La cosa no podia acabar bé. Ho he tingut claríssim quan, proveït del meu passi de backstage he entrat al camerino dels The Others Doors i el cantant profereix un crit “òstia, l’Àlex de la Iglesia!”.
El concert ha estat indescriptible, colosal. El cantant de The Others Doors és un espectacle vivent. Ha interioritzat monumentalment el seu paper. No és només que quan el sents cantar, si tanques els ulls, et sembla estar sentint en Jim Morrisson... el cabron té uns registres Morrison acollonants… No, va més enllà. El cabron s’ha pulit a pèl una ampolla de Jack Daniels, així a glops. S’ha llençat dues vegades damunt la penya. S’ha esvaït, caigut, tres o quatre vegades a l’escenari. Ha convertit l’escenari en una autèntica performance, on, acompanyat per una banda acollonant, boníssima, s’ha guanyat a pols el paper d’antiheroi.
Jo me l’he estat mirant, disfrutant de la música i l’espectacle. M’he emborratxat. He pensat que hauria estat la mar de bé fotent-me un tripi, però no era el cas, m’he conformat amb birres i gintonics, depèn qui em convidava.
Els amics de Beba33 estaven gravant el xou en directe, amb vídeo i reportatge fotogràfic. Jo m’he recolzat a la columna, i m’he convertit en un calamar. Quan han començat a sonar les notes de The End, he sentit un altre cop les aspes de l’helicòpter matxacant el meu cervell.
M’ha semblat que la cançó s’estenia infinitament, que no s’acabava mai, que no en podia sortir. M’he vist amb els meus tentacles sobre la columna cap per avall. Llavors, per sort, ha aparegut en Ximo, m’ha donat un parell de palmades a la cara i m’ha ofert una altra birra. He somrigut a la noia rosseta de cabell curt que em mirava des de l’altra banda de la columna, i l’he convidada a besar-me, mentre Riders on the Storm es convertia en un himne, o en una profecia…
El concert ha estat indescriptible, colosal. El cantant de The Others Doors és un espectacle vivent. Ha interioritzat monumentalment el seu paper. No és només que quan el sents cantar, si tanques els ulls, et sembla estar sentint en Jim Morrisson... el cabron té uns registres Morrison acollonants… No, va més enllà. El cabron s’ha pulit a pèl una ampolla de Jack Daniels, així a glops. S’ha llençat dues vegades damunt la penya. S’ha esvaït, caigut, tres o quatre vegades a l’escenari. Ha convertit l’escenari en una autèntica performance, on, acompanyat per una banda acollonant, boníssima, s’ha guanyat a pols el paper d’antiheroi.
Jo me l’he estat mirant, disfrutant de la música i l’espectacle. M’he emborratxat. He pensat que hauria estat la mar de bé fotent-me un tripi, però no era el cas, m’he conformat amb birres i gintonics, depèn qui em convidava.
Els amics de Beba33 estaven gravant el xou en directe, amb vídeo i reportatge fotogràfic. Jo m’he recolzat a la columna, i m’he convertit en un calamar. Quan han començat a sonar les notes de The End, he sentit un altre cop les aspes de l’helicòpter matxacant el meu cervell.
M’ha semblat que la cançó s’estenia infinitament, que no s’acabava mai, que no en podia sortir. M’he vist amb els meus tentacles sobre la columna cap per avall. Llavors, per sort, ha aparegut en Ximo, m’ha donat un parell de palmades a la cara i m’ha ofert una altra birra. He somrigut a la noia rosseta de cabell curt que em mirava des de l’altra banda de la columna, i l’he convidada a besar-me, mentre Riders on the Storm es convertia en un himne, o en una profecia…
Un tripi amb Riders on The Storm? Sona bé, sona collonudament bé.
ResponEliminam'encanta la frase: "Jo m’he recolzat a la columna, i m’he convertit en un calamar" he rigut fort :)
ResponEliminaja has recuperat la forma humana?
estamos en ello, je je je
ResponEliminael pitjor són alguns efectes secundaris. De tant en tant, enlloc de teclejar, em surt tinta, i tinc la taula del despatx feta un horror...
M'ha agradat molt el concepte 'convidar la noia rossa a fer-me un petó'... Denota cert domini del llenguatge corporal... Gran entrada!
ResponEliminaMítiques les cançons The End i Riders on the storm, i èpica serà la cavalcada en la tempesta final que s'acosta, la definitiva després de 300 anys.
ResponElimina(No conec a aquest grup que versiona als grans Doors, t'agrairé molt que si pengen la gravació me'n passis l'enllaç).
Jo ja no em puc permetre agafar aquestes turques.... *suspir*
ResponElimina..i mentre, la pobre lona, allà, abandonada, fent pudor de fum,canssada..i el seu enamorat agafat del coll de la princesa de cal estrella..snif snif..a la proxima tambè m'apunto eh!!
ResponEliminaja ja ja
ResponEliminaCarnús, ets lo puto crack!
però el rotllo de la lona va ser divendres!!!!!