Contes de tardor: la càrrega de la brigada lleugera

No eren les vuit del matí, però jo ja em mirava al mirall del lavabo de l’aeroport i em deia “no anem bé”. Estava borratxo com una cuba. M’ho notava prou bé, encara.

Mentre em tirava aigua a la cara em deia “sempre igual”, pensant en tots els desplaçaments futbolístics que havia arribat a fer a aquelles alçades i que sempre començaven així, amb milions de birres.

“No em deixaran posar els walkmans”, és tot el que vaig lamentar. Llavors encara anàvem tots amb walkmans, i jo tenia una cinta molt adequada per a aquests estats i situacions, amb Depeche Mode per una cara i The Smiths per l’altra. Era la meva cinta fetitxe, quan volia desconectar de tot, quan anava tan borratxo i estava tan perdut que només tenia ganes de desconectar.

Ni tan sols recordo si teníem telèfons mòbils, crec que no. Fa molts anys, d’això. Abans de despegar ja m’havia adormit contra la finestra. No vaig veure, per tant, com vam arribar a acabar amb tota la beguda de l’avió. I menys encara quan algú va excedir-se –pressumptament- amb l’hostessa i el vol es va convertir en un sarau confús, molt confús, i el comandant ens amenaçava amb aterrar a Brusel·les enlloc d’Amsterdam.

Em vaig tornar a adormir. I vam arribar a Amsterdam. Ens esperava la policia. Un dels avantatges de no anar rapat és que és més fàcil escapolir-te dels controls. És un detall agraït, mentre observes els teus col·legues, al fons, essent escorcollats i identificats.

El tren fins a Amsterdam va ser balsàmic. Ens vam instal·lar en un alberg pollós, alguna cosa d’un porquet aviador. Això ho penso ara. Llavors em va semblar molt millor que tornar a passar una nit tirat per qualsevol lloc. I teníem pel davant 3 nits… Que algú vomités sobre la moqueta només instal·lar-nos-hi no era un bon presagi.

Quan vam entrar a The Bulldog encara tenia el cap emboirat. Aquell fum de bona maria em va ressuscitar. I quan portava quatre calades de no sé quina merda que havia demanat em va començar la rissa tonta.

El pas per The Bulldog va ser desolador. Quan vaig aconseguir arrosegar-me fins la sortida, a prendre l’aire, no era capaç d’articular una paraula, i veia els meus moviments en càmera lenta, al relentí, mentre m’asseia a la vorera.

S’havia fet fosc. A Amsterdam sempre sembla que sigui més fosc, fins i tot durant el dia. Però llavors ja era fosc. Tenia molta set. Necessitava cervesa, estava tip d’aquells putos sucs de taronja del coffe shop. Feia fred, i això ens devia retornar. Vam començar a caminar. La maria ens havia obert la gana i vam saquejar unes estranyes tendes d’autoservei d’una mena de croquetes espantoses. I vam fer algunes birres.

Ens vam submergir pels carrerons del barri roig, the red light. No sé encara com vam anar a parar davant un bar que oferia paelles i tenia una enorme bandera espanyola a l’entrada. Tampoc sé ben bé què va passar. Sovint quan hi ha una bronca no saps què ha passat… simplement t’hi trobes. O això és el que devia pensar llavors, que estava enmig una bona bronca, mentre veia aquells cambrers sortir del bar armats amb pals. Això és, també, el que devia pensar el cambrer que es va llençar contra mi quan el vaig agafar pel coll. Podia sentir el seu alè, esbufegant, i vaig sentir perfectament el seu “hijodeputa”, esmicolat per la meva pressió, i ell va sentir perfectament el meu “español de m..”, mentre el tirava a terra. Vam marxar ràpid.

Vam trobar un coffe shop on podíem fumar i beure cervesa. Tenia una balconada sobre un canal, i jo sentia transparent el fum mentre aspirava la maria, aquella cremor nítida, saborosa, tan diferent del tabac. Des d’on estava podia veure els carrers amb les llums vermelles als baixos. També podia veure els xulos a la punta de cada carrer.

Era entre setmana, i les noies no tenien molta feina. La majoria esperaven clients i s’oferien lluentes, amb una roba interior d’infart, darrere els finestrals.

L’endemà hi havia el partit. Calia fer un llarg recorregut en tren per anar-hi. Tenia una ressaca duríssima, insuportable. Vaig tirar de Nurofen. I em vaig fotre al tren, clapant fins arribar-hi. Una ciutat de merda, avorridíssima, per això havíem fet nit a Àmsterdam. Estava tan espès que no m’havia emportat els walkmans. I ara els trobava molt a faltar. Necessitava desconectar, fins l’hora del partit.

Vaig pensar que no hi hauria problemes. Ho pensava, també, mentre veia l’estadi impecable, els policies atents però no intervinents, tranquils. Quan vam entrar-hi, ja tornàvem a anar carregats de cerveses. Normalment hom sempre tem, si tem alguna cosa, l’afició rival. Avui no era el dia, o això vaig pensar veient-los.

Però un partit que es jugui al centre d’Europa sempre té un risc que no havia previst: els immigrants espanyols. “Em cago en tot”, vaig pensar, quan vaig veure aparèixer desenes d’aquests elements a la grada dels seguidors del Barça, enfundats en banderes espanyoles. La majoria de la gent del Barça, que hi havia arribat amb viatge organitzat pel club, se’ls van mirar amb estupefacció, però no van dir res.

Quan van arribar a la nostra alçada ens vam interposar al seu pas, i en anglès els vam dir que amaguessin les banderes espanyoles si no volien problemes. Hi va haver uns moments de tensió, però va semblar que ho entenien. Es van situar més amunt nostre. Tot semblava ok.

En un momento dado, tanmateix, després d’un dels gols del Barça, i després que entre la gent del club local i els immigrants s’haguessin insultat de manera que no enteníem, els immigrants van treure totes les banderes espanyoles que portaven. Nosaltres érem uns 15 i ells eren molts més i estaven a les grades superiors de la nostra.

Però va ser com una mena de sacsejada, una fuetada elèctrica. Ens vam girar i vam carregar contra ells, des d’abaix. Tot va ser molt confús… i èpic. Jo només tenia un objectiu, una enorme bandera espanyola que portaven. Mentre carregàvem, mentre es repartien cops de puny per tot arreu vaig fotre una estirada a l’estanquera amb totes les meves forces. Vaig rebre una patada descomunal que em va tirar escales avall, però jo ja havia agafat l’estanquera i l’havia arrosegat en la caiguda.

Mentre em recuperava, estabornit per haver rodolat escales de ciment avall… vaig veure entrar la poli que, incrèdula, es va ficar entre mig de l’afició catalana del Barça i els espanyols immgrants. Em vaig embolicar l’estanquera al meu cos, com vaig poder, em vaig posar el tres quarts per sobre i vaig tornar a la meva localitat.

Després algú va agafar aquesta estanquera i la va llençar, embutint-la amb la mà, per un dels WC de l’estadi…

Quan va acabar el partit les mirades amb els immigrants espanyols eren criminals. Ens vam insultar molt, mentre la policia, que no entenia res, ens separava.

Havia acabat el partit, havíem guanyat i havíem donat una lliçó als espanyols. Vam enfilar cap a l’estació de tren.

Feia fred, molt de fred. A l’arribar a l’estació ens va sorprendre trobar-la plena de gent. Ens esperaven…

L’afició local no era, finalment, tan pacífica com l’havien pintada o ens havia semblat. Vam treure els bitllets de tornada i vam anar fins la nostra andana. Faltaven encara 30 minuts perquè arribés el nostre tren. La gent que hi havia a l’estació es va començar a desplaçar també cap a la nostra andana. A mi ja feia estona que se m’havia passat la pàjara, entre el temps que portàvem sense beure res i les hòsties a l’estadi.

Devien ser prop d’un centenar, i nosaltres només érem 15. En una situació així només pots fer que aguantar. Fer un grup compacte, i aguantar.

Llavors van arribar dos policies locals. Ens van dir que tranquils. Je je je. Tranquilíssims. Els policies es van situar enmig nostre i només deien que no responguéssim a les provocacions. Un d’ells parlava amb la central. Li vam demanar que vingués més poli, o allà allò podia acabar fatal. Com si fossin grecs, només repetien “no problem”. Llavors ens van dir que el tren estava a punt d’arribar. Que davant nostre es pararia un vagó al qual només podríem accedir nosaltres. Que hi entréssim ràpid. I que bona sort i bon viatge.

Quan el tren entrava per l’estació tothom es va llençar a sobre nostre, mentre els policies l’únic que feien era xiular. En cercle, ens defensàvem com podíem. Un vagó, la porta d’un vagó va quedar davant nostre. I ens hi vam llençar. Vaig rebre un cop de puny monumental a la cara. Mentre feia els possibles per pujar al vagó, vaig notar la sang calenta rajant per la meva cara. Sentia un dolor intens al nas i la galta. Algú dels nostres, l’últim, encara va tenir la sang freda de tancar la porta darrere nostre, mentre des d’abaix empenyien.

Al vagó només hi havia el revisor, que havia tancat les portes d’accés des dels altres vagons. I nosaltres, linxats, aguantant la porta de l’andana. La turba va pujar al tren pels altres vagons. Per un moment va semblar que tirarien a terra les portes. Però llavors el tren va fer sonar la botzina i es va posar en marxa. La gent que havia pujat als altres vagons va començar a baixar.

Quan el tren va deixar l’estació es va fer un silenci molt llarg entre nosaltres. Estàvem estirats pel terra, apilotonats contra la porta del vagó. Pràcticament tots havíem rebut. Llavors algú va treure una de les banderes espanyoles que havíem arrencat als immigrants a l’estadi, en una càrrega inoblidable, apoteòsica… i vam riure.

La càrrega de la brigada lleugera, va dir algú, mentre ens estiràvem pels seients del vagó.

Vaig trobar a faltar els walkmans, Depeche Mode, Enjoy the silence, mentre em taponava el raig de sang del nas.

I he pensat ara, mentre lamento no tenir entrades per als concerts de Depeche Mode a BCN…

En un cert sentit, honor i glòria…