Reagrupament arrenca amb força a BCN

Aquest capvespre una bona munió de patriotes hem assistit a l’acte intern de Reagrupament per posar en marxa l’estructura organitzativa a Barcelona.

Ens hi hem aplegat més de 500 associats, que hem omplert les cotxeres de Sants. Entre d’altres, i a banda d’antics companys de la FNEC, una bona colla de blocaires: els amics del Cimera, en Josep Sort, en Decidit, en Quico Ventalló, en Gos Gànguil i la molt agradable sorpresa quasi homònima conceptualment d’aquest bloc “Epistoles i pistoles” i d’altres com els germans Borràs…

Però la gran sorpresa, la colpidora sorpresa de la nit ha estat la presència del Molt Honorable Heribert Barrera. Tal i com l’ha saludat en Joan Carretero, memòria viva de l’independentisme català. Un home la lucidesa del qual es manté intacta al llarg dels anys, i que ha estat capaç de traçar una trajectòria vital descomunal, immensa, i conectar, en cada moment, amb el pensament de fons de la nostra nació. Això malgrat els atzucacs propis de ser una figura política de primer nivell durant tants anys.

El Molt Honorable ha estat rebut amb tothom dempeus aplaudint, en mostra de reconeixement i de gratitud per, encara, el seu compromís militant.

De vegades tinc la sensació de repetir-me com la ceba. Però encara recordo amb orgull la tarda que, sol, me’n vaig anar cap a les portes de l’Ateneu Barcelonès, on una turba d’immigrants assetjava la sortida del Molt Honorable per unes expressions, del tot assenyades, en un llibre d’entrevistes. Aquella turba havia estat vilment agitada per elements d’ICV i de la mateixa Esquerra, tots units per l’autoodi i el llaç fraternal del pensament únic. Aquell dia hi vaig anar sol, disposat al que calgués per protegir el Molt Honorable. Però no estava sol.

Explico això no per cap voluntat de medalla, sinó perquè hi ha un fil en la història, en les persones, en les actituds… que ens uneix.

És aquest fil, aquesta actitud, aquest patriotisme que avui ha unit, ha reagrupat, tanta gent a les Cotxeres de Sants, disposats a posar-se a treballar.

Perquè aquest era el sentit de l’acte d’avui: posar-nos a treballar. Reagrupament està desplegant una frenètica activitat per a constituir assemblees territorials a totes les comarques de Catalunya, per a organitzar els milers de persones que ja s’han reagrupat. I avui per a començar a treballar a tots els barris de Barcelona.

Hi ha una cosa que m’agradaria deixar molt clara a tots els que llegiu aquest bloc: la feina a fer és descomunal, titànica. Cal bastir una organització potent, esmolada, en un temps rècord. Cal aplegar voluntats de procedència molt diferent, de militàncies molt diferents, de perfils molt diferents. I això no serà fàcil. Però és senzill.

Hem de canviar el xip. Estem superant una etapa, estem tancat una etapa, fosca, de la nostra història. I n’estem encetant una altra. Per fer-ho, no només reivindiquem la independència, la llibertat del nostre país com a motor polític, sinó que a més a més reivindiquem la regeneració política i democràtica, a l’empara dels valors del republicanisme.

Això, aquesta combinació d’elements polítics, clars i rotunds, són els eixos, els fonaments, sobre els que edificarem el nostre ressorgiment nacional.

En aquesta cojuntura només hi ha dues possibilitats: o s’hi creu, o es combat.

Creus que podem ser independents? Creus que necessitem una regeneració democràtica i política? Doncs milita a Reagrupament, reagrupa’t.

Cagues dubtes sobre que poguem ser independents, t’acollona, penses que bé, tot és molt complicat, penses que els partits actuals i els seus dirigents ja fan el que poden, que el seu comportament i actuació ja és correcte… Doncs combat a Reagrupament.

És més, Reagrupament ens aboca a una reflexió forta sobre el nostre compromís nacional. El menyspreu, la indiferència… no són més que signes evidents de covardia, de conformisme. N’hi ha que es pensen que algun dia es llevaran i serem independents. N’hi ha que es pensen que “el partit” proveïrà…

Aquest és un bloc de combat. Ho he tingut claríssim des del començament. Primer vam combatre el tripartit, amb totes les armes que teníem a l’abast i des de la sol·litud més absoluta. Ara és un bloc de combat per aconseguir fer realitat el projecte de Reagrupament, que és el meu projecte: una terra lliure, una nacio lliure i pròspera.

Des d’aquí us animo a reagrupar-vos. A combatre en les files de la insurgència independentista, una insurgència arrelada als nostres més preuats valors nacionals, com el compromís, el respecte a la tradició, la fidelitat a una història i un pensament democràtic arrelat al nostre poble des de les primeres corts i constitucions.

Després de l’acte, uns quants hem anat a sopar al Via Fora de Sants. Casualment, allà hi havia un dels mítics sopars que aquest Via Fora, de la mà de l'infatigable amic Xavier Altadill, organitza amb diferents personalitats, avui en Vicent Sanchis.

I amb en Vicent finalment hem acabat compartint taxi fins als nostres barris. Hem tingut una conversa agradable, tenint en compte que jo no sóc ningú i ell és una de les personalitats més brillants del nostre panorama intel·lectual i mediàtic. Però és clar, en Vicent contemplava amb certa estupefacció o distància intel·lectual el meu entusiasme per la proposta de Reagrupament. Mentre jo l’observava com una persona atrapada en les xarxes de l’actual poder, amb uns interlocutors que sempre són els mateixos i des d’una posició intel·lectual que sempre es fonamenta en els mateixos dogmes.

Porto des dels 18 anys militant. Les he vistes de tots els colors. Però mai he perdut la fe en el meu poble ni la confiança i certesa en que si volíem, podíem. Si ens deixem atrapar per la somnífera letalitat que les coses són molt difícils, que no es poden canviar, etc… estem morts, no val la pena que ens hi fiquem.

Però jo crec que sí podem. Crec que si ens hi posem, podem. Ho tenim a l’abast. Cal creure-hi. Cal militar-hi. Cal apostar-hi.

Reagrupem-nos.

Visca la terra, mori el mal govern!