Cap al poble, i a gaudir de Sant Cristòfol!

Bé, no és res excepcional… però aquest cap de setmana em fa il·lusió, en tinc moltes ganes, i a més a més és Sant Cristòfol. Després d’aquest llarg hivern i primavera en què només hi he pogut anar un cop, i fugaçment, per fer una mica de guia pels espais de la Batalla de l’Ebre a uns amics… tornem al poble.

Anar a veure el tros, com estan les obres del rec de la Terra Alta. Caminar una mica entre les fileres dels ceps, sobre els terrossos. Sentir aquell petit cruixir quan els trepitges i es desfan…

Treure el cap pel cafè. Deixar que el Joan ens llenci algun improperi des del darrere de la barra, amb la cigarreta enganxada als llavis. Treure el cap per Lo Garito i preguntar si hi ha lo Paco, “sí, és a dalt”, i pujar a saludar-lo, mentre, si tinc sort, hi ha algun grup de les Terres de l’Ebre assajant o gravant alguna maqueta o CD.

I com que és Sant Cristòfor hi ha bous!!! Què bo! M’agradaria veure-hi, aquest dia, aquesta colla dels antitaurins, jo jo jo. Quanta tonteria, Mare de Déu!!! Quan vulguin parlem de l'arrelament a casa nostra de les festes de bous!

Anar a sopar a Cal Pelegrí. Saludar les taules conegudes, i comentar els qui no coneixem.

I cap a Lo Garito o al Casal, al ball de Sant Cristòfol. Tornar a seure a la terrassa, gaudint de la fresca de la nit, mentre la penya circula amunt i avall, “que esteu per aquí?” “sí, però només lo cap de setmana, ja tornarem abans de festes…”

Com que hi ha ball, mos trobarem amb tot lo poble. M’agradarà xerrar amb JM, lo pastor, auntèntic heroi de la resistència contra la depredació eòlica i en defensa dels espais de la Batalla de l’Ebre i de les restes dels combatents que encara són escampades per tot lo terme, i molt especialment als indrets on aquest puto govern hi instal·larà els molins gegants. Lluitador infatigable, però vençut per la crueltat i implacabilitat del sistema, de la burocràcia més estúpida que hom pugui imaginar.

I com que hi ha ball potser no podré fer una de les coses que més m’agraden: pujar fins al Poble Vell, abans d’anar a dormir, i seure a la plaça, a la vora de l'enorme mole de l’antiga església de Sant Pere, i sota la nit estrellada, contemplar, enmig del silenci, la vall del Riu Sec, i al fons, fosca i retallada sobre la nit, la imponent Serra de Cavalls.

Diumenge tocarà llevar-se d’hora per veure l’encierro, amb els mítics “miuras”. Després anar a comprar la premsa, inclosa La Veu de l’Ebre, i fer cap al bar de Joan a esmorzar. I potser pensar d’anar a fotre-mos un bany a les Olles, o a la Fontcalda. Amb el que ha plogut deuen estar espectaculars. Ja veurem com estan els ànims... Però tinc moltes ganes de ficar-me dins l’aigua del Canaletes, i endinsar-me, nedant, enmig les gorges de pedra llisa on no hi arriba el sol, fredes fins i tot a l’agost. I jeure una estona, fins a eixugar-me, a les platgetes de còdols.

O potser res de tot això i anem a fotre-mos un arròs al mas, i ho reguem tot de vi i licors de la terra. I acabem banyant-mos a cop de galleda o manguera. O potser hi ha un dinar popular, ni ho sé.

I… carretera i manta. O Carretero a l’alça, que igual torno amb unes quantes butlletes de nous reagrupats de la comarca…

I arribar al vespre, ja de nit, cansat, deixar la bossa, obrir l’ordinador, i sant-tornem-hi. Tancar aquest breu parèntesi, però inspirar encara poble, sentir encara dins del meu cap les veus del poble, el ball, i els crits de la gent als bous… lo poble.