Vaig encetar l’antic bloc d’Elies115 amb un post després d’un mític concert dels Depeche Mode. Va ser un concert espectacular, d’aquells que acabes fent la boja, sense samarreta, ensenyant tots els tatuatges, fent girar al vent la samarreta negra, mentre vibres amb les cançons de tota la vida d’un dels teus grups favorits. Era un dissabte, 11 de febrer del 2006…
Avui som un divendres 14 de novembre del 2009. El meu estat anímic és similar al de llavors. Tot i que amb uns quants quilos de més que aleshores, continuo essent el mateix hedonista que es contornejava endut per la música de Depeche Mode, de la seva posada en escena, del Dave Gahan, pletòric, lluïnt els seus tatuatges i contorsionant-se per tot l’escenari…
Hi ha més coses en comú amb aquella data. Llavors ja n’estàvem tips, fins al capdamunt, del tripartit, i encara no sabíem el que ens havia de caure a sobre.
Avui també n’estem tips, ja en tenim prou. En tenim prou de moltes coses. Ara, com aquell dia de fa tres anys, n’estem farts. I n’estem farts de moltes coses, d'encara, dissortadament, més coses. En tenim prou. És un tenir-ne prou superlatiu.
Tanmateix, hauria pogut titular el post Enjoy The Silence, és el que em venia de gust –o és el que mantinc-, sentint els clons dels Depeche Mode al Zacarias, els Devotional Mode. A hores d’ara és millor gaudir del silenci que cap altra cosa.
All I ever wanted
Avui som un divendres 14 de novembre del 2009. El meu estat anímic és similar al de llavors. Tot i que amb uns quants quilos de més que aleshores, continuo essent el mateix hedonista que es contornejava endut per la música de Depeche Mode, de la seva posada en escena, del Dave Gahan, pletòric, lluïnt els seus tatuatges i contorsionant-se per tot l’escenari…
Hi ha més coses en comú amb aquella data. Llavors ja n’estàvem tips, fins al capdamunt, del tripartit, i encara no sabíem el que ens havia de caure a sobre.
Avui també n’estem tips, ja en tenim prou. En tenim prou de moltes coses. Ara, com aquell dia de fa tres anys, n’estem farts. I n’estem farts de moltes coses, d'encara, dissortadament, més coses. En tenim prou. És un tenir-ne prou superlatiu.
Tanmateix, hauria pogut titular el post Enjoy The Silence, és el que em venia de gust –o és el que mantinc-, sentint els clons dels Depeche Mode al Zacarias, els Devotional Mode. A hores d’ara és millor gaudir del silenci que cap altra cosa.
All I ever wanted
All I ever needed
Is here in my arms
Words are very unnecessary
They can only do harm
Però llavors et gires i veus tota la teva colla ballant, gaudint, embogidament: el jerbo, la Raquel, en Ximo, l’Enriqueta... jo mateix, que he deixat el gintonic a la barra i em llenço als braços de la colla a ballar.
I sí, penses que Just Can’t Get Enough és el que reflecteix millor el que sento, per on van les vibracions. Llavors ja és el despelote, i una noia se m’acosta i em regala una samarreta “m’han dit que tu ets molt depechero”. Sí que ho sóc. Jo ho sóc. Però se t'acumulen massa imatges al cap, també ets un inglourious basterd, un generation kill... Tu li trobes el sentit, i ho saps, i és així, i et mires els tatuatges... i somrius.
Suffer Well
Visca la terra i visca natres!
Però llavors et gires i veus tota la teva colla ballant, gaudint, embogidament: el jerbo, la Raquel, en Ximo, l’Enriqueta... jo mateix, que he deixat el gintonic a la barra i em llenço als braços de la colla a ballar.
I sí, penses que Just Can’t Get Enough és el que reflecteix millor el que sento, per on van les vibracions. Llavors ja és el despelote, i una noia se m’acosta i em regala una samarreta “m’han dit que tu ets molt depechero”. Sí que ho sóc. Jo ho sóc. Però se t'acumulen massa imatges al cap, també ets un inglourious basterd, un generation kill... Tu li trobes el sentit, i ho saps, i és així, i et mires els tatuatges... i somrius.
Suffer Well
Visca la terra i visca natres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada