gripaus possibles, els abertzales els superen en justificació de despropòsits.
La bona lliçó de tot plegat serà la munició exempleritzant contra l' argumentació de la conveniència de votar blanc o nul que molts dels nostres encara defensen. Que s' abstinguin o anulin sufragis els ecspanyols, dels nostres ni un.
Salut i independència,
Cesc.
El dia que a Catalunya hi hagi 100.000 paios capaços de mostrar l'orgull, la capacitat de seguir dempeus i el respecte cap a la més elemental solidaritat que van mostrar els votants anulats el Diumenge, anirem millor.
ResponEliminaD'altra banda, hi ha força motius per que tots ells optessin per passar olímpicament de regalar vots al PNB, com l'alineament dels txaraines amb tot el GAL político-judicial contra l'esquerra abertzale, la decisió del nacionalisme democràtic d'enterrar la consulta, la pintoresca manera en com van amagar els resultats electorals o el paper del PNV a Loiola, arrenglerant-se amb el PSOE-GAL fins a uns extrems francament impresentables.
Per últim, no sé el que diuen els teus colegues de l'esquerra abertzale, però sí sé el que diuen els meus: fan autocrítica, parlen d'aixecar un pol sobiranista amb la gent d'ELA i no sols no els és indiferent si el lehendakari és Ibarretxe o López, sinó que prefereixen el primer. No tant, és clar, com per donar el seu vot a qui ha contribuït a llur marginació, i menys encara quan encara no sabem fins a on arribaran els mitxelins que ja fa mesos que venen de portes endins l'acord amb el PSOE al preu d'aparcar la consulta i el lehendakari.
Tot dit, és clar, tenint ben present que aquesta colla de mamons són el principal argument del nacionalisme espanyol.
Curiosa la visió dels radicals al País Basc. Em sona, però. Coses de la basquitis... o no.
ResponEliminaRòdia, també els altres podien deixar de matar gent, i també rebentarien així l'estratègia dels espanyols.
ResponEliminaI posats a demanar, també podries demanar la dissolució del PNB, d'Aralar, d'EA i de tota la resta d'organitzacions abertzales que no siguin l'esquerra abertzale.
No n'hi ha per tant, Elies. Cal conformar-se modestament amb discrepar dels que reclamen la dissolució de l'esquerra abertzale i dels que, emulant les insignes reflexions de Paco Frutos o Mayor Oreja, teoritzen sobre gent que vota lliurement l'opció que més li abelleix.
ResponEliminaElies,
ResponEliminaEstic d'acord amb la primera part.
Pel que fa a la segona, evidentment. És el que inevitablement ha de concloure qualsevol que llegeixi el que he escrit, sobretot els dos darrers paràgrafs.
ok, no n'hi ha per tant.
ResponEliminaConec una mica Euskal Herria, i els que em coneixen i ho hem comentat, saben que dic i manting que la estratègia del PSOE per Euskadi passa perque serán ells, els PSOEcialistes, els que signaran la pau amb ETA, quant estiguin prou madurs, i a canvi, acceptin fer el paper que ara fa ERC a Catalunya.
ResponEliminaJustament, el "fiasco" de l'ùltima treva, ve d'aquí, de que ETA, o H.B. encara no está prou madura per llençar-se als braços del PSOE, com va fer Euskadiko Ezquerra, o sigui, ETA poli-mili.
Preneu-ne nota, que aixó ho veuran els vostres ulls.
I no és d'avui que ho dic.
Cordialment.
Brillant analisi el d'en Rodia.
ResponEliminaEn aquell contexte, la relacio del PNB amb l'esquerra abertzale i a l'inreves, esta molt enverinada per la violencia i no ho oblidem pels morts que 's'han fet' uns als altres.
Per altra banda, el component dreta-esquerra tambe esta molt present, i no cal oblidar quina es la ideologia del PNB ni la de l'esquerra abertzale...teoricament a les antipodes !!!
Comparacions amb Catalunya, doncs, ni Convergencia es el PNB ni evidentment ERC s'assembla en res a HB. No hi ha un contexte de violencia, no hi ha greuges historics entre els partits...aqui tot es mes senzill: uns volien tocar el maxim de cadires possibles i 'demostrar' a uns altres que eren mes capacos. Resultat final: Ni son mes capacos, i el pais queda en mans del socialisme espanyol. Una ruina pel nostre poble, que esperem s'acabi el mes aviat possible.
AKOR