GENERATION KILL 2 (I’m Not a Fool)

Avui no parlaré de la sèrie. Bé, potser d’alguna manera sí. De fet sempre he pensat i crec que he escrit que el pitjor crim del tripartit és haver impedit que la generació kill de Catalunya, la sobiranista, arribés al poder, de la mà de CiU i ERC. Els tarugos d’ERC van preferir ressuscitar la generació Maragall, Montilla, etc.

Bé, és igual, això ja forma part del passat.

El problema quan parles d’una generació és que sempre acabes parlant del passat. I això m’emprenya.

Hi he pensat avui, mentre gaudia de la perspectiva d’un cap de setmana a Londres, amb dos concerts de bandera: Madness i Cockney Rejects.

És fotut poder gaudir dels teus ídols generacionals quan ja ha passat “el moment” de la generació. Els Madness ja formen part del formol musical dels nostres dies, i tot i que les seves cançons continuen vives com a himnes entre nosaltres, el cert és que són una banda per a nostàlgics. Una legió de nostàlgics, però nostàlgics. I què dir dels Cockney Rejects, fundadors de l’OI, una banda autènticament hooligan… anem al concert de cel·lebració del seu 30è aniversari…

Però malgrat tot, malgrat ser conscient de tot això, aquest cap de setmana serà mític, és, per a mi, autènticament mític. Hi ha pocs grups com Madness o fins i tot els Cockney Rejects (a un nivell inferior) que ens hagin marcat tant, que ens hagin fet disfrutar tant…

El més estimulant és que hi vaig amb gent jove, sàvia renovada d’aquest esperit rebel, hooligan, hedonista i vacilon. Seré com l’avi, però hi seré. Això és l’important. Això és el que fa que puguis comptar amb la gent en tot moment, i que ells puguin comptar amb tu.

Hi ha una certa generació que ens considerem absolutament desaprofitats. Una generació que ens considerem sobradament preparats i amb collons de sobres per al que faci falta… però no hi ha manera.

Tenim una cosa que ens uneix, i és que no militem en el patriotisme per a figurar, per a acaparar poder, per a esperar prevendes. Però ens sentim i sabem molt segurs de nosaltres mateixos. Hi ha, a més, un contrafort generacional diferencial: un cert codi d’honor guanyat en el dia a dia, un respecte. I això és l’únic que exigim, respecte. I això és l’únic pel que no transigim: la falta de respecte.

Quan parlo d’aquestes coses sé que la majoria de vosaltres em veieu com a un alienígena. Però jo us dic que no. Que aquest codi d’honor, aquest respecte que exigim per a tots i cadascun de nosaltres és el mateix que exigim per al nostre país. No hi ha diferències. Patriotes i país som el mateix. Només tindrem allò que som. Només així podem ser. El ser és tan important com el voler ser.

Només assolirem allò que ens guanyem. No vull ser, no vull que siguem, com aquests marines de Generation Kill, que es lamenten, al capítol cinquè:

“Al que sin duda deberían examinar de la cabeza es al puto responsable de coger a los que son los mejores marines de reconocimiento del mundo, meterlos en un batallón de hammers y luego obligarlos a encabezar un desfile de imbéciles por toda mesopotamia…”

Això s’ha acabat! Definitivament, això s’ha acabat… o estem acabats!

Sí, collons, som guerrers, som patritotes, hem lluitat i lluitarem, no som operadors de màquines, no som funcionaris de la independència…

I’m not a fool!

Visca la terra, mori el mal govern!