Model de ciutat, model de país

En el darrer post parlava de l’última tonteria dels sociates, això de fer l’ona groga més gran del món amb motiu del pas del Tour per Barcelona.

És, evidentment, una anècdota. Grotesca, patètica, però una anècdota.

El que no és anecdòtic és el debat profund, brutal, sobre el model de ciutat i model de país. I el que no és anecdòtic tampoc és el nul debat sobre la lamentable gestió de l’Ajuntament de Barcelona i la impotència absoluta de l’actual status quo de partits per a oferir alternatives.

Per necessitats d’espai hauré de simplificar, però tots sabeu que al darrere dels arguments que exposaré hi ha un argumentari i una constatació de la realitat que, si voleu, ja anirem exposant entre tots. I tot i així aquest post és excessivament llarg...

Comencem per la més grossa: els sociates, el govern municipal de BCN, sempre en mans dels sociates, i assistit pels palanganeros habituals ha promogut un model de ciutat d’esquenes al país. Van concentrar en el pretès cosmopolitisme de la ciutat un argumentari contrari, refractari, a un país que no votava d’acord a les seves expectatives. En aquest context, era millor ignorar el país, que actuar de capital del país. Era millor fer servir la ciutat per a carregar-se el país que fer de la ciutat un element més, cabdal, del país.

Aquesta visió de les coses va portar a polítiques absolutament paranoïques de desnacionalització: des del grotesc intent de canvi d’escut de fa anys fins a l’impuls d’un domini .bcn que faci ombra al .cat.

Aquest intent de desnacionalització de Barcelona ha estat i és una pedra angular de la política municipal sociata, que té en tot el tema de la Corporació Metropolitana –ressuscitada de la mà d’Esquerra- un dels intents més fastigosos de generar un contrapoder a la Generalitat, al govern català.

Durant un temps, aquest discurs va anar acompanyat d’una innegable modernització de la ciutat. La gestió municipal va tenir moments fins i tot brillants des d’un punt de vista de ciutat. Però això ja fa molts i molts anys que forma part del passat.

De fa molts anys el govern de la ciutat és un absolut desastre. La seva gestió és nefasta. I el seu allunyament de la ciutadania, innegable.

D’aquella gestió interessant, fins i tot brillant, hem passat a una autèntica caricatura, on només perviuen, sobreviuen, els elements retòrics, un discurs absurd, farcit de tonteries, de deliris i de tòpics autoalimentats per un petit grup que ha fet de la ciutat la seva presonera, un autèntic ostatge.

La gestió municipal és un cúmul de despropòsits. I l’autisme del govern municipal, una evidència que viuen en un altre món.

Els problemes de la ciutat són molts. D’entrada, ja no hi ha planificació. La ciutat no sap què vol fer, ni què vol ser, ni cap a on va. La ciutat no ha planificat en cap cas l’impacte de les seves polítiques, o de la falta de polítiques. Tot plegat un anar fent que ha acabat generant problemes molt i molt grossos, que ens estan esclatant a les mans.

Per a mi el primer dels problemes és haver volgut fer de la ciutat un munt de coses. O haver-ho tolerat. Hem passat de ser una ciutat industrial i de serveis amb valor afegit, a ser una mena de Lloret a l’engròs, una ciutat envaïda, literalment envaïda, per masses de turistes de low cost, que saquegen el patrimoni cívic de la ciutat, que no el respecten, que no poden respectar-lo perquè el seu nombre és tan col·losal que són com una mena d’enorme ramat trepitjant les planes del Serengueti.

L’espectacle de les Rambles, Ciutat Vella, Barceloneta… és desolador. El turisme a la ciutat ha crescut sense cap mena de control, sense cap mena d’anàlisi del que seria un equilibri necessari i enriquidor.

Aquesta massificació ha tingut un impacte devastador sobre la ciutat. La ciutat, com ja han denunciat molts altres abans que jo, però potser no amb suficient contundència o convicció, ha venut la seva ànima al diable de l’especulació turística. Hem perdut la nostra ànima. La ciutat es presenta, a hores d’ara, com un perfecte aparador inerte, una natura morta de pedres, monuments i carrers.

La massificació low cost ha implicat una lowcostització de la ciutat i dels seus serveis. L’altre dia, per la Barceloneta, mirava desolat els diferents negocis… tots han sucumbit a un model impersonal d’explotació, amb el mateix model de cambrers (tots de fora) i la mateixa cuina prefabricada i falsa. Només alguns molts dignes supervivents ens permeten reconciliar-nos amb aquella ciutat perduda, al Passeig el Suquet de l’Almirall, i en plan terrassa popular i tapeo, el Villoro. Per dins, on les ordes de turistes de xancleta ja no s’atreveixen a trepitjar l’asfalt, sobreviuen, meritòriament, uns quants fòssils, relíquies, d’una ciutat que mai hauria d’haver desaparegut, que no s’hauria d’haver perdut.

Les platges, l’orgull que foren de la recuperació del mar per a la ciutadania, han esdevingut un zoco fastigós, gairebé pudent, un territori d’impunitat, al marge de la llei i la més mínima i racional ordenació de l’espai i les activitats: llauners, massatgistes, escultors de sorra, pastes, xoriços… un autèntic infern tercermundista, sempre brut, brutíssim, per més que hi hagi un destacament de neteja sempre de guàrdia.

Dels jocs ençà la proliferació d’hotels a BCN ha estat espectacular. Incomprensible. Una autèntica aberració que inevitablement acabarà malament. Alhora, han proliferat tota mena d’allotjaments turístics, legals o il·legals, com ara els apartaments en finques de veïns.

L’ajuntament, com sempre, al llimb. Sense enterar-se del que passa. Sempre arribant tard, quan el problema ja s’ha generat. Mai anticipant-se. Mai. Aquesta és una de les altres lamentables característiques de l’actual govern municipal: són absolutament incapaços d’anticipar-se als problemes.

Només reaccionen quan el pollastre ja és fenomenal, quan està petant per tot arreu.

El tema de l’ordenança cívica (¿?) en va ser un exemple paradigmàtic. La ciutat estava a punt de petar. La gent n’estàvem fins al capdamunt de tot el que estava passant. Hi havia un risc evident de fractura cívica… i l’Ajuntament ho continuava negant tot. Llavors, quan el pollastre ja va ser absolutament sideral, va i ens surten amb aquesta ordenança, que mai s’ha complert, de fet ja van avisar, només aprovar-la, que no ens espantéssim, que no s’aplicaria.

És a dir, que s’aplicaria arbitràriament. Perquè o s’aplica o no s’aplica. No es pot aplicar “una miqueta” o “ a alguns sí a uns altres no”. Però és clar, molts dels que haurien hagut de fer front a les sancions previstes són els amiguetes dels sociates i dels iniciativeros. Sí, se’n recordeu de la Mallol, l’amiga dels okupes… doncs vinga, ara ja veieu com està la ciutat….

Després va ser tonta la monserga aquella, absolutament irresponsable, dels papers per a tothom. Una política nefasta, que evidentment no pot aplicar ningú, però que va alimentar tot un discurs d’aquests impresentables municipals. Hi penso tot sovint, ara, quan observo, estupefacte, com autèntiques multituds de top manteros es mouen en una inversemblant peregrinació d’una banda a l’altra del centre. Potser n’hi van 50 o 60, tots molt negres, i carregant enormes farcells blancs on duen la mercaderia… i al darrere de tots ells, treient-los d’una banda per a abandonar-los després a qualsevol altra banda… la Guàrdia Urbana, un o dos urbanos en moto, com si els pastoressin.

És un espectacle absolutament vergonyós, sí “bochornoso”… Cap confiscació de material, cap identificació, res. Com un joc, s’estan una estona, després els venen a buscar, se’ls emporten, els deixen en una altra banda… i així cada dia.

El capdavall de la Rambla s’ha tornat a convertir en territori abonat de bandes de trileros. Ara no sé si són romanesos o d’on collons són, però fan les mateixes files que els primers trileros indígenes. I l’espectacle continua essent vergonyós, absolutament inacceptable.

I aquests són els inofensius!!!! La inseguretat ciutadana pel centre porta molt de temps disparada. Diguin el que diguin. Els guiris, els pobres guiris, pateixen una autèntica massacre de les seves coses, especialment bosses i carteres. Al metro, bé, al metro la sagnia és de les que fan fredor. Els dos últims mesos només jo he “salvat” dues famílies de ser saquejades per aquestes bandes. Ja no és aquell carterista solitari, què va! Van uns quants, i encara es reboten de la hòstia quan avortes alguna de les seves operacions, fins al punt que un d’aquests cops vaig patir que la cosa no acabés fatal. Un altre dia, davant meu (jo no me n’havia adonat) va enxampar un d’aquests energúmens amb la mà dins la bossa, i el tio encara rebotant-se i insultant al pobre home que l’havia pillat al crit de “tu eres un racista”. Realment espectacular.

Bé, però no ens perdem en l’anècdota. Tot això, tot aquest abús tindrà conseqüències, no ho dubteu.

Col·lar-se al metro s’ha convertit en un esport urbà, i no precisament de risc. Una burla a la cara de la majoria de viatgers, que paguem religiosament. La impunitat, el fet de fer-ho amb una normalitat absoluta, com si allò fós el normal és una cosa que em treu de polleguera.

Tot i saber el “target” que té l’actual turisme de masses de la ciutat, l’Ajuntament té una política absolutament erràtica i arbitrària amb els locals d’oci nocturn. Tinc amics que són gent de la nit, propietaris o promotors d’espais, bars i discoteques. I els han massacrat. L’ajuntament practica un joc d’arbitrarietats absolutament inqualificable. Que a mi em fa sospitar moltíssim…

Ha massacrat als empresaris nocturns, als locals que reuneixen condicions, i en canvi té una tolerància infinita, inadmissible, amb la conversió dels espais públics en espais d’oci nocturn, fins altíssimes hores de la matinada. Només quan la situació és explosiva, hi intervenen. El botellon al metro nocturn és ja absolutament generalitzat. Fa por. Hi haurà una desgràcia, segur. Però aquesta gent no són capaços de veure el que està passant i implementar-hi mesures. Això sí, quan passi la desgràcia, tots a córrer-hi, i ja tindrem als molt assenyats sociòlegs pontificant per les ràdios i els mèdia.

La ciutat, les seves places, s’han convertit en un autèntic campament a l’aire lliure de sense sostres. Hi ha llocs autènticament nauseabunds. De vegades hi aterra la bona gent de neteja i, acompanyats per la GU, fan fora uns minuts els indigents, netegen una mica, i santornem-hi.

La densitat al centre de BCN és absolutament insostenible. Per si no en tinguéssim prou amb les ordes de turistes escampats arreu, l’ajuntament ha promogut o facilitat tota mena de llicències estrambòtiques per a l’ocupació de la via pública. Els vianants som, en aquesta ciutat, els últims micos, estem abandonats del tot. Primer van ser les bicicletes. Després s’hi van afegir els patins i els skeaters, després van aparèixer aquests artilugis que se sostenen sobre dues rodes, després aquesta cosa tan oriental de carretes estirades per un biclista. I ara, finalment, han aparegut una mena de vehicles ciclomotors, grocs, on hi caben dues persones i que acaben d’oferir una imatge grotesca de la ciutat, venuda, prostituïda, al turisme, sense atendre als seus ciutadans i les seves necessitats.

S’omplen la boca de mobilitat, però en milers d’anys els transports cap a BCN no han millorat res, zero. Al contrari, han patit una degradació absoluta. L’Ajuntament és incapaç d’opinar i influir en l’aeroport. Els sembla una prolongació del parc d’atraccions del Tibidabo. L’abandó de la muntanya de Montjuïc és per plorar.

Excepte el 22@, que és un molt bon projecte, l’Ajuntament es mostra absolutament incapaç de dinamitzar cap iniciativa econòmica. Ha abandonat el comerç tradicional, de proximitat, i ha apostat de manera incomprensible per les grans superfícies comercials.

A sobre la seva política és erràtica en gairebé tot. S’omple la boca del Tour, que causarà estralls i molèsties entre la ciutadania, i en canvi és capaç de plantejar-se multar els U2 per excés de soroll, quan els hi hauria d’estar fent reverències. I és incapaç de preveure tenir obert el transport públic, etc. Pot tenir aïllada, incomunicada, la ciutat per una puta marató, i en canvi no facilita aparcament als milers de socis del Barça que venen en els seus cotxes al camp.

Això sí. Després l’alcalde es gasta una pasta absolutament indecent en el seu puto bloc. O emplena la ciutat de cartells de Visca a Barcelona, com si els que hi vivim no ho sabéssim i no patíssim aquest ajuntament de merda, que està destrossant la ciutat.

I tot això… per quant de temps més? Doncs mireu, jo crec que també en aquest tema, en aquesta dimensió del govern de Barcelona, només Reagrupament pot oferir una proposta realment transformadora i creïble. La resta porten tants anys intentant-ho que més val que no es postulin gaire, perquè el seu fracàs és permanent. Estic convençut que només una força com Reagrupament, amb un missatge clar, renovador, regenerador, pot acabar amb aquest malson sociata, també a l’Ajuntament. Només nosaltres: una altra cosa!