Sempre he donat gràcies a Déu de tenir l’oportunitat de fer bons amics. Una cosa és conèixer gent, i una altra fer amics. I una cosa és pensar que estàs fent bons amics i una altra és que realment ho estiguis fent. Per això quan una d’aquestes persones et diu “m’agrada formar part del teu Ring of Fire”, m’emociona. I més encara quan és algú que saps que li en deus una. Que per lleialtat i ètica, li en deus una.
Aquest bon amic, aquest nou membre del meu Ring of Fire l’altre dia em va passar 6 episodis d’una sèrie de la que no n’havia sentit parlar mai: GENERATION KILL.
Us haig de dir que és una sèrie impressionant, brutal, fantàstica, duríssima. Una sèrie altament recomanable, una sèrie que cal veure i reveure, a camara lenta, fixant-t’hi fins a l’extenuació.
GENERATION KILL està ambientada a la segona guerra de l’Irak. Els protagonistes són un grup de marines de reconeixement, soldats d’elit, i la història… un tramat d’històries des dels moments previs a la intervenció, que evolucionen en paral·lel al conflicte.
És una sèrie magníficament parida, magníficament feta. Malgrat ser una sèrie que transcorre 100% en guerra, no és únicament una sèrie bèl·lica. És tremendament polièdrica, adopta, permanentment, múltiples perspectives en relació a la narració: la guerra, les relacions humanes, les relacions jeràrquiques, el lidaratge, la planificació, l’assoliment d’objectius, la motivació, l’organització, els efectes de la informació sobre els grups humans, etc.
Hom no pot deixar, mentre la veu, de pensar en els estereotips que queden perfectament retratats, en les situacions, actituds, etc. que hom no ha parat de veure i viure en tots els àmbits de la nostra activitat: professional, personal, política…
Ja us amenaço ara que en parlaré, d’aquesta sèrie, i que en faré lectures.
Començarem pel context. Què se’ns representa en la jerarquia militar de la sèrie? Doncs clarament, totes les virtuds i tots els defectes d’una organització jeràrquica no representativa, on l’autoritat emanada dels galons i l’escalafó regeix totes les relacions, i les imposa, inevitablement, fins al límit.
El comandament visible omnipresent a la sèrie és “El padrino”, nom que li escau per la seva veu agònica, fruit d’un càncer. El Padrino és l’origen i el final de totes les relacions de comandament, de l’establiment d’objectius i del desenvolupament –o no- d’una planificació. Per sobre del Padrino només hi ha un personatge, el general, a qui el padrino professa una reverència jeràrquica que va molt més enllà de les relacions d’obediència deguda.
Tot i semblar un militar expert i competent, d’aquests pels qui la tropa professa devoció gairebé mística, la sèrie esdevé dura amb ell, en la mesura que acaba situant el seu comandament en dues coordenades letals per a una organització: la permanent ambició de visualitzar-se i la malaltissa obsessió per obtenir medalles, recompensa.
És a dir, el “padrino” no guia la seva actuació de líder, de comandament, en la seva efectivitat en el compliment de les ordres, d’acord a la planificació superior, sinó en la seva capacitat d’interpretar les ordres i les situacions als efectes de visualitzar-se exitosament davant el comandament superior. Fins i tot, i d’aquí el drama narratiu, a força d’exposar permanentment les seves tropes, d’arriscar-les molt més enllà del que és, en termes operatius, raonable, fins al punt de que siguin aniquilades.
El grup de comandaments a les ordres del “padrino” és prou heterogeni, i de fet forma part de la tensió narrativa i ètica de la sèrie. Dic ètica perquè és en aquesta dimensió que es plantegen els conflictes narratius.
Els marines no són subjectes sense opinió en relació al funcionament de la cadena de comandament, i, molt menys, en relació a la perícia o eficàcia dels seus comandaments.
En una frase mítica, un marine, en relació a un dels comandaments, diu “cada vez que ve una piedra cree que es una emboscada”, i conclou “no caeremos por los moros, sinó por los mandos”.
Quan aquesta impressió s’instal·la en una organització, els efectes són devastadors. Però la sèrie respon a aquest sentiment sovint tan arrelat a les organitzacions. Primer, ens explica perquè les tropes són conscients d’estar sobreexposades a les situacions tàctiques, fruit de la dèria de “el padrino” per buscar protagonisme a les seves unitats al marge de la planificació del comandament. Segon, ens explica també la dificultat, per a la tropa, de conformar-se amb un comandament quan aquest demostra reiteradament la seva imperícia, la seva inutilitat. I de les tensions que aquesta inutilitat genera amb la resta de comandaments.
Aquest és, de fet, el moment crucial del debat ètic en relació a la necessària jerarquia militar, quan la tropa és conscient d’estar sota el comandament d’un inútil, d’algú que ni tan sols coneix les regles, i la revelació dels mateixos marines, al comandament “il·lustrat i raonable”, en el sentit que és l’únic comandament del que se n’enfien.
En les organitzacions democràtiques, la legitimitat emana de l’elecció. L’elecció pot ser, objectivament, imperfecta, però el procediment, és a dir, l’elecció, és la font de la seva legitimitat. En les organitzacions jeràrquiques, i especialment la militar, la legitimació no emana de l’elecció, sinó de la capacitat, és a dir, de la capacitat demostrada dels comandaments, que no són escollits, sinó que ho són pels seus coneixements i/o experiència en combat.
L’elecció democràtica implica la permanent submissió a la mateixa renovació i/o revocació democràtica. L’elecció jeràrquica no està sotmesa a aquest control.
En el primer dels casos, l’autoritat emana del procediment d’elecció. En el segon, de la capacitat. De manera que quan un d’aquests comandaments demostra incapacitat, es trenca la legitimitat de la seva autoritat, i comencen els problemes ètics i, no cal dir-ho, de funcionament.
La sèrie també planteja, en aquest sentit, el conflicte ètic davant l’exercici despòtic de l’autoritat conferida, és a dir, davant un exercici que sobrepassa les atribucions conferides, les ordres rebudes i la planificació efectuada.
En una organització jeràrquica no democràtica, com l’exèrcit, la resposta és que no s’hi pot fer res. L’únic remei és que no es produeixi, no es generi, aquesta situació. És a dir, una organització d’aquestes característiques fonamenta la seva solidesa i coherència en que tothom fa el que ha de fer, ningú actua al marge del procediment, ningú s’autoatorga responsabilitats no conferides, ningú interpreta les situacions al marge de les ordres rebudes, i molt menys en deslleialtat als companys per a l’assoliment d’objectius propis, personals, al marge del conjunt, de l’exèrcit.
GENERATION KILL és un retrat sense maquillatge de la guerra, dels lideratges, del funcionament dels grups, de les organitzacions… i jo he tingut la sort que algú me la recomanés, em passés els capítols en DVD i us en pugui parlar…
Aquest bon amic, aquest nou membre del meu Ring of Fire l’altre dia em va passar 6 episodis d’una sèrie de la que no n’havia sentit parlar mai: GENERATION KILL.
Us haig de dir que és una sèrie impressionant, brutal, fantàstica, duríssima. Una sèrie altament recomanable, una sèrie que cal veure i reveure, a camara lenta, fixant-t’hi fins a l’extenuació.
GENERATION KILL està ambientada a la segona guerra de l’Irak. Els protagonistes són un grup de marines de reconeixement, soldats d’elit, i la història… un tramat d’històries des dels moments previs a la intervenció, que evolucionen en paral·lel al conflicte.
És una sèrie magníficament parida, magníficament feta. Malgrat ser una sèrie que transcorre 100% en guerra, no és únicament una sèrie bèl·lica. És tremendament polièdrica, adopta, permanentment, múltiples perspectives en relació a la narració: la guerra, les relacions humanes, les relacions jeràrquiques, el lidaratge, la planificació, l’assoliment d’objectius, la motivació, l’organització, els efectes de la informació sobre els grups humans, etc.
Hom no pot deixar, mentre la veu, de pensar en els estereotips que queden perfectament retratats, en les situacions, actituds, etc. que hom no ha parat de veure i viure en tots els àmbits de la nostra activitat: professional, personal, política…
Ja us amenaço ara que en parlaré, d’aquesta sèrie, i que en faré lectures.
Començarem pel context. Què se’ns representa en la jerarquia militar de la sèrie? Doncs clarament, totes les virtuds i tots els defectes d’una organització jeràrquica no representativa, on l’autoritat emanada dels galons i l’escalafó regeix totes les relacions, i les imposa, inevitablement, fins al límit.
El comandament visible omnipresent a la sèrie és “El padrino”, nom que li escau per la seva veu agònica, fruit d’un càncer. El Padrino és l’origen i el final de totes les relacions de comandament, de l’establiment d’objectius i del desenvolupament –o no- d’una planificació. Per sobre del Padrino només hi ha un personatge, el general, a qui el padrino professa una reverència jeràrquica que va molt més enllà de les relacions d’obediència deguda.
Tot i semblar un militar expert i competent, d’aquests pels qui la tropa professa devoció gairebé mística, la sèrie esdevé dura amb ell, en la mesura que acaba situant el seu comandament en dues coordenades letals per a una organització: la permanent ambició de visualitzar-se i la malaltissa obsessió per obtenir medalles, recompensa.
És a dir, el “padrino” no guia la seva actuació de líder, de comandament, en la seva efectivitat en el compliment de les ordres, d’acord a la planificació superior, sinó en la seva capacitat d’interpretar les ordres i les situacions als efectes de visualitzar-se exitosament davant el comandament superior. Fins i tot, i d’aquí el drama narratiu, a força d’exposar permanentment les seves tropes, d’arriscar-les molt més enllà del que és, en termes operatius, raonable, fins al punt de que siguin aniquilades.
El grup de comandaments a les ordres del “padrino” és prou heterogeni, i de fet forma part de la tensió narrativa i ètica de la sèrie. Dic ètica perquè és en aquesta dimensió que es plantegen els conflictes narratius.
Els marines no són subjectes sense opinió en relació al funcionament de la cadena de comandament, i, molt menys, en relació a la perícia o eficàcia dels seus comandaments.
En una frase mítica, un marine, en relació a un dels comandaments, diu “cada vez que ve una piedra cree que es una emboscada”, i conclou “no caeremos por los moros, sinó por los mandos”.
Quan aquesta impressió s’instal·la en una organització, els efectes són devastadors. Però la sèrie respon a aquest sentiment sovint tan arrelat a les organitzacions. Primer, ens explica perquè les tropes són conscients d’estar sobreexposades a les situacions tàctiques, fruit de la dèria de “el padrino” per buscar protagonisme a les seves unitats al marge de la planificació del comandament. Segon, ens explica també la dificultat, per a la tropa, de conformar-se amb un comandament quan aquest demostra reiteradament la seva imperícia, la seva inutilitat. I de les tensions que aquesta inutilitat genera amb la resta de comandaments.
Aquest és, de fet, el moment crucial del debat ètic en relació a la necessària jerarquia militar, quan la tropa és conscient d’estar sota el comandament d’un inútil, d’algú que ni tan sols coneix les regles, i la revelació dels mateixos marines, al comandament “il·lustrat i raonable”, en el sentit que és l’únic comandament del que se n’enfien.
En les organitzacions democràtiques, la legitimitat emana de l’elecció. L’elecció pot ser, objectivament, imperfecta, però el procediment, és a dir, l’elecció, és la font de la seva legitimitat. En les organitzacions jeràrquiques, i especialment la militar, la legitimació no emana de l’elecció, sinó de la capacitat, és a dir, de la capacitat demostrada dels comandaments, que no són escollits, sinó que ho són pels seus coneixements i/o experiència en combat.
L’elecció democràtica implica la permanent submissió a la mateixa renovació i/o revocació democràtica. L’elecció jeràrquica no està sotmesa a aquest control.
En el primer dels casos, l’autoritat emana del procediment d’elecció. En el segon, de la capacitat. De manera que quan un d’aquests comandaments demostra incapacitat, es trenca la legitimitat de la seva autoritat, i comencen els problemes ètics i, no cal dir-ho, de funcionament.
La sèrie també planteja, en aquest sentit, el conflicte ètic davant l’exercici despòtic de l’autoritat conferida, és a dir, davant un exercici que sobrepassa les atribucions conferides, les ordres rebudes i la planificació efectuada.
En una organització jeràrquica no democràtica, com l’exèrcit, la resposta és que no s’hi pot fer res. L’únic remei és que no es produeixi, no es generi, aquesta situació. És a dir, una organització d’aquestes característiques fonamenta la seva solidesa i coherència en que tothom fa el que ha de fer, ningú actua al marge del procediment, ningú s’autoatorga responsabilitats no conferides, ningú interpreta les situacions al marge de les ordres rebudes, i molt menys en deslleialtat als companys per a l’assoliment d’objectius propis, personals, al marge del conjunt, de l’exèrcit.
GENERATION KILL és un retrat sense maquillatge de la guerra, dels lideratges, del funcionament dels grups, de les organitzacions… i jo he tingut la sort que algú me la recomanés, em passés els capítols en DVD i us en pugui parlar…
Ostres, té bona pinta. L'hauré de veure.
ResponEliminaBrillant. Magnífica reflexió sobre les relacions i actituds humanes dins les organitzacions ja siguin militars, democràtiques i/o democràtico/militars. Real com la vida mateixa.
ResponEliminaEspero amb delit la continuació.