CUCURRUCUCÚ... (calaix de sastre: Sostres, mossos i mariachis!!!)

Capvespre calurós a Barcelona. Hem fet una cervesa en una tranquil·la terrassa de BCN amb bona gent. Parlem de Reagrupament, i teixim complicitats. Avui Rcat té un acte important a Girona, al Teatre Municipal, amb capacitat per a més de 500 persones. A veure com anirà.

És gent influent. Queda clar la importància de ser Joan Carretero. Sense en Joan no seríem res, només bona voluntat. El prestigi de la figura d’en Joan Carretero, la seva credibilitat, la seva seriositat, és la diferència entre ser i no ser. Hi ha moltíssima gent més, però qui marca la diferència, qui permet que estem bastint aquest espectacular moviment és el compromís i el lideratge d’en Joan Carretero.

La gent té molta pressa per veure com es concreta tot plegat. Em sorprèn aquesta impaciència. Reagrupament està complint les fases previstes. No fa ni un mes que ens hem posat en marxa com a nou projecte. Ara és el moment de recollir i d’aplegar el màxim nombre d’adhesions. De ser presents a tot el territori, i d’organitzar-nos. Ho estem fent des de zero.

Més endavant ja arribarà el moment que tots plegats ens trobem i escollim una direcció, i es faci visible el lideratge coral del projecte –que hi és i hi serà- etc. Per ara el que ens toca és crèixer, crèixer, crèixer… i organitzar-nos, dotar-nos dels instruments bàsics per a funcionar. I tot això s’està fent, i s’està fent molt bé. En Joan Carretero és un autèntic mestre en la gestió dels tempos polítics. Cada cosa al seu moment.

L’altre dia en Sostres titulava el seu article a l’Avui com “el nou bipartidisme”. I definitivament assenyalava el que ja veu gairebé tothom, que Reagrupament està ocupant un amplíssim espai social i polític, i que aquest espai no és el convergent. L’article enterrava les expectatives que l’autor havia establert amb en Puigcercós entre gintònics al Tirsa. I en Sostres és lacònic i contundent: qui vulgui votar independentisme sense embuts ha de votar Reagrupament.

Aquesta setmana hi ha hagut, també, dos fets que no tenen cap conexió però que assenyalen clarament la decadència del nostre país. El primer ha estat el vergonyós, patètic i provincià espectacle de la inauguració de la T1. Ha estat lamentable. Només alguns articulistes han sapigut i han tingut el coratge per a dir les coses pel seu nom. L’espectacle nauseabund de submissió que va representar, i l’espectacle patètic de la majoria de mitjans de comunicació són dels que costa d’oblidar. Uf! Al grupo Godó la cosa era per no aixecar el cap de la tassa del water. I especialment babós va ser el show de la tieta Basté, emetent en directe des de la nova terminal, entonant càntics de lloances només interromputs per la fressa de la mopa recollint les babes.

L’altra cosa ha estat la sentència absolutòria dels mossos. Menys mal!!!!! Que la nostra policia estigui en mans d’aquests personatges sinistres d’Iniciativa, com en Saura i en Boada… és un insult permanent a la nostra dignitat. És com portar al front escrita la vergonya, gravada en foc. Però com hem pogut caure tan baix? Com ha pogut, la nostra societat, arribar a aquests límits d’autoodi, de tonteria, de papanatisme, de decadència…

Els uns protagonitzant la vergonya de la submissió permanent. I els altres recordant-nos cada dia que no som res, que ens hem convertit en una colla de covards, en una societat blandiblú, inconsistent, estúpida, cretina.

És urgent la regeneració política i democràtica. I és igualment urgent recuperar els valors republicans, els autèntics valors republicans, que es converteixin en els pilars morals i ètics de la nova societat que albira la llibertat. Els valors sobre els que madurar i que ens permetin assumir amb fermesa el futur entre les nostres mans.

Finalment, en aquest calaix de sastre de diverses coses que volia comentar avui, no me’n puc estar de fer una nova referència als nostres estimats “mariachis”. Avui, un d’ells, en Xavier Mir, diu al seu article al Bloc Gran del Sobiranisme “Sumem o ens reagrupem”. I l’home agafa la seva guitarra i comença a cantar no sé quines coses, impossibles de reproduir amb coherència, perquè dubto que ni tan sols ell mateix les entengui, sàpigui què està cantant.

Són ben curiosos aquests mariachis. Després d’estar fent de palmeros d’Esquerra durant els tripartits. Després d’estar-se les nits cantant el “cucurrucucú paloma” mentre el país quèia a trossos per culpa de l’acció política d’Esquerra. Després de tot això, i quan finalment a alguns se’ns han onflat les pilotes i plantegem una alternativa política independentista i regeneradora… ara comencen a cantar no sé què de que o sumem o ens reagrupem. Espectacular. Commovedor. És possible tenir tan poc sentit del ridícul? No en van tenir prou, aquests mariachis, amb aquell espectacle patètic de la vaga de bloc?

Però en fi, que vagin cantant amb els seus guitarrons el cucurrucucú paloma, que és bonic. Però que no s’atabalin massa, que ara poden continuar votant els seus estimats cal·labresos o bé Reagrupament, o fins i tot –probablement- les CUP. “Cuando suena el mariachi, el mundo canta…”, se sent de fons, mentre s’endinsen pel Passatge dels Mariachis amb les seves trompetes, violins i guitarres sense haver-se fixat, així com estan amb els ulls tancats per l’emoció de la cançó, la senyal de cul de sac…