Prou! Fem-nos respectar

Acabo d’arribar de Gràcia, de sopar i prendre unes copes amb uns amics. I el primer que he fet és anar a una de les capses pendents d’obrir de la mudança. L’he obert i he recuperat la navalla automàtica i l’esprai de defensa personal.

Tots dos estan com el primer dia, és a dir, per estrenar. Gràcies a Déu, i espero que segueixin així per molts anys. Fins ara sempre que he tingut algun “problema” l’he pogut despatxar amb un parell de mastegots. Però a hores d’ara ja no estic segur que això en sigui prou, o que només amb això pugui ensortir-me’n.

Explico tot això perquè en el trajecte de metro Joanic-Poble9 he vist que cal que tots els ciutadans normals, honrats, ens convertim en agents que procurem per la nostra pròpia llibertat i convivència. Com a persona de dret ja sé que no ens podem prendre en cap cas la justícia pel nostre compte. Però em pregunto… fins on hem d’aguantar sense que es faci justícia? Fins on hem de deixar que ens trepitgin?

Només entrar al metro Joanic un parell de detritus s’han colat darrere meu aprofitant que jo havia pagat. Collons, no m’havia passat mai. Haig de reconèixer l’habilitat dels dos detritus. I haig de reconèixer que en adonar-me’n no he fet res al respecte. Eren una parella de detritus, evidentment parlant en espanyol. Si me n’arribo a adonar és obvi que hagués impedit que s’haguessin colat darrere meu, però anava encantat. No em tornarà a passar. I reconec que he estat feble i no he tingut ganes de fotre’ls fora, que és el que hauria d’haver fet. Però tampoc no hi havia ningú per fer-ho per mi.

Un cop dins el vagó del metro resulta que tot plegat s’ha transformat en un botellon, sense llei ni ordre. Jo m’he assegut, i cap dels energúmens del botellon s’ha apropat a mi. Ja els hi ha estat bé. Més endavant ha pujat més gent. I un grupet ha començat a liar un peta. No estaven prop meu. I quan l’han encès tampoc. Ni tan sols m’ha arribat el seu fum. Però el cert és que han començat a fumar-se el peta al metro. Alguns passatgers han canviat, messells, de lloc.

Jo m’ho mirava. En el fons pensava, tinc sort, perquè si s’arriben a situar més a prop meu jo no m’hagués mogut, i els hagués fet apagar el peta. Són els tres personatges de la foto, que els hi he fet sense amagar-me’n. I és clar… si hom defensa els seus drets davant els energúmens… on està el límit?

Tot això m’ha vingut al cap, barrejat, amb el que ha passat aquestes setmanes amb aquests estudiants-delinqüents que han protagonitzat violentes ocupacions de facultats i universitats arreu de Catalunya. Tinc un amic professor de la UAB que m’ha explicat les seves peripècies per poder continuar donant classe als seus alumnes davant la barbàrie dels “okupants”. M’ha explicat, entre d’altres coses, com finalment els “okupants” li van posar un seguiment per saber a quines aules feia docència i rebentar les classes.

Tot plegat, ho he comentat aquests dies amb companys de la Facultat, i hem arribat a la conclusió que ens haguéssim divertit molt si cap d’aquests delinqüents-estudiants que okupaven les facultats, hagués entrat a una de les nostres aules a intentar sabotejar les nostres classes. Tots hem estat d’acord que la mà d’hòsties que s’haguessin emportat hagués estat memorable.

I és que de vegades a hom no li queda cap altre remei que fer respectar els seus drets, perquè està clar que ningú intervindrà per defensar-los si no ho fem nosaltres.

Tal com avui al metro. Perquè no estaven prou aprop meu per molestar-me, els que fumaven petes… però si ho haguessin estat… evidentment ja hagués estat liada, perquè la meva manera de ser impedeix que em deixi trepitjar sense fer res. També reconec que he estat feble i, en no sentir-me directament afectat, no he fet res.

He pensat que davant tots aquests bandarres dels estudiants okupes hagués estat molt bé, m’hagués agradat molt, estar en la meva època de la Universitat. Ah! Llavors no ens passava això. Me’n recordo perfectament quan la xusma assembleària, anarkista i komunista de les facultats del campus sud de la UB venien a intentar propagar les seves vagues infectes cap a la nostra Facultat de Dret. En teníem prou de plantar-nos uns quants davant la Facultat, quan ens avisaven que pujaven, que volien creuar la Diagonal, i llavors els feiem córrer una estona, je je je. De manera que a la nostra Facultat, els legítims representants dels estudiants imposàvem l’ordre fós com fós.

Bé, en definitiva el que volia dir amb aquest post és que hi ha un límit que ens correspon als ciutadans que no sigui trepitjat. Si no ho impedim nosaltres no ho farà ningú. I menys metre al capdavant de la nostra policia hi hagi personatges com en Saura i en Boada. I sí, efectivament, aconseguir que no ens trepitgin de vegades requereix imposar-se, imposar l’ordre sobre la barbàrie.

Per això aquesta nit he anat a recuperar els instruments que, en un moment donat, poden ajudar-me a que no em trepitgin. Sempre en la confiança de no haver-los de fer servir i que els meus 90 kilos i bons punys siguin suficient.

D'alguna manera es tracta de fer el mateix individualment i col·lectivament. Els espanyols no se'ns pixarien a sobre, no ens llencerien el fum a la cara si els hi plantéssim cara. D'això es tracta. En el fons, de l'únic que es tracta és d'això, de plantar cara i defensar els nostres drets.