DE JORDI PUJOL A ALFONS LÓPEZ TENA

Avui hi ha hagut un enorme sopar amb n’Alfons López Tena al Via Fora de Sants. Dic enorme perquè la personalitat abassagadora d’en López Tena converteix en enorme, en gran, en rellevant, qualsevol presència seva, inclòs aquest sopar tertúlia.

A la vista del títol del post podeu pensar, “i aquest imbècil perquè se’n va a buscar al Jordi Pujol per a parlar del López Tena?”.

Des d’un cert talibanisme independentista es tendeix a una perversa simplificació dels personatges i de la seva rellevància i paper històric. El cas d’en Pujol n’és un de paradigmàtic. Se l’acusa, i a més ell no es defensa, de no ser independentista.

Aquest, a la vista de l’extraordinària importància de la personalitat d’en Jordi Pujol, és un enfocament pèssim, per improductiu. En política no hi ha res pitjor que els debats estèrils, improductius.

Per a mi cal analitzar la realitat d’en Pujol des de les seves paraules que expliquen la seva motivació política. I de fa molt temps en Pujol fa un discurs, una reflexió que em sembla cabdal: cada generació té uns reptes, uns objectius; i ell assumeix els reptes i els objectius de la seva generació, del seu moment generacional. Una generació que ja no ha viscut la guerra, que es desenvolupa políticament des de mitjans del franquisme, i que té com a principals objectius recuperar nacionalment el país, fer possible el pas a la democràcia i la recuperació de l’autogovern.

Ens ve a dir Pujol, quan defuig entrar en aquest debat sobre si és independentista, que en tot cas, si això és el que els catalans volem, si aquest és el nostre objectiu generacional, aquesta feina a ell ja no li toca. Ell ha fet el que li corresponia per als objectius que tenia la seva generació, ell ens ha dut fins aquí, i a partir d’ara calen nous lideratges per assolir el que volem, aquests nous objectius. Ens ve a dir si això és el que voleu, us toca a vosaltres liderar-ho, no em mireu a mi, jo ja he fet el que em tocava. És evident que simplifico molt. Però per a mi és igualment evident que té tota la raó del món en aquesta lectura política generacional, perquè això és així.

El que estem vivint ara, aquest postpujolisme polític és per tant un moment de transició. Un moment polític a cavall d'una transició generacional i d’uns nous objectius generacionals. Això forma part de la confusió general. Incrementada, evidentment, per la letal, catastròfica, actuació del tripartit.

Però l’important és que estem al davant d’un moment de canvi generacional, i d’establiment definitiu d’uns nous objectius generacionals. I no cal interpretar com a sinònim d’edat, el tema generacional, sinó d’una manera més oberta, a la llum de la història i l’esdevenir dels pobles. Ara estem en aquest punt que l’aposta sobiranista (i per tant, el dret de decidir i la creació d’un estat propi) esdevé inequívocament un objectiu generacional.

I aquest objectiu necessita de nous lideratges. I aquí és on entra n’Alfons López Tena. La personalitat extraordinària, enciclopèdica, abrumadora, d’en Jordi Pujol va fer que ell liderés o el seu lideratge capitalitzés l’assoliment dels objectius de la seva generació (pel damunt, i per a gran disgust, de la munió “d’assassins de Franco” que proliferaven per aquest país).

El nou lideratge per a la generació sobiranista difícilment serà un lideratge tan personal. Més aviat serà un lideratge coral, amb tot de personalitats complementàries que únicament si actuen concertadament podran fer alguna per l’assoliment d’aquests objectius sobiranistes.

I n’Alfons López Tena és, amb majúscules i amb negreta, una de les personalitats clau d’aquest nou lideratge coral que necessitem.

Avui, un cop més, ens ho ha demostrat. El seu enfoc jurídico-polític de l’exercici del dret de decidir és la bíblia que hem de seguir si volem fer alguna cosa raonable, si volem ensortir-nos-en.

El seu relat de l’estratègia jurídica sobre la que s’ha de bastir l’estratègia política és impecable, elaboradíssim, sòlid. El més sòlid que existeix en aquests moments. I, segurament, l’únic possible. És, per tant, l’estratègia sobre la que hem de treballar políticament. No ens diu que sigui fàcil. No ens diu que ens asseguri l’èxit. Ens explica perquè és l’única que pot tenir èxit, perquè és l’única que, en aquesta cojuntura nacional, estatal i internacional, té prous elements com perquè tingui èxit.

És un relat que necessita d’un enorme treball polític, d’un treball polític descomunal. Però ens ofereix una guia, uns objectius, uns mitjans i uns passos a seguir.

I té raó. Vull dir que jo crec que és la persona clau que la providència ens ha posat en aquest moment a fer el que ningú no ha fet fins ara.

En López Tena és, per tant, i per a mi, una de les personalitats cabdals en aquest nou lideratge coral que s’està construïnt, i que està assumint plantejar amb claredat uns nous objectius generacionals nacionals (la sobirania) i una manera, un camí, per a assolir-los.

També entenc i hem d’entendre que la majoria dels lideratges actuals del nostre panorama polític no formen part, en cap cas, d’aquest nou lideratge coral del que parlo. No ho són, entre d’altres coses, perquè són el pitjor que mai ha parit l’escenari polític català. Són, en general, una suma de fracassats i d’incapaços, sense valors, sense mèrits personals o polítics, i que l’únic que han fet és consagrar el triomf de les burocràcies dels partits. Un triomf que, si no hi posem remei, amenaça amb consumir totes les energies i expectatives del nostre país. Perquè en tant que burocràcia de partit, totes les seves energies estan adreçades a perpetuar-se en les seves minúscules –o no tan minúscules- esferes de poder. En tot cas, minúscules si ho comparem amb els objectius generacionals de què parlava abans, la sobirania, el dret de dedicir, la creació d’un nou estat.

Per a mi està clar que en aquest nou lideratge coral hi hauran els partits que hi ha ara, però no els seus actuals líders. El procés de renovació ha de ser radical. Especialment en el cas d’Esquerra, on no n’hi ha ni un que se’n salvi de l’actual direcció. A Esquerra només algú com en Joan Carretero està a l’alçada d’aquest nou lideratge coral que reclamo i que necessitem.

A CDC tinc els meus dubtes en relació a l’Artur Mas. Crec que la decisió que prengui en relació a les eleccions europees marcarà bastant quin pot ser el seu paper. Si opta per en López Tena serà evident el procés de transformació sobiranista que lenta però imparablement ha iniciat i lidera a CDC. Després d’assumir el dret de decidir com a eix del projecte de la Casa Gran del Catalanisme i del congrés de CDC, situar en López Tena com a cap de llista a les eleccions europees seria refrendar de manera inequívoca aquest camí. Esvaïria dubtes. Com ja he dit mil vegades, CDC és indispensable en el nostre procés sobiranista. I cal que faci bé els deures, i que el seu gir inequívocament sobiranista no sigui traumàtic, però sí sigui irreversible i valent, assumint plenament les conseqüències del que significa. Assumint, en definitiva, que no hi ha un altre camí.

Tornant a Esquerra, també es necessita de molta gent d’Esquerra, no se’n pot prescindir. Però sí que s’ha de prescindir radicalment de la seva actual direcció i de totes les persones que actuen de manera sectària. Esquerra ja no és motor de res. Ho ha deixat de ser. Aquest és el drama del partit i de la nostra nació, que el partit que estava cridat a fer possible aquest trencament generacional, hagi caigut en mans d’una direcció que a hores d’ara és un dels principals obstacles per al sobiranisme. Ni ells podien aspirar a més, ni Esquerra i els seus votants a menys.

Però tornem, per acabar d’una manera positiva, a en López Tena. Mireu… de vegades els pobles tenim la sort de comptar amb algú dels nostres que té una sèrie de virtuts que fa que el simple fet de reconèixer-los ens dongui esperança. Aquest és el cas de n’Alfons López Tena. Una persona preparadíssima, amb un cap estructurat jurídicament i amb visió política. Ell sol no pot fer res, no és tampoc aquest líder nat extraordinari que ell tot solet i amb tots nosaltres al darrere ens obrirà el camí. No, no ho és. Però és, sens dubte, una de les grans personalitats del catalanisme d’aquest començament de segle. Una de les persones que serà clau, això és segur, en el lideratge de la nostra nació en els propers anys.

Què voleu que us digui… hom torna amb molta força i amb molta esperança de sentir-lo i de saber que és un dels nostres, de reconèixer-hi un autèntic lider. Una peça clau del nou lideratge sobiranista. Ara sí, la nostra nació té clar quin és el seu repte i objectius generacionals. I els nous líders, el nou lideratge, que serà coral, està emergint i consolidant-se.

VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!