Mal bitxo... (reflexions en el sopar commemoratiu del Corpus de Sang)

Arribo del sopar commemoratiu del Corpus de Sang convocat per l’associació patriòtica Catalunya 1640, on s’ha lliurat la medalla Pau Claris a l’escola Bressola.

El sopar ha anat molt bé. I hem compartit taula amb companys reagrupats i d’altres que a partir d’avui es reagruparan, je je je.

Tanmateix, enmig el panagíric llaudatori dels intervinents, jo em sentia estrany. Em sentia amb pensaments perversos. És clar, al sopar hi havia tot de gent de l’establishment d’Esquerra (tots amb càrrec!), que els veies tot ufanosos parlant de coses que ja han oblidat en la seva vida política. I a mi m’ha començat a venir al cap, per il·lustrar el meu estat d’ànim, la cançó “mal bicho” de la mítica banda argentina Los Fabulosos Cadillacs…

No és un sentiment que em resulti estrany… la meva mare sempre parla de mi, en relació als meus germans, com el que sóc més mala persona. A la pobra de la meva mare, a la santa de la meva mare, sempre li he fet por, en un sentit d’imprevisible. Crec que sempre l’ha atemorit el que sóc capaç de fer. A mi també. A mi també m’atemoreix el que sóc capaç de fer.

Bé, tot aquest circunloqui és per acabar dient que sí, que sóc un mal bitxo. Que tinc pensaments de mal bitxo. I que això no m’espanta, però que de vegades em fa por que espanti els meus companys de lluita.

Reagrupament ha fet una opció molt clara, i així es remarca permanentment, d'“oblidar-se” d’Esquerra. De fet, d’entre els milers de patriotes que s’estan apuntant a Reagrupament, el 70% no prové d’Esquerra (pel que fa a militància). I jo ja estic d’acord, amb aquesta manera d’abordar el nostre futur polític, la construcció del nostre projecte polític que ens ha de dur, de manera definitiva, a la independència.

El que passa és que com sóc un mal bitxo, no me’n puc estar de tenir pensaments poc constructius. Penso que el que ha fet Esquerra, la seva direcció i tots els que l’hi donen suport és tan greu, és tan patriòticament inadmissible, és una traïció tan descomunal, tan vergonyosa… que el seu crim no pot quedar impune.

Ho vaig dir en un sopar de l’incansable Dessmond: el que ha fet Esquerra mereix (i sense voluntat de frivolitzar, demano excuses anticipadament si algú pensa que frivolitzo), un Nüremberg català, un judici sumaríssim per ventilar les responsabilitats en aquesta traïció sense precedents que implica el que ha fet Esquerra, la seva direcció, i els que hi donen suport.

Hom no pot fer el que han fet, hom no pot ensorrar el país com ells ho fan, hom no pot haver atorgat el poder al pitjor enemic que té Catalunya, els sociates, i sortir-se’n com si res. No. Això no pot ser. I sí, sóc un mal bitxo, tinc aquests pensaments i tinc set de justícia.

Ara, quan les coses estan com estan, i ho estan després de 6 anys de tripartit infecte, quan el país no pot caure més baix, quan la direcció d’Esquerra i els seus sequaços han dilapidat tot el capital de les sigles… que encara n’hi hagi que en nom de no sé què... encara els hi doni suport és per acabar en un Nüremberg.

Acceptaré l’eximent d’estat d’alienació mental transitòria. Però poca cosa més. Evidentment no acceptaré càrrec com a atenuant.

Per tot això, i per donar un toc final d’actualitat a aquest post, jo no votaré a l’Oriol Junqueras, i per això he intentat desanimar a tothom que m’ho ha demanat, que ho fés, inclòs al mateix Oriol Junqueras, a qui vaig advertir de la gravetat de ser candidat d’aquesta xusma de la direcció d’Esquerra. I a qui, després que m’expliqués els seus arguments d’hiperbona persona per acceptar ser candidat, vaig demanar que renunciés a la candidatura després de l’intent d’expulsió d’Esquerra de la gent de Reagrupament, ja que el que estava passant trencava de socarel tots els arguments de bonisme que havia fet servir per a justificar-me que acceptés ser candidat. El seu silenci davant aquesta cacicada dels caragirades de la direcció d’Esquerra és dolorosament còmplice.

Em va dir que ni volia ni podia, renunciar a ser el candidat. Doncs bé. Jo ja ho he dit i ho reitero: votar al bo de l’Oriol Junqueras és votar més tripartit, és votar Montilla, és votar i avalar l’actual botiflera direcció d’Esquerra. Que ningú no s’enganyi. Com dèia el mite Johan Cruyff “un palomo no hasse verano”. Que l’Oriol Junqueras sigui un patriota contrastat i una bona persona, no implica que votar-lo sigui votar per una bona opció. Ans el contrari. Actua de testaferro, d’interposat, de la pitjor direcció que mai ha tingut Esquerra. Es fa còmplice, amb la seva candidatura, dels comportaments més sectaris que mai s’han vist a Esquerra.

I el que és pitjor de tot, amb el seu silenci, amb les seves apassionades diàlectiques sortides endavant, soflames, ignorant tot el que està passant, s’està enganyant a ell mateix i està enganyant la gent. I això també em fa mal.

L’Oriol hauria pogut ser un heroi de la regeneració. I ha triat ser un testaferro de la putrefacció, del règim corrupte del tripartit. Per això jo no votaré Junqueras ni he recomanat a ningú que ho faci.

I dient tot això sento dolor. Però no puc deixar de dir-ho. No em vull sentir buït per trair les meves idees per donar suport a un amic per a una causa que va en contra de tot el que penso. Sí. Tot plegat ens fa sentir buïts. Però cal dir a les coses pel seu nom. Cal assenyalar amb severitat les línies morals, les fronteres que no pensem creuar mai. I lamentar que hi hagi amics que ho facin, per més bones paraules que facin servir.

Los Fabulosos Cadillacs tenen una altra cançó molt adequada per a aquesta situació: Vasos vacíos…

Visca la terra, mori el mal govern!