El millor cotxe amb el que he pujat al Merbeyé ha estat un fantàstic 600 que tenia. El vaig heretar d’un tiet-avi. Tenia el volant trencat, i vaig haver-ne de posar un de nou, tipus rally. També vaig instal·lar un bon equip de so. El meu 600 i jo. I el Merbeyé, i les noies.
El millor dia era diumenge per la tarda. Seure a la barra, abraçar la noia amb les cames, mirar-la als ulls, saborejar un cocktel. Mirar de reüll la columna tallada per les aspes del ventilador. Veure com el cocktel començava a xispejar als seus ulls i besar-la.
No hi havia càdillac. Només hi havia un siscents on sempre sonava Loquillo. Abans de tornar al cotxe, tornar-la a besar, amb la ciutat als nostres peus, junto al Merbeyé... I després un polvo impossible per a les dimensions del cotxe, a qualsevol curva o carrer solitari de la part alta. Llavors només portava un tatuatge, no els set d’ara. Però duia arracades… i tenia cabell. Érem molt joves, no tenia un puto duro, i me’ls gastava en cocktels al Merbeyé o concerts.
Aquella Barcelona tenia moltes cares. Dirty faces. Barcelona ciudad. Sabíem per on podíem moure’ns i per on se’ns podia complicar la vida. La cosa anava per zones. I bandes. Tota aquesta tonteria va durar uns quants anys. Fins que un dia, a un local del Born, en agafar la xupa, em va caure a terra l’enorme clau anglesa que sempre duia com a defensa. Em vaig sentir molt ridícul a la vista de la resta de clients, que em miraven incrèduls. La vaig recollir del terra amb la màxima dignitat de què era capaç, però vaig pensar que allò s’havia acabat.
En aquella època havia descobert l’escullera, i el Roca Mar, per a fer-hi els vermuts diumenge al matí. Anar a follar a l’escullera tenia molt de morbo, sobretot els dies de temporal, quan les ones batien sobre el cotxe, llavors ja un Golf de segona mà. Però també hi havia Loquillo, Rompeolas.
Aquella època, força patètica vista des d’avui, va portar els concerts de la ciutat cap a aquella cosa estranya, estrambòtica, del Sot del Migdia. A la fi del món. Sort que llavors no hi havia controls d’alcoholèmia. Però hi va haver grans concerts. Un d’ells, como no, Loquillo. La taja de la penya va ser descomunal. A la sortida, hi havia una espècie de nòria, i alguns dels colegues hi van pujar. Va ser un espectacle indescriptible veure’n trallar algun des de dalt de tot de la roda, vençut pel rodar i la gravetat. No sé on va impactar la trallada ni com es va disseminar.
Llavors hi ha un salt en el temps. Com a trainspotting, vam canviar la gent, va canviar la música, van canviar les drogues… En aquesta època no existeix Loquillo. Queda com una relíquia, un fòssil, mentre la música electrònica i l’èxtasis ens transporta a universos impossibles, fascinants, sensuals… Les flors del mal.
Però érem els reis. De dijous a diumenge. Totes les discoteques de BCN i voltants. Entrar a tot arreu. Fotre’s fins al cul. Paves d'insomni. Molts gais, també. I travestis espectaculars que t’agafaven el cap i el fotien entre les seves tetes enormes. Discos, afters i reafters… Una mica… todo el mundo ama a Isabel…
Llavors et pillen en una alcoholèmia. Res greu, aleshores. Bàsicament vas fins al cul de tot, però dones dècimes. Vas de tant bon rotllo que aconsegueixes que la GU et porti el cotxe al davant de ca teu i li foti el cepo, i que a tu t’hi portin amb el cotxe patrulla, totalment colocat.
S’ha acabat la festa. Torna el rock. Tornen els locals de sempre. Tornen les maneres de sempre. Porto més tatuatges, però menys arracades. Besos robados…
Però llavors arriba el tripartit. I comencen a donar-te pel cul. No pots fugir. No vols tornar a parlar de política, però t’envaeixen. I tornes a agafar les armes. Ara acomiadem el 2009. Crec que és l’any de la fi del tripartit. No m’imagino un 2010 amb un nou tripartit. No ho podria suportar. Quan hi penso no tinc més remei que començar a donar hòsties al sac de boxa que tinc a la terrassa.
El tripartit ha acabat amb tot. Però jo no vull que el tripartit acabi amb mi. Els meus desitjos per al 2010 són exclusivament lliurar-me del tripi. Acabar amb el tripi. Convertir el tripi en part del nostre passat fosc, més fosc i solitari que un reafter a punt de xapar, amb quatre monguers destrossats i absolutament alienats.
Per si un cas, actualitzo la meva llibreta d’estalvis. I penso que la vida no pot ser tan cruel com per condemnar-nos a un altre tripartit. No podria. Ho tinc clar, m’exiliaria. Siempre quise ir a LA, dejar un día esta ciudad… Sí, recuperaria Loquillo, però no sé si per anar a LA o a NYC, o l’Argentina, a trobar-me amb la meva família exiliada. Però no aguantaria aquí. No puc més.
Visca la terra, mori el mal govern! Prou prohibicionisme, visca la llibertat!
El millor dia era diumenge per la tarda. Seure a la barra, abraçar la noia amb les cames, mirar-la als ulls, saborejar un cocktel. Mirar de reüll la columna tallada per les aspes del ventilador. Veure com el cocktel començava a xispejar als seus ulls i besar-la.
No hi havia càdillac. Només hi havia un siscents on sempre sonava Loquillo. Abans de tornar al cotxe, tornar-la a besar, amb la ciutat als nostres peus, junto al Merbeyé... I després un polvo impossible per a les dimensions del cotxe, a qualsevol curva o carrer solitari de la part alta. Llavors només portava un tatuatge, no els set d’ara. Però duia arracades… i tenia cabell. Érem molt joves, no tenia un puto duro, i me’ls gastava en cocktels al Merbeyé o concerts.
Aquella Barcelona tenia moltes cares. Dirty faces. Barcelona ciudad. Sabíem per on podíem moure’ns i per on se’ns podia complicar la vida. La cosa anava per zones. I bandes. Tota aquesta tonteria va durar uns quants anys. Fins que un dia, a un local del Born, en agafar la xupa, em va caure a terra l’enorme clau anglesa que sempre duia com a defensa. Em vaig sentir molt ridícul a la vista de la resta de clients, que em miraven incrèduls. La vaig recollir del terra amb la màxima dignitat de què era capaç, però vaig pensar que allò s’havia acabat.
En aquella època havia descobert l’escullera, i el Roca Mar, per a fer-hi els vermuts diumenge al matí. Anar a follar a l’escullera tenia molt de morbo, sobretot els dies de temporal, quan les ones batien sobre el cotxe, llavors ja un Golf de segona mà. Però també hi havia Loquillo, Rompeolas.
Aquella època, força patètica vista des d’avui, va portar els concerts de la ciutat cap a aquella cosa estranya, estrambòtica, del Sot del Migdia. A la fi del món. Sort que llavors no hi havia controls d’alcoholèmia. Però hi va haver grans concerts. Un d’ells, como no, Loquillo. La taja de la penya va ser descomunal. A la sortida, hi havia una espècie de nòria, i alguns dels colegues hi van pujar. Va ser un espectacle indescriptible veure’n trallar algun des de dalt de tot de la roda, vençut pel rodar i la gravetat. No sé on va impactar la trallada ni com es va disseminar.
Llavors hi ha un salt en el temps. Com a trainspotting, vam canviar la gent, va canviar la música, van canviar les drogues… En aquesta època no existeix Loquillo. Queda com una relíquia, un fòssil, mentre la música electrònica i l’èxtasis ens transporta a universos impossibles, fascinants, sensuals… Les flors del mal.
Però érem els reis. De dijous a diumenge. Totes les discoteques de BCN i voltants. Entrar a tot arreu. Fotre’s fins al cul. Paves d'insomni. Molts gais, també. I travestis espectaculars que t’agafaven el cap i el fotien entre les seves tetes enormes. Discos, afters i reafters… Una mica… todo el mundo ama a Isabel…
Llavors et pillen en una alcoholèmia. Res greu, aleshores. Bàsicament vas fins al cul de tot, però dones dècimes. Vas de tant bon rotllo que aconsegueixes que la GU et porti el cotxe al davant de ca teu i li foti el cepo, i que a tu t’hi portin amb el cotxe patrulla, totalment colocat.
S’ha acabat la festa. Torna el rock. Tornen els locals de sempre. Tornen les maneres de sempre. Porto més tatuatges, però menys arracades. Besos robados…
Però llavors arriba el tripartit. I comencen a donar-te pel cul. No pots fugir. No vols tornar a parlar de política, però t’envaeixen. I tornes a agafar les armes. Ara acomiadem el 2009. Crec que és l’any de la fi del tripartit. No m’imagino un 2010 amb un nou tripartit. No ho podria suportar. Quan hi penso no tinc més remei que començar a donar hòsties al sac de boxa que tinc a la terrassa.
El tripartit ha acabat amb tot. Però jo no vull que el tripartit acabi amb mi. Els meus desitjos per al 2010 són exclusivament lliurar-me del tripi. Acabar amb el tripi. Convertir el tripi en part del nostre passat fosc, més fosc i solitari que un reafter a punt de xapar, amb quatre monguers destrossats i absolutament alienats.
Per si un cas, actualitzo la meva llibreta d’estalvis. I penso que la vida no pot ser tan cruel com per condemnar-nos a un altre tripartit. No podria. Ho tinc clar, m’exiliaria. Siempre quise ir a LA, dejar un día esta ciudad… Sí, recuperaria Loquillo, però no sé si per anar a LA o a NYC, o l’Argentina, a trobar-me amb la meva família exiliada. Però no aguantaria aquí. No puc més.
Visca la terra, mori el mal govern! Prou prohibicionisme, visca la llibertat!
PS: sobretot, gaudiu del post escoltant els diferents links a la BSO... aquest és un post fet amb BSO, part de la millor música de les nostres vides...
Ja em perdonareu la frikada de fer-me a mi mateix el primer comentari... però aquest post em mola a sac com ha quedat...
ResponEliminaI és un regal que us faig la Banda Sonora Original, jo mateix estic vibrant amb aquest remember de temazos de Loquillo que he fabricat.
Més enllà del clàssic Càdillac Solitàrio, que faig servir de fil conductor del post, la veritat és que em quedo amb TODO EL MUNDO AMA A ISABEL, uf, brutal!
Apa, enjoy!
hua, hua, hua. l'anècdota de la clau anglesa al Born és impagable!
ResponEliminaN'hi ha per fer-ne una película. Ja t'hi veig...
Que comenci la festa, Adéu Tripartit!
Bon any
Joan, millor encara que comenci la festa i no acabi!
ResponEliminaen resum: tenim un passat de merda, de país de segona i, el que és pitjor, tenim un futur exactament igual de merdós, perquè algú està comprant la moto de que el país de regional que teníem aleshores -i que seguim tenint, per bé que augmentat- era la polla, esdevenint involuntaris èmuls intel·lectuals dels garrulillos d'ERC -entre els quals em compto amb poc orgull, snif- que fa sis anys creien que tot estava fet amb desallotjar del gobierno un senyor petit i amb bigoti.
ResponEliminaVaja, que l'objectiu de l'any és passar de vendre fum, que és el que fa el tripartit, a vendre producte caducat, que és el que fa tot el que no és tripartit.
No sé vosaltres, però a mí veure un rookie cagant-la me la posa dura. En canvi, veure gent més gran, més preparada i més intel·ligent que jo fotent cagades que jo ja feia fa una pila d'anys, em deprimeix.
Sort,
Que el Santissim t'escolti i ens podem alliberar del puto tripi...i aquí et deixo un regalet: VIA FORA ELS ADORMITS. Opuscle editat a Barcelona cap al 1736 (+-)per començar un intent de revolta contra les tropes borbòniques. Extret del cd Història de Catalunya en cançons 2.0, per cert, molt recomanable i de compra obligada per els que tenen menuts. Vindria a ser la segona part d'aquell disc entrenyable on surt un dibuix d'enn Llucià a la portada amb una ma fent les 4 barres de sang (cantat per la guillermina mota, els triqueros i dirigit per en Ros Marbà..quiels ha vist i qui els veu). VISCA LA TERRA CATALANS, MORIN ELS MAL GOVERNANTS. Bona entrada d'any, i no oblidem que hem viscut el millor any de les nostres vides..futbolisticament parlant és clar.
ResponEliminaTot això t'ho inventes, no?
ResponEliminaElies,
ResponEliminaet puc perdonar que defensis Israel, però que siguis fan del Loquillo ... !!!!! :-))))
BON ANY !!!
Aquest estiu vaig anar a un concert d' en loco a aretxabaleta (alto deba, EH, al costat de mondragón)... va ser com tornar 25 anys enrere, tot recordant les antigues cançons, i descobrint-ne de noves... al final del concert no m' en vaig aguantar mes i vaig cridar... MALDITOS ROCKERS!!! i m' en vaig anar corrent a fotrem fins el cul de pintxos...
ResponEliminaBASIL
Bona sortida i millor entrada d' any...
Hahaha, quin rei que estas fet, Elies: el defensor del Loquillo... Si vols et fem una col·lecta i et regalem un camio per a ser feliç, hehe.
ResponEliminaEi, bon any amic meu...
... i que ens reveiem al 2010 ("lo bon any primer", ja veuras...)
Bon any 2010 a tothom...liures del tripartit.
ResponEliminaAixí sia amic! Bon any 2.010!!!
ResponEliminaNo sé, deixeu que expressi un dubte sobre la idoneïtat de fer aquest comentari. Però en fi... en tinc ganes.
ResponEliminaPer als incrèdults... la part de la clau anglesa és riguorsament certa...
Per als profunds: espero que malgrat tot hàgiu entès que aquest post és una simple, i potser patètica, recreació d'un temps que molts vam viure (no tots els que llegiu aquest bloc, que sou massa joves), i que he estirat més el braç que la màniga per donar-li un sentit a partir de les cançons de Loquillo, que, evidentment, formen part de la meva BSO.
Crec que encara vivíem a Cornellà, que vaig començar a sentir a parlar de Loquillo. La primera vegada. Un puto marrec, és el que era. Però Loquillo ja cantava i als xavals de barri, a Cornellà, a Sant Ildefons, ja ens havia arribat.
Loquillo va continuar fent cançons que per a mi són mítiques, en la mesura que he crescut amb elles. Com són mítiques altres cançons i bandes amb les que he crescut.
Em donen pel cul els discursets polítics de Loquillo. Però em confesso apassionat de les seves cançons, i reconec haver-les viscut "intensament".
Tot el post és una puta recreació d'una època, de força anys, i de moltes coses viscudes... i allà estaven les cançons de Loquillo (també les de molts altres, i de molt més preferits encarats). No trobareu cap "discurset" en aquestes cançons.
Els discursets han vingut després, quan ha deixat de cantar.
Però les cançons formen part del nostre patrimoni, com a mínim del meu, formen part de la meva BSO.
No m'agraden pels discursets, suposo que això no hi ha cap subnormal que ho pugui pensar. M'agraden perquè també són meves.
Igual que la Dharma li puc comprar tots els seus discursets i patriotisme, i fidelitat al país, i etc... però no em posaré un disc seu diumenge a la tarda o, com ara, dissabte a la nit, tornant de festa, i en canvi, no em cansi de fotre "todo el mundo ama a Isabel".
Som un país complexe. Hem après a viure enmig d'aquest desgabell. Però a mi no em faran canviar ni renunciar a res. I em donen pel cul els discursets.
Començant pels del mateix Loquillo. Per més que també hagi tocat per a Gestoras...
És més. Per Cap d'Any vaig estar sopant al costat de la que fou casa d'en Loquillo, al Clot. El meu germà se l'havia trobat, pel barri.
ResponEliminaJo també me l'havia trobat, de vegades, això fot anys, a la sala Savannah, també al Clot.
Em donen pel cul els seus discursets, aquests discursets que d'un temps ençà és la seva màxima creativitat.
Però també potser ens podem preguntar perquè un personatge com Loquillo acaba fent aquests discursets.
Resposta fàcil: "és un espanyol"
Resposta sense resposta: