Missatge de Cap d’Any de Dies de Fúria

Tal i com reclama el nostre president, Doña Manolita, és el moment de “bordar als problemes”. Els que també som una mica de poble això de bordar, ho brodem, sabem distingir prou bé com borda un gos o un altre, si és d’aquella casa o d’aquella altra, i perquè borden. Som-hi doncs, abordem-ho!

En tot allò que no depèn dels “nostres” governs, el 2009 serà un any que recordarem. Vull palar, per tant, del Barça i d’aquest any impressionant, el millor any de les nostres vides barcelonistes, un any, el 2009, que hem viscut amb la intensitat d’una realitat que anava sempre més enllà i pel davant de qualsevol dels nostres somnis, dels millors dels nostres somnis. Confio que això ens serveixi per aprendre a somniar, i que al 2010, un cop posats en comú els nostres somnis, sapiguem fer-los realitat, ens els creguem.

A banda d’això, alguns ens ho hem passat prou bé, aquest 2009. Llàstima que per culpa de les inclemències meterològiques fa un parell de caps de setmana no poguéssim volar a Londres als concerts de Madness i Cockney Rejects. Era la cirereta hedonista i lúdica a un any en què hem treballat molt i encara més ens ho hem intentat passar tant bé com hem pogut.

I fins aquí les bones notícies.

La situació del país és lamentable, tristíssima, penosa. La crisi s’ha cebat amb especial intensitat al nostre país. Tenim taxes d’atur mai vistes. El tripartit i les seves tonteries han sumit al país en un estat d’incredulitat, de perplexitat, que resulta angoixant.

La gestió del tripartit, la pèssima gestió del tripartit, s’ha sumat a la demencial gestió de l’Ajuntament de Barcelona i a un govern espanyol la incompetència i frivolitat del qual s’estudiarà, crec jo, a tots els llibres d’història, economia i ciència política.

I els catalans hem patit aquesta alineació miserable de governs nefastos. I la nostra ruïna i el nostre desassossec han arribat a límits mai vistos.

El tripartit ha confós –no és estrany, atès el domini lèxic del president- “fermesa” amb “manipulació”. El súmmum d’aquesta pràctica política ha arribat amb el tema del finançament, que es presenta com un bon acord, com un gran acord, fruit de la “fermesa”, i que no és cap altra cosa que una presa de pèl monumental que perpetua el nostre espoli, el nostre empobriment absolut, la falta de recursos per encarar el futur.

Tot és mentida. Des de Dies de fúria i entorn estem preparant un informe (aquest dels que ens fem alguns, no del xiringuito que s’han muntat per a finançar les seves xarxes clientelars des del govern) sobre la situació econòmico-pressupostària del país. Però ja us puc avançar que, més enllà de la falsedat de les xifres del nou finançament (que continuarien essent ridícules de ser certes), el problema del país és que el seu govern només sap fer dues coses: incrementar la despesa corrent i subvencionar la no-producció.

Així, això que en diuen de la millora del finançament es destinarà, bàsicament, a despesa corrent (un 50%) i a subvencions a les famílies: xecs menjadors, etc.

És evident que un país on tantíssima gent ho està passant malament, molt malament, no pot creuar-se de braços davant el seu patiment.

Però també és evident que aquests pedaços no aporten res, absolutament res, a fer que el nostre país recuperi el pols econòmic necessari per a generar riquesa, llocs de treball, etc.

Enmig la crisi, se’ns incrementen els impostos. S’incrementen els impostos tant a l’estalvi com al consum. No tenim res a fer. Els que puguin, es refugiaran en l’economia B. Els que no poguem, veurem reduït el nostre poder adquisitiu, i per tant, la nostra capacitat de despesa.

Forces insignificants, menyspreables, com ICV-EUA han acabat imposant el seu model de vomitiva superioritat moral i tonteria: parlar de pagar impostos com un càstig just “per als rics”, com si les classes mitjanes i populars no paguéssim impostos. Com si l’impost de Successions no és en si mateix un impost brut, de merda, que afecta bàsicament les classes mitjanes, i ens massacren amb una imposició extra en el moment de la defunció, després d’haver estat tota la vida pagant pel mateix concepte, per la possessió de renda o patrimoni.

El país pateix un desgast moral brutal. Els tòpics de la multiculturalitat i l’imperi de la tonteria s’han fet els amos de tota l’agenda política del nostre govern, i semblen ser l’únic far que il·lumina les seves ments tan poderoses, competitives i preclares.

El govern ha generat en tres anys un dèficit pressupostori monumental, espectacular, mai vist a Catalunya. És un dèficit que fa que tinguem de les qualificacions més perilloses, com un país bananero qualsevol. Els nostres pressupostos són una fal·làcia total. Els ingressos sempre són inferiors al pressupostat –fins i tot quan el pressupost incorpora ja el màxim d’endeutament possible- i les despeses continuen creixent descontroladament, fruit de la mala gestió.

L’endeutament generat pel tripi s’ha convertit, a hores d’ara, en el principal problema que té aquest país. I llastrarà dramàticament el nostre futur, sigui aquest quin sigui. No ha estat un endeutament productiu, és a dir, per a fer obres, infraestructures o inversions necessàries per mantenir els nivells de competitivitat necessària per a la nostra economia. És un endeutament que ha anat a la despesa corrent i a la subvenció, a fer un país subvencionat.

Abans els he dit una cosa que no era del tot certa, quan he dit que “fins aquí les bones notícies”. Això no és exactament així. En aquest context, crec que tots vostès reconeixeran amb mi que la moral del país, de la seva gent, està fortament afectada. Però no ens hem ensorrat.

Hi ha hagut, hi ha encara, com una força interior en aquest poble, que fa que s’estiguin generant reaccions positives. La primera, és evident, la d’acabar amb el tripi. Aquest és a hores d’ara un sentiment força transversal, àmpliament estès pel nostre país que no hem de pemetre sigui decebut. Part de l’esperança que té aquest país, que encara conserva enmig d’una situació com aquesta, rau en la visualització del 2010 com l’any de la fi del tripi. Això és el que encara a molts ens manté amb esperança. Una esperança, insisteixo, molt transversal i arrelada.

Però hi ha un altre element rellevant d’aquesta reacció. I és que es produeix amb una línia política molt clara: amb Espanya no hi ha res a fer. Per tant, i les enquestes així ho diuen, l’increment del nombre de catalans que pensem que la independència és l’únic camí.

Un dels millors regals d’aquest 2009 ha estat aquesta visualització d’una nova majoria que vol la independència, que es planteja la independència, la creació d’un estat propi, d’un estat català, com a la millor opció per a la nostra Nació.

Així sia.

Que tinguin tots vostès un feliç i patriòtic 2010!

Odisfera, 31 de desembre del 2009