Avui hem pujat a Taradell, a aquest acte insòlit que han protagonitzat en Quico Homs i n’Oriol Junqueras, fent campanya junts a favor del SÍ al referèndum del proper 13-D.
A mitja tarda parlava amb en Quico, i quan jo li preguntava què diria, em responia que l’important era l’acte en si, no el que pogués dir, i que en tenia prou amb no espatllar-ho. Després, un cop a Taradell, ens hem trobat amb l’Oriol, i hem estat xerrant una estona sobre com li van les coses a Europa…
En Quico i n’Oriol són dos exemples de gent que val la pena. Són dues persones amb una categoria humana i moral, brutal, dos, per a mi, dels millors actius que tenim al país. Dues persones, a més, de les que m’agrada presumir d’amistat.
L’acte ha convocat una autèntica gentada a l’esplèndit Centre Cultural de Taradell. A la taula, acompanyant en Quico i l’Oriol, dos xicots, un de CiU i un d’Esquerra, que han presentat l’acte i els ponents, i que han fet un exercici realment espectacular de treball en comú, i de, perquè no dir-ho, de coratge. Perquè calia coratge per a organitzar un acte com aquest.
Val a dir que per al proper dijous n’hi ha un altre d’aquests actes unitaris, que aquest cop també comptarà amb les CUP, i que servirà de cloenda de la campanya a favor del SÍ.
L’Oriol ha optat per fer el seu discurs dempeus. I ha fet una intervenció absolutament marca de la casa, amb cites històriques absolutament actuals, exemplaritzants, i trenant un discurs emotiu, ple d’intensitat patriòtica, d’aquells que t’humitegen els ulls. Ha estat realment esplèndit.
Després li ha tocat al Quico, que jugava a casa, però que tenia la difícil papereta de fer-ho després del discurs “gallina de piel” de l’Oriol. I ho ha fet també molt bé. Amb un estil tranquil, tricotant els teixits d’un fons patriòtic amb la realitat, la real politik, que se’n deia. Emprant metàfores molt pujolianes, però efectistes, i amb un estil que pel damunt de l’emoció buscava la complicitat, fer-se entendre, fer entendre a l’auditori la trascendència del moment. I se n’ha ensortit molt bé.
Hem acabat cantant Els Segadors.
En l’atmòsfera de l’acte, plena de complicitats, una pregunta: flor d’estiu o llavor? Però avui només hi havia una resposta possible: la unitat i complicitat de tots a favor del sí en el referèndum del 13-D i la importància d'aquesta jornada, autèntica fita.
A mitja tarda parlava amb en Quico, i quan jo li preguntava què diria, em responia que l’important era l’acte en si, no el que pogués dir, i que en tenia prou amb no espatllar-ho. Després, un cop a Taradell, ens hem trobat amb l’Oriol, i hem estat xerrant una estona sobre com li van les coses a Europa…
En Quico i n’Oriol són dos exemples de gent que val la pena. Són dues persones amb una categoria humana i moral, brutal, dos, per a mi, dels millors actius que tenim al país. Dues persones, a més, de les que m’agrada presumir d’amistat.
L’acte ha convocat una autèntica gentada a l’esplèndit Centre Cultural de Taradell. A la taula, acompanyant en Quico i l’Oriol, dos xicots, un de CiU i un d’Esquerra, que han presentat l’acte i els ponents, i que han fet un exercici realment espectacular de treball en comú, i de, perquè no dir-ho, de coratge. Perquè calia coratge per a organitzar un acte com aquest.
Val a dir que per al proper dijous n’hi ha un altre d’aquests actes unitaris, que aquest cop també comptarà amb les CUP, i que servirà de cloenda de la campanya a favor del SÍ.L’Oriol ha optat per fer el seu discurs dempeus. I ha fet una intervenció absolutament marca de la casa, amb cites històriques absolutament actuals, exemplaritzants, i trenant un discurs emotiu, ple d’intensitat patriòtica, d’aquells que t’humitegen els ulls. Ha estat realment esplèndit.
Després li ha tocat al Quico, que jugava a casa, però que tenia la difícil papereta de fer-ho després del discurs “gallina de piel” de l’Oriol. I ho ha fet també molt bé. Amb un estil tranquil, tricotant els teixits d’un fons patriòtic amb la realitat, la real politik, que se’n deia. Emprant metàfores molt pujolianes, però efectistes, i amb un estil que pel damunt de l’emoció buscava la complicitat, fer-se entendre, fer entendre a l’auditori la trascendència del moment. I se n’ha ensortit molt bé.Hem acabat cantant Els Segadors.
En l’atmòsfera de l’acte, plena de complicitats, una pregunta: flor d’estiu o llavor? Però avui només hi havia una resposta possible: la unitat i complicitat de tots a favor del sí en el referèndum del 13-D i la importància d'aquesta jornada, autèntica fita.
Esperem que sigui una bona llavor que broti amb força quan arribi el bon temps...
ResponEliminaNo entenc res. Com pots parlar de "Flor d'estiu o llavor" per l'acte d'aquests dos regionalistes?
ResponEliminaQue no ets de l'executiu de Reagrupament tu?
No entenc res.
Anònim: mamamel·la
ResponEliminaPS: podria haver respost de més maneres, però em sembla que això és el que millor sabeu fer els mamons, no?
Elies, celebro l'esperit d'aquest apunt. Però aquest noi, en Quico Homs, l'endemà del pacte Mas-ZP que deixava l'Estatut al gust de l'Alfonso Guerra i del seu ribot, publicava un article a l'Avui que portava per títol "Tenim la gallina!". ¿Ja vas demanar a en Quico Homs, quan te'l vas trobar, on era la gallina? La gallina segueix a Madrid, evidentment, però el pobre Quico havia d'escriure aquell article per entabanar els catalans, perquè votéssim SÍ a l'Estafatut i perquè CiU tornés al Govern (com va admetre en Felip Puig). Déu ens en guardi, de "patriotes" així, que es venen la seva dignitat per recuperar el poder. Així és CiU, malgrat tota la comèdia sobiranista que vulguin fer. I el paper de l'Oriol Junqueras, empassant-se tot el que està passant a Esquerra, també és per llogar-hi cadires.
ResponEliminaAniol, no et conec, però sí conec al Quico i l'Oriol. Dos patriotes de l'alçada d'un campanar. No admeto que es parli d'ells així al meu bloc. Però per avui ho passo com a exemple de la degradació a la que podem arribar.
ResponEliminaMira Elies, ha arribat un moment que, com diu "el cap", hem de jutjar la gent pels seus FETS. I el paperot d'en Quico Homs, publicant un article l'endemà del Mas-ZP amb el títol "Tenim la gallina" és el que quedarà. Sort que més tard uns altres patriotes el van deixar en evidència (clicar aquí). Jo sincerament n'estic tip d'aquells que s'abaixen els pantalons "per patriotisme", perquè el patriotisme és justament no abaixar-se'ls. I en Quico va signar aquell article perquè calia que els catalanets s'empassessin l'Estafatut. Allò sí que va ser sociovergència, amb l'Agustí Colominas (CiU) i la Rosa Cullell (PSOE) liderant la plataforma "Estatut, jo sí"! I tots els intel·lectuals de CiU remant a favor del SÍ. No oblidem, Elies, no oblidem. Malgrat ara patim el PSOE i els mariatxis d'Esquerra, els FETS de CiU no són gaire diferents. Sort que ara tenim Reagrupament. Però prenem nota de tot això per no repetir-ho.
ResponEliminaI sí, espero que un dia l'Homs i tots els intel·lectuals de CiU ens demanin perdó per allò que van fer. Perquè la gallina... és evident que no la tenim, oi?
Mira Aniol, ha arribat un dia, o aquest dia arribarà, on hi haurà una votació i tots hi estarem a favor.
ResponEliminaEls meus amics Quico i Oriol han fet una passa endavant, i han parlat, junts, a favor del sí a la votació del dia 13D
Tu, Aniol, prefereixes quedar-te al paleolític polític? És el teu problema.
Visca la terra i visca la gent!
De l'executiu de Reagrupament, dius? sembla que no...és el que tenen les amistats perilloses; per poc que te les coneguin esdevens sospitós i poc recomanable...Els teus posts son de collons, m´agrada el que escrius, com m´hauria agradat escoltar-te el proper dissabte a la conferència representant a l´associació...llàstima que l´altre s´hagi imposat amb l argument que el que té presència i sap com parlar és ell...
ResponEliminaAmic, és poc democràtic eliminar els comentaris...per molt que sigui el teu blog.