Reagrupament: L’ÚNICA alternativa

Dissabte vam fer l’Assemblea Nacional, constituent, de Reagrupament. A hores d’ara tots esteu saturats d’informacions sobre el que va ser: posada en escena, associats acreditats presents, transparència informativa, retransmissió en directe per internet, aprovació de ponències i, finalment, elecció parcial de la primera Junta Directiva, 18 membres, que caldrà completar amb 12 representants territorials.

L’Assemblea va ser un èxit brutal. I ha tingut un enorme ressò mediàtic. Reagrupament, la força de Reagrupament, la seva embranzida, ha trencat aquell setge mediàtic al que havia estat sotmès, i que ignorava –deliberadament- tot el que s’estava fent.

Som el que sembrem, diuen els companys antitransgènics. Som el que sembrem, dic jo, per a Reagrupament.

Des del mes de maig, en que Reagrupament es posa en marxa com a associació, com a projecte polític, hem fet centenars d’actes als que hi han assistit milers de persones. Ens hem constituït a totes les comarques i districtes de Barcelona. I hem anat fent nous associats fins arribar, el dia de l’assemblea, a ser prop de 2.400 (2.300 i un llarg pico). Sense cap mena de dubte a 31 de desembre haurem arribat als 4.000 associats.

Reagrupament és, en aquests moments, com una riuada política. És una força política en una expansió brutal, descontrolada, com l’aigua d’un embassament que hagi rebentat i que baixa amb enorme força i s’escampa per tot el terreny. No tenim, evidentment, cap efecte devastador de les riuades, tot el contrari, però sí serveix la imatge d’aquesta força de l’aigua. Estem arribant molt lluny. Estem arribant a moltíssimes persones. Estem teixint una xarxa de complicitats i suports inimaginable fa uns mesos. Aquesta empenta està absolutament desbordada, no sabem fins on pot arribar i fins a quina alçada. Només sabem que té molta força, que no s’atura i que creix dia a dia.

El creixement de Reagrupament ha estat gradual, però en fases. Les havíem previstes i s’han complet. Volíem arribar a l’Assemblea Nacional amb 2.000 associats, i en som 2.400. Hem anat fent salts amunt, controlats. I l’AN n’ha estat l’últim. Estic segur que les properes setmanes continuarà aquest ritme frenètic d’altes i adhesions.

I…després vindrà una altra moguda de les que tenim previstes, i continuarem creixent, i creixent. Aquest és el missatge de l’Assemblea: hem de continuar creixent i creixent. La pregunta “i tu ja t’has reagrupat?”, s’ha d’estendre com la pòlvora per tot el país, per tots els cercles, per tots els barris, per tots els pobles, per tots els grups d’amics…

L’impacte de la força de Reagrupament ha fet cruixir les costures del sistema. Encara no l’hem rebentat, evidentment, però ja ho farem. Per ara ens conformem en sentir-les cruixir de dolor. Sentir les desqualificacions i intents de “ninguneo” de personatges com en Zaragoza, Ridao, Duran o Ferran és sentir cruixir les costures del sistema. No se n’han pogut estar. Tot i que la consigna era silenci, la força de Reagrupament els ha fet eructar.

Per a vergonya dels seus oïents, entre els que m’hi comptava, només la tieta Basté ha seguit la consigna de silenci. Va ser lamentable la tertúlia de dilluns i ha estat lamentable la tertúlia de dimarts.

Dilluns una hora sobre la immundícia del tema Millet, i dimarts una hora sobre la tonteria dels SMS. Els grans problemes del país. La gran notícia. El gran fet. L’actualitat. Mandan güevos, Basté, mandan güevos… quina vergonya.

Tant és. Com va dir en Salvador Cardús en la seva intervenció davant l’Assemblea Nacional de Reagrupament, fins i tot Montilla sap que la independència és l’única sol·lució per al país.

I com diu en Víctor Alexandre, Reagrupament és l’única opció perquè no hàgim de parlar de la independència per a l’any 3.000.

A hores d’ara, i per a disgust del sistema, de l’establishment i fins i tot dels nostres mariachis, Reagrupament és ja l’ÚNICA alternativa al sistema, a l’espanyolització, a la corrupció generalitzada.

Podem mirar-nos-ho des del punt de vista que volgueu, que la conclusió és clara: Reagrupament, del maig ençà ha aconseguit vertebrar una força impressionant, aclaparadora, irresistible, en contínua expansió i creixement, que fa que sigui l’ÚNICA opció independentista.

No veure-ho és ser cec. No voler-ho assumir, resistir-s’hi, fer-hi discursets a la contra, posar-hi peròs, remetre a no sé quines altres coses que han de passar… és realment perdre el temps, enganyar-se.

El volum, la força, la velocitat i l’elevació política adquirida per Reagrupament fa que en aquests moments tinguem una força d’atracció brutal. Hi ha, en el projecte de Reagrupament una força de gravetat espectacular, que exerceix una atracció sense precedents sobre totes les persones que es mouen en l’àmbit del sobiranisme i la regeneració democràtica.

Ho he vist clarament aquests dies. He rebut centenars d’SMS i mails d’adhesió i de felicitació, d’amics i amigues, de vells amics i vells amigues, però també de companys de feina i de professors d’universitat. Ha estat realment emocionant.

No sé si en Jan Laporta s’acabarà integrant en el nostre projecte. El que és segur és que si es decideix a saltar a l’arena política ho farà amb Reagrupament. Les seves paraules d’ahir, des de Mèxic, són profètiques: “units –referint-se a Joan Carretero- som políticament invencibles”.

Jo també ho penso. Però també sé que el projecte de Reagrupament és una realitat amb independència de que hi acabi participant o no aquest gran patriota que és en Jan Laporta, el millor president de la història del Barça.

Reagrupament és ja una realitat i una força de proporcions difícilment predibles. Ens consten, com també recullen els companys del Cimera, enquestes que apunten a Reagrupament entre els 11 i els 15 diputats, sempre per sobre dels resultats d’Esquerra. Però anem a més. A molt més. No ho dubteu. Anem a per totes!

Visca la terra!