Per ser un Cap d’Any… no ha estat malament. La festa de Cap d’Any és una de les que menys m’agraden, però en fi, cal ser-hi.
La cosa ha començat com sempre, en família, i és que sempre fem sopar de Cap d’Any. És evident que no és possible fer un dinar de Cap d’Any…
Però entre germans i cosins avui han estat molt creatius, de manera que ens hem empassat una amanida amb fesols del ganxet i falafel amb salsa humus. Quatriple ració de llegums que ha provocat un efecte autènticament devastador, combinades amb la cervesa.
En fi, no hi ha nits per a covardes. I hem fet cap a la festa del Barcelona Rude Club. Ah! Música insuperable, pensava. I així ha estat. El més polit de l'escena skatalítica catalana, gaudint de bona música. Quan pensava sentir-me totalment l’abuelo cebolleta de la cosa, he vist que també hi eren en Quique d’Skatalà i en Sheriff de Dr. Calypso. Festa grossa…
Llavors arriba aquest moment que no entens, i de sobte foten Alaska i Dinarama, “A quien le importa…”. I no és que a mi m’importi gaire, però de sobte veure aquella multitud ballant desenfrenadament… ha estat força sorprenent.
Però jo m’he quedat clavat en aquell rítmic “A quien le importa”, que m’ha transportat a moltes festes i bromes passades… És un clàssic, he pensat.
A una hora imprudent he marxat. La festa era al Poble9, de manera que xino-xano cap a casa. I hòstia, l’espectacle ha estat fascinant. Ignorava que tant a prop de ca meu hi proliferés aquesta fauna. Espectacular! Semblava estar en una festa privada de les filles del Zapatero. En fi...
Camí de la Rambla, una festa okupa. Per si un cas he canviat de vorera. Ja n’havia tingut prou, per aquesta nit, per ser la primera de l’any. I això que porto bòxers vermells… he pensat…
I m’he petat interminablement. El falafel, m’he dit…
La cosa ha començat com sempre, en família, i és que sempre fem sopar de Cap d’Any. És evident que no és possible fer un dinar de Cap d’Any…
Però entre germans i cosins avui han estat molt creatius, de manera que ens hem empassat una amanida amb fesols del ganxet i falafel amb salsa humus. Quatriple ració de llegums que ha provocat un efecte autènticament devastador, combinades amb la cervesa.
En fi, no hi ha nits per a covardes. I hem fet cap a la festa del Barcelona Rude Club. Ah! Música insuperable, pensava. I així ha estat. El més polit de l'escena skatalítica catalana, gaudint de bona música. Quan pensava sentir-me totalment l’abuelo cebolleta de la cosa, he vist que també hi eren en Quique d’Skatalà i en Sheriff de Dr. Calypso. Festa grossa…
Llavors arriba aquest moment que no entens, i de sobte foten Alaska i Dinarama, “A quien le importa…”. I no és que a mi m’importi gaire, però de sobte veure aquella multitud ballant desenfrenadament… ha estat força sorprenent.
Però jo m’he quedat clavat en aquell rítmic “A quien le importa”, que m’ha transportat a moltes festes i bromes passades… És un clàssic, he pensat.
A una hora imprudent he marxat. La festa era al Poble9, de manera que xino-xano cap a casa. I hòstia, l’espectacle ha estat fascinant. Ignorava que tant a prop de ca meu hi proliferés aquesta fauna. Espectacular! Semblava estar en una festa privada de les filles del Zapatero. En fi...
Camí de la Rambla, una festa okupa. Per si un cas he canviat de vorera. Ja n’havia tingut prou, per aquesta nit, per ser la primera de l’any. I això que porto bòxers vermells… he pensat…
I m’he petat interminablement. El falafel, m’he dit…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada