RING OF FIRE

És tard. Avui hi ha hagut Barça, hem guanyat un partit complicat, antipàtic. Era el meu primer dia al camp, aquesta temporada. M’agrada el retrobament al bar habitual, ni que avui fóssim pocs, per fer les birres prèvies.

Després del partit hem enfilat cap al Roure. Unes braves, uns bons bocates i unes bones gerres de cervesa, mentre fem broma entre nosaltres i amb en Santi i en Toni.

Me’n vull anar a casa, és dimarts, però m’arrosseguen al Maria. M’agrada molt el Maria aquests dies entre setmana, pràcticament buit, acollidor com mai entre les seves parets de fusta folrades de quadres de la bona música de moltes generacions.

Cauen unes altres gerres de cervesa. Fem bromes amb la gent que porta el que possiblement sigui un dels millors bars de BCN, més autèntic, i amb millor música. I ràpidament posen el que gairebé s’ha convertit en el nostre himne cada cop que hi entrem: Ring of Fire, de Johnny Cash. (Nota al marge: Epístoles, m'has d'ensenyar a penjar vídeos!!!)

Quasi ni recordem com va començar la broma. Nosaltres sempre érem de Madness, que és la màxima concessió skatalitika que es permeten al Maria. Però Ring of Fire va entrar confusament a les nostres vides, no perquè desconeguéssim el gran Johnny Cash, sinó perquè alguna cosa futbolera ho va desencadenar. Un altre dia us en parlaré… sense fer literatura barata, relats de sumbat.

Estic amb els amics, al Maria, sentint les nostres cançons, que quasi ens dediquen. Però estic més content que de costum. Avui és un dia molt especial, no ha començat avui, però avui me n’adono en tota la seva intensitat. Ha caigut el vel de desconfiança, d’estúpida distància apenes salvada per la nostra comunió barcelonista. Un vel que es va aixecar amb els tripartits, especialment amb el segon.

Com a penya barcelonista vam sobreviure a les tensions brutals que el segon tripartit va introduir a les nostres vides, entre nosaltres. En contra del que havia estat ADN del nostre way of life, vam haver de deixar de parlar de política per a no barallar-nos. Només Barça, música… i ties.

Amb el sorgiment de Reagrupament el vel es va anar esquinçant, trencant, poc a poc. Reagrupament va sorgir com a motor d’unió, fent honor al seu nom. Avui, en les birres prèvies al camp, compartint bocata al Roure i fent birres al Maria tots parlàvem de Reagrupament. Tots –o gairebé tots- ja en formem part, ens hem associat. Primer un, després l’altre, després l’altre, i l’altre, i l’atre… fins a ser gairebé tots!!!!

I tots –o gairebé tots- assistirem dissabte a la primera Assemblea Nacional de Reagrupament. Avui tots –fins i tot els que no hi són- hem tornat a parlar amb confiança, amb camaraderia, amb complicitat, amb il·lusió, amb aquest patriotisme compartit que sempre ens havia unit i que només el fatídic, nefast, tripartit-2 havia aconseguit, en mala hora, trencar.

Falten molt pocs dies per a l’Assemblea Nacional, però per a mi Reagrupament ja ha fet una de les coses més importants a les que podia aspirar: ser això, un veritable reagrupament, un veritable motor d’unió, de tots els camarades, amics, companys, amb qui tant havia compartit i que el tripartit ens havia rebentat, convertit quasi en estranys units per un feble fil, ni tan sols record de complictats passades.

Els anells de foc uneixen i separen. El tripartit, i les polítiques d’Esquerra, s’havien convertit en un autèntic anell de foc que separava antics camarades. Aquest anell letal a nivell personal i a nivell de país l’hem superat. Ja no són flames que s’aixequen i ens separen.

Reagrupament ha esdevingut un nou anell de foc, positiu, que uneix, obert com és, a tots. Ja no és un anell de distància, de separació, és un anell de passió i compromís patriòtic, d’unitat. Ara ja ens tornem a mirar rient quan arrenca Johnny Cash, ara ja tornem a aixecar el dit, assenyalant un anell de foc imaginari que és el que ens uneix.

No m’importa posar-me cursi. Em sento molt bé. Em sento molt orgullós, no per haver estat apostant per Reagrupament des de l’inici, sinó per haver contribuit a que Reagrupament sigui el que ara és, un lloc de trobada, el que ha fet que les coses tornin a ser com eren, que és com mai haurien d’haver deixat de ser.

Reagrupament, Ring of fire
and it burns
burns, burns…

Avui això no és cap conte d’estiu, cap pretensiós relat surrealista. Això que us explico avui és pura realitat, realitats amb noms i cognoms, els meus i els dels meus amics, els de tants i tants dels meus amics i camarades feliçment retrobats en el projecte de Reagrupament. Un retrobament sense retrets, sense requeriments, sense excuses, sense discussions, sense motxiles, sense res. Un retrobament única i exclusivament en el patriotisme, en la sinceritat i autenticitat patriòtica. Un retrobament, un reagrupament, que només mira al futur, que només treballa, des del minut zero, pel futur, pel que volem ser, pel que cal que fem.

I això sí que no m’esperava que passés tan ràpid. I això sí que és una de les coses que més m’ha animat dels últims temps. I això sí que és una de les coses que em fa sentir molt segur que estem fent una cosa gran, molt gran, que estem bastint un moviment enorme, que ni ens imaginem. I és que les grans coses sempre comencen per aquestes petites-grans coses, com ara afavorir el retrobament, el reagrupament, de vells camarades i amics. YEEEEEEEEEES!

Gràcies, Reagrupament! Gràcies, amics! Em venen ganes de fer una relació d’agraïments i felicitats, però no. Ja tots sabeu, cadascun de vosaltres sabeu, que ja hi tornem a ser!

I amunt i crits!

Visca la terra!