EMILI VALDERO, UN EXEMPLE DE LIDERATGE I PATRIOTISME

Avui, 23 de desembre del 2008, n’Emili Valdero, doctor en Economia, diplomat en Estadística, professor titular de l’àrea d’Economia financera de la Universitat de Barcelona, i fins ara secretari de Comerç i Turisme, ha presentat la dimissió. I ho ha fet a primera hora del matí, després de parlar amb el seu conseller.

Conec l’Emili de fa molts anys. Des que estudiàvem, ell a Econòmiques i jo a Dret. Des que vam començar a militar a l’FNEC i a ERC. Des de llavors, l’Emili ha format part del meu nucli d’amics íntims. És per a mi un honor gaudir de la seva amistat.

Ens vam distanciar durant el tripartit. Però vam retrobar la nostra amistat, i jo diria que l’hem enfortit, una tarda que em va trucar i em va dir que volia parlar amb mi. Estàvem a les portes del congrés d’ERC; ell sabia de la meva proximitat a Reagrupament… i vam estar parlant infinites hores sobre tot el que havia passat, la situació en què estava ERC i el país…, i el pas que volia fer de donar suport explícit a Reagrupament, com a única solució per a ERC i com a projecte nacional.

Des de llavors hem estat treballant junts i gaudint de la nostra amistat. Fa ja unes setmanes vam quedar i em va traslladar el seu fastigueig amb tot plegat. L’Emili és una persona absolutament entusiasta i preparada i amb un elevadíssim sentit de la responsabilitat. I em va dir que volia plegar, que no aguantava més el que estava veient. Que patia massa. Em va explicar com ja havia intentat impulsar tots els projectes, en clau nacional, i tots els entrebancs que havia tingut per part de la mateixa conselleria, de l’Huguet i l’entorn sociata (que vénen a ser el mateix, perquè com tothom sap, n’Huguet només es mou i fa coses d’acord amb les indicacions dels sociates).

La setmana passada em va dir que volia dimitir abans de Nadal, però un cop tancats tots els temes pendents amb els diferents sectors i persones. El pèssim funcionament de la conselleria, l’absoluta inoperància del conseller, la retallada del pressupost per a comerç havia vessat el got. Un got que ja estava clivellat després del seu suport explícit a RCat. Inicialment l’Emili tenia la intenció d’esperar a veure com es resolia el finançament i, si això podia redreçar la situació, en el sentit del compliment de les línies vermelles que l’impostor Puigcercós va assenyalar al Congrés. Però les setmanes han anat passant sense que el finançament hagi estat resolt. Més aviat tot indica que serà, un cop més, una agressió a la nostra capacitat d’autogovern i una autèntica presa de pèl en relació al previst al nou Estatut i en relació a l’espoli fiscal que practiquen amb els catalans tots els governs espanyols. Ara ja amb el vistiplau del govern català.

Portàvem, per tant, força dies parlant de quan i com fer efectiva la seva dimissió. Diumenge em va dir que dimitiria dimarts, que ja ho havia tancat pràcticament tot. I entre diumenge i dilluns al vespre vam estar preparant la carta de dimissió, per fer-la efectiva avui dimarts. Abans, però, ho volia dir personalment al conseller.

I aquest matí, a primera hora, ha pujat a veure al conseller amb la carta de dimissió i tot seguit l’ha registrada al Registre del Departament. La carta reflecteix perfectament l’estat d’ànim d’una de les persones més preparades amb què ha comptat Esquerra al govern tripartit. Per prudència ha callat moltes coses. Moltíssimes.

Tot seguit ho ha comunicat als mitjans de comunicació. I els ha adjuntat, amb el comunicat, la carta registrada. Els amics del Singular Digital s’han marcat un tanto sent els primers a destapar la notícia i a disposar de la carta de dimissió, que han posat a l’abast de tots els lectors.

Des d’aquest moment han començat a passar tot de coses sorprenents. L’impacte als mitjans de comunicació ha estat brutal, molt per sobre del que tant ell com jo havíem pensat que podia tenir. S’ha generat una autèntica bola de neu informativa i un munt d’adhesions en forma de mails, sms i trucades de suport.

Passat el migdia hem començat a tenir les primeres reaccions del Clan dels Calabresos. La notícia havia caigut com una autèntica bomba. Superat el primer desconcert, hem tingut notícia que es començaven a fer trucades diverses a diverses persones clau. Totes han començat a anar en la mateixa línia: no havia dimitit, sinó que l’havien cessat. La situació era absolutament surrealista. Però no hi havia res estrany en la reacció histèrica i histriònica dels cal·labresos, atès que, com en un reportatge que veia l’altre dia de la secta de la Cienciologia, la primera defensa consisteix sempre en un atac radical sobre la persona que critica, que posa en qüestió.

El paroxisme ha arribat quan, acabada la reunió de l’executiu, del Govern de la Generalitat, entre els acords del Govern es publica el “cessament del Secretari de Comerç i Turisme”. S’han begut definitivament l’enteniment.

Un bon amic meu, prestigiós jurista, em truca per informar-me de la publicació de l’acord i que…, sorprenentment, no nomenen a ningú per substituir-lo, com es fa sempre, sinó que encomanen les funcions al Secretari General del Departament. El tripartit arriba a la bogeria amb aquesta patranya, ja que això no es pot fer si no s’aprova un decret de reestructuració del Departament, on es canviï l’organigrama i s’integri la Secretaria de Comerç i Turisme dins de la Secretaria General.

No només intenten parar el cop, l’impacte de la dimissió, d’una manera absolutament burda, com és dient que l’han cessat, sinó que a sobre es posen en absoluta evidència perquè no nomenen ningú, com és el que sempre es fa en aquests casos.

No només ens prenen el pèl ignorant la datació de la dimissió (suposo que no es pensaven que l’hagués registrat!), sinó que a sobre es posen en evidència total fent veure que l’han cessat sense tenir cap substitut. I en la improvisació d’aquesta mesquina jugada, no poden fer altra cosa (perquè tot està improvisat) que encarregar les funcions al Secretari General sense la cobertura legal per fer-ho.

Realment és increïble. La seva reacció és tan bèstia i tan nauseabunda que no ha tingut la més mínima credibilitat. No la poden tenir mai. És tan bèstia que se m’acaben les paraules per intentar definir o adjectivar aquesta actuació tan barroera i impresentable.

A mitja tarda han començat a farcir la cosa. I han començat a dir que se’l cessava pel “desgavell en la moda” i per “mala gestió”, o fins i tot per “incompetència” i “falta de lideratge”.

Hi ha molta gent que avui ha d’estar avergonyida de pertànyer a ERC, i més encara d’estar al govern en representació d’ERC. Això que han fet és tan indigne, que fa caure la cara de vergonya. Estic pensant, sobretot, en tota la gent que coneix l’Emili Valdero, i que el coneix de fa anys. L’Emili ha estat, per a aquest govern, un autèntic luxe. El seu treball amb tots els sectors de comerç i de turisme ha estat exemplar. És una persona absolutament preparada, doctor en Economia, militant independentista compromès, persona activa, treballador infatigable, honest.

Les crítiques que està rebent de personal absolutament indocumentat, de menjadors compulsius d’arròs amb llamàntol fins a la vergonya, és una de les indecències més grans a les que he assistit els darrers temps. Els que el critiquen no l’arriben ni a la sola de la sabata. Això sí, són uns sectaris i uns sicaris sense vergonya.

La gestió de l’Emili Valdero ha estat agosarada, valenta, compromesa i innovadora. La seva feina és d’aquestes feines que perduren i marquen el camí per molts anys. No sembla, en cap cas, per la seva qualitat, que hagi pogut fer-se en el govern tripartit. Però s’ha fet, i s’ha fet gràcies a ell i al seu equip.

Per això avui és un dia en què em sento absolutament trist de veure com el sectarisme arriba fins a límits inimaginables, com un govern com el tripartit és capaç de mentir d’una manera tan radical i com són capaços de llençar tota classe d’insídies per tal de conservar els seus culs oficials. Avui no hi ha hagut persones, sinó gossos a la cacera.

Alhora em sento content que l’Emili, finalment, hagi deixat a l’estacada tota aquesta tropa d’indesitjables, d’indocumentats i de personal que no té on caure mort. L’Emili tornarà a fer classes el gener. És un acadèmic extraordinari. Cap problema. L’Emili continuarà militant en l’independentisme i per la llibertat de Catalunya.

I amb l’Emili, tots els que som patriotes, ens reconciliem amb una manera de fer política, amb la recuperació dels valors, amb la fantàstica impressió que treballar pel país val la pena i que comptem amb gent que val la pena. Com l’Emili.

Endavant!

Visca la terra, mori el mal govern!