Avui ha estat l’últim dia de l’Ítaca, un projecte de cooperativa gastronòmica i cultural al Poblenou.
Quan treia el cap pel barri, abans de venir-hi a viure-hi, ja hi quedava amb els meus amics poblenovins. Des que hi visc, són incomptables les birres que ens hi hem fotut, les estones que hi hem passat, les trobades que hi hem fet.
Fins i tot això de deixar-t’hi caure sol, tornant de la feina, o un dissabte a la tarda, i saludar els coneguts, fer-la petar parlant de futbol, de política, del que sigui. Trobar-s’hi, sense més, vells amics i camarades. Rebre un SMS “ei, que som a l’Ítaca”, i treure-hi el cap. Quedar per veure-hi el futbol.
Aquesta setmana vam anar-hi amb uns companys de Reagrupament perquè hi volíem fer un sopar al setembre, i ens van dir que tancaven. I avui ha estat l’últim dia. Avui, les últimes birres. Ara, quan tornava a casa, encara estava obert, però ja no hi he entrat. Els comiats sempre són una mica tristos, i a més a més, crec que és bo deixar-los per als íntims, per a la “família” més directa.
Trobaré a faltar molt l’Ítaca. Fa uns mesos s’hi va traslladar el Casal Independentista del Poblenou. Vam anar a la presentació. Tot i les diferències que en relació a certes coses poguem mantenir, que les hi ha, m’hi trobava com a casa, a l’Ítaca. Bona gent, molt bona gent. Em sap molt de greu que iniciatives com aquesta no hagin pogut mantenir-se, convertir-se en espais de referència, d’intercanvi, de presència. Tots perdem molt quan això passa, quan tanquen. I l’Ítaca formava part del meu paisatge, i de la colla que des que hi visc havíem fet al Poble9. Fer un “itakisme” s’havia convertit en una expressió usual.
Avui he recordat el mític concert que hi van fer en Carles Belda i els badabadoc. Els hi vaig dedicar un post. Queda com a record de tantes tardes i nits de gaudi.
Des d’aquí, companys, una abraçada, gràcies, i fins aviat!
Quan treia el cap pel barri, abans de venir-hi a viure-hi, ja hi quedava amb els meus amics poblenovins. Des que hi visc, són incomptables les birres que ens hi hem fotut, les estones que hi hem passat, les trobades que hi hem fet.
Fins i tot això de deixar-t’hi caure sol, tornant de la feina, o un dissabte a la tarda, i saludar els coneguts, fer-la petar parlant de futbol, de política, del que sigui. Trobar-s’hi, sense més, vells amics i camarades. Rebre un SMS “ei, que som a l’Ítaca”, i treure-hi el cap. Quedar per veure-hi el futbol.
Aquesta setmana vam anar-hi amb uns companys de Reagrupament perquè hi volíem fer un sopar al setembre, i ens van dir que tancaven. I avui ha estat l’últim dia. Avui, les últimes birres. Ara, quan tornava a casa, encara estava obert, però ja no hi he entrat. Els comiats sempre són una mica tristos, i a més a més, crec que és bo deixar-los per als íntims, per a la “família” més directa.
Trobaré a faltar molt l’Ítaca. Fa uns mesos s’hi va traslladar el Casal Independentista del Poblenou. Vam anar a la presentació. Tot i les diferències que en relació a certes coses poguem mantenir, que les hi ha, m’hi trobava com a casa, a l’Ítaca. Bona gent, molt bona gent. Em sap molt de greu que iniciatives com aquesta no hagin pogut mantenir-se, convertir-se en espais de referència, d’intercanvi, de presència. Tots perdem molt quan això passa, quan tanquen. I l’Ítaca formava part del meu paisatge, i de la colla que des que hi visc havíem fet al Poble9. Fer un “itakisme” s’havia convertit en una expressió usual.
Avui he recordat el mític concert que hi van fer en Carles Belda i els badabadoc. Els hi vaig dedicar un post. Queda com a record de tantes tardes i nits de gaudi.
Des d’aquí, companys, una abraçada, gràcies, i fins aviat!
Collons, ja és mala llet. Mira si hi ha bars per tancar i justament li toca a l' Ítaca.
ResponEliminaSalut i independència,
Cesc.