M’aclame a tu

Quin consol em queda? Fer-me fort en la nostra desgràcia, en els nostres herois desgraciats, en els antiherois?

Només em queda el refugi de la teva cintura. Només em queda que cantar, fer-me rapsoda, treure llàgrimes dels empelts. I pensar en l’Ovidi mentre canta Vicent Andrés Estellés.

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

I jo no seré cap altra cosa que una ofrena als meus herois, als meus derrotats. Jo no seré cap altra cosa que allò que fa que siguem el que som, amb les nostres misèries, ben vives, les nostres traïcions, les nostres delacions, els nostres fraus.

Però en aquesta derrota dels bons, de l’ètica, de la moral, en aquesta derrota dels nostres poetes, en aquest assassinat dels nostres guerrers, és on s’ha covat la nostra identitat, és on s’ha forjat la nostra voluntat de ser, la nostra duresa davant tota inclemència.

És en aquesta mirada de l’Ovidi, mentre interpreta Estellés, que rau la nostra força. És en aquesta impotència davant la maldat, la conspiració, la farsa, que les paraules dels nostres poetes i la veu dels nostres rapsodes ens fan forts i ens fan poble.

Vull esgarrapar-me el pit, vull fer-me sang fins ser un tatuatge de tot allò que haig de callar. Vull que quan ballem llaurem només allò que ens fa lliures. Vull que quan ploris sobre la meva espatlla sàpigues que fecundem el nostre poble.

I així entenguis i siguis paraula sobre la por i la distància que em cobrirà, en arribar al terme, en fer allò que haig de fer i que tots dos sabem. Seré aquesta tristesa que ens acompanya, que ens fa irredempts, mentre denunciem els farsants que es volen fer amb les nostres paraules i mites.

Quin consol em queda estimada, estimada pàtria, que no sigui pensar en valtres, estimats poetes, herois, guerrers, que ara contempleu la nostra desgràcia i misèria?

M’aclame a tu, pàtria, i et demano que em facis fort i digne.

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.