Corpus Christi a Barcelona

El dia de Corpus és un dels meus preferits a Barcelona. L’ou com balla. Una tradició deliciosa, que ens permet passejar pel centre de la ciutat, i entrar als patis d’edificis nobles, que guarneixen les seves fonts amb una explosió floral i… amb l’ou com balla damunt el raig d’aigua.

Jo aprofito el migdia per passejar-hi. És un dia, a més, que es poden visitar alguns patis i palaus que durant l’any és més complicat, com p.ex. el Palau Recassens, seu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. Seu que fou, a més, de l’Acadèmia dels Desconfiats, apassionant reunió de notables barcelonins, que va tenir un interessant protagonisme l’Onze de Setembre.

Al Palau Recassens és, a més, on hi ha la Galeria de Catalans Il·lustres, un impressionant passeig pels retrats d’homes cabdals en la nostra història.

M’he aturat davant el quadre d’en Lluís de Recassens, que fou el gran almirall català a la Batalla de Lepant. L’esquadra catalana, dins l’estol de l’aliança cristiana, de la que també en formaven part esquadres castellanes, genoveses i pontifícies, va tenir un paper molt destacat en aquella batalla, tan decisiva per a la perduració de la nostra cultura occidental.

La Batalla de Lepant té una enorme importància a Barcelona. A les drassanes de Barcelona es van construir les galeres catalanes; avui en dia, convertides en museu marítim, s’hi pot admirar la rèplica de la nau capitana, de dom Joan d’Àustria. A la catedral hi ha la imatge del Sant Crist de Lepant, que gaudeix d’una gran devoció popular. El Sant Crist, que segons la llegenda presidia la nau capitana, té un gest així com estrany, d’una insòlita inclinació pèlvica cap a un costat, que diuen és fruit d’un miracle, a l’apartar-se el Sant Crist, enclavat com estava a la creu, de la trajectòria d’una bala de canó turca.

També és important la Batalla per la presència catalana, amb els almiralls Lluís de Recassens i Joan de Cardona. Altres pobles que hi van participar han retut major homenatge als seus herois. P.ex. l’almirall genovès Andrea Dòria. O els espanyols amb Álvaro de Bazán, el seu almirall, a qui Lope de Vega va dedicar una poesia, amb uns versos inoblidables:

El fiero turco en Lepanto,/en la Tercera el francés,/y en todo mar el inglés,/tuvieron de verme espanto./Rey servido y patria honrada/dirán mejor quién he sido/por la cruz de mi apellido/y con la cruz de mi espada.

La seva estàtua presideix la plaça davant l’ajuntament de Madrid.

Aquí, a Catalunya, ens hem de conformar amb, pel Corpus, acostar-nos al Palau Recassens i observar el seu retrat. Sembla que fugim dels nostres herois i dels nostres records heroïcs. Així ens va.

D’allà he anat cap al palau del Lloctinent, que fou seu de l’Arxiu de la Corona Catalano-Aragonesa, i que ha estat admirablement restaurat. D’allà, travessant la Plaça del Rei, he entrat a veure la capella de Santa Àgata, preciosa, bellíssima. He tret el cap, després, al Saló del Tinell, extasiant. Dissortadament hi havia una exposició absurda sobre no sé quina conya de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Són miserables alguns dels usos que fa l’ajuntament d’espais com el Saló del Tinell. Aquesta exposició podria haver estat instal·lada a qualsevol altre espai, perquè no necessita d’aquell entorn. Un autèntic bunyol.

Quan entro al Saló del Tinell m’agrada posar-me al costat del peu del primer dels seus arcs, i observar-lo des d’allí. Tots els arcs semblen desplegar-se d’un mateix tronc, com a fulles d’una palmera.

Sempre recordo, a més, la descripció que fan dels funerals del Príncep de Viana. El seu cos estava al mig de l’impressionant saló, i els cavallers catalans, segons expliquen, hi entraven amb els seus cavalls i feien voltes al seu voltant, enmig de crits de dolor, i fins i tot llençant-se al terra.

Després, aprofitant la jornada de portes obertes, he fet un recorregut ràpid pel Museu d’Història de la Ciutat. Ara feia anys que no hi anava. Un museu realment espectacular.

Al sortir he fet un mos ràpid al Buenas Migas, que té una focaccia molt competent, i està obert al carrer.

Tot i la invasió turística que ja patim a hores d’ara, aquest recorregut, al migdia, es pot fer bé, sense cap aglomeració. Altres indrets, com el també espectacular claustre de la catedral o la casa de l’Ardiaca, estan més concorreguts.

PS: ah! el 25 de juny, sopar blocaire amb en Joan Carretero, no us el perdeu! Més informació a can Dessmond!