Inglourious bastards

Què és la política? No ho sé.

Per què fem política? No ho sé.

Què és el que sento? Amor. Molt d’amor. Amor pel meu país. Patriotisme, en diuen. Amor a la llibertat. Independentista. Sí, això és el que sóc, independentista. No, encara millor, patriota. Sóc patriota abans que independentista.

Fica’t ara a fer política. Contribuïré en el que pugui. La meva sang bull, les meves venes bateguen i glopegen sang al cor i des del cor. T’encomanen una missió. La fas. Militar és fer allò que pots fer en benefici del projecte. T’envien mails, et truquen, et troben. Tota l’organització envaeix la teva vida i no trobes el moment de respondre adequadament. Però respons. Ets atent. Prestes servei. Indueixes accions.

Però hi ha una veueta dintre teu que et reclama.

És una veueta que té el so de la maquineta que faig servir per a rapar-me. És una veueta que té el mateix so que l’agulla que defineix els meus tatuatges.

Sóc un filldeputa. No sóc un polític. Em costa molt fer de polític. Disfruto essent l’antipolític. M’agrada tant la llibertat que no consenteixo corsés. I prefereixo ser un bocamoll que un castrat. M’estimo molt més ser sang que suero.

He arribat aquí perquè m’estimo molt el meu país i el vull servir des d’on sigui i com sigui. I aquí, en aquest punt, somio.

No sóc una bona persona. No tinc bons pensaments. No tinc paraules d’amor. No sóc generós. Ningú em pot considerar un referent. Sóc l’antipolític.

Som, tanmateix, molts, els que hem arribat a aquest punt extrem. Em situo a l’extrem. Fora de tota mida. Hem aguantat molt. Aguantar dos tripartits ens ha situat en una posició extrema. Hem renegat de tot. Hem entés que el país s’ensorrava davant els nostres ulls. Hem vist la conversió en règim, en una màfia totpoderosa i implacable, del tripartit.

Més tard o més d’hora, tots els que militem en aquest antitripartidisme extrem hem sabut que era la mort del nostre país. Hem sabut i hem estat conscients que aquest règim era la mort, la fosca, la màfia, la por, sucumbir.

I hem esdevingut militants autònoms, dotats d’un cert nihilisme patriòtic, autèntiques cèl·lules insurgents, que hem combatut el tripartit en qualsevol de les seves manifestacions.

El tripartit ha estat i és la més greu agressió contra la nostra ànima nacional. Ens han volgut submergir en una letàrgia letal de pluja fina, de dretes i esquerres, d’eixos socials… mentre el país es consumia, despareixia entre les nostres mans, es defeia.

Molts dels resistents al tripartit hem esdevingut agents polítics. Molts ens hem vist empesos a fer política. Molts estem fent política. Molts estem deixant hores i hores en construir un projecte polític que acabi amb tot això.

Però quan arribo a casa. Quan sóc entre els meus camarades. Quan la camaraderia flueix com un riu de patriotisme… l’últim que vull és ser un polític. L’últim que vull és fer política.

M’agradaria poder ser amb llibertat el filldeputa que sóc. M’agradaria escampar la venjança per tot el que en aquests anys de tripartit hem hagut de patir. M’agradaria poder ser, amb total llibertat, sense pors, sense quimeres, aquest malparit assedegat de venjança. M’agradaria fer pagar tots els traïdors la seva traïció. M’agradaria fer-los llepar el terra, humiliar-los.

Per a la gent com jo no hi ha glòria, ni tan sols càrrecs, ni parlaments, ni res. Som uns autèntics pàries, som gent de qui fins i tot els teus acaben renegant, per malparits. Tal vegada ens insultin, els altres, i això sigui el major afalac.

Però m’és igual. Tot se m’enfot. Excepte alliberar el meu país d’aquest jou del tripartit i d’Espanya, que és el mateix.

Ens insultaran, serem proscrits, no ens reconeixeran, ens negaran… però no ens espanta. I fins i tot ens agrada sentir-nos així, proscrits i tan lluny de tot, tant de tornada de tot, mentre carreguem les gerres de cervesa i fem cruixir les dents i les vèrtebres amb els brindis, i aquesta estranya mirada sense por que ens uneix. I ens diran de tot, i serà a major glòria.

Visca la terra, mori el mal govern!