Conte d'estiu

L’estiu es consumeix absurdament. He tingut la patètica sensació de passar més calor que mai. No he fet vacances. Simplement no he fet res. He perfeccionat intensament l’alternança ergonòmica al sofà. He memoritzat les hores de sol, l’horari de les terrasses del carrer, els hàbits dels últims noctàmbuls… el soroll greu i sòlid dels camions de les escombrerires.

He sentit xisclar el mòbil. He mirat de reüll l’ordinador i el router, sense gosar tocar-los. El portàtil inert i obert sobre la taula semblava haver passat pel taxidermista. M’he interrogat sobre la TDT, però ho he fet mirant el sostre, només escoltant-la, mentre amb la sotmetia a un randoom mode manual de conexions delirants.

Sé quants llibres tinc a cada prestatge de la llibreria, però no n’he tocat cap. Quan ha vingut la senyora de fer feines li he deixat notes que no torqués la pols de la llibreria.

He comprat tabac a cartrons. He resseguit les fileres mutants del Mercadona “per què em canvien l’aigua de lloc?”

He sabut qui hi havia per aquí per les trucades perdudes. Però he acabat sabent dels plans de tots. I els plans de tots són com si et guixen d’indi de les pelis. He sabut que no fer plans és també un pla, imperfecte, que es maquina amb els ulls tancats sota la dutxa, freda, fins que el cap sembla de fusta, com una cama adormida.

No sé quants havanes amb cola sóc capaç de prendre’m per la festa major del poble perquè no me’n recordo. Al començament els apuntava. Obria la cartera, comprava el tiquet i apuntava en un pòstit. Però després potser ja ni els pagava. He desenvolupat una estranya capacitat d’abstreure’m, quan tot al meu voltant era un soroll insuportable. Devia semblar un mussol mirant el sostre de l’assecador de figues de la pista d’estiu del ball, mentre la discomòbil feia cruixir els gots de plàstic i reververava a les patilles de les ulleres. De vegades em girava i veia algú que em parlava, a escassos centímetres, però els seus crits no els entenia.

Sord, una matinada, vaig agafar la tovallola i me’n vaig anar a la platja. Tenia les claus de l’apartament de la meva mare al cotxe, i vaig pensar que no hi sentia, però m’hi veia. L’endemà, quan em vaig despertar amb el soroll d’una avioneta, no em podia aixecar. Vaig patir que m’hagués quedat colgat a la sorra, però a Salou no hi ha marees. Per sort vaig descobrir que podia arribar fins l’aigua reptant. Allò em va recordar les sargantanes de Formentera, tot i que jo em movia més lentament. El següent que recordo són uns peixos minúsculs al meu voltant, i una coïssor de pebre als ulls. Vaig aixecar de cop el cap i vaig dir alguna cosa incomprensible. Em vaig fer el mort, vaig estirar els braços i les cames i em vaig concentrar en aquell no-so de l’aigua pressionant l’oïda. Llavors va tornar l’avioneta.

Quan vaig sortir de l’aigua m’encongia. Estava minúscul enmig un bosc de parasols, tovalloles, neveres, sogres en cadireta, i una interminable exposició d’objectes incomprensibles.

Per fugir, vaig agafar el trenet dels turistes, que em miraven com a un top manta sense manta. Per sort, en arribar al Recó, en John continuava parlant amb tots els clients de la terrassa submergida entre pins i TV amb canals de qualsevol esport. Em va saludar, li vaig dir que no havia menjat res i no recordava des de quan. Em va tornar a explicar quan, en l’època del Cruyff jugador, havia anat a veure el Barça a Bucarest, però en aquell moment jo ja només tenia ulls per a una cambrera nova, llatina, que havia abocat el seu escot sobre la meva gerra de cervesa. No sé perquè vaig tornar a sentir aquell so de l’avioneta amb el que m’havia despertat a la platja. Feia molta calor, i notava les gotes de suor lliscant lentament per la meva perilla.

Només sentia una pressió constant sobre les meves costelles. Quan vaig obrir els ulls la cambrera llatina em va assenyalar un dragó enorme, immòbil, a la paret de davant del llit. A l’esquerra del dragó hi havia el penjarrobes amb aquell perenne barret hippy de la meva mare. Vaig sentir el cos del dragó sota l’impacte de la meva xancleta, i va caure panxa amunt, una panxa blanquinosa, sobre els meus pantalons, a la cadira. “Tiralo” em va cridar. Encara movia la cua.

Quan vaig tornar a la feina el metro em va recordar aquell dragó immòbil que de sobte es contorsionava sobre els meus texans. Instintívament allargo els braços i em miro els tatuatges, però tot és igual que ho recordava. I no recordo res més.