Incerta glòria: tal dia com avui…

Tal dia com avui les tropes republicanes portaven 24 hores d’avenç ininterrumput sobre les tropes feixistes, que es batien en retirada.

La vespra, revetlla de Sant Jaume, en una operació audaç, el millor exèrcit de la República havia creuat l’Ebre per diferents punts, i en els sectors més estratègics havia avançat a una velocitat formidable.

Tal dia com avui, el juliol del 1938, molts dels nostres avis, tiets-avis, etc., militars de l’exèrcit de la República, voluntaris o lleves forçoses… estaven participant en una operació militar d’una envergadura formidable. Acabava de començar la Batalla de l’Ebre.

Els qui fa temps em seguiu al bloc sabeu que aquest és un tema que forma part de la meva vida. Perquè la meva família és de la Terra Alta, d'un poble que va quedar destruït per la guerra. Perquè el meu avi hi va ser. Perquè mai vaig poder parlar amb ell d’aquests temes, però altra gent del poble m’ha permès anar reconstruïnt parcialment la seva presència al front de l’Ebre aquells dies.

Però, sobretot, o també, perquè la Batalla de l’Ebre és un episodi singular, absolutament commovedor, absolutament internacional, absolutament alliçonador, absolutament esgarrifós. I perquè la memòria d’aquells dies encara perdura en la nostra ànima i en els nostres camps, turons, cases i pedres… fins que el tripartit i la seva depredació eòlica no aconsegueixin eliminar-los.

Dimarts, mentre caminava pel barri de la Torrassa, abans de l’acte de Reagrupament, i pensava que havia de fer un post sobre aquest tem en aquesta data, em van venir moltes històries al cap. Vaig recordar moltes coses, testimonis, que havia llegit en relació al control absolut que la FAI exercia en aquest barri. Vaig recordar com havien imposat el castellà. Vaig recordar els episodis de segrestament de militants d’Estat Català a mans d’aquests energúmens, i com els traslladaven a La Torrassa. Vaig recordar, també, amb legítim orgull, algunes de les operacions de rescat que militants d’Estat Català van protagonitzar per a alliberar els seus camarades.

Em va semblar una situació curiosa. Tants anys després, un grup de patriotes encapçalats per Joan Carretero triava aquell barri per a fer la presentació de Reagrupament al Baix Llobregat i L’Hospitalet. Mentre hi passejava, esperant que comencés l’acte, em venien al cap les paraules que tantes vegades he sentit dir al Joan: nosaltres només tenim un discurs, i el farem a L’Hospitalet, a Cornellà, a Santa Coloma, igual que a Vic, Berga o Olot.

I vam fer l’acte, i en Carretero va mantenir íntegrament el seu discurs. Més de 70 anys després, Reagrupament feia honor, d’alguna manera, a aquells patriotes d’Estat Català que varen ser torturats i segrestats pels elements faistes en aquells mateixos carrers.

Quan penso en les angúnies, contradiccions, sensesentits, de la guerra dels tres anys, sempre acabo evocant Incerta Glòria.

L’exèrcit que va creuar l’Ebre ja no eren aquelles milícies que amb tant de coratge com caos i criminalitat a la reraguarda van combatre l’aixecament feixista. Feia temps que s’havien instaurat les lleves, ja no era un exèrcit popular, de voluntaris.

Tot i que encara hi havia una important singularitat en els diferents batallons i brigades, la barreja ideològica, fins i tot de classe, de procedència, etc. dels combatents era un fet. Això sí, el control pertanyia quasi en exclusiva als elements comunistes.

Sempre m’he preguntat com s’hi devia sentir el meu avi. Ell havia estat a l’exèrcit de manera professional. Quan va esclatar la guerra ja no hi era, però evidentment hi va participar. Pel que he pogut reconstruir devia ser un home coratjós, decidit, fill d’una família molt humil, treballadora, catalanista… i catòlica. Em consta que en esclatar la guerra, i amb aquella mena de “reclutament” obligatori que es va anar instaurant, es va treure el carnet de la UGT (La FNEC també ho va fer!). Desconec quan es va incorporar a les milícies. Desconec quin va ser el seu períple per aquell exèrcit antifeixista. Tan sols conservo els últims documents, que miraculosament han arribat intactes als nostres dies: el seu nomenament de tinent, a començaments del 37 i de capità cap al setembre.

I la seva unitat, sapadors. Conservem, insisteixo que em meravello que hagin arribat intactes fins als nostres dies, llibres diversos: el més antic no té data, però segur que és del 36, a la primera fulla (no conservem la portada) s’hi pot llegir: “Milicias Antifascistas de Cataluña, Escuela Popular de Ingenieros de Guerra” I porta quatre segells de la “73 Brigada Mixta, Compañía de Ingenieros Zapadores”. El llibre va sobre l’ús d’explosius per a “Destrucciones”.

El segon llibre que conservem és del 1937, suposo que després dels fets de maig, i ja denota el canvi de situació. A la portada s’hi pot llegir “Ministerio de Defensa Nacional (Ejército de Tierra). Puentes, Libro primero”.

El darrer que conservem no és ben bé un llibre. Es un butlletí. Les coses encara havien canviat més, per al meu avi, suposo (pel seu ascens a capità): “Sección de Información del Ejército de Tierra. Boletín decenal. República Española. Estado Mayor Central del Ministerio de Defensa Nacional”. És el número 41, i porta data de 3 d’octubre de 1938, quan l’exèrcit de la República, a l’Ebre, portava dos mesos resistint les ofensives feixistes.

És un butlletí interessantíssim. S’hi troben tots els elements clau del plantejament de la Batalla de l’Ebre. Quan el fullejo flipo. El primer article és una anàlisi de “La situación militar. Significado y perspectivas de nuestra resistencia”: marcià, pura intoxicació de bla bla bla. Hi podem llegir (no és un pamflet, és un butlletí de l’Estat Major!!): “La capacitación, la superación ténica de los combatientes de todas las armas, del soldado y del jefe, ha permitido forjar un Ejército que ya es temido por el invasor”.

Més endavant analitzen la situación internacional, autèntica clau de volta de la Batalla de l’Ebre, el dissortat, vergonyós acord de Múnic. Aquí la història sí que ha donat la raó als autors del butlletí, i parlen de que “A la luz de los acontecimientos España adquiere como nunca categoría de ejemplo mundial. Hacia ella vuelven sus miradas, confiando en su victoria, los pueblos libres amenazados y los que ya han caído bajo el yugo del fascismo”. Dissortadament la covardia de les democràcies occidentals va tenir conseqüències absolutament letals, per a la República, en evitar qualsevol suport, i per al món, perquè la covardia només va fer que esperonar la bèstia feixista i totalitària.

Però després tornem a una sèrie d’articles absolutament incomprensibles, com ara “Aviación y D.E.C.A.”, o una dissertació sobre “La Marina de la Monarquía y la Marina de la República”.

Què devia passar pel cap del meu avi, aquell octubre del 38, quan va rebre el butlletí, mentre es trobava a l’Ebre, amb la seva companyia, mirant de mantenir els ponts oberts? Ponts i tropes que eren dia rere dia massacrats pels bombardejos de l’aviació legionària italiana, la legió còndor i l’aviació feixista. I rebre un butlletí sobre les virtuts de l’aviació republicana i les seves estratègies. Que no dic, no em malinterpreteu, que els nostres aviadors no fossin uns autèntics herois, ho van ser, però collons, que pràcticament no n’hi havia, d’aviació! I això de la Marina de la Monarquía? No entenc com no va acabar servint, aquest butlletí, per a usos, diguem-ne orgànics.

Curiosament, és per l’octubre que tinc l’últim testimoni que em parla del meu avi a l’Ebre, concretament a la zona de Benissanet. Pertany a uns veïns del poble estaven en retirada davant les terribles ofensives feixistes. Segons sempre m’ha explicat estaven amagats en un mas, van veure passar sol, a cavall, el meu avi, i el van cridar. Es van reconèixer, i hi acudí. Els preguntà si sabien alguna cosa de la seva família, però no. I llavors va començar un nou bombardeig de l’aviació feixista. Es van posar a cobert com van poder, i quan va acabar el bombardeig el meu avi va marxar depressa.

El següent document que tenim ja és del seu judici i ingrés a presó, primer a la model i després al castell de Montjuïc.

M’ha estat impossible saber què va passar des d’aquella trobada l’octubre del 38 fins la caiguda de BCN. Tenint en compte la unitat a la que pertanyia el més probable és que fós dels darrers en abandonar l’Ebre, que hi estigués mantenint oberts els ponts fins els últims dies.

Només tinc una altra pista, una foto no gaire clara, on es veu un grup de soldats a la porta d’un mas. El terreny és molt sec. Al mig de tots s’hi veu un oficial, amb gorra de plat. L’aspecte de tots ells és d’esgotament. Si aquell combatent de la gorra és el meu avi (per què, sinó, tenim a casa aquesta foto?), ens costa molt reconèixer-lo, està brutalment envellit respecte les fotos d’estudi que tenim d’un any abans, amb un uniforme i també gorra de plat impecables.

Ahir, revetlla de Sant Jaume de fa 71 anys, començava l’última gran operació contra la barbàrie, i molts dels nostres avis, parents, etc. hi eren. I el seu testimoni s’ha perdut, majoritàriament. Molts i moltes m’heu fet arribar els vostres testimonis al llarg d’aquests anys de bloc, testimonis de familiars morts, desapareguts, ferits… També tinc testimonis impagables de cartes de soldats de la lleva del biberó, que les seves famílies han conservat fins als nostres dies. Llegeixes el que no diuen. No diuen gaire el que els passa. Fins a quin punt la generositat d’aquests xiquets que van deixar la vida en aquelles serralades!!

Hi ha una generació errant commoguda per aquesta Incerta Glòria.

I hi ha també una classe política fastigosa, el tripartit, que s’omple la boca de memorials, però que són bassura. Hi pensava fa un parell de caps de setmana, quan vaig anar al poble i vaig contemplar, desolat, l’avenç imparable d’una muralla de molins de vent sobre les restes dels combatents de la Batalla de l’Ebre.

Hi penso sovint, també, quan sento tots aquests abraonats ultraesquerranosos, que fan de les seves consignes autèntics actes de totalitarisme.

Hi penso, perquè hi ha aquesta incerta glòria de la que molts aspirem a ser-ne hereus, i que no té res a veure amb els espectacles totalitaris, grotescos i humiliants del tripartit. Hi penso, també, quan algun amic del poble m’ensenya algunes de les restes de la batalla de l’Ebre que salven de la depredació eòlica.

Aquest país mereix una altra cosa. El coratge dels nostres avantpassats, el nostre amor a la llibertat, aquest fil conductor de la història que ens ha portat fins aquí, aquesta incerta glòria mereix, també… una altra cosa.

Per això vam ser a La Torrassa. Per això defensem la llibertat pel damunt de tot. La llibertat del nostre poble, i la llibertat davant qualsevol expressió de totalitarisme.

Incerta glòria. Però un compromís vital i militant que reivindiquem amb legítim orgull.

Patriotisme i Dignitat.